Translate

31 de diciembre de 2015

Resumen de los discursos de Artur Mas para fin de año

De “president de todos los catalanes” a la independencia El discurso de fin de año ha  evolucionado notablemente en cinco años: al principio la economía era la base de sus mensajes.

Ahora solicita abiertamente la independencia y se olvida de quienes peor lo están pasando.

Artur Mas ha experimentado un cambio radical en sus discursos de fin de año desde que el president de la Generalitat.
En sus primeros años en el cargo lanzaba mensajes dirigidos a los 7,5 millones de catalanes y, especialmente, a quienes peor lo estaban pasando. Ahora, la principal idea que transmite es que Cataluña tiene derecho a ser independiente.

Mensaje de fin de año de 2010 
En su primer mensaje como presidente, Artur Mas hizo un repaso a la complicada situación económica de Cataluña. Habló de que los catalanes demandan mayores cuotas de “bienestar, prosperidad y libertad” y mencionó “dificultades e incertidumbres” de cara al futuro. Su receta para abandonar la recesión era “trabajo duro, esfuerzo, sacrificio, imaginación, creatividad, moral de victoria y convicción en nuestras posibilidades”. También se acordó de “todas aquellas personas que tienen menos posibilidades y menos capacidades” y apeló a los deseos de “7,5 millones de catalanes y catalanes”. Mas hizo una breve referencia a “la realidad nacional catalana” y reclamó un mayor “autogobierno”

Mensaje de fin de año de 2011
En 2011 Artur Mas también volvió a citar a los “7,5 millones de catalanes” y centró su discurso en “las inclemencias y los embates más duros de la vida”. Fue un mensaje en clave económica y apeló a Cataluña como “un gran país por su talento, su creatividad, su humanismo y su capacidad de convertirse en un buen referente”. No obstante, el president introdujo algunas referencias a que Cataluña se convierta en un Estado. Citó como referentes a las autoridades y líderes de la Unión Europea y reclamó un pacto fiscal para reforzar los puntos en común entre España y Cataluña.

Mensaje de fin de año de 2012
Mas dio un giro a su discurso de fin de año a partir de 2012. Comenzó a hablar de “nuestro país, Cataluña”. Se refirió a “una Cataluña próspera, capaz de generar riqueza, bienestar y trabajo”. Apeló a “que toda la ciudadanía pueda decidir libremente y en paz nuestro futuro como nación”. No fue, por primera vez, un mensaje en clave económica, sino de país. Dijo que “una mayoría de catalanas y catalanes quiere construir un país nuevo”.

Mensaje de fin de año de 2013
En 2013 el president de la Generalitat presumió de que se estaban produciendo cambios en la economía. Pero el mensaje principal fue, otra vez, en clave de país. Arremetió contra el Gobierno por poner a “toda la maquinaria institucional del Estado en contra”. Presumió también de la consulta catalana del 9 de noviembre, donde dijo que se implicó la “sociedad civil” y a la que se pusieron muchos obstáculos, internos y externos.

Mensaje de fin de año de 2014 En el penúltimo mensaje emitido hasta la fecha, Artur Mas apeló a un Estado catalán propio y recordó que en 2014 se cumplió el tercer centenario del final de la Guerra de Sucesión, momento en el cual Cataluña perdió sus derechos. Dijo que “Cataluña es un país de larga y profunda vocación democrática”. Hizo referencias al “pueblo catalán” (ya no mencionó a los más de 7 millones de catalanes” y pidió apoyos para el “Estado de muchos reclaman para Cataluña”.

Mensaje de fin de año de 2015
Este 2015, Artur Mas ha hecho referencias en su mensaje a la situación que vive la CUP, que tiene pendiente su decisión final sobre la formación del futuro Gobierno: “Son ellos quienes tienen el deber de decidir”. “Una responsabilidad insoslayable aunque el escenario en el que nos encontramos no sea fácil”, ha dicho. Mas también ha criticado este año al Gobierno del PP y a todos aquellos partidos que, según él, ponen en duda la incapacidad de las formaciones catalanas para formar un Gobierno catalán fuerte y estable. "Aquellos que en las últimas semanas se han mofado y han hecho escarnio de la situación política Cataluña...". También ha hecho un llamamiento al diálogo: "Convienen gobiernos estables, dialogantes y abiertos al pacto".

Entrevista al president d'Òmnium Cultural

Entrevista al nou president d'Òmnium Cultural en una de les setmanes més decisives del procés d'independència

Per: Pere Cardús Cardellach

Òmnium Cultural té nou president des d’abans de Nadal. Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975) és un empresari formigueta que no ha parat des de fa anys d’empènyer el país cap al creixement, el dinamisme i la llibertat. És un empresari amb una divisa molt clara, sempre present: no hi ha llibertat ni plenitud sense justícia social.

