Catalunya a la cruïlla definitiva: Toquem l’escac i mat amb la punta dels dits

Toquem l’escac i mat amb la punta dels dits

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-Les tendències demoscòpiques són clares: les dues úniques propostes polítiques que van a l’alça en aquest moment són la CUP i Junts pel Sí. Si la majoria absoluta de les llistes independentistes era raspada fa deu dies, ara supera ja els resultats del sobiranisme (encara no independentista) en 2012. I el seu percentatge de vot ha crescut fins a apropar-se al cinquanta per cent dels vots. Hem de continuar amb la mateixa força, fins al darrer alè, per fer d’aquestes eleccions el pas decisiu cap a la llibertat. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Fernández Díaz, Jorge (ministre de l’Interior del govern espanyol).

El mur que ens cal saltar.

Diàleg, diàleg, diàleg. Els candidats dependentistes repeteixen a cor el mantra. El debat de candidats a la televisió comtal sembla una competició de moderació. Com si tots haguessin aterrat a Catalunya en 2015. El dia abans, després d’una intensa batussa, el Cercle d’Economia també havia demanat diàleg. I, també, com gairebé cada jornada, el dependentisme obre i tanca la porta a qualsevol negociació, demostrant que, als espanyols (convindria dir-ho més clarament) només els asseuran a la taula els seus creditors si nosaltres ho forcem des de la unilateralitat. El ministre, en la seva línia, per fer caure del cel tant unicorni alat, ha recordat immediatament allò que és evident: que cap govern espanyol acceptarà un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. I és justament per això que hem de tirar pel dret.

Herrera, Carlos(periodista radiofònic).

Catalanista per un dia.

El periodista de la brunete dependentista va tenir un bri, un moment lúcid d’equanimitat, en llançar a les xarxes socials el següent pensament: “Impresionante vista aérea de la Meridiana en bcn. Gustará o no pero la organización y desarrollo es impecable. Cívico y festivo.” La reacció dels seus seguidors, com podeu imaginar, va estar plena, plena d’amor. Un home que ha dedicat esforços ingents a lluitar contra el procés va ser objecte de tota mena d’improperis per haver-se atrevit a lloar un acte de nazis-jueus nordcoreans adoctrinats pel monopoli independentista dels mitjans, pagat al cent per cent amb recursos públics, des dels autocars als entrepans del berenar. El nivell de les respostes serviria d’exemple perfecte per explicar exactament perquè hem arribat al punt on som.

Iceta, Miquel(candidat del PSC).

Infantilisme per combatre el col·lapse.

El Partit dels Socialistes de Catalunya s’arrossega per la campanya com a ànima en pena. Només els queda cridar l’atenció a base de ball, des de la buidor més absoluta. Res a dir, molt a ballar. Abandonat el dret a decidir, no tenen absolutament res a oferir, més enllà d’una vaga promesa de reforma constitucional de fa tres anys. Del partit que era clau en la Catalunya autonomista no en queda gairebé res. Per això, potser per primera vegada, el líder espanyol apareix fins i tot a l’espai electoral televisiu de la candidatura. I ve a participar en una dotzena d’actes de campanya. És, aleshores, el moment d’amagar la seva solitud esparverant. Cal una producció agosarada i cosmètica per amagar la realitat: que ja gairebé ningú assisteix als seus mítings.

Lindo, Elvira(escriptora).

La mare de totes les planxes.

La seva diatriba contra Lluís Llach a “El País” exemplifica a la perfecció el que ha estat l’actitud del gruix (gairebé, per desgràcia per a la cultura, la totalitat) de la intel·lectualitat espanyola davant del procés català cap a la plena sobirania. Els importa un rave aproximar-se a tocar amb les mans la realitat. Per comptes d’aixecar el vol i analitzar des de paràmetres el més objectius possible, de buscar aproximar-se mínimament a les raons de l’altre, adopten l’actitud del “hooligan” més descerebrat, la imatge perfecta de l’espanyolisme desbocat: la veritat ens és absolutament igual, només volem insultar. Si els diem de tot se’ls passaran les ganes de marxar. Aquesta aproximació a la realitat des dels budells conviu, a més, de manera sorprenent, amb l’acusació als independentistes de basar el seu projecte en conviccions exclusivament sentimentals.

Pastor, Ana(periodista de la Sexta).

Els avantatges són propaganda.

De la mítica entrevista de la “star” espanyola al president Mas queda per a la posteritat un moment mític: quan titlla de propaganda l’anàlisi dels avantatges de crear un estat nou i crida a analitzar només els riscos. Sobre el primer afirma que és propaganda i el contrari periodisme. Ana Pastor diu que el programa de Junts pel Sí ja especifica prou els punts positius de la independència. Ella no en vol fer propaganda. D’acord, acceptem el repte. Cal parlar dels riscos, per cert, tots ells derivats de les represàlies de l’estat espanyol. Però si la periodista estrella vol rigor hauria de preguntar també pels altres riscos, sense els quals és impossible prendre una determinació raonada i raonable sobre la independència. Sí, sí, els immensos riscos (molts més de tres) que planteja quedar-nos a Espanya en condició de derrotats.

Roca Junyent, Miquel (advocat).

Joves promeses.

La campanya d’Unió es dissol com un terrós de sucre. A cada dia, més desesperats, accentuen el seu anti-independentisme. Als pocs dies d’escoltar el número dos per Barcelona, el fiscal Rodríguez Sol, afirmar que votaria no, s’ha conegut la notícia que l’alcalde de Solivella ha abandonat el partit, ha penjat l’estelada i ha demanat a la Junta Electoral que prengui nota de la seva baixa dins la llista del partit per Tarragona. El mateix dia, poques hores després d’un dinar al Círculo Ecuestre, l’advocat de la infanta Cristina donava al seu suport a Ramon Espadaler. I, entretant, enquesta rere enquesta, els votants dubtosos van decidint que aquesta vegada, decisiva, no toca quedar fora del Parlament. I és així com s’esvaeixen sense remei les darreres opcions de supervivència del vell partit de Carrasco i Formiguera. Molt trist.