| 2018.06.05 |
L'Ombelico del Mondo
Quan Giuseppe Conte va entrar per segona vegada en dues setmanes a Palazzo del Quirinale , seu de la Presidència de la República a Roma, tots els periodistes, funcionaris i fins als transeünts que envoltaven el bell edifici del centre de la capital ja coneixien de memòria els possibles noms dels ministres de govern que anava a presentar. I tots també sabien el irregular i estrany que era aquesta situació.
Ja feia diverses hores que els dos líders dels partits més votats a les eleccions del 4 de març passat estaven conversant en una de les terrasses que uneix els despatxos dels caps de bloc del parlament amb la seu de la prefectura d'Estat. El desafiament als insòlits 30 ° d'aquesta tarda de finals de maig a Roma era el clar signe que buscaven ser vistos, que algun paparazzi de la política italiana filtrés alguna foto de la trobada als mitjans. Tots els mitjans estaven en viu i en directe des dels carrers veïns, com si es tractés d'una presa d'ostatges.
Els noms de l'equip de govern havien de ser ben ponderats, i durant tot el dia van ser circulant per la web missatges i indiscrecions que van consolidar la llista del nou executiu "de canvi", com el van nomenar els seus protagonistes. Així, contràriament al que preveu la Constitució (segons la qual primer el President de la República nomena el primer ministre i només després aquest presenta la seva llista i proposta de govern), Conte va arribar al nomenament amb les cartes ja tirades. I el més insòlit és que ell aparentment no va fer pràcticament res.
Després de 88 dies de negociacions, tot semblava encaminar-se a que Itàlia tingués per fi un govern polític, sorgit de l'acord entre Matteo Salvini, cap de la xenòfoba Lega, i Luigi di Maio, líder del Moviment 5 Stelle (M5S), el del còmic anti-casta Beppe Grillo, referent dels "indignats" italians i que rebutja les categories de dreta i esquerra.
Als que se'ls hagués ocorregut al febrer o març un escenari com aquest haurien estat titllats de somiatruites o ocells de mal averany. La idea que els dos partits més crítics amb el statu quo generat per les directives de la Unió Europea (UE), la moneda única i les polítiques socials dels partits liberals tradicionals italians (tant de centre esquerra com de centre dreta, ja no tan dissimilis entre ells) aconseguissin acordar un pla de govern i noms concrets per fer-ho, semblava tan delirant com perillosa. Les desconfiances i ressentiments entre Salvini i Di Maio es van reduir en funció del que van ser acordant. Per exemple, que cap dels dos prengués el paper de Primer Ministre, sinó que hi hagi un tercer que executi el que els altres acordessin. I, per al complicat equilibri del sistema polític italià, un Primer Ministre executor és una altra irregularitat sense precedents. Com farà Conte, es pregunta avui la premsa italiana, quan hagi de definir la posició del país en la cimera del G-7 del proper cap de setmana al Canadà?¿Consultarà per WhatsApp amb Di Maio i Salvini?
Un canvi polític, i de política
La primera lliçó que deixa la llarguíssima crisi política italiana -encara que és difícil saber si realment s'ha tancat o no-, és que les regles posades des de les institucions liberals s'estan demostrant limitades front als canvis polítics que viuen els europeus. Itàlia és una república parlamentària, en la història tots els governs han estat fruit de la negociació entre partits, generalment d'origen liberal, per aconseguir majories que allunyessin dels espais de poder als sectors més crítics amb el sistema. El sistema republicà com avui el coneixem a Itàlia va sorgir amb la constitució de 1948. En aquests 70 anys, el país va tenir 65 governs diferents. Una inestabilitat digna d'una Estat fallit perifèric, si no es tractés de la tercera economia de la UE i una de les primeres deu del món.evidentment,
Ho han fet durant gairebé 50 anys amb el Partit Comunista Italià, el més gran d'Europa Occidental durant la Guerra Freda, arribant inclusivament a falsejar obertament els resultats electorals per evitar que aquest arribés al poder. Però ara que els que critiquen obertament aquestes institucions són inexorablement la majoria, "el sistema" ha de confrontar amb ells. Algunes resistències ja les ha oposat. Quan per primera vegada va sorgir la possibilitat que Conte arribés a formar un govern verd-groc (pels colors de Lega i 5 Stelle), els mercats es van desplomar a l'instant, i els principals representants europeus no van escatimar els seus comentaris de preocupació. Després, el President de la República Sergio Mattarella va vetar el nom de Paolo Savona (economista favorable a la sortida d'Itàlia de l'Euro) com a ministre d'Economia, i va encaminar el país cap a un govern tècnic i temporal per cridar a noves eleccions. Va ser Luigi di Maio el que va ressuscitar la possibilitat d'un govern de Conte, conscient que una altra ronda electoral hagués afavorit, i molt, al seu soci conjuntural de la Lega. Salvini, pressionat per les bases ja cansades de les anades i voltes del lobby , va acceptar.
