La cobardia de EE.UU

EEUU es un pais de cobardes, cobardes porque solo se atreven con paises o personaz más débiles. Necesitan armas para defdnderse de sus miedos y tenerlo todo controlado, excepto en su propio territorio que impera una anarquia al permitir a menores llevar armas, gastar más de lo que se tiene y cabrearse cuanfo tiendn una contrariedad, aunque son buenos ingenieros y muy creativis les falta mucha economia ya que su país es el más endeudado del mundo superando lis 20B $ y lonpeor de todo es qud tambien hsn endeudado a todos los pauses del planeta para satifacer su ego imperialista.

Quizás el mundo no acabe con ellos, pero dl planeta puede prescindir de ellos, y la prueba es el cambio climatico.

deduccions del 20D

Això és el principi de la fi d'un règim. Ha començat una deriva política i les plaques continentals s'estan trencant i recomponent amb una certa velocitat. L'autonomisme majoritari adaptat a la Transició s'ha esquerdat. Una part molt important d'aquest s'ha fusionat amb l'independentisme. Una altra ha derivat cap a l'unionisme federalista, placa molt disminuïda per la seva erosió també en dues direccions: l'espanyolista radical i la independentista. La dreta s'ha esberlat entre conservadors i pseudoliberals; i l'esquerra, entre reformistes i pseudorevolucionaris. A Catalunya, la divisió es multiplica per dos, perquè el xoc essencial de les plaques espanyolista-independentista trenca els diversos blocs ideològics que van d'esquerra a dreta. Amb aquest panorama, les pròximes eleccions del 20-D ens donaran una fotografia d'aquests moviments continentals. I caldrà saber en quina mesura la majoria de ciutadans de Catalunya voldran ratificar la voluntat que la placa catalana s'emancipi de l'espanyola, com a condició necessària per poder dirimir les pròpies contradiccions en condicions més favorables.
 Espanya, de dretes. Catalunya, d'esquerres. Aquesta contradicció és la que pot afavorir l'acostament de més població a la causa sobiranista En aquesta fase del Procés hem patit les febleses de les ales extremes del bloc social sobiranista: l'una amb la temptació de retornar al pactisme autonomista; l'altra amb la de prioritzar la lluita revolucionària a la independència. En el fons fent-se el joc: el revolucionarisme alimenta l'ala conservadora del neoindependentisme que vol tornar a fer bondat. Com si no ens coneguéssim la història del 36./
 Mentrestant apareix a Espanya una operació gattopardiana que només pot ser desemmascarada des de Catalunya. En el seu moment, l'operació Roca va ser un espanyolisme light i liberal per catalanitzar Espanya; amb un rotund fracàs allà, però un èxit notable a Catalunya. Ara, l'operació té imitadors en Podem en comú, que creu que des de Catalunya es pot esquerranitzar Espanya. A aquest roquisme d'esquerres, si mira les enquestes, més li valdrà no fer el ridícul de quedar sols a Catalunya.
 Amb el suport de bona part de l'Íbex 35 i algun d'internacional, Ciutadans significa el roquisme espanyolista hard que vol espanyolitzar Catalunya i liberalitzar Espanya. Això segon, ja sabem que no ho aconseguiran. Vegi's com en la primera mesura econòmica de l'IVA cultural la demanda populista s'ha imposat al criteri acadèmic de l'economista Garicano. Per tant, no esperin veure, si el govern de Madrid depèn de Rivera, ni supressió de diputacions i Senat, ni final del sistema de subsidis, ni atacs reals als fonaments de la casta. El liberalisme real es desarà a l'armari.
 Que les dues operacions gattopardianes de suplència del PP i del PSOE fracassin depèn dels ciutadans de Catalunya. Especialment la de Rivera. Per això, els resultats d'Esquerra haurien de ser molt bons per enviar el missatge que Catalunya és una nació diferent d'Espanya. Espanya, de dretes. Catalunya, d'esquerres. Aquesta contradicció és la que pot afavorir l'acostament de més població a la causa sobiranista. Molt més que si a Espanya guanya o condiciona la dreta pseudoliberal. I a Catalunya guanya la mateixa dreta o el centredreta liberal independentista.
 Fa poc he llegit Vae Victus de Sánchez Piñol i en vull remarcar dues frases. Les paraules que el general Villarroel adreça al protagonista Zuviría: “Els qui exigeixen que el seu bàndol sigui immaculat són uns ronses. [...] Jo no li demano si la causa és perfecta; li he demanat si és justa.” O bé, com diu Zuvi en una altra frase lapidària: “La derrota és quan l'enemic aconsegueix que dubtem de la veritat. [...] Una causa no està vençuda fins que els seus partidaris decideixen que ho està.” Que en aquests dies a l'entorn del 20-D, d'Advent i dels embarassos evangèlics feliços de Maria i Elisabet, els electors i electores catalans sapiguem gestar una bona empenta a la causa.

Garzón ve violada la actual Constitución y da pasos para una nueva en 2018

El candidato de IU a la presidencia del Gobierno, Alberto Garzón, considera que la actual Constitución ha sido "violada" por los poderes políticos y económicos y ha anunciado que, como cree que ya no sirven meras reformas y "maquillajes", va a empezar ya a dar pasos para lograr una nueva en 2018.
Garzón ha acudido hoy al Congreso con motivo del Día de la Constitución, pero, al igual que en años anteriores, tan sólo para mostrar su desacuerdo con el actual texto constitucional, ya que después de sus declaraciones no se ha quedado al acto institucional con motivo del 6 de diciembre.
Para el dirigente de IU, la Constitución se ha usado de forma partidaria y ha insistido en apostar por una nueva en 2018 siguiendo todos los pasos legales y con el fin de que se blinden los derechos sociales.
Y la primera decisión al respecto, según ha informado, ha sido la publicación hoy de un manifiesto en la página web "www.pasosparaunanueva constitucion.org", que facilite avanzar en un texto que "permita vivir con dignidad".

