"Let us clarify concepts of bankruptcy of the World Bank".

eladiofernandez

"Let us clarify concepts of bankruptcy of the World Bank".

It will not collapse the world economy. It will collapse only banking and financial economy that makes money from swaps and futures, derivatives and options for a specified period, a system of Monopoli, no real economy based on productivity of companies and working people should be the unique patterns of measurable values ​​by experts agreed the world.

A real madness to which we have been subjected since the seventies they were invented.

When your system now bankrupt, they can not pay their debts nonexistent electronic money and its creative software programs counterfeit money have collapsed their own online gaming system .

Another system is the solution, and are fiduricarias currencies of each country covered in the trust of the community in each country projects that support economic experts and companies that they work.

But  obviously those responsible for the system of banking that have names, have to pay for their misdeeds, and are called the Rothschilds, the Rockefellers, the Goldman Sach, the JPMorgan, the Khun Loeb, the Lazard, the Seif Moses, and ultimately the 8 large banksworldwide  that have led us to this,  and his clique as Bush, the Brzezinski, Soros, and many families who star in their plans. 

They are the ones who want us to get into a war global, national and local conflicts to destabilize and dilute the ruin that have resulted, and introduce ourselves as solution their new currency and world only the Amero, which will be another great ruin that continue ruining, fragmenting assets as always achieve the bankrupt to continue hiding them real money, there is no longer and what address that tell us to them and we enslave countries and people money.

The World Bank, should be inoperative, you must disable them, their existence is cancer of power, and the entanglements of the British Crown and Rothchild House primarily to restore his world and full colonial empire.

http://real-agenda.com/2011/06/03/el-cartel-de-la-reserva-federal-las-ocho-familias/

‘Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant’

Albert Pont: ‘Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant’

Entrevista al president del Cercle Català de Negocis sobre el llibre que acaba de publicar, 'Interès d'Estat', en què analitza el centralisme de l'estat espanyol i els vicis entre polítics i poders econòmics

Per: Josep Rexach Fumanya

20.05.2017  02:50

Albert Pont fa temps que denuncia les desinversions al corredor mediterrani en detriment d’un corredor central ple d’infrastructures. Especialment, a Castella-la Manxa i a la Comunitat de Madrid, on empresaris i terratinents ben vinculats amb el poder polític han pogut enriquir-se gràcies a les inversions estatals i als posteriors rescats que se’ls han hagut d’aplicar. Els Franco, els Abelló o els Serrano-Súñer són algunes d’aquestes famílies que s’han lucrat desmesuradament i que Pont denuncia en el llibre Interès d’Estat . En resum, podríem dir que el llibre és un informe detallat del centralisme que fa segles que aplica Espanya i com aquest sistema ha jugat en contra dels interessos de Catalunya. I encara més sucós, ho fa amb noms i cognoms. Explica casos de descapitalització, amiguismes, oligopolis espanyols i les mecàniques de l’espoliació financera i del sistema de solidaritat autonòmic.

—Un dels capítols més sucosos del llibre és el que dediqueu als empresaris i terratinents castellans i madrilenys que han fet fortuna al corredor central. Tot plegat sembla un retrat al més pur estil Escopetan acional. C om fer, d’un país, el negoci d’uns pocs.

—De fet, sí. Però és que l’estat espanyol sempre s’ha sostingut així. Penseu en les guerres colonials, que es justificaven amb la transmissió de la fe però que en realitat volien explotar els recursos naturals de nous territoris. I ara són els mateixos. La gent que govern Espanya i que controla el poder polític i econòmic provenen d’aquells llinatges espoliadors. I, per això, el corredor mediterrani es farà, però no de València a Barcelona i fins a la frontera amb França, que és per on passa el 74% del trànsit de mercaderies entre l’estat espanyol i el francès, sinó que es farà de València a Madrid perquè, com explico en el llibre, a Ciudad Real és previst de construir la terminal de contenidors marítims més gran del sud d’Europa.

—Doncs, se n’ha parlat ben poc.