I ara Itàlia té el govern més dretà dels últims 20 anys, amb una clara visió sobiranista davant de la UE i crític cap a la llibertat de mercats. Expulsió massiva de migrants sense papers, ampliació per a la portació d'armes i nova llei sobre legítima defensa, salari de desocupació a ciutadans italians, revisió de les obligacions derivades dels tractats internacionals, augment de control a les fronteres, reforma fiscal regressiva, són només algunes de les promeses que la dupla Salvini-Di Maio intentarà complir en el seu primer any de govern, encara que sigui per consolidar el consens dels seus votants, enmig de la preocupació dels grans poders europeus, cada vegada més afeblits.
Vents de canvi també a Espanya
Els canvis en la política d'Europa van comptar fa pocs dies amb una altra gran foto. La del dirigent de Podem, Juan Carlos Monedero, aferrant les espatlles de l'exvicepresidenta d'Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, mentre li explica quant s'alegrés de que s'anessin del govern. Una xicana per la qual el mateix Moneder va haver de demanar disculpes -especialment per tractar-se d'una imatge bastant violenta d'un home contra una dona- però que s'ha convertit en l'emblema dels temors dels sectors de poder espanyols davant la caiguda del govern de Rajoy a Espanya: van arribar els que no saben.
El Partit Popular (PP) és potser un dels partits més representatius del conservadorisme de l'elit en els estats europeus. Profundament monàrquic i madridista, empresari i liberal, ha sabut ajuntar a nostàlgics del franquisme i entusiastes europeistes darrere d'una estructura que s'ha fet en els poders locals i nacional. Rajoy es va erigir com a garant de l'ordre liberal i monàrquic a Espanya, aconseguint mantenir saldo el timó fins i tot en moments molt difícils per al seu govern, com la duríssima crisi econòmica, les manifestacions a la Puerta del Sol, els setges als palaus del poder, el 15M i la declaració d'independència de Catalunya. Però el que va definir la seva caiguda va ser una de les característiques de l'estructura de poder que va ajudar a conformar a Espanya: la corrupció.
Més enllà del cas puntual pel qual l'oposició va aconseguir fer prosperar la moció de censura en contra del seu govern, la història del PP està lligada a un molt complex sistema d'amistats, prebendes i facilitats per a petits i grans sectors empresaris i dirigents polítics que han aconseguit efectivament mantenir a uns en l'administració pública ia altres en els negocis. El cas Gürtel, Barcenas, Cifuentes i Bankia són només alguns, els més coneguts, dels gairebé 200 càrrecs judicials contra funcionaris del PP a tot Espanya que encara han de ser investigats. És a dir, que tot indica que no es tracta de casos aïllats, de pomes podrides, sinó d'un veritable modus operandi. Un bloc de poder que amb la caiguda de Rajoy va demostrar que va perdre el consens hegemònic dins de les institucions. El problema és: i ara què?
Pedro Sánchez va portar al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) al poder quan ningú ho hagués imaginat. En les últimes eleccions generals, el PSOE va treure el menor percentatge de vots de tota la seva història, un fracàs que semblava portar-posada la carrera política de Sánchez i tot el seu entorn. Un any abans de convertir-se en el nou cap del govern espanyol, Sánchez va aconseguir guanyar miraculosament les internes del seu partit i quedar-se a la conducció amb el mateix equip que presumiblement governarà Espanya almenys fins a les eleccions municipals i europees de maig 2019. És a dir, que si bé la seva arribada al poder es pot explicar a partir de l'estrepitós cop de porra de la dreta, tampoc es pot posar en dubte la seva capacitat per construir consensos. Sánchez va accedir a la presidència recolzat per una coalició molt heterogènia de partits,majoritàriament progressistes, i amb reivindicacions molt diverses. Moltes d'elles tenen a veure justament amb la posada en qüestió del statu quo a Espanya ia Europa.