Comunidad Valenciana C's apuesta por cambiar la financiación "con una visión de Estado

Los números uno y dos de la candidatura de Ciudadanos (C's) al Congreso de los Diputados por Valencia, Vicente Ten y Toni Cantó, han apostado por “modificar la Contitución para modernizarla y garantizar que los españoles tengan mejor calidad de vida”. En un acto de campaña electoral en el antiguo cauce del río Turia, Ten ha subrayado que “C's es un partido comprometido con la regeneración democrática e institucional” y ha considerado “esencial reformar las instituciones, como el Senado”. “Lo importante es modificar la Constitución para que nos iguale y no para que nos separe”, ha añadido Cantó.
Minutos antes de iniciar una marcha ciudadana en bicicleta, Ten ha mostrado su confianza en el proyecto de Ciudadanos y ha destacado que pueden ganar las elecciones porque “Ciudadanos tiene el mejor proyecto y es el partido más limpio, sin corrupción y sin mochilas”. “Podemos ser la sorpresa”, ha considerado, al tiempo que Toni Cantó ha señalado que “C's cuenta con el líder mejor valorado, con el mejor equipo y con un programa muy sólido que aporta lo que España necesita para dar el salto, después de muchos años de bipartidismo y de alternancia entre el PP y el PSOE que se dedican, ahora junto a Podemos, a lo de siempre: a cómo repartirse el pastel”. “La ciudadanía reclama soluciones y no vieja política”, ha asegurado.
Respecto al sistema de financiación autonómica, Cantó ha considerado que la Comunitat Valenciana “tiene un problema” y ha apostado por reformar el modelo de financiación “con una visión de Estado y no enfrentando a unas comunidades con otras”.
El acto ha finalizado con la lectura por parte de los candidatos de un manifiesto en defensa de la Constitución que reivindica “su espíritu de concordia, de unión y de mirada hacia el futuro”. “La Constitución nos aporta ese marco de seguridad jurídica y garantías democráticas, imprescindible para nuestro bienestar personal y nuestro progreso social y ha de servirnos como referencia para protagonizar una segunda transición”, han asegurado. Este manifiesto también ha sido leído por los cabeza de lista de Ciudadanos en las provincias de Tarragona, Lleida y Girona.

ejercito europeo, el final de la OTAN?

RUSIA RESPONDE A LA PROPUESTA DE CREAR UN EJÉRCITO EUROPEO


por David
La verdad 2.0  


A su propuesta se sumaron otros políticos, como Jan Philipp Albrecht, un diputado verde alemán que afirmó que: “Estoy a favor de Juncker en la construcción de un ejército de la UE, si esto significa terminar con los ejércitos de todos los Estados miembros de la UE y que esté controlado por el Parlamento Europeo”.
Por su parte, la ministra de defensa alemana Ursula Von der Leyen también se mostró partidaria de la creación de un ejército europeo.
En respuesta a todas estas declaraciones, Frants Klintsevich, primer vicepresidente de la facción Rusia Unida en la Duma Estatal Rusa ha respondido que:
“En la era nuclear, crear más ejércitos no proporciona ningún tipo de seguridad adicional. Pero sin duda puede significar una provocación”
“La idea de crear un ejército europeo nunca se le había ocurrido a nadie, ni tan solo en los años de la confrontación aguda entre la OTAN y el Pacto de Varsovia”
“Uno debe suponer que un ejército europeo será visto como una extensión de la OTAN. Y en este tipo de situación los políticos occidentales no tienen problemas en acusar a Rusia de prácticas agresivas”
Parece que la retórica militarista por parte de los dirigentes de todo el mundo, va en aumento…¿quién les parará los pies a todos estos locos?