—Perquè no interessa. Els promotors de l’aeroport de Ciudad Real són els que tenen els permisos per a construir l’estació d’alta velocitat de mercaderies i, a més a més, els permisos per a construir el dic sec. Entre l’aeroport i Ciudad Real hi ha seixanta quilòmetres de superfície plana on no hi ha res, i allà volen expandir la terminal de contenidors marítims.

—El projecte té data?

—No encara, perquè la crisi i el fracàs de l’aeroport ho ha endarrerit tot. Perquè això funcioni, han hagut de connectar tots els ports de la península amb Ciudad Real, perquè si no, és impossible. L’estat espanyol no ha entès que hi ha regions que, pel fet de tenir costa, s’han de poder desenvolupar amb logística internacional. I aquelles que no tenen costa tindran altres coses. Cal que un estat central sigui neutral en la competitivitat entre territoris. Però aquest estat vetlla sistemàticament pel centre. I si el centre no té avantatges competitius, com per exemple la situació geoestratègica, no pateixis, perquè el que fan aquestes infrastructures és centrar-ho tot en Madrid per tal de tenir avantatge competitiu respecte de Barcelona o Madrid.

— Quines són les famílies que més s’han lucrat amb el corredor central?

—Les que han estat més adeptes al règim. Els Franco, els Abelló, els Serrano-Súñer… Però també les famílies de directius d’OHL, Sacyr Vallhermoso, Ferrovial, Acciona… De fet, quan analitzes la xarxa viària que es construieix actualment a Castella i a Extremadura, veus que, curiosament, connecten les finques de cacera més exclusives, finques que són propietat d’Alberto Alcocer (Dragados, ACS), Alberto Cortina (ACS, FCC), Juan Abelló (Sacyr Vallhermosos, Imagina), Ester Koplowitz (FCC), Jesús Franco, els Botín, Villar Mir (OHL, Banc Santander)… Són propietaris i directius de les grans multinacionals espanyoles que es dediquen a construir, finançar, proveir ciment i cablejat per a construir aquestes infrastructures.

—Unes infrastructures que s’han hagut d’acabar rescatant.

—És clar. L’estat genera negoci per a aquestes empreses, però tot el negoci que generen és deute per a l’estat. I al final, si aquest negoci no funciona, aquest negoci macabre que és connectar l’eix mediterrani, l’eix central i l’eix atlàntic a Ciudad Real, ho acabarà pagant el contribuent. Com ha passat amb les radials de Madrid. O amb el Castor.

— Quin és el cas més esgarrifós que heu conegut?

—Diversos. Per exemple, l’AP-41 de Madrid a Toledo i que neix a la mateixa finca dels Franco. Tenia una previsió de 80.000 vehicles diaris. N’hi passen 1.100. Tot i fer fallida, volen fer-la fins a Còrdova.

—Un altre.

—La R-3, que passa per les finques dels Franco Martínez-Bordiú, els Abelló, els De Jové o els descendents de Serrano Súñer. En un primer moment el ministeri va fer expropiacions per valor de 28 euros el metre quadrat. Els grans terratinents van recórrer la sentència al·legant que moltes terres adjacents esdevenien zona urbanitzable pel fet que estaven situades entre les vies d’accés a Madrid i les zones urbanes. El Tribunal Suprem els va donar raó i el metre quadrat va passar de valer 28 euros a 3.161. Vaja, que en sobrecostos es van repartir 1.800 milions d’euros, que ara el Ministeri de Foment ha rescatat i haurem de pagar els usuaris de les autopistes de Catalunya i el País Valencià, quan hi ha trams que han estat amortitzats 157 vegades.

També hi apareix Esperanza Aguirre.

—Sí. Resulta que el TGV de Madrid a Barcelona passa per Guadalajara. A divuit quilòmetres de Guadalajara. Per què? Perquè és on hi ha la finca d’Esperanza Aguirre, que acull la urbanització de luxe Valdeluz.

—I Florentino Pérez?

