La periodista nord-americana Jennifer Lutz ha viatjat a Catalunya per interioritzar-se en el conflicte català i especialment conèixer de primera mà com és realment el moviment dels CDR.
Text íntegre de l’article.
Hola, Espanya, deixa d’atacar les llibertats civils
“No cal que estigui a favor que la República de Catalunya perquè algú s’horroritzi de com es comporta l’Estat espanyol” – Ha dit Jordi Solé, membre del Parlament Europeu i secretari de relacions internacionals del partit independent d’esquerra Republicana de Catalunya. L’atac més recent d’Espanya contra les llibertats democràtiques amenaça de perseguir els ciutadans per la llibertat d’expressió i les protestes pacífiques.
El primer ministre Mariano Rajoy no sembla un polític que treballa per reconstruir una regió i sinó més aviat un autòcrata que fa servir el sistema judicial per satisfer les seves disputes personals. El 2 d’abril, l’oficina del fiscal de l’Audiència Nacional va anunciar públicament que “continuaran realitzant investigacions penals” contra els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR). El comunicat de premsa oficial acusa el CDR de generar i promoure amb violència la defensa d’individus processats judicialment pels crims més greus … com la rebel·lió. “És un pas més en el reviscut atac judicial d’Espanya contra els dissidents polítics. Però aquest és un Estat membre de la UE, amb disposicions constitucionals per als marcadors democràtics, com la llibertat d’expressió, o això pensava …
Ara estic familiaritzada amb els CDR; Durant la meva última visita a Barcelona, em vaig unir a ells per a una paella de la comunitat. L’esdeveniment va ser organitzat per recaptar diners per a un projecte d’habitatge; tots donem el que podem, servim porcions de paella, i mentre la banda tocava vaig veure a dues nenes ballar davant de l’escenari, els seus vestits grocs girant amb una lleugera brisa que va refredar l’aire. Entre “bocado y bocado” de paella, parlaba amb els homes que m’envoltaven. Hi havia set d’ells, dos que havia conegut la nit anterior, un que parlava anglès amb fluïdesa. Un va acostar una cadira a la taula per a mi, una altra va portar la meva paella, em van preguntar si estava prou calenta el i em van demanar disculpes per no tenir un millor anglès.
“Aquesta serà la primera independència que es guanyi sense violència”, em va dir Roger, la nit anterior mentre cantàvem cançons, ens posàvem cintes grogues al pit i agitàvem pancartes que demanaven l’alliberament dels líders catalans empresonats. Llavors vaig riure i vaig riure de nou asseguda amb ell i els altres membres del CDR que insistien en la “no violència”.
“No es pot guanyar d’aquesta manera”. Vaig insistir.
“Som pacients”. Van respondre els CDR.
No estava d’acord amb ells quan em vaig asseure, però a mesura que la brisa augmentava i la meva paella es refredava, no podia discutir la seva persistència. Em vaig recordar d’una anècdota de la meva entrevista amb el Sr. Jordi Solé. Ell m’havia dit que la independència no era l’objectiu, sinó un vehicle per a un millor govern, objetiu que s’havia tornat impossible sota el govern d’Espanya.
Vaig preguntar com guanyarien. “Estem organitzats i estem creixent, estem a tot Europa, no només a Espanya”, em diu Roger. És veritat. Hi ha un CDR Boston ara.
I després, amb un somriure astut, abraçant la seva jaqueta més a prop del seu prim cos, el més jove del grup diu: “Espanya ens titlla de terroristes”.
Vaig arribar a Espanya per a un respir i vaig acabar menjant paella amb el grup més amistós de “terroristes” que he conegut. Eren el tipus de “terroristes” que la història recordarà com a líders de justícia civil.
Drets de les dones.
Millora de l’atenció mèdica.
Legislació lliure de lleis locals.
Diplomàcia.
Llibertat de presos polítics
Aquestes són algunes de les coses per les quals lluita el CDR. Van començar a lluitar en defensa del referèndum. Ara, estan lluitant per la defensa de la democràcia. Madrid pot enviar policies per colpejar-los amb bastons, els CDR no s’aturaran. Prepararan entrepans i s’asseuran entre fronteres, bloquejant carreteres i cantant cançons que es van cantar durant la dictadura de Franco.
Però jo, no sóc catalana, sóc nord-americana. Visc a Estats Units, on s’envia a la policia a arrestar manifestants de “Black Lives Matters” que es reuneixen per bloquejar les interseccions i marxar per posar fi a la brutalitat policial racista. Visc als Estats Units, on el govern ha començat a monitoritzar converses privades i titlla a Black Lives Matter com una amenaça hostil. Visc als Estats Units on castiguen als escolars per anar-se’n de les escoles per protestar per la falta regulació de la llei d’armes. Però igual que el CDR, continuem reunint-nos i marxant tots plegats, perquè l’opressió es nodreix de la por, i el govern és del poble i depèn del nostre coratge. El canvi no neix del silenci, es manifesta per ciutadans que saben que, en conjunt, són més forts que el govern que busca emmudir el progrés.