Copyright © 2015

nuevo orden mundial.- solo habra una religión

Hillary Clinton delata la agenda oculta del nuevo orden mundial para la religión  


Un incómodo manto de silencio se ha extendido sobre las sorprendentes palabras de . Quizá la dama ha hablado más de lo conveniente.
“Los códigos culturales profundamente arraigados, las creencias religiosas y las fobias estructurales han de modificarse. Los gobiernos deben emplear sus recursos coercitivos para redefinir los dogmas religiosos tradicionales”. Estas palabras de Hillary Clinton, pronunciadas públicamente y sin tapujos en un simposio pro abortista, han dejado a más de uno con la boca abierta.
¿Reformar coercitivamente las religiones? ¿Dónde queda entonces la libertad religiosa? ¿Modificar las identidades culturales? ¿Dónde queda entonces la libertad, simplemente, de existir? Semejantes intenciones, en boca nada menos que de la principal candidata demócrata a la presidencia de los Estados Unidos, deberían haber abierto un fuerte debate. No ha sido así. Muy significativamente, los principales medios de comunicación en todo occidente han preferido silenciar el asunto. Revelador.
¿Qué significa eso que ha dicho Hillary Clinton? Uno, que los “códigos culturales profundamente arraigados”, esto es, las identidades culturales tradicionales, son en realidad nidos de “fobias estructurales”, es decir, prejuicios que es justo y razonable eliminar. Dos, que dentro de esas “fobias estructurales” están “los dogmas religiosos tradicionales”. Tres, que los gobiernos, el poder público, están legitimados para utilizar su fuerza coercitiva contra los dogmas religiosos y las identidades culturales.
Cuando se repara en que esa fuerza coercitiva es, en plata, el “monopolio legal de la violencia”, uno frunce inevitablemente el ceño en un gesto de preocupación. Cuando además se constata que las “fobias” y los “dogmas” son los principios tradicionales de la civilización occidental, es decir, la filosofía natural (por ejemplo, el derecho a la vida), entonces la preocupación asciende hasta la alarma. Lo que Hillary Clinton ha expresado es un proyecto político totalitario de ingeniería social y cultural. Ni más, ni menos.
 Ese proyecto ya está en marcha
¿Sorprendente? En realidad, no tanto. Esos tópicos no son nuevos: circulan en la ideología moderna desde la revolución francesa. Por otro lado, guardan perfecta consonancia con lo que hemos venido viendo en occidente en los últimos veinticinco años, desde la caída del Muro de Berlín en 1989: los programas de ingeniería social de la –con frecuencia avalados por los Estados Unidos-, las políticas abortistas y homosexualistas adoptadas por casi todos los países europeos y el desmantelamiento de las identidades étnicas en el espacio occidental. Hillary Clinton se ha limitado a hacer patente lo que ya estaba latente.
Estas palabras de Hillary Clinton han sido interpretadas en clave estrictamente norteamericana: son un proyecto de ingeniería social –más bien diríamos espiritual- en un país que se precia de haber nacido sobre la base de la libertad religiosa. Es cierto que, en el contexto norteamericano, semejantes ideas no dejan de ser una rectificación de la propia identidad fundacional del país, de manera que es comprensible el estupor de muchos. Sin embargo, los propósitos de Clinton forman parte de los temas habituales de la izquierda yanqui desde 1968. Por así decirlo, lo que hemos visto ahora es su “puesta de largo”, su transformación en programa político sin camuflajes.
Del mismo modo, muchos observadores han visto en estas declaraciones de Hillary Clinton una especie de declaración de guerra contra el cristianismo. Es también una perspectiva correcta, pero incompleta: la guerra no atañe sólo a las religiones tradicionales, sino que se extiende, como dice la propia señora Clinton, a los “códigos culturales arraigados”. Es decir que toda identidad cultural histórica, sean cuales fueren su espacio y naturaleza, deben también ser reformadas coercitivamente por el poder público. No es sólo la religión la que corre peligro; la amenaza se extiende a cualquier rasgo identitario que no encaje con el programa del “tiempo nuevo” marcado por la globalización y su potencia hegemónica, que son los Estados Unidos de América.
¿Y los europeos qué hacemos? En general, seguir la estela. Bien es cierto que el camino presenta complicaciones inesperadas y éstas han tardado poco en surgir. Es francamente difícil mantener la cohesión social en un contexto de desmantelamiento de los “códigos culturales profundamente arraigados”. A este respecto la experiencia francesa es sumamente interesante: desde los años 80, Francia ha vivido un proceso de construcción de una nueva identidad sobre la base de la llamada “identidad republicana” que, en la práctica, ha consistido en la destrucción de los referentes clásicos de la nación y su sustitución por dogmas nuevos. “Francia –decía De Gaulle- es una nación europea de raza blanca y religión cristiana”. Empezó a dejar de serlo muy poco después de la muerte del general. El europeísmo se convirtió en una suerte de cosmopolitismo que veía a Francia como protagonista de un mundo sin fronteras, un mundo en el que la propia Europa no es otra cosa que una región privilegiada en el contexto global.
Asimismo, cualquier factor de carácter étnico –racial, cultural, etc.- empezó a ser tabú en provecho de una sociedad de nuevo cuño edificada sobre la afluencia masiva de población extranjera. En cuanto a la religión, iba a ser sistemáticamente postergada en la estela de un laicismo radical que no ha amainado ni siquiera cuando Sarkozy, en San Juan de Letrán, descubrió ante Benedicto XVI los valores del “laicismo positivo”. El resultado ha sido una nación desarticulada en lo político, lo económico y lo social. El discurso oficial sigue caminando hacia el mismo sitio, pero la realidad social ya marcha por otra. El crecimiento del Frente Nacional no es un azar. Los políticos tratan de reaccionar adaptándose al terreno. Lo último fue ver al primer ministro Valls, que el año anterior había abierto institucionalmente el ramadán, reivindicar ahora el carácter inequívocamente cristiano de Francia. Quizá demasiado tarde.
Sea como fuere, lo que ha expuesto la candidata demócrata a la presidencia de los Estados Unidos es mucho más que una declaración de intenciones: Es cabalmente el programa del , que para imponerse sin grandes resistencias necesita, precisamente, derruir los arraigos culturales y las religiones tradicionales. Era inevitable que alguien terminara invocando la fuerza del Estado para ejecutar coercitivamente la operación. Hillary Clinton lo ha hecho. La izquierda europea, muy probablemente, se subirá al carro. Así veremos a nuestra izquierda respaldar la política mundialista en nombre del progreso. Las vueltas que da la vida…










Copyright © 2015

mentiras y abusos

Constitución española, vamos a contar mentiras



SomosNadie.com  


7 Votes

Queridos ciudadanos y ciudanas, este 6 de diciembre la constitución española cumple 34 años. Escucharemos discursos del presidente del gobierno, del principal líder de la oposición y tal vez del Jefe del Estado (o del heredero) que alabarán la Carta Magna, que la defenderán frente a los antisistemas, antidemócratas, independistas, antiespañoles, …que se la quieren cargar. Pero un repaso rápido a algunos de sus artículos y un recuerdo de noticias que han ocurrido en el último año y han tenido como protagonistas responsables a los que hoy se largarán los discursos (algunos irán pero no hablarán como nuestro Mencey Paulino Rivero o los diputados y senadores canarios que viajen a Madrid con cargo al presupuesto público para echarse unos canapés y champán por la constitución), noticias que han tenido como víctimas muchos ciudadanos.
Simplemente poniendo al lado de los artículos esas noticias, podremos reflexionar quienes son los antisistemas, quienes se han cargado la constitución, quienes la reforman sólo para recortar derechos o garantizar el pago de los intereses a los especuladores financieros pero no para profundizar en los derechos sociales. Aquí va una relación de artículos y noticias que estaría bien recordar cuando escuchemos en los noticieros los discursos solemnes en defensa de la Constitución.
Artículo 1: España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.
Artículo 6: Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.
*Los partidos políticos suelen expulsar de forma inmediata una disciplina de voto y mantienen en sus filas a imputados por corrupción, que sólo dimiten cuando los obliga una sentencia judicial que los inhabilita. Los políticos y los partidos políticos son el tercer problema para los ciudadanos, después del paro y los problemas económicos:
Artículo 9.2:
 Corresponde a los poderes públicos promover las condiciones para que la libertad y la igualdad del individuo y de los grupos en que se integra sean reales y efectivas; remover los obstáculos que impidan o dificulten su plenitud y facilitar la participación de todos los ciudadanos en la vida política, económica, cultural y social.
Artículo 10. Derechos de las personas
1.-La dignidad de la persona, los derechos inviolables que le son inherentes, el libre desarrollo de la personalidad, el respeto a la ley y a los derechos de los demás son fundamento del orden político y de la paz social.
2. Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.
*Se suicida una mujer cuando iba a ser desahuciada. No fue el único caso. El día de la tragedia (en este caso y los otros) había policías para defender los intereses de la banca pero no trabajadores sociales para estudiar cada caso.
Artículo 14: Igualdad ante la ley.
 Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social .