—És un dels grans beneficiats de totes les infrastructures que es van construint al corredor central. Les seves empreses, o bé construeixen aquestes infrastructures o bé en són les gestores. I a més a més, si aquests projectes són inviables, que ja t’ho dic que ho són, perquè la majoria no superen un bussiness plan de primer d’empresarials, l’estat els acabarà rescatant gràcies al principi de responsabilitat patrimonial. Aquests maleïts han transmès un discurs a la societat i han posat en contra treballadors i empresaris, els actors de l’economia productiva. I mentre nosaltres ens hem estat barallant entre nosaltres, ells han anat fent negoci. La diferència entre bons i dolents no és qui és el propietari dels recursos productius. La cosa que ens uneix és que un treballador i un empresari responen amb el seu propi patrimoni pels deutes concrets. I aquests maleïts no, perquè hi ha l’estat al darrere.

—Si mirem el mapa de les principals concessionàries d’autopistes de peatge, la queocupa més llocs en el mapa és Abertis, empresa de matriu catalana.

—I, de fet, aviat serà de matriu italiana. Amb Abertis passarà el mateix que va passar amb Endesa. Allò que va dir Esperanza Aguirre: ‘Antes alemana que catalana’. Endesa se la van vendre per quatre quartos i al cap d’un any i mig distribueixen uns rendiments espectaculars. Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant. Fan els possibles perquè aquelles empreses de bandera deixin de ser catalanes.

—Descapitalitzar.

—Sí. Per exemple: Solvay Martorell, una de les deu empreses més grans de Catalunya, l’any passat va fer públic que plegava i se n’anava a Torrelavega. I ho va fer arran d’una multa del Ministeri d’Indústria de 24 milions d’euros, que són exactament els diners que Solvay tenia reservats per a fer una reconversió i adaptar-se a una nova normativa europea. Els van ensenyar la porta, però cap a Cantàbria, on ja tenien una planta. Això els ha funcionat amb Solvay, i jo crec que en els anys vinents anirà passant amb altres empreses del Camp de Tarragona. Per una altra banda, ens trobem que Espanya deixa d’invertir infrastructures a Catalunya, amb la qual cosa, de mica en mica, aquestes plantes de producció deixen de ser eficients. És el que jo anomeno obsolescència programada de les infrastructures a Catalunya. No és únicament que no se’n facin més, sinó que ni tan sols no es finança el manteniment adequat de les que ja existeixen.

—El cas del corredor central és un efecte col·lateral del sistema centralista de l’estat espanyol, el qual l’assenyaleu com el mal de tots els problemes.

—A cada estat li pot ser beneficiós un model o un altre en funció de diferents variables, com la dimensió. Com més gran és l’estat, millor és que tingui diversos pols de poder. Polític, econòmic, financer, cultural… Quan es tracta d’un país petit, això es desvirtua. Com Gibraltar, que té un Ministeri de Transports que gestiona el port, l’aeroport, però també el transport urbà. Però quan es tracta d’estats mitjans com Espanya o Alemanya, hem de parlar de diferents pols de poder. Això implica una descentralització de l’estat, que cada territori es pugui gestionar a si mateix, es pugui legislar a si mateix en àmbits competencials prou amplis, definir el seu model econòmic, el seu model fiscal… Es tracta que cada territori pugui definir el seu model a partir de maximitzar-ne els avantatges competitius. Al final, consisteix en el fet que la suma de tot afavoreixi el conjunt i permetre que el país tingui una economia perfectament diversificada.

—En el primer capítol del llibre, voleu desmuntar amb xifres el sistema de solidaritat autonòmic, el qual assenyaleu com el principal causant del dèficit fiscal de Catalunya, el País Valencià i lesIlles.

—Que quedi clar que no sóc contrari a la redistribució de les rendes, el que passa és que aquest sistema, per evitar que es perverteixi com s’ha fet a l’estat espanyol, ha de ser flexible i amb limitacions. Per exemple, quan traces una línia recta entre la Corunya i Castelló, just per sota hi ha vint-i-quatre províncies amb una taxa d’economia submergida del 34%. Dades oficials, que vol dir que probablement és superior. És una taxa d’economia submergida semblant a la de Ruanda o Malawi. Si a Espanya no hi hagués tanta economia submergida, els Països Catalans no tindrien dèficit fiscal. No n’haurien de tenir perquè les comunitats autònomes podrien generar prou recursos per a poder finançar els seus propis serveis.