Assumeix la presidència d’una entitat de més de cinquanta mil socis en un moment decisiu del procés cap a la independència. I avisa que aquest és tan sols el primer pas d’un procés d’emancipació nacional que, si ho volen lliurement els ciutadans, ha de culminar amb la independència dels Països Catalans.

I aquesta és la segona divisa que té Cuixart sempre present: la nació completa com la va explicar Joan Fuster. Creu que passi què passi diumenge al consell polític de la CUP, el procés no té aturador. I es mostra confiat que hi haurà acord i que s’imposarà el sentit d’estat i la responsabilitat dels dirigents polítics.
—Què hi fa un empresari al capdavant d’una entitat cultural? —Parlem d’una entitat cultural que va ser fundada per empresaris ara farà cinquanta-cinc anys. Per tant, la meva presidència no és una cosa tan estranya als Països Catalans. Els empresaris sempre han estat molt compromesos amb el futur de la llengua, la cultura i la cohesió social. Podem considerar que és el tancament d’un cicle.
Una entitat fundada per empresaris que ara la presideix un empresari amb orígens obrers, però que està molt orgullós de ser empresari. —Agafar les regnes d’Òmnium en un moment com l’actual, quan s’ha de construir un estat independent, és molta responsabilitat.
Quin paper farà l’entitat en aquest procés polític decisiu?
—És una responsabilitat gran. Ja ho crec. Òmnium és una entitat molt consolidada amb molta feina feta i amb molta feina per fer. El desafiament de construir la Catalunya independent ens obliga a ser més útils que mai. Per una banda, hem de recordar que tenim cinc pilars: llengua, cultura, país, educació i cohesió social. Resumeixen allò que entenem que vertebra una societat madura. Intentem dedicar tants esforços com podem a cadascun d’aquests pilars. Hem de poder ser útils en cadascun dels cinc pilars que regeixen la nostra activitat.  —Queda molta feina per fer en aquests cinc àmbits. —Sí. Molta. I per això anem carregats d’energia. La llengua, per exemple. L’ús social del català no s’ha normalitzat ni de bon tros. Hi ha moltes lleis que impedeixen que el català s’expressi amb normalitat. Hi ha molt camí per a recórrer. A l’escola, encara hi ha una llei vigent que cal combatre arreu dels Països Catalans. I cal defensar el model d’immersió lingüística, reconegut internacionalment com un model d’èxit. Si parlem de cohesió social, tenim clar que cal eixamplar la base social de l’independentisme per poder tenir una societat més ben teixida. Cal que la gent entengui que la independència és una eina útil per a la justícia social i el repartiment de la riquesa. —Hi ha la voluntat de créixer orgànicament també? —Sí. Hem presentat un projecte ambiciós de creixement territorial amb l’objectiu de tenir setanta seus el 2020. Ara en tenim trenta-dues. I volem continuar rejovenint l’entitat. Això ja es va començar a fer durant la presidència de Jordi Porta, va continuar amb Muriel Casals i ara insistirem en aquest procés. Tenim cinquanta-quatre mil socis. Una de les entitats amb més socis del país.  —Parlàveu de llengua fa un moment. En el futur estat independent, caldrà decidir quin estatus jurídic tindran les llengües i quina protecció jurídica i institucional els donem. Quina és la posició d’Òmnium en aquest debat? —A la Catalunya estat, el català ha de ser la llengua comuna i la llengua vehicular de les administracions i les escoles. Caldrà parlar i debatre durant el procés constituent que farem quina serà la consideració de la resta de llengües que es parlen a Catalunya. No tan sols el castellà. Al nostre país hi ha un percentatge important de gent que parla llengües del nord d’Àfrica i de més llocs del món. Totes aquestes llengües hauran de tenir el seu reconeixement i les haurem d’entendre com a riquesa del país. Mai la llengua ha de ser un problema. A casa meva, els meus pares parlen en castellà entre ells amb absoluta normalitat i van ser ells els que van decidir que parlarien als seus fills en català. Jo sóc fill d’aquesta normalitat. És obvi que caldrà trobar un encaix per a la llengua castellana perquè és una de les més parlades a Catalunya. El castellà a Catalunya no ha estat mai cap problema. El problema tan sols l’ha tingut el català, que ha estat sistemàticament perseguit i prohibit des de fa tres-cents anys al lloc on és natural, als Països Catalans.  —El català recula en alguns àmbits, no avança prou en alguns altres i s’estanca entre franges d’edat com ara els joves… Què pot fer la vostra entitat per capgirar aquesta situació? —És una qüestió que ens preocupa molt. Perquè més enllà de mantenir el català com a llengua vehicular a les escoles, entenem que ha de ser una llengua d’ús social i de divertiment. Per al jovent, en una societat on l’oci té un paper important en aquesta franja d’edat, volem impulsar un projecte molt ambiciós en el camp de l’audiovisual i les noves tecnologies que anirem concretant durant el 2016. Intentarem que sigui del mateix abast que quan als anys seixanta els nostres fundadors van veure que calia fer mestres de català que fessin de mestres dels mestres de les escoles. En el món de l’audiovisual i de les noves tecnologies és molt important que intentem fer alguna cosa ambiciosa per a normalitzar la llengua catalana. Els nostres joves han de poder viure plenament en català. —Quins canvis notarem de la nova etapa d’Òmnium respecte de les anteriors? —Nosaltres ens vam definir com una candidatura de continuïtat de l’etapa que va obrir Jordi Porta, que va consolidar Muriel Casals i que va mantenir Quim Torra en el període d’interinatge. Som candidatura de continuïtat. Amb la declaració de Santa Coloma, Òmnium va anunciar que posava tots els actius al servei de reforçar el projecte de la independència. Ho va fer perquè considerem que la independència és el millor camí perquè la llengua i la cultura catalanes puguin esdevenir elements de cohesió social i vertebració nacional. Però ara entenem que el 27 de setembre es va aconseguir la gran fita proposada i es va aconseguir una majoria a les institucions per