No s’ha de fer cap reforma educativa, sinó una revolució’

Xavier Sala i Martín:


Entrevista al catedràtic d'Economia de la Universitat de Columbia de Nova York arran de la publicació del llibre 'Economia en colors'


VilaWeb.cat  


Ens rep a una sala de reunions de la seu del grup que li ha editat l’últim llibre, ‘Economia en colors‘ (Rosa dels Vents, 2015). Entrevistes d’una hora. Una rere l’altra. Xavier Sala i Martín no n’ha concedit moltes, però hi ha demanda. I el cap li funciona a cent per hora com si no es cansés mai. El catedràtic d’Economia de la Universitat de Columbia de Nova York acaba de publicar un llibre que aplega els guions, retocats i editats per a fer bona la lectura, que han servit per fer el programa televisiu de vuit capítols del mateix nom que el volum de gairebé 300 pàgines.
Comencem amb les preguntes que havíem preparat, però ben aviat s’anima la conversa i la passió s’apodera de l’entrevistat. Una passió serena i raonada en tot moment. Però la voracitat de les paraules i les idees de Sala i Martín consumeix sense ni adornar-nos-en els seixanta minuts de coll que teníem. Queden moltes coses al pap. Però és cert que hi ha el llibre per passar-hi més estona. Un llibre amè i d’economia. No és cap contradicció. Xavier Sala i Martín té aquest do. Fer fàcil el que és difícil. Comencem parlant dels catalans. De com hem canviat la mentalitat.
—Al pròleg del llibre, Tian Riba diu que els catalans som de tradició victimista i que cal adonar-se que és millor guanyar. Penseu que som poc ambiciosos els catalans?
—Això ja no és veritat. Aquesta tradició és pre-cruyffista. L’any 2000 vaig escriure un article titulat ‘Gallina de piel‘ que explica que la gran contribució del Johan a l’economia catalana va ser que va canviar l’optimisme dels barcelonistes, però també dels catalans en general. I amb en Guardiola encara es va fer un pas més. Ja no només no som víctimes sinó que som els millors. I anem amb la senyera i l’estelada pel món. I què? Sí! Som catalans i som els millors del món. I ens repassem a qui ens doni la gana. I no és façana, no. Anem de veres. El Johan i el Guardiola ens han canviat la mentalitat com a país.
—Aquest canvi de mentalitat és el que ha permès al país d’avançar políticament?
—Exacte! Òbviament, això no s’ha fet gràcies al Cruyff i al Guardiola, però sense ells no s’hauria fet. Encara tindríem aquella mentalitat victimista. Hi ha hagut un canvi de mentalitat brutal al país.
—I tot i així, hi ha moments que sembla que no tenim tantes ganes de guanyar i ens encallem…
 —A veure, sobre això jo no hi entenc. No sé què està passant i no m’interessa gaire. La política no és el meu tema i no m’hi poso gaire. De fet, no he opinat mai sobre això que està passant aquestes setmanes. No sé què estan fotent ni què negocien. No sé si ens enganyen ni si està tot preparat. Sé que la història recent demostra que sempre que ens sembla que tot s’ensorra, se soluciona per art de màgia. Màgicament vam tenir una pregunta. Màgicament vam fer un 9-N. Màgicament vam anar junts a les eleccions. I màgicament la CUP posarà dos diputats i el Mas serà president. I això seguirà.
—Ho veieu clar.
—No sé com anirà. Però la història demostra que això anirà així. Hi crec. No és cap afirmació racional basada en cap informació. No sé res. No parlo amb ningú d’aquests temes. Miro el passat i projecto el futur. Quantes vegades ERC va dir que no anirien junts? I deien que no calia tornar-ne a parlar. El Junqueras deia irritat que allò ja s’havia discutit i havia quedat tancat. I mira com van anar a les eleccions. I va ser un gran encert! Va anar de conya! Tothom va estar content. Va crear una trempera brutal a un procés que dos mesos abans tothom ja veia mort. La història ens demostra que això no s’ha acabat.
—Hi va haver crítiques perquè un ‘neoliberal’ fes adoctrinament capitalista a la televisió pública. Què en penseu?
—La gent que critica coses sense haver-les vist no em mereix gens de respecte. Una hora abans d’estrenar el programa un dirigent de Podem que es deia…
—Bartomeu? Ubasart? Dante Fachin?
—Aquest. El Fachin va fer un piulet a Twitter queixant-se del contingut. I encara no s’havia ni estrenat. Dos mesos abans, les seves companyes d’Iniciativa van elevar al parlament una crítica dient que TV3 era un mitjà públic… Què passa, que als mitjans públics només hi poden parlar ells? Com poden criticar una cosa que no han vist? Espera’t i si jo faig propaganda neoliberal, després la critiques. Però primer mira-ho! Quan es va acabar el programa no hi havia cap crítica sobre la propaganda neoliberal.
—Es pot explicar economia sense càrrega ideològica?
—Això que he explicat de les escoles, què és? Liberal o no liberal? La crítica als bancs és liberal o no ho és? La innovació és liberal? La història de les idees és liberal? De quina propaganda liberal parlen? Després van criticar que havia dit que Zara havia innovat i no havia dit que eren uns explotadors. Però és que no parlàvem de treball, sinó d’idees! Quan parles d’idees, Zara és una bona idea. Han criticat coses sense sentit. La gent que critica sense criteri no tenen gens de respecte intel·lectual. Estic disposat a discutir amb qui sigui sobre si els continguts del programa. Però dir ‘aquest individu és liberal i, per tant, fora de la tele’ és una actitud dictatorial inacceptable.
—Actitud dictatorial?
—Jo vaig presentar una proposta de programa i es va acceptar. Si en Dante Fachin té una proposta amb un punt de vista alternatiu, que la presenti i, si està ben preparada, també la podran fer. I si ho fa millor, tindrà més audiència. Però mai no demanaré que no li deixin fer un programa perquè és un diable amb idees rares… Això és típic de la Unió Soviètica i de Veneçuela. Però als països civilitzats no es pot censurar la gent i coartar la llibertat d’expressió. Això és una cosa de Veneçuela.
—Un dels capítols el dediqueu a la cooperació amb les zones més pobres del planeta. Què es fa malament?