—Però, en canvi, Catalunya té un aespoli ació financer a de 16.000 milions.

—I no és l’únic. En total, Catalunya genera entre el 30% i el 42% dels recursos que té la banca espanyola per a donar crèdit. El BBVA, per exemple, té uns actius a Catalunya de 54.000 milions d’euros. I això és el 35% dels actius d’aquest banc. On donen els crèdits? Majoritàriament, a Espanya, i els dóna en gran part per avalar projectes com el corredor central, que no van enlloc i que van en contra de la nostra economia. Aquí hi ha un altre drenatge de la nostra economia que no apareix en els 16.000 milions d’espoliació fiscal. És una espoliació financer.

—En el llibre parleu molt de l’efecte seu. Expliqueu què és?

—És l’efecte capitalitat. Si vas a Madrid, l’entens a la perfecció. És l’impacte que té l’establiment de la capital d’un estat en un territori i el seu voltant. En el cas de Madrid, ens trobem que té el segon PIB més alt de l’estat espanyol. Però això és mentida. Madrid genera el 7% del turisme de tot Espanya, nosaltres el 26%. Madrid genera l’11% de les exportacions de tot Espanya, nosaltres el 26%. Al final, resulta que si a Madrid li treus els ministeris, les ambaixades, els organismes internacionals, no seria la segona economia de l’estat espanyol. Ni la cinquena.

—Voleu dir que és una economia inflada.

—Efectivament, i això fa que, quan analitzes, per exemple, el sistema de pensions, Madrid tingui superàvit. Per què? Doncs, perquè tots els funcionaris de l’estat representa que cotitzen a Madrid i, per tant, l’efecte capitalitat no únicament permet que un territori tingui un avantatge competitiu respecte als altres, perquè el fet de ser capital et dóna avantatge, sinó que també desvirtua la seva posició en els rànquings dels valors macroeconòmics. El model centralista espanyol, que ha adaptat el model francès però per pervertir-lo encara més, fa que la capital vagi creixent a costa del decreixement d’altres comunitats autònomes.

—Per acabar. En una entrevista del setembre passat dèieu que la independència ‘no la guanyarem comptant-nos’, i que el 27-S es va perdre una gran oportunitat d’imposar el relat. A poc s mesos del referèndum, com observeu la situació?

—Jo penso que l’estratègia de la Generalitat en el procés és errònia. Una de les coses que ens grinyola més és que la Generalitat ha adoptat una estratègia victimista i ha acceptat el discurs de l’estat espanyol, que diu que l’autodeterminació no és legal, segons l’ordenament constitucional espanyol. I això és una mentida, perquè la constitució espanyola està vinculada al dret internacional, que reconeix la lliure determinació dels pobles. Fins i tot, els tractats de la Unió Europea reconeixen aquesta lliure determinació dels pobles, i els tractats de la Unió Europea formen part de l’ordenament constitucional espanyol. Per tant, el dret d’autodeterminació és legal segons l’ordenament constitucional espanyol. I encara més, els estats tenen l’obligació de promoure aquest dret.

—Us veig poc content amb el govern.

—Igual que també es van equivocar amb les defenses de Mas, Ortega i Rigau. Havien d’haver fet que les seves defenses presentessin unaprelimary ruling , és a dir, que demanessin al tribunal que els jutja que presentés una pregunta preliminar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per veure si els tractats contemplen el dret d’autodeterminació i si aquests formen part de l’ordenament constitucional espanyol. Tot plegat, en un moment en què la Unió Europea voldrà fer exercir el dret d’autodeterminació dels pobles en el cas d’Escòcia i Irlanda del Nord per perjudicar Anglaterra. I en el moment de presentar la pregunta preliminar, els processos judicials s’haurien aturat. Nosaltres els ho vam recomanar moltes vegades, però parlar amb la Generalitat és com fer-ho amb una paret..

