La carta de Puigdemont i Junqueras (análisi)

NACHO MARTIN BLANCO

Llegeixo amb interès la carta que publicaven ahir a El País el president Puigdemont i el seu vicepresident, Junqueras. Sota el títol “Que gane el dialogo, que las urnas decidan”, els líders independentistes es presenten com els adalils del diàleg i comminen el Govern central a arribar a un acord per celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. En cas contrari, anuncien que el referèndum el faran igualment. Proposen un diàleg no per assolir un acord transaccional en què tothom acabi cedint en els seus legítims plantejaments inicials, sinó per arribar exactament allà on ells diuen que s’ha d’arribar: el referèndum d’autodeterminació. Un diàleg curiós en què el punt de partida és el mateix que el d’arribada i on el Govern d’Espanya hauria d’acceptar amb resignació un paper merament ornamental. No sembla que per a això calgui gaire diàleg.

No sé si algú del Govern central els respondrà per escrit, però mentrestant em permeto com a ciutadà de Catalunya la llicència d’adreçar-me, encara que sigui retòricament, a Puigdemont, a qui no tinc el plaer de conèixer personalment, i a Junqueras, de qui tinc bona opinió personal per l’afabilitat amb què m’ha tractat sempre que hem coincidit. Diàleg institucional lleial i sincer és el que necessitem en aquests moments a Catalunya i a tot Espanya. Però perquè existeixi aquest diàleg és imprescindible que les dues parts parlin el mateix idioma -si us plau, que ningú no caigui en el ridícul d’agafar-s’ho literalment-; han de compartir una ortografia, una gramàtica i un vocabulari, és a dir, unes normes. I en una democràcia constitucional aquestes normes estan contingudes en la Constitució, que és el codi que permet articular el diàleg. En aquest sentit, negar un dels pilars fonamentals d’aquest codi consensuat entre tots l’any 1978 no sembla la millor manera d’iniciar un diàleg. Em refereixo, és clar, a la unitat de sobirania que la Constitució atribueix al poble espanyol.

Plantejar el diàleg sobre la base de la negació d’aquest principi constitucional -exigint un referèndum en què només votéssim una part dels espanyols, els catalans, sobre una qüestió que sens dubte ens afecta a tots- és impossibilitar el diàleg, neutralitzar els potencials acords. I això és així no tant perquè l’actual Govern del PP o les actuals Corts espanyoles no tinguin la voluntat de facilitar el referèndum que exigeixen Puigdemont i Junqueras, sinó perquè això no està a les seves mans sinó a les del conjunt del poble espanyol. En qualsevol cas, embardissar-nos en una discussió sobre subjectes de sobirania només ens portaria a un carreró sense sortida, a la part irresoluble de l’anomenat problema català, que en tot cas seria el problema espanyol per antonomàsia. Val a dir que, a parer meu, tan legítim és en abstracte ser partidari de la sobirania del poble català com defensar la sobirania del conjunt del poble espanyol, però crec que es tracta d’un debat bizantí en el si de societats intrínsecament plurals com la catalana i l’espanyola en el seu conjunt. Aquesta discussió només pot generar frustració i un sentiment recíproc de greuge entre catalans, i entre aquests i la resta dels espanyols. Per això crec que és il·lusòria la pretensió de resoldre la qüestió d’una vegada per totes, amb soluciones binàries pretesament definitives, de sí o no, o fins i tot de sí o sí. En comptes d’això, per què no busquem entre tots acords possibles? Per què no cerquem amb lleialtat mútua solucions relatives, necessàriament imperfectes però que puguin ser assumibles per a una majoria de catalans i també d’espanyols no catalans?

Algú creu que un referèndum realment canviaria alguna cosa? En el si d’una societat oberta i plural com la catalana, en què el 40% dels ciutadans se senten tan catalans com espanyols i un 70% se senten en alguna mesura espanyols, la fe d’alguns en el referèndum com a solució política definitiva és meritòria. Atesa l’actual contextura de la societat catalana, l’única cosa que podria aconseguir un referèndum d’autodeterminació, a banda de polaritzar la societat catalana, seria un canvi de perspectiva, que passéssim de parlar de la qüestió catalana dintre d’Espanya a parlar de la qüestió espanyola dintre de Catalunya. Això en el cas que els independentistes el guanyessin, perquè si el perdessin, llavors estaríem abocats al neverendum, la repetició constant del referèndum fins que sortís els resultat desitjat. Quin gran avenç!

Puigdemont i Junqueras atribueixen la posició del Govern central a la manca de voluntat política, però sembla que el que realment els molesta és que no es faci la seva voluntat política, és a dir, que n’hi hagi moltes i diverses de voluntats polítiques. A Catalunya i a tot Espanya. Però això és la democràcia, amics i amigues: gestionar la diversitat.

D’altra banda, insisteixen que aquest no és un problema jurídic, sinó polític. I efectivament, tenen raó. Les relacions entre catalans, i entre aquests i la resta dels espanyols, són una qüestió o, si es vol, un problema de naturalesa essencialment política. Els que la converteixen en una qüestió jurídica són ells mateixos, amb el seu menyspreu de la Constitució i les lleis. Però, de tota manera, quan diuen que la solució d’aquest problema o qüestió ha de ser política tenen tota la raó. El problema que tenen, una vegada més, és que es neguen a assumir la pluralitat d’opcions. No accepten que de solucions polítiques n’hi pot haver moltes, que la solució política no necessàriament ha de passar per la independència ni pel referèndum d’autodeterminació que exigeixen. Diuen que ells ja estan asseguts a la taula esperant la resta dels convidats, però sembla que només esperin convidats de pedra. Per què s’entesten a parlar només del referèndum i desdenyen el diàleg sobre les múltiples solucions polítiques que poden tenir les qüestions catalanes, que -potser cal recordar-ho- també n’hi ha més d’una.