a construir l’estat independent. Es va fer el referèndum que no ens havien deixat fer de cap de les maneres. Pensem que ara és l’hora dels polítics. Òmnium hi és i hi serà sempre que calgui per a reforçar el gran projecte de país lliure i sobirà. I no hem deixat de fer res del que sempre hem fet. A l’escola, la llengua, la cultura, la memòria històrica, les lletres…  —Doneu per bo el resultat del 27-S i us concentreu més en la resta d’aspectes de la vostra funció com a entitat cívica… —Continuem compromesos amb el procés d’independència. Però ja hi ha un mandat clar per la independència i cal que els polítics i les institucions facin la seva feina. La feina d’Òmnium va més enllà d’un Onze de Setembre. Continuarem fent la nostra funció per a eixamplar la base social del sobiranisme. I continuarem teixint complicitats. Volem ser punt de trobada d’aquells que encara no han abraçat el projecte independentista. Aquells que encara pensen en un referèndum acordat; aquells que encara pensen que la solució és el pacte fiscal… La nostra funció és oferir un espai de trobada de totes les sensibilitats del sobiranisme. Volem establir ponts de complicitat amb tots aquests sectors. Però tenim molt clar que el carril central del sobiranisme es diu independència. El nostre objectiu és cohesionar, cohesionar i cohesionar. —Penseu que Òmnium ha estat sobreexposada? S’ha fet massa política perquè el moment ho ha demanat? —El moment és històric i ho continuarà essent. Ara vindran els mesos o anys més durs, que demanaran que el país demostri la seva fermesa. Quan Òmnium va dir el 2012 que passaria a ser un actor del procés, ho feia amb coneixement i convicció. I va ser una decisió dels socis de l’entitat. Perquè la millor manera de ser fidels als objectius fundacionals de l’associació és participar en el gran moviment de base popular que camina cap a la independència. Si fem una mica d’autocrítica, hem de demanar disculpes si algú s’ha sentit exclòs en aquesta decisió. Òmnium vol ser una entitat que integra sensibilitats i on tothom es pot sentir còmode. Ara és l’hora de tenir sentit d’estat, culminar el mandat democràtic del 27-S i és el moment de les institucions i la política. Nosaltres continuarem eixamplant la base, però els polítics han de preparar la desconnexió d’Espanya. —Així, aquest pas enrere o al costat que han fet les entitats cíviques des del 27-S és conscient i volgut? —Nosaltres hem tingut un període electoral intern. La presidenta va plegar per sumar-se a una de les dues candidatures independentistes del 27-S. Hem estat tres mesos d’interinatge. Però no tenim cap intenció de fer un pas al costat, ni enrere. La junta d’Òmnium té la voluntat i l’ambició de ser cada cop més socis i continuar donant la cara. Tenim molta feina i no farem cap pas enrere. Farem un pas endavant per poder fer tota la feina que ens hem proposat. El sobiranisme ha d’incorporar cada vegada més sensibilitats per poder assegurar un projecte de cohesió social imbatible. L’independentisme és majoritari a Catalunya, però Òmnium encara té molta feina per a fer. —L’actualitat política de la setmana és marcada per l’assemblea de la CUP i per la decisió sobre la investidura. Si finalment no hi ha acord, què farà Òmnium? —Nosaltres tenim un respecte escrupolós pels nostres líders polítics, pels partits i per les institucions del país. No entrem en el driblatge curt de la política. Faríem un mal servei al país si ens dediquéssim a intervenir en la política en aquests aspectes més concrets. Òmnium demanava urnes, unitat i independència. Continuem demanant això mateix. Que hi hagi sentit d’estat, unitat i responsabilitat. Les decisions que prenguin els partits polítics tindran tot el nostre respecte. Sí que entenem que el moviment independentista neix de la base. És popular. I és el moviment polític més gran que hi ha a l’Europa occidental. Que tothom actuï amb sentit d’estat i responsabilitat. S’ha fet un plebiscit. S’ha guanyat el plebiscit. Volem sumar més complicitats. El parlament té un mandat democràtic i l’ha de complir. No hi ha més sortida. El procés d’emancipació nacional el donem per començat. Passi què passi diumenge, això no té aturador. El camí que ha emprès Catalunya no té marxa enrere. Hi pot haver obstacles i caldrà saber superar-los perquè això que fem no és fàcil, és complex. L’objectiu s’ho val i no ens aturarem. —La gent viu aquest compàs d’espera amb neguit. Si no hi ha investidura, Òmnium tornarà a tenir un paper determinant com abans del 27-S? —Nosaltres vam entendre que el 27-S era un plebiscit i era un moment excepcional. I en moments excepcionals s’han de fer coses excepcionals. Si hi ha unes noves eleccions, Òmnium no participarà en un procés electoral perquè no és la nostra funció. El poble de Catalunya ha pogut comprovar que Òmnium hi és quan se’ns requereix. Però la nostra funció no és anar a les eleccions. Tenim la nostra feina en l’àmbit cívic. No fem política de partits ni d’eleccions. Però nosaltres som optimistes. I som exigents amb els nostres polítics. I creiem que això ja pot tirar endavant sense passar per unes noves eleccions. Esperem i confiem que l’acord arribarà. —La tasca de recosir la nació sencera és una prioritat de la vostra presidència? —Sí. Nosaltres formem part de la Federació Llull. És l’únic ens que tenim d’àmbit supraprincipatí. Hi participem amb les entitats germanes de l’Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià. La primera acció que vaig fer quan vaig ser escollit president d’Òmnium va ser trucar els presidents de l’OCB i d’ACPV per escenificar que la nació només ho és si és completa. Nosaltres som fills del Paco Candel, però també de Joan Fuster i d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Només entenem el projecte nacional que comença amb la independència del Principat si culmina amb la lliure voluntat dels ciutadans de tots els Països Catalans d’esdevenir una nació independent en el concert de les nacions lliures del món. Òmnium existeix perquè existeixen els Països Catalans. Si no, Òmnium tindria poc sentit

