expoli d' Espanya a les regions:Valencia

L’espoli valencià i altres greuges, per Carles Casanova




“Per ofrenar noves glories a Espanya”.  Així és com comença el que alguns van definir com a l’himne del País Valencià o, com a ells els agrada: Comunidad Valenciana.
  
Els mateixos que ens han portat des del principi de la “nova” democràcia valenciana, al manteniment d’una situació d’espoli, tant econòmic com cultural. Un espoli que arrosseguem des del segle XVIII.
 Uns representants que sempre han estat més pendents del que els hi deien a Madrid, que del  que volia o necessitava el poble valencià̀.
Uns representants que deien una cosa en les Corts Valencianes i una altra molt diferent al Congrés dels Diputats a Madrid, i que gràcies als mitjans de comunicació al seu servei, feien creure a la ciutadania mal informada, que vivien en una terra on tot eren flors, llum i amor.
 Les flors ens han sortit pudentes, la llum s’ha transformat en foscor i l’amor en tristesa i desesperació.
“Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”, és el que resava una famosa dita valenciana, una dita que sembla que fa anys que hem oblidat, perquè hem passat d’estimar i defensar una terra, a obeir fidelment i sense cap sentit, les ordres autoritàries i descabellades que han portat a convertir una terra pròspera i amb il·lusió amb una autèntica terra amb símptomes decadents  i amb pèrdua de bona part del seu amor propi.
 Sembla que el poble valencià està despertant, ja s’ha vist en les passades eleccions autonòmiques i municipals, llevant-los als malvats una majoria absoluta que ens hagués arrossegat quatre anys més per la desèrtica i decadent senda a la qual els valencians i les valencianes estem malauradament acostumats.
 Ja veurem si el que ens han portat les urnes, serà bo o dolent, però de segur que serà millor.
 Ara el que necessitem és una veu que parle ben fort a Madrid, una veu que diga prou, que fins ací hem arribat.
 Necessitem tindre una/es veu/s pròpia/es en el parlament d’un estat radicalment centralista, que no creu amb la seva plurinacionalitat, i que ofega culturalment a totes les nacions  que no són de matriu castellana.
 Mai en els darrers 300 anys hem tingut una veu que diga: nosaltres som així, i volem seguir sent-ho.
 Volem un finançament just i, perquè no, una agència tributaria pròpia, on els diners dels valencians i les valencianes es queden al nostre país, en lloc d’estar sempre obligats a demanar almoines.
 Les conseqüències de no exigir allò que ens pertoca, ens han portat a ser ciutadania ja no de segona, si no de tercera categoria.
 No podem seguir depenent d’una veu que en lloc d’exigir el deute històric, deia que “España no puede devolverle dinero a España” tal com va fer “el ladrón de Cartagena” Eduardo Zaplana, president de la Generalitat Valenciana des del 1995 a 2002 pel partit que tant s’ompli la boca de defensar els interessos valencians.
 Tant bona defensa, que el va dur a ser ministre de treball i portaveu del govern d’Espanya entre els anys 2002 i 2004.
 Eixa ha estat l'actitud que, lamentablement hem sofert des del principi de la "nova" democràcia, i és per això que estem com estem. Ara les coses semblen estar canviant, hem de renàixer de les nostres cendres i demostrar el nostre potencial, amb ganes, valentia i il·lusió, perquè nosaltres podem i així ho farem saber. Ara és l'hora!!
 Deixem d'ofrenar tantes glòries a governs aliens i ofrenem-les a qui realment s'ho mereix; el poble valencià.
 Els greuges econòmics als que ens veiem sotmesos els valencians i valencianes per part de l’Estat espanyol, són molts i molt greus.
 Greuges els quals repassa l’exposició́ “L’OR DELS VALENCIANS”. Una exposició que pretén donar a conèixer-los de manera clara.
 Exposició que organitza la Plataforma pel Dret a Decidir de Castelló, PDaD, des del 13 de febrer al Centre Cultural la Marina del Grau de Castelló i que romandrà oberta fins al 12 de març.