El proceso catalán: obsesión de La Razón art. de Observatori 27S

Que La Razón no es partidaria ni del derecho a decidir de Cataluña ni de la independencia no es ninguna novedad. Tampoco lo es el hecho de que constantemente denuncie que la Generalitat, los partidos soberanistas y los medios de comunicación editados en Cataluña dediquen demasiado tiempo y energías al proceso. Precisamente por todo ello sorprende el siguiente dato: este mes de agosto que acabamos de dejar atrás, de las 31 portadas que ha publicado La Razón, 23 hablaban del proceso catalán. Es decir, un 74%. Dicho de otro modo, en 3 de cada 4 portadas aparece el proceso.
De estas 23 portadas sobre el proceso catalán, 17 lo atacan, lo que también supone un 74%. El resto se pueden considerar informativamente neutras. Entre las contrarias se encuentran expresiones cargadas de connotación negativa como, por ejemplo, "desvaríos soberanistas" o "delirios soberanistas". También se acusa a los independentistas de "agitar la calle" o de redactar "panfletos".
LaRazon Agosto ES
¿El anticatalanismo hace vender periódicos?
Todo ello hace pensar que la máxima que asegura que el anticatalanismo hace vender periódicos en España puede ser cierta. De hecho, a menudo se ha acusado a La Razón de catalanofobia a raíz de algunas portadas que ya son antológicas y que la hemeroteca impedirá que queden en el olvido. Sin ir más lejos, durante el mes de agosto el periódico ha publicado tres portadas que podrían entrar perfectamente en la categoría de catalanofobia. Son estas:


Si antes ya hemos visto que La Razón mezcla opinión e información en sus portadas -con juicios de valor del tipo "desvaríos soberanistas" -, con estas tres portadas va un paso más allá. Y es que incluyen acusaciones contra la ANC, Òmnium Cultural y la candidatura Junts pel Sí.
Acusaciones contra la ANC, Òmnium y Junts pel Sí
La portada a la izquierda acusa implícitamente la ANC y Òmnium Cultural -impulsores de la manifestación del 11S- de discriminar por razón de condición física, de origen y de orientación sexual sordos, inmigrantes y homosexuales, respectivamente. La portada del medio acusa Junts pel Sí de menospreciar las personas con apellidos de origen castellano. Y, por último, la de la derecha -con el titular "Juntos por el 3%" - deja entrever que los integrantes de Junts pel Sí se han unido en una misma candidatura para cobrar comisiones.
La Razón, pendiente de una denuncia de los jueces soberanistas
En la relación de La Razón con el proceso catalán destaca un hecho: en marzo del año pasado este diario publicó un reportaje con el título "La conspiración de los 33 Jueces soberanistas". Incluía las fotografías de todos los jueces que suscribieron un manifiesto defendiendo la legalidad del referéndum del 9N. Veintidós de esas fotos estaban extraídas de su DNI personal, por lo que la demanda presentada -que sigue en pie- era por la vulneración del derecho de privacidad de datos de carácter personal. La querella se presentó contra La Razón -propiedad del grupo Planeta y contra su director, Francisco Marhuenda. La asociación Drets actúa en este caso como acusación popular

Determination catalans

As long as Catalans don’t threaten the rest of Europe or NATO, they can go ahead and secede from Spain.