CUP, possible ruptura del partit?

Xavier Monge dimiteix del secretariat nacional de la CUP després de qualificar de frau el procés sobiranista  El membre del secretariat nacional de la CUP Xavier Monge, que dimarts havia qualificat el procés sobiranista ‘del major frau de la política catalana’, ha presentat la dimissió. La sèrie de piulades crítiques amb el procés, després de la qual va tancar el seu compte de Twitter, hauria estat el detonant de la decisió. Dimarts al vespre, Xavier Monge va piular: ‘El procés és el major frau de la política catalana.’ I pocs minuts després: ‘Ni vam guanyar el 27-S, ni la UE farà res per nosaltres, ni hi haurà cap referèndum pactat. I l’oligarquia catalana no estriparà la baralla.’ Monge va ser cap de llista de la CUP a la batllia de Barcelona el 2011 i serà substituït al secretariat per Ferran Carbonell. Via:: http://www.vilaweb.cat/noticies/xavier-monge-dimiteix-del-secretariat-nacional-de-la-cup-despres-de-qualificar-de-frau-el-proces-sobiranista/

España dividida y rota

Los presidentes autonómicos donde gobierna el partido socialista éste partido provoca una inestabilidad en el seno del partido que puede llevar a la ruptura.
Los varones del partido estan divididos, unos apoyan a Pedro Sánchez y otros lo quiern fuera de la secretaría.


Mientras los presidentes autonómicos insisten en la unidad de España y niegan el poder de decidir las regiones su futuro. Quienes son ellos para poder decir quién puede irse o quedarse? La única respuesta posible es que tienen miedo a perder las subvenciones que reciben por parte del gobierno español ( que distribuye muy mal).