—D’entrada, cal tenir present que hi ha alguns problemes dels països pobres que ells no podran arreglar perquè no tenen els recursos, el coneixement, la tecnologia… Per exemple, el problema de la malària o la sida. No tenen les farmacèutiques que puguin desenvolupar una medicina o una solució. Això ho hem de fer nosaltres. És a les nostres mans. Això no vol dir que ells no puguin fer res. I no vol dir que nosaltres els ho hàgim de fer tot. Des de l’any 1945, a través d’institucions mundials com el Banc Mundial, el Fons Monetari o les Nacions Unides i Unicef… a través de ministeris d’exteriors i de plans estatals d’ajuda exterior… hem decidit que moltes d’aquestes coses que poden fer els mateixos països pobres les farem nosaltres. I el problema és que no en tenim ni idea. Jo no en tinc ni idea.
—Si us dediqueu a això!
—Al programa vaig posar el meu exemple. Jo, el gran catedràtic de Columbia de desenvolupament econòmic —que vol dir expert en economies de països pobres— vaig conèixer una monja que em va donar una lliçó que em va fer caure de cul a terra. Perquè no en tenim ni idea. Al programa no vaig parlar d’Oxfam o de cap ONG concreta. Vaig dir que jo no en tinc ni idea. Jo vaig cometre aquell error de voler instal·lar wifi i wimax i em van dir que el que necessitaven eren vàters. El problema és que anem a arreglar els seus problemes pensant en com ho faríem nosaltres. No ho acabem d’entendre. Al llibre explico uns quants casos de grans projectes amb finançaments descomunals que van fracassar estrepitosament. S’han fet grans bestieses. El primer que hem de fer és confessar ignorància. Cal anar a aprendre. Cal mirar quins són els millors mecanismes per fer-ho millor.
—Heu rebut crítiques per haver dit això.
—Ja sé que m’han criticat les associacions d’ONG de Catalunya. Diuen que ho fan molt bé. Ah sí? Doncs ensenyeu-me els resultats. Vull veure tests. Com heu avaluat els vostres èxits? Tots aquests que em critiquen, els caps de les ONG els desafio ara mateix a fer avaluacions. Però no avaluacions de dir amb què es van gastar els diners! Això no és una avaluació! La gent a qui heu ajudat estan millor que els que no heu ajudat? Sí o no? Com de millor? Què heu aconseguit? No em digueu quants diners heu gastat. No vull saber res dels diners. Vull saber resultats. Vull saber ‘outputs’ i no ‘inputs’. Quan m’ensenyeu resultats —perquè tots els estudis que he vist demostren que no hi ha resultats—, en lloc d’escriure cartes al diari Avui, aleshores m’ho creuré. Ara, amb cartes al diari això no es fa. Que m’ensenyin recerca ben feta amb grups de comparació: quins resultats tenen els que han rebut la teva ajuda i els que no l’han rebuda. Vull veure resultats. Han criticat molt, però no han ensenyat resultats. Mentre no ho facin seran degudament ignorats.
—Per què dediqueu el llibre als vostres estudiants?
—Perquè aquest llibre és el fruit dels guions del programa de televisió dissenyat com a eina pedagògica. Jo volia fer classes d’economia a la gent que no estudia economia. Això no es pot fer en una aula a la manera tradicional. Aquí és on la gent d’El Terrat van tenir un paper important per ajudar a trobar un format que permetés arribar tant a les àvies com als estudiants. Hem tingut un gran èxit amb nens de dotze, catorze o quinze anys! Com que era una eina pedagògica, l’he dedicat als meus estudiants. A més, els meus estudiants saben que la meva manera d’ensenyar és a través dels exemples. És molt més fàcil entendre un principi econòmic si primer explico la història del Guardiola, perquè després veus que té una correspondència teòrica, que si comencem per la teoria. Els exemples queden més ben fixats en la memòria. Molts dels exemples que surten al llibre els faig servir a les meves classes.
—Aquelles classes que es poden veure al programa televisiu són com les que feu realment? No són més plenes de fórmules matemàtiques?
—A la universitat hi és tot. A la televisió no s’ha vist la part de les fórmules matemàtiques, i en canvi s’ha vist una mica de teatre… com quan esclafem i trinxem un iPhone o quan anem a parlar davant d’uns micos… Hem fet una mica més de teatre del normal, però els discursos que jo faig davant dels estudiants són com els que es poden veure al programa televisiu. És cert que la meva manera d’ensenyar és començar sempre amb una anècdota que ens serveix per reflexionar sobre un principi d’economia, n’aprenem després la teoria, que després transformem en una realitat matemàtica. Si la classe és de doctorat, la matemàtica esdevé aleshores molt més complicada. Però fins i tot en les classes de doctorat és molt important posar exemples de tot allò que s’explica. Els exemples són allò que ens motiva més a aprendre. Perquè fan fàcil d’entendre la teoria.
—La passió per l’economia us ve d’haver tingut un professor amb aquesta actitud didàctica?
—La meva passió va sortir de casualitat. Com tu, jo sóc el producte d’un sistema educatiu nefast. En la meva època, l’últim curs abans de la universitat es deia Curs d’Orientació Universitària. Tenia de tot menys orientació. Entràvem a la universitat a cegues. Sabia què era un metge perquè havia anat al metge. No sabia què feien els advocats, però jo pensava que eren els que solucionaven els crims a les pel·lícules sortint a l’últim moment amb la prova definitiva… No sabia què era un físic, ni un enginyer, ni un economista. I toca entrar a la universitat a determinar el teu futur amb una incapacitat decisòria brutal.
—Però la vau encertar…
 —Jo em vaig posar a fer economia perquè sonava a fer calés. Vaig preguntar a casa qui era el més ric de la família. Van dir que era l’oncle Joan. ‘Què ha estudiat’, vaig demanar. Economia. I jo de cap a fer economia. No tenia ni idea de què era. Després vaig fer segon i va venir un professor català que feia classes als Estats Units, en Joaquim Silvestre, a l’Autònoma. Em va encantar! Vaig tenir la sort que m’encantés la carrera que jo havia triat. Gràcies a aquest senyor jo vaig acabar anant als Estats Units. Resulta que aquest senyor era íntim amic i havia estudiat amb un economista que es diu Andreu Mas-Colell. I aquests dos senyors van voler que jo anés a Harvard i entre tots dos van aconseguir que hi pogués anar. Però la qüestió és que va ser potra que encertés una professió que em va acabar apassionant.