La Púnica destapa tres métodos de financiación ilegal del PP

La Púnica destapa tres métodos de financiación ilegal del PP de Aguirre
Esperanza Aguirre se marcha después de que la investigación que dirige el juez de la Audiencia Nacional, Eloy Velasco, haya hallado serios indicios de financiación ilegal mediante el pago directo de contratistas con la administración, el abono de encuestas electorales a cambio de adjudicaciones, y la facturación irregular de actos de partido


Como sucedió con la Gürtel, la Operación Púnica ha rondado la figura política de Esperanza Aguirre y a su círculo más íntimo. Y como con la red de Correa, esta trama ha destapado la supuesta financiación ilegal del Partido Popular.
Aquí, por lo investigado hasta ahora, por medio de tres métodos diferenciados: El primero, el pago directo de cerca de 2 millones en B, por parte de contratistas con la administración de Aguirre, que provocó el pasado jueves el registro de la sede del PP y confiscar documentos y el contenido del ordenador de su gerente de siempre en el partido, Beltrán Gutiérrez Moliner. Una operación para la que ha resultado clave incautar la agenda del supuesto cabecilla de la organización criminal, Francisco Granados, y la interpretación de los datos del conseguidor David Marjaliza.
El segundo, constructoras y empresas de servicios que abonaron al PP encuestas electorales por más de 400.000 euros, en municipios donde después obtenían adjudicaciones; y el tercero, al estilo Correa, el de la empresa Waiter Music, que facturaba actos de Aguirre y otros del PP madrileño a bajo coste, a cambio de contratos de fiestas en los pueblos, según la instrucción judicial.
En la Púnica hay cerca de 200 imputados, entre ellos varios alcaldes y consejeros nombrados por Aguirre como Salvador Victoria o Lucía Figar, y quien fuera su secretario general en el partido, mano derecha, y número 2 en el Gobierno regional, Francisco Granados: el único que permanece en prisión y que según los investigadores, no solo se lucró con la red corrupta, sino que era el principal suministrador de dinero negro al Partido Popular de Aguirre en la zona sur de la comunidad.
Fuente: La cadena Ser

enriquiment de Pujol amb Banca Catalana

El Banc d’Espanya va certificar el 1984 l’enriquiment de Pujol amb Banca Catalana

L'expresident va negar dimecres que l'origen de la seva fortuna que investiga l'Audiència Nacional tingui relació amb aquella época

La justícia ha desenterrat aquesta setmana la fallida de Banca Catalana, l'entitat de la qual Jordi Pujol va ser conseller executiu de 1974 a 1976 i principal accionista fins al 1982, quan ja feia dos anys que era a la Generalitat. L'expresident va negar dimecres que l'origen de la seva fortuna que investiga l'Audiència Nacional tingui relació amb aquella època, però els informes que va redactar aleshores el Banc d'Espanya van certificar que Pujol i diversos familiars es van lucrar com a accionistes de l'entitat o amb operacions reservades als directius.

Les auditories del Banc d'Espanya després d'intervenir Banca Catalana van servir de base per a la querella que el 1984 van presentar els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena contra Jordi Pujol i 24 directius, als quals van acusar d'apropiació indeguda i falsedat per enriquir-se amb els diners dels clients i una gestió nefasta.

Aquella querella va provocar una enorme sisme en la societat i la política catalana, que Pujol va utilitzar per culpar el Govern de voler laminar l'autonomia, primer durant la tramitació de la causa i posteriorment després de la seva exculpació, per 33 vots a vuit, el novembre del 1986. No obstant això, durant el procés judicial mai es va qüestionar la veracitat dels informes del Banc d'Espanya, que detallen el benefici econòmic que van aconseguir els Pujol.