" Etarres maduristas i independentistes"
En finalitzar la votació de la moció de censura contra Rajoy, el portaveu del PP al Congrés, Rafael Hernando, ha acusat airós a Sánchez d'haver aconseguit el seu govern gràcies a "els amics dels etarres, els amics de Maduro i els que volen destruir a Espanya ". Es referia als nacionalistes bascos, l'esquerra Podem i els independentistes catalans, que efectivament van votar a favor de la caiguda de Mariano Rajoy. El govern del PSOE neix certament de la convergència d'aquestes voluntats en contra del PP, que també hauran de transformar-se en concessions de cara al proper any de govern. Per als bascos, la promesa de no modificar el pressupost ja l'havien pactat amb l'anterior govern, que afavoria als projectes en infraestructura a Euskal Herria, va ser suficient. Govern a Barcelona són, en principi, els altres compromisos que ha pres Sánchez per sostenir el seu executiu i, potser, també apuntar al fet que la seva presidència duri més del previst.
No obstant això, la inestabilitat dels mercats i la fragilitat que ha demostrat l'economia espanyola segueixen preocupant a Brussel·les. I Sánchez haurà aviat demostrar com el nou garant de l'ordre liberal europeu a Espanya, sense perdre el suport parlamentari dels sectors més crítics. En una primera visió, el nou govern espanyol s'assembla més aviat a un compromís conjuntural entre els sectors liberals i pro-europeus -el PSOE- i altres més lligats a reivindicacions socials i sectorials més concretes.
El problema del dèficit, és a dir la reducció de la despesa necessària per complir amb les metes imposades per la UE, segueix sent un dels principals temes de l'agenda econòmica espanyola i el punt de partida perquè cada vegada més sectors mirin de reüll cap a París i Berlín, on es preparen les receptes que després s'apliquen en els diferents països comunitaris. Molts dels sectors representats en l'heterogènia coalició que està darrere del govern Sánchez, coquetegen més o menys obertament amb les propostes alternatives a l'austeritat alemanya que impera en les línies econòmiques de la UE, i demanen renegociar les regles del joc. Una exigència que obté sempre més consens en tot el continent.
Sobiranisme xenòfob o neoliberalisme conservador
L'arribada al poder d'una coalició de clar perfil sobiranista a Itàlia i la caiguda d'un dels principals soldats de la política europea a Espanya -dada molt més significatiu que l'arribada del PSOE al poder-, s'enquadren en una tendència molt preocupant per el projecte hegemònic dins de la UE, a un any de les eleccions continentals. En línies generals, i sense caure en els alarmismes alimentats per la premsa internacional sobre la implosió del bloc, és clar que guanya cada vegada més terreny el sector que demana renegociar els criteris i regles comunitàries en favor dels interessos domèstics, més o menys legítims , i reduir l'eficàcia supranacional de la UE.
Convinguem, de totes maneres, que la mateixa UE compta almenys amb tres pecats originaris que alimenten una debilitat estructural aprofitada per aquests moviments. El primer té a veure amb que totes les vegades que la UE va sotmetre al vot popular decisions importants per a la seva vida institucional, ha collit traves i rebutjos. El cas més important és el de la Constitució Europea, negociada durant anys i naufragada després del bochazo en els referèndums de Països Baixos i França. I, tot i no comptar amb el suport popular, els organismes europeus se les van enginyar per continuar en el seu camí, aprovant el Tractat de Lisboa en lloc de la Constitució i evitant sotmetre a l'aprovació ciutadana. brexit. Això va obrir la possibilitat a que altres Estats també exigissin tractes especials per les seves condicions particulars, cada vegada més exaltades pels moviments nacionalistes. I el tercer gran pecat que avui afecta en gran manera el desenvolupament de la UE, té a veure amb haver aixafat amb una violència inusitada tot tipus de proposta alternativa a les línies de l'ortodòxia neoliberal. El cas grec és especialment representatiu en aquest sentit. Fins molts liberal-conservadors van quedar consternats davant la humiliació a la qual la UE -particularment Alemanya- va sotmetre el govern grec durant la negociació del seu pla de rescat, enmig d'una crisi econòmica i humanitària sense precedents en el continent.