El PP no se queda atrás, acostumbrado a mover todos los hilos del poder se ha encontrado con un escenario muy diferente al que está acostumbrado a ver. Su talón de Aquiles es Catalunya, pues esta región aporta 25 de cada100€ que se recaudan en todo el estado, su tozudez en maniatar a los catalanes ha provocado una ruptura política y social de los catalanes, donde su independencia puede destruir España desde sus cimientos.


Así pues, el PP y PSOE pueden destruir un país forjado a base de conquistas y uniones forzadas.


Adiós España ha sido un placer formar parte de este estado dictatorial donde ha premiado más las élites que el bienestar de todos los españoles que han subido esta gran nación.


Rajoy, Sánchez, y todos los presidentes que hancolaborado en su destrucción, gracias, las regiones que más aportan podrán vivir mejor sin el yugo de la capital llamada Madrid.





Puerto Rico amenaça de replantejar davant l’ONU la relació amb els Estats Units



Doble crisi entre el govern de l'illa i el dels EUA per una sentència judicial i la possible fallida del govern


El governador de Puerto Rico, Alejandro García Padilla, ha amenaçat el govern dels Estats Units de demanar a l’ONU una reconsideració de l’estatus colonial de l’illa. Padilla ha reaccionat amb indignació a la revisió sobre una sentència judicial del seu país per part de la Cort Suprema dels Estats Units. En el rerefons, hi ha una greu situació econòmica que portarà Puerto Rico a la fallida el cap de setmana vinent. El governador ha enviat una carta al secretari general de l’ONU en la qual expressa la seva preocupació per la posició dels Estats Units respecte de l’illa.
Puerto Rico va abandonar la llista de l’ONU de països a descolonitzar el 1953, quan l’organització mundial va acceptar que la voluntat dels porto-riquesos era mantenir la relació que tenien amb els Estats Units, en forma d’estat lliure associat. D’aleshores ençà, l’ONU vehicula les qüestions relatives a Puerto Rico a través dels Estats Units.
El governador de Puerto Rico amenaça ara de denunciar davant l’ONU que els Estats Units han violat les condicions que van permetre que desaparegués de la llista de territoris colonials. Això ha passat perquè un tribunal nord-americà ha revisat un cas judicial penal, de manera que ha fet passar la jurisdicció de la Cort Suprema dels Estats Units per sobre de la dels tribunals de l’illa. Segons el governador, ‘això canvia completament la posició dels Estats Units, que tradicionalment havien acceptat que la constitució i les lleis de Puerto Rico emanaven directament del poble porto-riquès’. Per ell, aquesta decisió del tribunal degrada la constitució de Puerto Rico.
El debat, a més, arriba en un moment especialment tens, perquè aquest cap de setmana el govern de Puerto Rico entrarà en fallida, atès que no pot retornar crèdits milionaris que vencen ara. Aquesta qüestió també ha estat polèmica, perquè els Estats Units s’han negat a assumir el dèficit de l’illa. Si Puerto Rico fos un estat dels Estats Units, les autoritats federals haurien assumit el deute i haurien impedit aquesta fallida.


© Partal, Maresma i Associats sl

El risc de la CUP

  El risc que ha d'evitar la CUP per Lluís Bou

La CUP ha de fugir de la temptació de no prendre una decisió concreta el dia 3 sobre la continuïtat de la legislatura.

La formació pateix un seriós perill d'escissió, i davant d'aquestes situacions els partits tendeixen a enrocar-se.
El que posa més en risc ara la integritat de la CUP és decidir sobre la investidura.

Una de les dues ànimes haurà perdut i quedarà en evidència. I per tant la pressió per no mullar-se hi és.

constitución

Hace gracia escuchar a la mayoría de presidentes de comunidades autonómicas hablando de la constitución y abogando por la unidad de España pidiendo respeto hacia esta ley, cuando han sido ellos los primeros que la violan.


Ven la unidad del estado español que se rompe. (prácticamente ellos son los responsables de la ruptura del estado).
Muchas regiones se han reído delante de otras que les ayudan a progresar, haciendo que las que más aportan se empobrezcan cada vez más. No es nada de extrañar que España acabe destruida como un rompecabezas de diecisiete piezas donde siempre acabará faltando una pieza: la de Catalunya, y quién sabe si otras más se uniran a Catalunya para irse y no volver jamás.