—Va ser potra, però hi vau posar molt d’esforç.
—Això concorda amb el capítol taronja, que diu que per ser bo a la vida en qualsevol cosa, hi has de dedicar hores i més hores. I només hi dediques moltes hores si t’agrada. Quan em va començar a agradar, anava com un boig! Tot el dia pensant en economia. Anava a les biblioteques i agafava llibres per solucionar problemes. Ho feia perquè m’agradava, no perquè m’ho hagués dit cap professor. Mentre els meus amics anaven a les discoteques, jo em quedava a casa resolent problemes com una obsessió malaltissa perquè m’encantava. I reconec que va ser de llet! Si m’hagués posat a la facultat de Física, ara seria un físic mediocre o un enginyer miserable o un advocat infeliç. I em passaria el dia mirant el rellotge a veure si arriba l’hora de marxar.
—Aquest capítol que dediqueu a l’educació fa pensar molt. Quins grans canvis creieu que caldria fer al sistema educatiu?
—Ken Robinson diu que no s’ha de fer cap reforma educativa. Diu que el sistema educatiu s’ha d’ensorrar i construir-ne un de nou. No s’ha de fer cap reforma, sinó una revolució. Ha de canviar tot de dalt a baix. Des del principi de l’educació, que és que el professor sap més que l’estudiant. Això ja no és veritat. Avui, en aspectes importantíssims de la vida, com ara la tecnologia, l’estudiant en sap més que el professor. El dia que s’espatlla un ordinador en una aula de Catalunya, pregunta’t qui és la persona menys preparada per solucionar-ho. A totes les aules la resposta és la mateixa: el professor. I això ho saben tots els estudiants.
—I això té conseqüències?
—Que pensen que, si aquest home o dona no té ni idea d’una cosa tan important com la tecnologia, allò que m’ensenyi no em servirà. Perquè veuen que no sap resoldre les coses importants. I això crea una distorsió brutal en el respecte intel·lectual pels mestres. Jo tenia respecte als meus mestres perquè ells sabien molt i jo no sabia res. M’ensenyaven ‘el Quijote’ i jo aprenia. Ara ja no passa! I això destrueix el fonament sobre el qual s’aguanta l’educació.
—Què més cal repensar del sistema educatiu?
—Una altra cosa que ha quedat destruïda és que fins ara s’ensenyaven professions. ‘Tu fas comptabilitat, tu fas periodisme, tu fas…’ Les universitats són com escoles de formació professional sofisticades. ‘Tu seràs metge.’ Però fixa’t amb la quantitat de professions que han desaparegut i amb totes les que s’han creat noves. Professions que no existien. Relacionades amb la informàtica, la robòtica, la telefonia cel·lular… hi ha milers de professions que han aparegut noves i milers de professions que han desaparegut. Les agències de viatges han desaparegut. Els advocats també desapareixen. Als despatxos d’advocats ja no els cal tenir un exèrcit de gent buscant documents. Ara es prem un botó i ja ho tens. Ja no cal anar a les biblioteques a cercar jurisprudència. Tenim cercadors que ho fan instantàniament. I els periodistes? Quants periodistes no han perdut la feina perquè les notícies les rebem per Twitter i no amb el diari de paper a les nou del matí. Els digitals han revolucionat aquesta professió. El món canvia d’una manera espectacular. I continuarà canviant.
—És molt difícil anticipar-se a aquests canvis.
—Els nens que ara comencen l’escola es jubilaran entre el 2070 i el 2080. Com serà el món llavors? No tenim ni idea de quines professions hi haurà. Si a aquests nens els ensenyem una professió —la de comptable, per exemple— i la comptabilitat desapareix d’ací a cinc anys, què faran? Hem de pensar el sistema educatiu de manera que puguin viure en un món amb unes professions que ara encara no existeixen. I no tan sols no existeixen sinó que no podem ni imaginar-les. Però bé que els hem d’educar aquests nens! I els ensenyem professions que aviat no existiran. Quanta gent continua fent periodisme a l’antiga sabent que quan acabin la carrera no els servirà res del que han après? Quanta gent encara aprèn a fer comptabilitat? Si la comptabilitat la fan les màquines!
—No s’ensenya allò que pot servir en un futur?
—Estem creant inútils abans de començar la partida! I els nens confien cegament en els pares, els professors, el ministre, els adults que els diuen que si estudien els anirà bé. Mentida! Si estudies, aniràs a l’atur! Perquè nosaltres, els adults, des del ministre, fins als pares, passant pels mestres, els consellers i els directors, ho estem fotent malament. Tot això ha de canviar de dalt a baix. Hem de començar a prioritzar coses que fins ara no prioritzàvem. Fins ara prioritzàvem les respostes, ara hem de prioritzar les preguntes. La curiositat.
—Els nens petits sempre pregunten ‘per què’.
—El regal més important que podem fer als nens és la curiositat. Ja porten aquest aparell [senyala el telèfon mòbil] a la butxaca. Aquí tenen tota la informació del món. L’única barrera que hi ha entre tu i tota la informació del món ets tu. L’has d’anar a buscar. Si no et preguntes coses i agafes el telèfon i li preguntes coses, la informació no vindrà. La informació la portes al cul! L’has de treure del cul i posar-te-la al cap! El cul vol dir la butxaca, eh? La barrera ets tu. Estem matant la curiositat. Al nen que pregunta molt quan té dos i tres anys —el famós ‘per què’—, el pare, el mestre i els altres nens li diuen que calli. ‘Calla, calla, calla… preguntar està malament. El que has de fer és escoltar i absorbir el que et diu el professor!’
—Sí. Als nens que tenen molta curiositat i ganes d’aprendre se’ls estigmatitza amb el nom de ‘motivats’… Ser el motivat és ser el raret.