L'expresident va assegurar en la seva confessió del 25 de juliol del 2014 que l'origen de la fortuna era una deixa del seu pare Florenci en morir el setembre del 1980, quantificat en l'equivalent en dòlars a 140 milions de pessetes (més de 840.000 euros). El fiscal anticorrupció Fernando Bermejo sosté, no obstant això, que l'enriquiment de Pujol al capdavant de Banca Catalana pot ser l'origen d’aquesta fortuna, al marge del suposat cobrament de comissions durant el seu mandat. Aquestes són les principals operacions que va relatar el Banc d'Espanya amb la documentació lliurada per la mateixa entitat.

Accionista principal. Pujol va ser el principal accionista de Banca Catalana del 1973 al 1982. Un any abans tenia 22.749 títols de la sèrie A i 76.010 de la de la sèrie B, que van quedar reduïts a una mil·lèsima part de la nit al dia. En aquell moment, Pujol ja s'havia desprès de les accions o les havia posat en lloc segur, segons el relat que llavors va fer la Fiscalia.

El pagament de l'impost de successions amb accions. El 19 de gener del 1982, quan Pujol feia gairebé dos anys que era a la Generalitat, va vendre 1.057 accions de la sèrie B a HOE SA, una societat instrumental que els directius van emprar per buidar la caixa de Banca Catalana. La germana de l'expresident va vendre aquell mateix dia 1.100 accions i la mare de tots dos, Maria Soley, 11.157 títols més. Se'ls va abonar més de 25 milions de pessetes (uns 150.000 euros), que van servir per pagar amb uns 22 milions de pessetes l'impost de successions per la transmissió de l'herència del pare Florenci. La peculiaritat de l'operació és que HOE SA va comprar les accions als Pujol amb un crèdit de Banca Catalana sabent que no el retornarien, ja que la societat estava tècnicament en fallida. La fiscalia va dir aleshores que Pujol era conscient que el preu de les accions estava inflat a causa de la imminent fallida i que al mercat lliure mai haguessin pogut percebre aquesta quantitat.

Mig milió d'euros en dividends il·lícits. El Banc d'Espanya va certificar també que entre el 1974 i el 1980, Jordi Pujol va percebre 84,3 milions de pessetes (més de mig milió d'euros) per dividends que la Fiscalia va considerar il·lícits i delictius, ja que Banca Catalana arrossegava pèrdues des de feia anys i aquest repartiment no estava justificat. Entre els 13 querellats d’aleshores que també van cobrar aquests dividends il·lícits hi havia Francesc Cabana, cunyat de Pujol, que va percebre 20,7 milions de pessetes (124.00 euros).

Donació fictícia d'accions. El 14 de maig del 1982 Pujol va donar 22.749 accions de la sèrie A i 74.953 accions de la sèrie B a la Fundació Catalana, entitat cultural. La donació tenia una condició suspensiva per a les accions de la sèrie A, perquè havien d'oferir-se primer als accionistes. Aquest tràmit mai es va complir, amb la qual cosa la donació no es va materialitzar, però Banca Catalana la va donar per bona i ho va comunicar al Ministeri de Treball i Seguretat Social i al Registre de Fundacions Privades de la Generalitat. El Banc d'Espanya va acabar desenredant l'operació. La donació va ser inscrita per 188 milions de pessetes (1,3 milions d'euros), quan quedaven uns mesos perquè les accions es reduïssin a una mil·lèsima part després de la fallida de l'entitat. Dimecres passat el fiscal Bermejo va preguntar a Pujol per aquesta donació, però l'expresident va negar qualsevol il·legalitat, la mateixa versió que descriu en les seves memòries.

Venta suculenta. La tesi de la Fiscalia és que en realitat Pujol va conservar la titularitat d'aquestes accions, que la donació va ser fictícia i que quan al cap d'uns anys van recuperar el seu valor, se’n va acabar desprenent per una gran suma de diners. Banca Catalana va ser comprada el 17 de maig de 1983 per un grup de 13 bancs, que va encarregar al Vizcaya la seva gestió. La comissió d'investigació contra la corrupció del Parlament va intentar aclarir aquesta donació i venda i l'any passat va reclamar al BBVA, l'entitat que va absorbir el Banc Vizcaya, les actes de les sessions dels consells d'administració de Banca Catalana entre el 1982 i el 1985. El BBVA s’hi va negar i va argumentar que “contenen referències freqüents a persones físiques i continguts que mereixen la qualificació de dades de caràcter personal”.