Lo más probable que suceda es que la producción en España haya de ser cambiada o será la ruina de todas las regiones subsidiarias

Capitalisme i moda



Capitalisme i moda
 Si dic que vivim en una societat capitalista basada en l’augment permanent de la producció reduint alhora les despeses per tal d’incrementar els guanys, segur que ningú se’n sorprendrà. Qualsevol que haja estudiat una mica d’història deu estar familiaritzat amb certes teories econòmiques de les quals tant van parlar estudiosos com Adam Smith, John Stuart Mill, Karl Marx o Max Weber.
 Aquest sistema va substituir l’antic feudalisme medieval i, després de 'competir' amb un altre model de societat com va ser el comunisme durant el segle XX, sembla que ha acabat triomfant i imposant-s’hi per a l’alegria de l’anomenada iniciativa privada i el disgust de molts que pensem que aquest model econòmic tendeix a facilitar la injustícia social i l’autodestrucció de la humanitat i el planeta sencer.
 Per a mi és més que evident que un sistema 'obligat' per la seua pròpia idiosincràsia al creixement continu acabarà més tard o més d’hora duent-nos al col·lapse final.
 I tot aquest, espere que no gaire embafós, preàmbul, l’he amollat per parlar d’un tema aparentment llunyà però que jo pense molt més proper del que les aparences ens dicten. La moda. O l’estètica; i sobretot, per parlar del mercat de l’anomenada bellesa.
 Crec que tampoc estranyarà ningú si dic que el de la moda i el culte al cos és un mercat que es va desenvolupar a bastament i essencialment durant tot el segle XX i que ha acabat movent milions i milions d’euros o dòlars. Probablement és —juntament a la dels medicaments i les armes— una de les indústries més fructíferes del planeta i que, evidentment, hem de relacionar amb tot el sistema capitalista del que parlava al principi.
 Podríem definir la moda com la regulació temporal o passatgera de la forma de vestir-se —o maquillar-se, o perfumar-se o, fins i tot, comportar-se i parlar— dels éssers humans. Tot això vindria marcat pel gust del moment, tot i que ben bé sabem que, en realitat, darrere d’açò sempre s’amaga la necessitat d’aquesta indústria i els seus gurus anomenats modistes, els quals es fan servir dels personatges més populars socialment com ara els actors, els esportistes o els cantants per tal de difondre i promocionar els seus productes.
 Però heus ací que aquest mercat tenia una mancança que sota cap punt de vista es pot tolerar; anava dirigit quasi exclusivament a una part de la població, que és de veres que és tan important com per a abastar la meitat de la població occidental, però que un sistema com el capitalista basat en el consum desmesurat no pot consentir de cap manera. Aquesta part de la població, com fàcilment hom pot intuir, està formada per tot el gènere femení, però com ja he esmentat o deixat intuir, deixa fora l’altra part dels habitants del planeta, els homes.
 Com podia una indústria tan important desaprofitar un mercat potencialment tan sucós com per abastar quasi l’altra meitat de la població mundial? O si més no, la meitat masculina de les classes mitges i altes d’Occident.
 També és veritat que l’home no ha restat mai fora del tot dels gustos i lleis que marquen la moda; però no és menys veritat també que, històricament, tot just l’aristocràcia i després la burgesia, eren el que es preocupaven per seguir i consumir moda. Les perruques, els vestits cars i els perfums no eren objectes d’ús exclusiu de les dones.
 Però amb l’arribada del segle XX i el triomf absolut del consumisme, el mercat de la moda dirigí els seus àvids ulls envers els desprevinguts homes.
 Primer fou la roba, les sabates i els perfums i després, per fi, el propi cos (per descomptat que ací també entrarien cotxes, marques de tabac, d’alcohol, etc.).
 I això que mencione del cos és una tendència que s’ha notat, sobretot, a partir de l’inici del segle XXI. Cada vegada hom pot veure amb més freqüència joves i no tan joves tan preocupats pels seus músculs, abdomen, rostre i pèls sobrers del cos com d’habitud estàvem avesats de veure en dones.
 Personalment em produeix una certa tristor farcida d’una bona dosi de desassossec la visió d’aquests joves obcecats per la contemplació gairebé narcisista dels seus cossos perfectament depilats reflectits en miralls. No voldria semblar excessivament purità, i tampoc em crec ningú com per criticar el comportament diguem-ne estètic dels individus, però no em puc estar de lamentar el balafiament de totes les hores que utilitzen aquestes persones dins d’un gimnàs per tal d’assolir la quimera d’un cos perfecte i que, altrament, podrien fer servir per a altres activitats cognitives o també lúdiques com la lectura d’un bon llibre, la visió d’un film, el bon menjar i el coneixement d’altres països i cultures.
 Però com ja he dit adés, no em crec en la potestat de jutjar el proïsme per aquestes activitats —fins a cert punt innocents—i, així, no me’n queda cap altra que donar la 'benvinguda' al gènere masculí a l’eixelebrat —per a mi—, superflu i banal món, fins ara femení, de la moda consumista i la vanitat; perquè no crec que a hores d’ara ningú puga pensar que aquestes coses es fan per motius de salut.