—I els altres nens se’n foten. Fixa’t: al nen que té curiositat li diem que està malament, s’ho creu i quan arriba a la universitat no hi ha manera que pregunti res. On ha quedat la curiositat? És que no cal donar-los-la. Ja la porten de sèrie! El que cal és no matar-la. La curiositat és l’únic que els pot salvar.
—Que quan acabin la carrera continuïn preguntant-se el perquè de tot.
—Exacte! Si no ho fan, quedaran estancats en una professió que es morirà. L’únic que els pot salvar és la curiositat. I les escoles estan més pendents de les respostes que de les preguntes. L’examen és que el professor faci una pregunta i l’alumne encerti la resposta. Entrenem a trobar sempre la resposta. I això és el que avaluem. La gent que faci tesis doctorals té moltes dificultats perquè no ha estat entrenada a preguntar. Una tesi doctoral és fer-se una pregunta i mirar de respondre-la. I ens entrenem a respondre i no a preguntar. Cal canviar completament el focus de l’educació. I aquesta qüestió és tan sols una de moltes coses que s’han de canviar. No es tracta de fer uns retocs.
—Però tot això no es pot desvincular del mètode. Vull dir que la curiositat no té res a veure amb l’espontaneïtat. I sovint es cau en el parany d’exaltar l’espontaneïtat. La curiositat ha d’anar acompanyada de mètode i esforç…
 —És clar! Tot això que dic ara i al llibre no m’ho invento jo. Ho trec dels millors pedagogs del món. El Gardner de Harvard amb les intel·ligències múltiples, el Ken Robinson, el col·legi Montserrat de Barcelona, que és pioner al món i que els vénen a veure de tot arreu perquè les monges aquestes han inventat una cosa molt interessant… Jo no sóc pedagog. Tan sols dono classe. La meva funció és ressaltar quines implicacions té fer aquestes coses malament. I miro d’apuntar com s’haurien de fer bé a partir del que aprenc d’aquesta gent.
—I quin és el mètode bo?
—És molt difícil pels pedagogs trobar un bon mètode. Els metges et donen una pastilla i en quinze dies saben si ha funcionat. Amb l’educació tardarem vint anys a saber el resultat de qualsevol canvi. És molt difícil saber si l’encertaràs. I és molt fàcil criticar-ho. Espanya ha fet nou reformes educatives des de la mort de Franco. L’última és de l’any passat amb la llei Wert. Els pedagogs de tot estan fent discussions molt interessants. Hi ha debats molt profunds sobre com ha de ser l’educació. Es parla de les intel·ligències múltiples, la creativitat i la introducció de l’art, la curiositat… Tu vas sentir que es fes cap d’aquests debats aquí abans d’aprovar la llei Wert?
—Res de res.
—El món sencer fa aquests debats ara mateix. A Finlàndia fan canvis profunds i són els que ja tenien el gran model. A Nova York s’està impulsant l’estimulació precoç. En canvi, aquí el debat era si s’havien de fer més hores d’espanyol i si la religió comptava per la mitjana o no. Aquest va ser el debat. Això és una catàstrofe. Estem condemnant els nens. Un 56% se’n van a l’atur cada any. Un darrere l’altre. Aquest és el veritable fracàs escolar. No són els nens que deixen l’escola abans d’hora. El fracàs són els nens que l’acaben. Els nens que fan cas als seus pares, als mestres, al ministre i a la consellera. I fan tot el que els diem. Treuen matrícules d’honor. I quan acaben, al carrer directament.
—Sí que és un gran fracàs.
—És un fracàs del ministre, un fracàs de la consellera, un fracàs dels professors, els directors, i fracàs dels pares. Si fóssim metges, ens fotrien a la presó. Si ets metge i per culpa teva es mor un pacient que has operat del cor per una mala pràctica, no tornes a tocar mai un malalt. Te’n vas a la presó directe. I aquí anem arruïnant generacions senceres i ningú va a la presó. Com és que no és a la presó en Wert? Això que ha fet és una catàstrofe de conseqüències immenses! A més, amb finalitats polítiques inconfessables! Destrueixen generació rere generació per les seves baralles ideològiques. Si fossin metges, serien tots a la presó. Són uns irresponsables.
—Sense sortir del món educatiu: creieu que hi ha un coneixement d’economia proporcional a la importància que té en la vida quotidiana?
—No. I és per això que faig el programa i que fa anys que miro de fer divulgació econòmica a tots els mitjans que puc. Si tinguéssim més educació econòmica, hi ha coses que no passarien. Per exemple, una de les lleis fonamentals de les finances és que el retorn és el premi del risc. Si ve un senyor i et dóna un premi molt gros comparat amb què et dóna la resta, és que hi ha un risc molt gros. Punt final. No hi ha més. Si ve el Ruiz Mateos i et dóna un 10% quan la resta et dóna un 1%, tothom hauria de dir ‘alerta’! La gent que s’arrisca és normal que perdi. I si no perden, els ha tocat la loteria. Risc no vol dir que perds, vol dir que jugues a la ruleta. Si et toca, guanyes 36 vegades i, si no, ho perds tot.
—No estem preparats per prendre les decisions que prenem. Ens cal més formació econòmica de base.
—Quan el tipus d’interès és 1% a tot arreu i ve el senyor del banc i et diu ‘compri preferents, cregui’m’, estem parlant d’un risc. Hi ha una expressió que és ‘vendre la moto’. Cal desconfiar i analitzar bé les suposades gangues. El senyor del banc no és un amic; és un venedor. Tot això són petites lliçons econòmiques que, si les haguéssim sabut abans de la crisi, hauria picat molta menys gent. Quan ve algú a dir-te que el totxo mai no baixa, està mentint. La història de les bombolles existeix i tan sols cal saber-la. Si no has sentit parlar mai de les bombolles i veus tot de joves amb cotxes de luxe i et sembla que l’únic ximple ets tu, pots acabar caient en l’error de pensar que fer diners és molt fàcil i no passarà mai res. Milers de joves van deixar la carrera, van aconseguir el carnet d’API i van muntar el seu gran negoci. Però ara estan sense carrera, sense feina, sense ni un duro i amb un deute que els mata. És molt important prendre les decisions amb coneixement. Per això faig aquests programes, aquest llibre i dedico temps a la divulgació encara que no sigui la meva dedicació principal.