A això se li suma la matriu política dels moviments que estan engrossint les files dels crítics cap a aquesta UE. Si fa deu anys eren els moviments socials d'esquerra com Syriza o Podem els que defensaven la idea d'una Europa social i solidària enfront de l'Europa neoliberal de Rajoy, Merkel i Renzi, avui són moviments ultraconservadors i dretans els que estan a primera fila contra les polítiques comunitàries.Els mouen forces tradicionalistes, de defensa del "pagament noi" i rebuig al canvi multicultural. Però també el genuí repudi a les elits. Xenòfobs, populistes, antisistema i euroescèptics s'han convertit en opció de poder a Polònia, Hongria, Àustria, República Txeca i ara Itàlia. La seva política és prou clara: tota organització internacional, com la UE, sorgeix del compromís voluntari dels països a sotmetre a elles, però si els interessos nacionals deixen de coincidir amb les necessitats de la comunitat internacional, cada Estat té dret a prioritzar les seves necessitats domèstiques. I per "interessos nacionals" -fórmula fart coneguda i utilitzada en la història de les relacions internacionals per justificar tot tipus de fechoría-, cada govern entén el que vol. La lluita contra la immigració, l'emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets. Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu. però si els interessos nacionals deixen de coincidir amb les necessitats de la comunitat internacional, cada Estat té dret a prioritzar les seves necessitats domèstiques. I per "interessos nacionals" -fórmula fart coneguda i utilitzada en la història de les relacions internacionals per justificar tot tipus de fechoría-, cada govern entén el que vol. La lluita contra la immigració, l'emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets. Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu.però si els interessos nacionals deixen de coincidir amb les necessitats de la comunitat internacional, cada Estat té dret a prioritzar les seves necessitats domèstiques. I per "interessos nacionals" -fórmula fart coneguda i utilitzada en la història de les relacions internacionals per justificar tot tipus de fechoría-, cada govern entén el que vol. La lluita contra la immigració, l'emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets. Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu. I per "interessos nacionals" -fórmula fart coneguda i utilitzada en la història de les relacions internacionals per justificar tot tipus de fechoría-, cada govern entén el que vol. La lluita contra la immigració, l'emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets. Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu. I per "interessos nacionals" -fórmula fart coneguda i utilitzada en la història de les relacions internacionals per justificar tot tipus de fechoría-, cada govern entén el que vol. La lluita contra la immigració, l'emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets. Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu. Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu.Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu.
Tot i els resultats electorals de 2017, en els quals es va evitar la victòria de l'extrema dreta als Països Baixos, França i Alemanya, el ressentiment cap a la UE es va tornar a expressar en 2018 amb les eleccions italianes i els canvis en els equilibris polítics en altres parts del continent. Una de les principals raons la va donar, sorprenentment, el candidat del moviment nazi-feixista italià Casapound, Simone Di Stefano, qui durant la campanya electoral va justificar el creixement exponencial dels afiliats al seu partit per l'abandonament dels carrers per part de l'esquerra . Els sindicats, els partits d'esquerra i els moviments van deixar un buit enorme en la política europea en prescindir de les mobilitzacions, marxes, sit-in, Volanteadas, part innegable de l'ADN dels moviments d'esquerra europeus. I aquest lloc ha estat pres per l'extrema dreta. La Lega va plantar desenes de milers de taules a les places de tot Itàlia a mitjans de maig per sotmetre a la població el programa de govern elaborat amb el M5S. Les velles seus de PCI van desapareixent dels barris italians per deixar espai als Meeting Point de l'M5E o, pitjor encara, a comerços o especulacions edilícies. I una cosa molt semblant passa a la resta del continent.
Els nous governs a Itàlia i Espanya són, cadascun a la seva manera, expressió d'un front liberal conservador en retrocés i un conservadorisme xenòfob i sobiranista en ascens. Sense un contrapès social, popular, plebeu i solidari, serà molt difícil canviar el rumb de la política europea, almenys en el mitjà termini.
