... i al final, han obert els ulls

Madrid crema (i Mas somriu des d’Ítaca)


A Pablo Iglesias se li ha posat cara de Ho Chi Minh, i això, és a dir, el tauler hispànic en aquesta hora desconeguda, comença a assemblar-se a un Vietnam: o a Pedro Sánchez se’l treuen de sobre els seus i els poders, i es convoquen noves eleccions o Espanya veurà un govern d’esquerres amb els de Podemos dins. Com diuen a Conca, “con el de la coleta” com a vice. De Soraya a Pablo: vet aquí el canvi. I Catalunya? Pinta alguna cosa Catalunya en l’ofensiva final contra Saigon? Doncs esclar: Catalunya, que continua volent-se anar, encara que més tranquil·lament, ho pinta tot i més. Només Rajoy se n’ha adonat, encara que massa tard.
Repasso els números: el PP té 123 diputats i, com va constatar l’encara president en funcions del Govern espanyol en fer pública divendres la negativa a acceptar la invitació de Felip VI a estimbar-se en la primera sessió d’investidura (suspesa), davant té el Vietcong i els seus aliats els xinesos, i, fins i tot, els russos. Són, almenys, 180 diputats del ‘no’: els del PSOE, els de Podemos, els dos d’UP-IU, els d’ERC, i els de DiL (en conjunt, 176; hi tornarem de seguida, a això). Sens dubte tampoc no el votaran els d’EH-Bildu (2) i poden ser molts més si el PNB (6) se suma a la festa. Pel que fa a C’s, de moment, abstenció.
Així que –a diferència, per cert del que va fer Artur Mas en dues ocasions, convençut que la CUP cediria– Rajoy va dir no al Rei, en una més que pírrica victòria amb què prova de guanyar temps a contrarellotge. Aturada i sorpresa relativa. En realitat, la jugada era al mapa d’operacions des de força hores abans, com va revelar la indiscreció del diputat de Compromís Joan Baldoví després d’entrevistar-se dimecres amb el monarca, encara que el no-candidat del PP a la investidura sortís ràpidament a negar qualsevol temptació de retirada. En aquest impàs, absolutament decisiu, Ho Chi Minh Iglesias, pura guerrilla leninista, va sortir a oferir-li la gran aliança a Sánchez, amb ell mateix com a escuder i el seu amic Alberto Garzón, el bon nano comunista, en un ministeri.
Però el cert és que aquest front popular rediviu al Govern d’Espanya és impossible sense el concurs de Catalunya. Fixem-nos en el detall que Sánchez (9o), Iglesias (69) i Garzón (2) només poden assolir la majoria absoluta amb els 17 diputats (9 +8) dels independentistes d’ERC i DiL. És a dir, ara per ara, Sánchez només té 161 possibles vots a favor. Pel cap baix, necessita un pacte amb alguna d’aquestes forces per imposar-se al presumible bloc del no (PP i C’s, 163) en segona volta. Així que els catalans tornen a manar al tauler hispànic. En la seva hora final, Rajoy ho sap, mentre que Soraya, la de les lleis i reglaments, continua buscant una sortida al laberint en les lleis i reglaments.

Si ERC i DiL no secunden la maniobra de Ho Chi Minh Iglesias per assaltar amb Sánchez el cel monclovita, tot el pes de la revolució caurà sobre ells
Per tant, atenció als moviments de tropes en les línies de confluència. Aviat, la pressió del colauisme-podemisme, de l’esquerra autèntica aspirant al Ministeri de Plurinacionalitat –un calc de la secretaria de l’executiva de Podemos on Iglesias va col·locar la dimitida Gemma Ubasart– es traslladarà a ERC i a DiL. Si aquests “nacionalistes” sempre sospitosos del pecat petitburgès no secunden la maniobra de Ho Chi Minh Iglesias per assaltar amb Sánchez el cel monclovita, tot el pes de la revolució caurà sobre ells. La gran paradoxa és que només ells, els independentistes, poden activar el canvi a l’Espanya de la que volen desconnectar-se.
Però, ho han de fer? En el fons, a ERC i a DiL els importa un rave que En Comú Podem s’hagi menjat la línia vermella del grup parlamentari propi (hauria estat el grup més gran d’aquí a la Cambra Baixa espanyola, amb 11 diputats). Però això, i la renúncia dels de Domènech al referèndum català com a condició sine qua non, per tal de facilitar l’acord d’Iglesias amb Sánchez és munició de primera, sobretot per als de Junqueras, per reivindicar-se com la veritable esquerra nacional catalana davant el “nou PSC”, és a dir, del colauisme-podemisme.
Repasso la tesi central de Maquiavel, l’axioma de la política moderna: la política és independent de la moral (i de la religió) i només persegueix el poder, aconseguir-lo, i conservar-lo. Aquesta és la missió del Príncep. Però cal arribar-hi, al poder. I no hi ha millor lloc per fer-ho que des del centre del tauler: això li va donar a Iglesias i els seus aliats 69 diputats el 20D i, sobretot, els va situar en la línia de sortida per penetrar a les trinxeres del PSOE, amb un somriure en lloc del ganivet entre les dents. El líder de Podemos explica bé –o sigui, fatal– la política i l’economia als jubilats i els aturats de Vallecas que prenen el sol als parcs tots els dilluns i tots els dimarts i tots els dimecres i tenen ja poques preguntes a fer-se. Però encara voten. En el pitjor dels casos, es tracta d’acumular forces per a la batalla final, potser, unes noves eleccions al març.

Rajoy, que té l’agenda tan buida que ja pot rebre fins i tot el president Puigdemont, espera ara mobilitzar Merkel contra Sánchez – i potser també Obama?– com va fer contra Mas
Crema Madrid i crema el tauler hispànic tot. Rajoy, agònic, aviat tocarà a somatent les forces vives d’aquí i d’allà perquè li concedeixin suport terrestre i aeri i tones de napalm en la seva ofensiva contra Sánchez, el guapo atribolat. L’home que vol ser president contra gairebé tothom, començant per la vella guàrdia socialista i la seva marmessora, Susana, la lleona andalusa, l’última del clan dels Felipes i els Chaves, i els barons meridionals. Rajoy, que té l’agenda tan buida que ja pot rebre fins i tot el president Puigdemont –segons va dir l’altre dia quan va caure de quatre potes en l’emboscada telefònica que li van preparar des de Ràdio Flaixbac–, espera ara mobilitzar Merkel contra Sánchez –i potser també Obama?– com va fer contra Mas. Però Berlín, ara per ara, es limita a observar. Rajoy ja no pot ni amb el Rei, que divendres l’enviava directament a l’escorxador. Coses del foc amic.
Apocalypse Now a les platges de Madrid, infestades de vietcongs, Mariano. I Artur (Mas) somriu des de les límpides sorres d’Ítaca.


© 2016 EL NACIONAL.CAT