 By Geopolitics Made Super  November 10, 2015
 
Catalans demonstrate for self-determination in Barcelona, Spain, September 11, 2012
Catalans demonstrate for self-determination in Barcelona, Spain, September 11, 2012 (Eduard Díaz i Puig)
First it was Great Britain, now it’s Spain: the devolution of once all-powerful nation states continues. On Monday, Spain’s Catalonia region’s autonomous parliament voted to secede from Spain by 2017, having won elections in September promising to do just that.
Why is Europe breaking up? And what does this mean for Spain? Let’s get super.
The cliff notes.
•Most of Europe lives under very different geopolitical conditions than the rest of the world, being dominated by American power through NATO and governed internally by the European Union.
•This has created a wholly unprecedented period of European peace and stability, allowing political, social and economic experimentation that could not be tolerated in other environments.
•So long as these experiments don’t threaten the fundamental conditions of Europe, they’ll be allowed to go forward.
•But should any of them threaten the overriding order, the powers that be will strike back using whatever means they require.
•It remains to be seen if Catalonia qualifies as a threat to the established order but the long odds are that it doesn’t and Spain may well soon be forced to bid farewell to wealthy Barcelona.
Alright, before we get to the specifics, we need to get the broad rules.
From the fall of the Roman Empire until 1945, Europe was geopolitically chaotic and quite a murderous continent. For about a thousand years, from the Lombard Wars to World War II, Europeans had a startlingly high propensity to die a war.
This was because Europe lacked a policeman for that whole period. No one power was able to impose order on the continent; instead, a seemingly endless series of would-be hegemons rose, got ever so close and then were inevitably defeated by a coalition of enemies determined to keep the continent split up. Arguably the most secure of European nation states, Great Britain, recognized this condition and rather than try to overcome it set about trying to make it permanent.
This is what a multipolar international system looks like.
“Multipolar” means there are varying powers of just about the same strength able to interact with one another. (That’s key to understanding history: although China was far more powerful than Europe for most of human history, it lacked the technological means to deploy that power to Europe.)
When a geopolitical environment is multipolar, uncertainty reigns. Nobody can be fully sure their neighbors have their best interests as heart: states prefer to arm themselves in case pushes turn to shoves. This can lead to long periods of stalemate, since everyone is worried about upsetting a delicate apple cart, but it does nothing to guarantee an ambitious upstart doesn’t decide they don’t like apples.
There are varying reasons why such leaders emerge: madmen gain power, technologies change (and thereby shift balances of power), states misread or miscalculate the geopolitical situation. The general point is this: when a region is multipolar, war is a viable means to make oneself more powerful. It’s a risky means but not an impossible one. And that makes war considerably more likely.
World War II was the last time this multipolar system failed in Europe. Prior to Hitler’s invasion of the Soviet Union in 1941, Europe was not neatly divided between Axis and Allies: rather it was divided between several European blocs that sought advantage over one another. This is best illustrated by the Nazi-Soviet alliance but in between there were Italian machinations, Spanish civil warring, Finnish side-switching, Yugoslav waffling and much more posturing as small powers sought to survive the power politics of big ones. Only with the invasion of the Soviet Union did the continent split firmly between two camps.
And that’s the condition it kept, with the Axis collapsing and giving way to Soviet and American power. With technology having advanced enough to allow both America and the Soviet Union the ability to keep and deploy power in Europe, and with European powers having exhausted themselves in their final, most murderous of multipolar wars, the continent remained split between Washington and Moscow, with nuclear weapons keeping the frontier frozen.
Rather than having a series of policemen, each wishing to impose their own system of law and order on everyone else, the firefight of World War II left only two. This made miscalculation a great deal less likely; negotiations were always anchored by two nation states rather than multiple ones. When small states were brought to the table, it was a nicety rather than a necessity.
And when the Soviet Union vanished, that left one policeman standing.
The end of the Soviet Union meant the retreat of Russian power to within its own borders, creating a geopolitical vacuum that was a massive opportunity for American power. Essentially, Europe had one cop and swathes of ungoverned territory. The ungoverned bits stampeded for the protection of the single cop (or subsumed themselves in civil war, dictatorship or corruption) in order to ensure Russian power could not return.
This was a fantastic situation for most Europeans: for the first time in centuries Europeans were unlikely to die in a war. It took the burden of security off European nation states: from 1991 on, European states increasingly cut defense budgets, knowing that so long as they were under American-dominated NATO they were safe from conventional war.
Commemorative ceremony for the fortieth anniversary of NATO in Brussels, Belgium, April 4, 1989
Commemorative ceremony for the fortieth anniversary of NATO in Brussels, Belgium, April 4, 1989 (NATO)