Font: https: // ombelico.
Ja feia diverses hores que els dos líders dels partits més votats a les eleccions del 4 de març passat estaven conversant en una de les terrasses que uneix els despatxos dels caps de bloc del parlament amb la seu de la prefectura d'Estat. El desafiament als insòlits 30 ° d'aquesta tarda de finals de maig a Roma era el clar signe que buscaven ser vistos, que algun paparazzi de la política italiana filtrés alguna foto de la trobada als mitjans. Tots els mitjans estaven en viu i en directe des dels carrers veïns, com si es tractés d'una presa d'ostatges.
Els noms de l'equip de govern havien de ser ben ponderats, i durant tot el dia van ser circulant per la web missatges i indiscrecions que van consolidar la llista del nou executiu "de canvi", com el van nomenar els seus protagonistes. Així, contràriament al que preveu la Constitució (segons la qual primer el President de la República nomena el primer ministre i només després aquest presenta la seva llista i proposta de govern), Conte va arribar al nomenament amb les cartes ja tirades. I el més insòlit és que ell aparentment no va fer pràcticament res.
Després de 88 dies de negociacions, tot semblava encaminar-se a que Itàlia tingués per fi un govern polític, sorgit de l'acord entre Matteo Salvini, cap de la xenòfoba Lega, i Luigi di Maio, líder del Moviment 5 Stelle (M5S), el del còmic anti-casta Beppe Grillo, referent dels "indignats" italians i que rebutja les categories de dreta i esquerra.
Als que se'ls hagués ocorregut al febrer o març un escenari com aquest haurien estat titllats de somiatruites o ocells de mal averany. La idea que els dos partits més crítics amb el statu quo generat per les directives de la Unió Europea (UE), la moneda única i les polítiques socials dels partits liberals tradicionals italians (tant de centre esquerra com de centre dreta, ja no tan dissimilis entre ells) aconseguissin acordar un pla de govern i noms concrets per fer-ho, semblava tan delirant com perillosa. Les desconfiances i ressentiments entre Salvini i Di Maio es van reduir en funció del que van ser acordant. Per exemple, que cap dels dos prengués el paper de Primer Ministre, sinó que hi hagi un tercer que executi el que els altres acordessin. I, per al complicat equilibri del sistema polític italià, un Primer Ministre executor és una altra irregularitat sense precedents. Com farà Conte, es pregunta avui la premsa italiana, quan hagi de definir la posició del país en la cimera del G-7 del proper cap de setmana al Canadà?¿Consultarà per WhatsApp amb Di Maio i Salvini?
Un canvi polític, i de política
La primera lliçó que deixa la llarguíssima crisi política italiana -encara que és difícil saber si realment s'ha tancat o no-, és que les regles posades des de les institucions liberals s'estan demostrant limitades front als canvis polítics que viuen els europeus. Itàlia és una república parlamentària, en la història tots els governs han estat fruit de la negociació entre partits, generalment d'origen liberal, per aconseguir majories que allunyessin dels espais de poder als sectors més crítics amb el sistema. El sistema republicà com avui el coneixem a Itàlia va sorgir amb la constitució de 1948. En aquests 70 anys, el país va tenir 65 governs diferents. Una inestabilitat digna d'una Estat fallit perifèric, si no es tractés de la tercera economia de la UE i una de les primeres deu del món.evidentment,
Ho han fet durant gairebé 50 anys amb el Partit Comunista Italià, el més gran d'Europa Occidental durant la Guerra Freda, arribant inclusivament a falsejar obertament els resultats electorals per evitar que aquest arribés al poder. Però ara que els que critiquen obertament aquestes institucions són inexorablement la majoria, "el sistema" ha de confrontar amb ells. Algunes resistències ja les ha oposat. Quan per primera vegada va sorgir la possibilitat que Conte arribés a formar un govern verd-groc (pels colors de Lega i 5 Stelle), els mercats es van desplomar a l'instant, i els principals representants europeus no van escatimar els seus comentaris de preocupació. Després, el President de la República Sergio Mattarella va vetar el nom de Paolo Savona (economista favorable a la sortida d'Itàlia de l'Euro) com a ministre d'Economia, i va encaminar el país cap a un govern tècnic i temporal per cridar a noves eleccions. Va ser Luigi di Maio el que va ressuscitar la possibilitat d'un govern de Conte, conscient que una altra ronda electoral hagués afavorit, i molt, al seu soci conjuntural de la Lega. Salvini, pressionat per les bases ja cansades de les anades i voltes del lobby , va acceptar.
