Cloenda del congrés de CDC a Reus el 2012
Per sort estic bloquejat a twitter per Xavier Sala i Martin, però diumenge passat vaig veure una piulada en la que -en rèplica a Albert Rivera- afirmava:
A Vilaweb ho van considerar una notícia de primera magnitud:
I Convergència, què? vaig pensar. Perquè l’antiga CDC empata o supera al PP en presumptes casos de corrupció. I això que els populars han deixat el llistó altíssim entre Bárcenas, Gürtel, Púnica i d’altres.
La Vanguardia va publicar un dia tots els casos de corrupció i en sortien una desena entre Pujol, ITV, Palau de la Música, 3%, ACM -convenientment enterrat pel seu president, Miquel Buch: ni tan sols es van presentar com acusació- entre d’altres.
CDC és, en efecte, l’únic partit d’Europa que ha vist veure dimitir el seu fundador, Jordi Pujol, i el secretari general, Oriol Pujol, amb deu dies de diferència aquell fatídic més de juliol del 2014. A més, es dóna la circumstància que eren pare i fill.
Se’n recorden de Jordi Planasdemunt? Va ser aquell conseller d’Economia -el seu retrat encara deu penjar a la planta noble de la conselleria- que a començament dels 90 va ser condemant per un frau en una xarxa de pagarés.
Llavors tohom es va esgarrifar: un conseller!. I el d’Economia!. Els fets posteriors han demostrat que la corrupció a Convergència no era conjuntural sinó estructural: començava a dalt de tot, per la famíla del president.
Macià Alavedra, un alte exconseller d’Economia, ha pactat ara amb la fiscalia tornar més de 13 milions d’euros per no anar a la presó pel cas Pretòria. La pregunta és automàtica: si en torna 13 quants en té?
Aquest és el problema. Com diu un amic meu; d'esquerres, per cert: “la CUP ha pactat amb el partit més corrupte d’Europa Occidental”. No sé si abans o després del PP. Però hi ha una diferència: ells ho fan pel país. Només cal veure les declaracions judicials de Daniel Osácar o Francesc Sánchez pel cas Palau. Ni una engruna de penediment.
Per això ara que s’acosten eleccions els de la CUP han de fer postureig. Difícilment tornaran a treure deu diputats. La veritat és que entre enderrocar l’estàtuta de Colom, tenir fills en grup i utilitzar copes menstruals durant el període ja estàvem acostumats a les propostes originals.
Però intentar entrar per la força a la seu del PPC trespassa totes les línies vermelles. La CUP i el PPC estan separats, a l’hemicicle, per només un passadís. Si passés res el Parlament de Catalunya semblaria el Parlament ucraïnés, on un dia van acabar a hòsties. Al Parlament s’hi va a parlar com el seu nom indica.
Si els de Nuevas Generaciones -o els falangistes- fessin ara el mateix amb la seu de la CUP segur que els hi diríem feixistes o, com mínim, que s’han tornat bojos. La CUP vol recuperar ara la seva la imatge antisistema quan, en realitat, han acabat engolits pel sistema. Eulàlia Reguant ja va amenaçar diumenge en deixar el Parlament el proper mes de setembre. Res, foc d'encenalls. La legislatura s'acabarà el setembre amb referèndum o sense.
Amb l’agreujant que, com que són d'esquerres i superindepes, són els bons de la pel·lícula. Tenen l’habitual complex de superioritat moral de l’esquerra elevat al quadrat. Però cada vegada que la CUP parla en nom dels Països Catalans em pregunto amb quina representació ho fan atès que la seva presència més enllà de Catalunya és nul·la o testimonial.