Que llàstima que no triomfara la revolució cultural xinesa i s'estenguera per tot el món! Tots, homes i dones vestits i pentinats iguals, lluny de les fastigoses frivolitats capitalistes!
Font: Laveupv

30 de diciembre de 2015

mientras la iglesia se enriquece, el pueblo se empobrece



Galicia La presidenta del Parlamento gallego carga en nombre del rey contra la separación de Iglesia y Estado


Por David Lombao30 dic 201517:06
eldiario.es  


En pocos días Pilar Rojo dejará de ser la segunda autoridad de Galicia para incorporarse al Congreso como diputada electa por el PP de Pontevedra. Así, su papel como delegada del rey Felipe VI en la ceremonia de la  translatio en la Catedral de Santiago, que conmemora desde el siglo XII el relato legendario de la supuesta llegada de los restos del Apóstol, ha sido uno de sus últimos actos como presidenta del Parlamento de Galicia. Todavía con la condición de jefa del legislativo gallego Rojo ha aprovechado el púlpito catedralicio para realizar una encendida defensa de la ligazón entre política y religión, entre Iglesia y Estado, y cargar implícitamente contra las autoridades que, como el alcalde de la capital gallega, Martiño Noriega, han venido apostando por diferenciar los eventos eclesiásticos y el trabajo institucional, razón por la cual no ha estado presente en la eucaristía.
Tras ser recibida en la Praza do Obradoiro por el propio Noriega, Rojo ha encabezado la comitiva religiosa y militar y política -también se ha incorporado a ella el presidente del Consejo de Estado, José Manuel Romay Beccaría-. Ya dentro del templo y frente al arzobispo, Julián Barrio, ha considerado todo un "privilegio tomar la palabra delante de este altar". Esta, según la popular, es una forma más de "apoyar la labor cultural y social que se hace desde la Catedral para todo el planeta" y se incluye, a su juicio, en el "deber" constitucional de "tener en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española" e incluso de "honrar" tradiciones como la que este miércoles se conmemoraba.
Para quien es una de las dirigentes del PP gallego más próximas política y personalmente a Mariano Rajoy los dirigentes públicos deben seguir el "espíritu constitucional anclado en el principio de no confesionalidad" que, dice, es "diferente del laicismo". Los valores laicos, esto es, la separación entre Iglesia y Estado, no están "contemplados" en la Constitución, dice, obviando, no obstante, que sí estipula que ninguna confesión tendrá carácter estatal.



Una vez lanzado el reproche y la apelación a "no olvidar nunca" la "deuda" de los "poderes públicos" con el "fenómeno jacobeo" Rojo ha desgranado, ya en lengua castellana, la parte del discurso más usual en actos como este. Así, una vez más la Casa Real ha pedido intercesión divina a través de una representante pública para la resolución de problemas sociales y políticos. En esta ocasión Pilar Rojo "implora" ayuda ante "momentos de agitación" en los que la "oscuridad del radicalismo pugna contra la luz de la libertad" y la "cultura de la violencia y la exclusión adquieren proporciones preocupantes".
La "persecución que sufren los cristianos por el hecho de ser cristianos", la libertad religiosa o la "inadmisible discriminación de la mujer" son también asuntos para los que la parlamentaria ha pedido la ayuda de Santiago el Mayor, a cuya intercesión apela también para "articular los procedimientos y ayuda necesarios" para las personas refugiadas o para que las "libertades no se vean mermadas por la intransigencia y el radicalismo". El "ejemplo" de la "sabiduría, templanza y determinación" del Apóstol "nos servirán", según Rojo, para "superar estos momentos de singulares dificultades y tribulación" y "abrir los corazones a la compasión".
Como ha venido sucediendo desde los cambios en los gobiernos municipales el pasado mayo también en esta ocasión la intervención del arzobispo ha sido notablemente menos beligerante que la de la representante del PP. Así, en su homilía Julián Barrio se ha centrado en cuestiones religiosas para culminar deseando que la "pluralidad" social y política se combine con la "unidad" para que impere la "solidaridad, la justicia y la paz". El alcalde de Santiago, por su parte, ha recordado posteriormente que una vez más el gobierno local ha cumplido su "compromiso" de diferenciar actos institucionales y religiosos y, en clave de "retranca", ha sugerido la posibilidad de que la reprimenda de Pilar Rojo se haya dirigido a Alberto Núñez Feijóo, que tampoco acudió a la misa

socialdemócratas-democratacristianos? ...