I ara Itàlia té el govern més dretà dels últims 20 anys, amb una clara visió sobiranista davant de la UE i crític cap a la llibertat de mercats. Expulsió massiva de migrants sense papers, ampliació per a la portació d'armes i nova llei sobre legítima defensa, salari de desocupació a ciutadans italians, revisió de les obligacions derivades dels tractats internacionals, augment de control a les fronteres, reforma fiscal regressiva, són només algunes de les promeses que la dupla Salvini-Di Maio intentarà complir en el seu primer any de govern, encara que sigui per consolidar el consens dels seus votants, enmig de la preocupació dels grans poders europeus, cada vegada més afeblits.
Vents de canvi també a Espanya
Els canvis en la política d'Europa van comptar fa pocs dies amb una altra gran foto. La del dirigent de Podem, Juan Carlos Monedero, aferrant les espatlles de l'exvicepresidenta d'Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, mentre li explica quant s'alegrés de que s'anessin del govern. Una xicana per la qual el mateix Moneder va haver de demanar disculpes -especialment per tractar-se d'una imatge bastant violenta d'un home contra una dona- però que s'ha convertit en l'emblema dels temors dels sectors de poder espanyols davant la caiguda del govern de Rajoy a Espanya: van arribar els que no saben.
El Partit Popular (PP) és potser un dels partits més representatius del conservadorisme de l'elit en els estats europeus. Profundament monàrquic i madridista, empresari i liberal, ha sabut ajuntar a nostàlgics del franquisme i entusiastes europeistes darrere d'una estructura que s'ha fet en els poders locals i nacional. Rajoy es va erigir com a garant de l'ordre liberal i monàrquic a Espanya, aconseguint mantenir saldo el timó fins i tot en moments molt difícils per al seu govern, com la duríssima crisi econòmica, les manifestacions a la Puerta del Sol, els setges als palaus del poder, el 15M i la declaració d'independència de Catalunya. Però el que va definir la seva caiguda va ser una de les característiques de l'estructura de poder que va ajudar a conformar a Espanya: la corrupció.
Més enllà del cas puntual pel qual l'oposició va aconseguir fer prosperar la moció de censura en contra del seu govern, la història del PP està lligada a un molt complex sistema d'amistats, prebendes i facilitats per a petits i grans sectors empresaris i dirigents polítics que han aconseguit efectivament mantenir a uns en l'administració pública ia altres en els negocis. El cas Gürtel, Barcenas, Cifuentes i Bankia són només alguns, els més coneguts, dels gairebé 200 càrrecs judicials contra funcionaris del PP a tot Espanya que encara han de ser investigats. És a dir, que tot indica que no es tracta de casos aïllats, de pomes podrides, sinó d'un veritable modus operandi. Un bloc de poder que amb la caiguda de Rajoy va demostrar que va perdre el consens hegemònic dins de les institucions. El problema és: i ara què?
Pedro Sánchez va portar al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) al poder quan ningú ho hagués imaginat. En les últimes eleccions generals, el PSOE va treure el menor percentatge de vots de tota la seva història, un fracàs que semblava portar-posada la carrera política de Sánchez i tot el seu entorn. Un any abans de convertir-se en el nou cap del govern espanyol, Sánchez va aconseguir guanyar miraculosament les internes del seu partit i quedar-se a la conducció amb el mateix equip que presumiblement governarà Espanya almenys fins a les eleccions municipals i europees de maig 2019. És a dir, que si bé la seva arribada al poder es pot explicar a partir de l'estrepitós cop de porra de la dreta, tampoc es pot posar en dubte la seva capacitat per construir consensos. Sánchez va accedir a la presidència recolzat per una coalició molt heterogènia de partits,majoritàriament progressistes, i amb reivindicacions molt diverses. Moltes d'elles tenen a veure justament amb la posada en qüestió del statu quo a Espanya ia Europa.