© Partal, Maresma i Associats sl

Izquierda Unida presenta una campaña de acuerdo con la crisis

El candidato de Izquierda Unida al Gobierno, Alberto Garzón, ha presentado hoy la campaña "de las tres íes: "Irreverente, Insurgente e Ilusionante" para transformar la sociedad, que celebrará más de mil actos en toda España y se centrará en aquellos lugares donde el voto de IU es "determinante".
Valencia, Madrid, Andalucía y Burgos serán los lugares donde IU echará el resto para movilizar el voto en este escenario de "enorme volatilidad", ha señaladoGarzón en el acto de presentación celebrado en el Círculo de Bellas Artes, en el que su formación "no se pone techo" porque todo está muy abierto.
Será una campaña muy pegada a la calle, que mantenga un debate "real" con la gente y con actos de pequeño formato para ajustarse al presupuesto austero que maneja IU (2,5 millones de euros, menos de la mitad que en las generales de 2011) y que se centrará en su propio mensaje sin mirar las estrategias que hacen otros partidos, en alusión a Podemos.
Para Garzón todos los votos cuentan, pero sobre todo tratarán de movilizar los de los barrios populares, primero por razones ideológicas, pero también para contrarrestar la fuerza de los distritos ricos donde se vota "masivamente".
Convencido de que lograrán el 20D mantener el grupo parlamentario pese a tener las encuestas muy en contra, el candidato ha reivindicado en el haber de IU todas las luchas pasadas y presentes, también en las instituciones, donde han sido "el altavoz de los sin voz" y han denunciado esa realidad "de bonanza macroeconómica y drama microeconómico".
Quieren seguir siendo ese instrumento "capaz de transformar la sociedad desde la izquierda" y por eso han elegido como lema de campaña "Por un nuevo país", porque quieren aprovechar este nuevo escenario político para darle la vuelta al modelo de Estado.

Quieres dejar de fumar?, este articulo te puede ayudar

Fumar es una costumbre que se ha extendido por todo el mundo muy a pesar de las advertencias sobre los efectos negativos que tiene en la salud. Sin embargo, hoy día fumar es una práctica que realizan millones de personas. En los fumadores, la adicción a la nicotina puede dar paso a enfermedades respiratoriasgraves e, incluso, al cáncer de pulmón. Esta sustancia tan nociva puede quedarse en el cuerpo durante mucho tiempo, y causar daños que muchas veces son irreparables. Cada año mueren por tabaquismo 5 millones de personas. A continuación te ofrecemos consejos para dejar de fumar si es que todavía eres un fumador.

Los cigarrillos no sólo afecta a quienes los consumen, sino que también tienen susconsecuencias en los llamados fumadores pasivos: aquellos que se encuentran alrededor y que aspiran el humo sin querer. Por eso, dejar de fumar es una decisión que ayudará a mantener la salud propia y ajena. Aquí ofrecemos algunos consejos para lograr esta meta que puede ser muy difícil.

1. Lo más importante es tener la voluntad de dejar de fumar. Y es que no es una tarea sencilla, pues la nicotina produce una adicción muy fuerte. Por eso, la decisión debe ser un deseo personal, no un asunto impuesto por alguien más. Una vez que se haya llegado a esta determinación, hay que mantener el autocontrol. Una buena idea es avisar a los más allegados para que, si se presenta un momento de debilidad, ayuden a mantener la fuerza.
2. Otro consejo útil es hacer una lista de los pros y contras. Enumerar las razones por las cuales se desea dejar de fumar es un buen ejercicio porque, en un momento de tentación, este será el recordatorio y una fuente de fortaleza.
3. Hay que tener chicles y golosinas a mano. Cuando en se presente la tentación, se podrá distraer la mente y el gusto con otra cosa.
4. Alejar de la vista todo aquello que recuerde el cigarrillo. Ejemplos: ceniceros y cajetillas de tabaco. Así se será más fácil sacar este hábito de la cotidianidad.
5. Practicar algún ejercicio puede ser un buen aliado para mantenerse firme en la decisión. No sólo traerá beneficios a la salud, sino que también ayudará a mejorar el ánimo y a reducir el estrés que puede producir la falta del cigarrillo.
6. En muchos casos es bueno recurrir a alguno de los métodos convencionales para dejar de fumar. Están, por ejemplo, los parches, las pastillas, la hipnosis y otros. Si hay dudas sobre cuál de estos sistemas funciona mejor, lo ideal es consultar a un especialista.