Dipòsits per a familiars. Aquesta va ser una pràctica que va beneficiar especialment els Pujol i els directius de l'entitat, que van percebre un interès superior al del mercat i que van poder recuperar els seus diners perquè quan va arribar la descapitalització de Banca Catalana ja havien recuperat els fons. Així, Jordi Pujol i la seva dona Marta Ferrusola van subscriure el 8 de març del 1982, dos anys després de convertir-se en president, un dipòsit a un any de deu milions de pessetes (61.000 euros) a un interès del 13%. Ferrusola també va formalitzar tres dipòsits més en les mateixes condicions entre 1981 i 1982 per un import de 3,2 milions de pessetes (gairebé 20.000 euros). De la mateixa manera, l'esposa de Pujol va contractar altres dipòsits amb el seu germà Josep i la germana de l'expresident va fer el mateix per un import d'un milió i mig de pessetes (més de 9.000 euros), unes quantitats que ara semblen petites, però que fa més de 30 anys no estaven a l'abast de la majoria de la població.

CRÈDITS FICTICIS A EMPRESES

Una altra pràctica que va beneficiar Jordi Pujol i els seus familiars van ser els crèdits ficticis a clients, societats instrumentals de Banca Catalana o empreses vinculades a ells com Túneles y Autopistas de Barcelona, de la qual van ser conseller executiu Jordi Pujol entre el 1973 i el 1976. O Chasyr 1879 SA, de la qual el després president va ser administrador entre el 1974 i el 1978. O Infraestructuras SA, Laboratorios Martín Cuatrasas i algunes altres.

El fiscal va preguntar dimecres a l'expresident per alguna d'aquestes operacions i la resposta va ser sempre la mateixa: negar-ho tot i insistir en la tesi que l'origen de la fortuna a Andorra és aliè per complet a Banca Catalana.

Chantaje de las multinacionales

"Las multinacionales están chantajeando a Bruselas con el TTIP"

En su estudio cifra en cerca de 1.000 la cantidad de disruptores hormonales detectados, aunque hay expertos que hablan de cientos… ¿Cuántos son?
Un estudio francés sostiene que cada persona entra en contacto con cerca de 130 sólo en las tres comidas del día.
Pide la regulación de los disruptores endocrinos. ¿Cuál es la conexión de estas sustancias con el TTIP? ¿Cómo va a afectar el tratado a esta regulación?
¿Quién usó este argumento?
¿Pueden utilizar el TTIP para retrasar aún más la regulación definitiva o para imponer una más laxa?
De vuelta a los ECS, la OMS ha dejado claro que suponen “una amenaza”. ¿Por qué no hay una regulación cerrada de estas sustancias si se conocen desde los 90?
¿Existe un consenso básico en la comunidad científica con respecto a los EDCs?


¿Pero hay una base de consenso para empezar a regular? ¿Hay forma de separar las sustancias que evidentemente son tóxicas como primer paso?
En el estudio critica que los estudios de impacto normalmente se centran en el aspecto económico y ponen menos énfasis en lo que respecta a la salud o al medio ambiente.
¿De qué sirve entonces este estudio?
En el estudio cifra en 157.000 millones de euros el coste que el uso de estos químicos supone a los sistemas sanitarios europeos. ¿Cómo llega a esta cifra?
Recuerda que la regulación debería haberse adoptado a finales de 2013. ¿Qué ocurre con la sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea del 16 de diciembre de 2015 sobre la falta de regulación de la Comisión? ¿Cómo valora que este tribunal abronque a Bruselas por llevar tantos años de retraso?
¿Hay consenso entre los grupos del parlamento? ¿Hay interés por esta materia?


© Diario Público