Javier Aroca

Cuando escribo estas líneas, ha saltado la noticia desde Israel: por primera vez en 67 años, un exprimer ministro, Ehud Ólmert, ha sido condenado por corrupción a dieciocho meses de cárcel. Aquí, sin embargo, estamos en pleno debate sobre la inestabilidad, después de que haya ganado las elecciones un partido presidido por un señor, al que el líder de la oposición llamó indecente, que acaba de anunciar que, si hay elecciones, será otra vez candidato. A ese señor indecente es al que algunos líderes antiguos del socialismo quieren que Sánchez facilite el gobierno.

La misma noche electoral, Susana Díaz se apresuraba a afirmar que en Andalucía había ganado otra vez el socialismo y que uno de cada cuatro diputados se había elegido en Andalucía. Sánchez, después de haber obtenido los peores resultados recordados en época reciente por el PSOE, corría para proponerse a formar gobierno si no podía Rajoy.
Tanto en uno como en otro caso, nada de autocrítica, ningún reconocimiento del fracaso. Sánchez también, como Rajoy, ambos como Joe Rigoli: yo sigo.
Y un aparente desconocimiento de la realidad que representan . La derecha lo puede todo, es capaz hasta de arrastrar a la izquierda convencional, en loor de una responsabilidad que pretende vendernos que solo hay un camino , o facilitar que gobierne la derecha indecente o pactar con ella una coalición que ya no sería ni grande. Pero no puede gobernar, ni toda la derecha unida , salvo que incluyan los demonios, según ellos, vascos y catalanes, esos que quieren partir España.
Por la otra parte ¿de que mayoría de izquierda hablamos? PSOE y Podemos solo suman 159 escaños; UP solo aportaría dos y no creo que suponiendo que Sánchez convenza a Podemos -yo no me dejaría convencer- que sean suficientes para hacer los cambios que necesita el país. Si el PSOE considera separatistas a Podemos, qué pensará de ERC y Bildu, puestos a sumar imposibles.

Pero todo, como decimos por aquí abajo, es ojana. No se puede gobernar, entre otras cosas porque han fracasado los mayores, y los electores han dicho muy claro, en mi opinión: con esos dos candidatos, no. Los movimientos reales no son para formar gobierno sino para posicionarse para unas próximas elecciones, en las que los fallidos siguen erre que erre.
El fallo desde el socialismo andaluz consiste en que su postura no ha sido percibida como una autocrítica, como una llamada a la revisión crítica de lo ocurrido sino como una embestida orgánica presidida por las ansias de conquista del poder. Ese ha sido el error de Díaz. Se hubiera comprendido que desde el sur se cuestionara lo hecho, se cuestionaran las políticas, se provocase el debate interno para mejorar, para acercarse a la gente a la que han abandonado, en manos de giróvagos y nostálgicos de la Transición. Se comprendería que derivado de un debate autocrítico y renovador, se propusiesen nuevas personas, nuevos candidatos, pero no. Ha parecido una lucha simple por el poder y va a costar convencer de lo contrario. El establishment socialista gana tiempo, sigue amagando con la posibilidad de gobernar, una locura aunque solo sea un delirio para escapar de la crítica, mientras realmente lo que se resiste es a cambiar, y menos de candidato.
Podemos se frota las manos. En eso tiene razón Díaz, hay una fuerte competencia por el espacio del PSOE, es eso, lo demás es un trágala orgánico, poner a una persona por encima de un proyecto que los purifique, solo resistencia. Pero el PSOE o se renueva, de verdad, o muere y si no lo hace ahora por Navidad, le queda una durísima semana de pasión por primavera, con Díaz vestida de mantillas. La oposición purifica, las prisas dan colesterol del malo.
Los andaluces nos jugamos mucho, en eso también tiene razón el socialismo andaluz, pero se equivocan en su estrategia contra Podemos. El peligro es que el PSOE está interpretando mal el 28-F, que no se da cuenta que si sigue así irá a su remolque. Las asimetrías en la constitución territorial de España no se combaten negando la lucha de los demás sino afirmando la propia.

Por los errores cometidos, porque la autocrítica define a la izquierda, la llamada desde Andalucía debería consistir en una renovación total. Nuevas elecciones, una segunda vuelta, curiosamente negadas por los que defienden lo segundo y hasta clamaron por nuevas elecciones en Andalucía antes y ahora en Catalunya.


agencia EFE

Entrada destacada

PROYECTO EVACUACIÓN MUNDIAL POR EL COMANDO ASHTAR

SOY IBA OLODUMARE, CONOCIDO POR VOSOTROS COMO VUESTRO DIOS  Os digo hijos míos que el final de estos tiempos se aproximan.  Ningú...