" Etarres maduristas i independentistes"
En finalitzar la votació de la moció de censura contra Rajoy, el portaveu del PP al Congrés, Rafael Hernando, ha acusat airós a Sánchez d'haver aconseguit el seu govern gràcies a "els amics dels etarres, els amics de Maduro i els que volen destruir a Espanya ". Es referia als nacionalistes bascos, l'esquerra Podem i els independentistes catalans, que efectivament van votar a favor de la caiguda de Mariano Rajoy. El govern del PSOE neix certament de la convergència d'aquestes voluntats en contra del PP, que també hauran de transformar-se en concessions de cara al proper any de govern. Per als bascos, la promesa de no modificar el pressupost ja l'havien pactat amb l'anterior govern, que afavoria als projectes en infraestructura a Euskal Herria, va ser suficient. Govern a Barcelona són, en principi, els altres compromisos que ha pres Sánchez per sostenir el seu executiu i, potser, també apuntar al fet que la seva presidència duri més del previst.
No obstant això, la inestabilitat dels mercats i la fragilitat que ha demostrat l'economia espanyola segueixen preocupant a Brussel·les. I Sánchez haurà aviat demostrar com el nou garant de l'ordre liberal europeu a Espanya, sense perdre el suport parlamentari dels sectors més crítics. En una primera visió, el nou govern espanyol s'assembla més aviat a un compromís conjuntural entre els sectors liberals i pro-europeus -el PSOE- i altres més lligats a reivindicacions socials i sectorials més concretes.
El problema del dèficit, és a dir la reducció de la despesa necessària per complir amb les metes imposades per la UE, segueix sent un dels principals temes de l'agenda econòmica espanyola i el punt de partida perquè cada vegada més sectors mirin de reüll cap a París i Berlín, on es preparen les receptes que després s'apliquen en els diferents països comunitaris. Molts dels sectors representats en l'heterogènia coalició que està darrere del govern Sánchez, coquetegen més o menys obertament amb les propostes alternatives a l'austeritat alemanya que impera en les línies econòmiques de la UE, i demanen renegociar les regles del joc. Una exigència que obté sempre més consens en tot el continent.
Sobiranisme xenòfob o neoliberalisme conservador
L'arribada al poder d'una coalició de clar perfil sobiranista a Itàlia i la caiguda d'un dels principals soldats de la política europea a Espanya -dada molt més significatiu que l'arribada del PSOE al poder-, s'enquadren en una tendència molt preocupant per el projecte hegemònic dins de la UE, a un any de les eleccions continentals. En línies generals, i sense caure en els alarmismes alimentats per la premsa internacional sobre la implosió del bloc, és clar que guanya cada vegada més terreny el sector que demana renegociar els criteris i regles comunitàries en favor dels interessos domèstics, més o menys legítims , i reduir l'eficàcia supranacional de la UE.
Convinguem, de totes maneres, que la mateixa UE compta almenys amb tres pecats originaris que alimenten una debilitat estructural aprofitada per aquests moviments. El primer té a veure amb que totes les vegades que la UE va sotmetre al vot popular decisions importants per a la seva vida institucional, ha collit traves i rebutjos. El cas més important és el de la Constitució Europea, negociada durant anys i naufragada després del bochazo en els referèndums de Països Baixos i França. I, tot i no comptar amb el suport popular, els organismes europeus se les van enginyar per continuar en el seu camí, aprovant el Tractat de Lisboa en lloc de la Constitució i evitant sotmetre a l'aprovació ciutadana. brexit. Això va obrir la possibilitat a que altres Estats també exigissin tractes especials per les seves condicions particulars, cada vegada més exaltades pels moviments nacionalistes. I el tercer gran pecat que avui afecta en gran manera el desenvolupament de la UE, té a veure amb haver aixafat amb una violència inusitada tot tipus de proposta alternativa a les línies de l'ortodòxia neoliberal. El cas grec és especialment representatiu en aquest sentit. Fins molts liberal-conservadors van quedar consternats davant la humiliació a la qual la UE -particularment Alemanya- va sotmetre el govern grec durant la negociació del seu pla de rescat, enmig d'una crisi econòmica i humanitària sense precedents en el continent.
A això se li suma la matriu política dels moviments que estan engrossint les files dels crítics cap a aquesta UE. Si fa deu anys eren els moviments socials d'esquerra com Syriza o Podem els que defensaven la idea d'una Europa social i solidària enfront de l'Europa neoliberal de Rajoy, Merkel i Renzi, avui són moviments ultraconservadors i dretans els que estan a primera fila contra les polítiques comunitàries.Els mouen forces tradicionalistes, de defensa del "pagament noi" i rebuig al canvi multicultural. Però també el genuí repudi a les elits. Xenòfobs, populistes, antisistema i euroescèptics s'han convertit en opció de poder a Polònia, Hongria, Àustria, República Txeca i ara Itàlia. La seva política és prou clara: tota organització internacional, com la UE, sorgeix del compromís voluntari dels països a sotmetre a elles, però si els interessos nacionals deixen de coincidir amb les necessitats de la comunitat internacional, cada Estat té dret a prioritzar les seves necessitats domèstiques. I per "interessos nacionals" -fórmula fart coneguda i utilitzada en la història de les relacions internacionals per justificar tot tipus de fechoría-, cada govern entén el que vol. La lluita contra la immigració, l'emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets. Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu. però si els interessos nacionals deixen de coincidir amb les necessitats de la comunitat internacional, cada Estat té dret a prioritzar les seves necessitats domèstiques. I per "interessos nacionals" -fórmula fart coneguda i utilitzada en la història de les relacions internacionals per justificar tot tipus de fechoría-, cada govern entén el que vol. La lluita contra la immigració, l'emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets. Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu.però si els interessos nacionals deixen de coincidir amb les necessitats de la comunitat internacional, cada Estat té dret a prioritzar les seves necessitats domèstiques. I per "interessos nacionals" -fórmula fart coneguda i utilitzada en la història de les relacions internacionals per justificar tot tipus de fechoría-, cada govern entén el que vol. La lluita contra la immigració, l'emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets. Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu. I per "interessos nacionals" -fórmula fart coneguda i utilitzada en la història de les relacions internacionals per justificar tot tipus de fechoría-, cada govern entén el que vol. La lluita contra la immigració, l'emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets. Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu. I per "interessos nacionals" -fórmula fart coneguda i utilitzada en la història de les relacions internacionals per justificar tot tipus de fechoría-, cada govern entén el que vol. La lluita contra la immigració, l'emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets. Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu. Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu.Els buròcrates i les elits europeus, irremeiablement identificats en els governs alemany i, en menor mesura, francès, són llavors culpats d'imposar limitacions que afecten la vida de les majories populars. Un discurs simple però clarament efectiu.
Tot i els resultats electorals de 2017, en els quals es va evitar la victòria de l'extrema dreta als Països Baixos, França i Alemanya, el ressentiment cap a la UE es va tornar a expressar en 2018 amb les eleccions italianes i els canvis en els equilibris polítics en altres parts del continent. Una de les principals raons la va donar, sorprenentment, el candidat del moviment nazi-feixista italià Casapound, Simone Di Stefano, qui durant la campanya electoral va justificar el creixement exponencial dels afiliats al seu partit per l'abandonament dels carrers per part de l'esquerra . Els sindicats, els partits d'esquerra i els moviments van deixar un buit enorme en la política europea en prescindir de les mobilitzacions, marxes, sit-in, Volanteadas, part innegable de l'ADN dels moviments d'esquerra europeus. I aquest lloc ha estat pres per l'extrema dreta. La Lega va plantar desenes de milers de taules a les places de tot Itàlia a mitjans de maig per sotmetre a la població el programa de govern elaborat amb el M5S. Les velles seus de PCI van desapareixent dels barris italians per deixar espai als Meeting Point de l'M5E o, pitjor encara, a comerços o especulacions edilícies. I una cosa molt semblant passa a la resta del continent.
Els nous governs a Itàlia i Espanya són, cadascun a la seva manera, expressió d'un front liberal conservador en retrocés i un conservadorisme xenòfob i sobiranista en ascens. Sense un contrapès social, popular, plebeu i solidari, serà molt difícil canviar el rumb de la política europea, almenys en el mitjà termini.
Font: https: // ombelico.