In practice, this meant that any state that considered war as a means to an end had already lost. To go to war meant to risk upsetting the single cop who could bring to bear massive force to settle accounts. This is precisely what happened in the Balkans as Serb power was thwarted once the United States decided to impose a peace. While both the Croats and the Serbs committed their fair share of war crimes, the US sided with the Croats since they were amenable to American influence and power while the Serbs were not. This intervention ended the Yugoslav Wars on secessionist terms rather than on Serbia’s.
Concurrently, the indigenous European Union expanded across the continent. This also served American interests, unifying a vast and diverse legal and economic realm underneath a single authority. Best of all, the EU had limited interest in developing a military force, relying instead on NATO as its security arm. It was a win-win: European citizens and elites got cheap security and a more-unified economic system while the Americans maintained their domination of a continent that, if unified, could well threaten the United States itself.
And a Europe mostly united by the EU and NATO was one where border changes became less threatening.
In the old days of many cops, territorial changes of any kind immediately meant power was shifting. As much as was possible, European nation states tried to halt such changes. But a Europe with a single cop no longer had to worry about such balances of power. Power was wholly concentrated in the hard power of the United States and the soft power of the EU.
Which meant that once unfathomable political experiments could take place, knowing that the failure of such experiments held fewer risks. Most recently, Britain considered dissolving itself after having spent hundreds of years trying to forcefully unify the British Isles. That’s because a free Scotland wouldn’t have changed the island’s strategic balance: Scotland probably would have joined NATO as well as the EU, thereby being unavailable to threaten a rump Britain both militarily and economically.
This essentially goes for every nation state within the EU/NATO system: When you’re protected by the same army and play by the same rules, it doesn’t matter how big or small you are when it comes to security.
One of the amazing things about visiting Europe as a continent is its breathtaking cultural diversity: centuries of advanced civilization combined with the legacies of many wars and political systems have produced some fascinating enclaves. To pull together a nation within a nation is quite achievable for many of the bigger European states who, of course, were built through the conquest.
Prior to 1991, allowing such a process to follow its logical conclusion to independence and new nation states was beyond foolish: new states meant a new balance of power and under the bipolar and multipolar systems of yesteryear, few wanted to dare that. But the unipolar system of Europe means that such changes don’t matter so long as they don’t happen to the EU or the United States.
And Catalonia fits the bill of a nonthreatening secession movement.
While Spain’s current constitution doesn’t currently allow secession (and few do), there aren’t many tools in Madrid’s toolkit to stop Catalonia should it decide to split. Spain can’t deploy tanks without risking its all-important EU and NATO memberships. Worse, the EU is likely to accept Catalonia as a new member; NATO, doubtless, would too, though even if it didn’t, a newly independent Catalonia would not, by itself, serve as a strategic threat to NATO’s domination of Western Europe.
Barcelona is seeking independence as part of a popular movement: culturally distinct Catalonians resent having much of their wealth transferred to Madrid while getting little in return. Madrid no longer provides security: NATO, dominated by the Americans, does. Nor does Madrid dictate much in regards to economic policy: that is more and more dominated by the EU. So what good does it do for elites in Barcelona to stay within Spain?
Catalan regional president Artur Mas in Girona, January 13, 2015
Catalan regional president Artur Mas in Girona, January 13, 2015 (Ariet/Carles Palacio)
Which is why, despite opposition from distinct personalities, the secession process is going ahead.
British prime minister David Cameron, US president Barack Obama and every elite in Madrid from the king on down are against Catalonian secession. But they all misread the geopolitical tea leaves. With the supranational structures of NATO and the EU in place, the borders of countries are minor details, little more than jurisdictions for police forces that are enforcing more or less the same laws. Just as you rarely notice when you move from one precinct to another, the same process is happening in Europe. Geopolitics favors secession: individuals complaining about the conditions don’t change the situation.
What could change that calculation? Well, any force that might threaten the EU/NATO system.
Right now, Moscow is the most potent of threats to said structure. If the Russians looked like they were able to deploy power to a free Catalonia, the power politics would change and the niceties of the EU’s legal system would be forgotten in the rush to crush Catalonian independence. Someone would find an excuse, a law that would be technically broken. The conflict would morph from a legal dispute to a sanctions regime to, if it had to, unrest, civil war or outright invasion.
But the Russians haven’t the capability to take advantage of the situation and the Catalonians have shown no inclination to throw their hats into the sinking ship that is Vladimir Putin’s Russia. Catalonian independence isn’t part of a wider ideological movement that seeks to upend the international order but is simply using the tools already established since 1991 to allow small nations to carve themselves peacefully out of big states.
If Catalonian independence were being used by another big power to manipulate Europe, or if it were part of a revolutionary movement like the Islamic State seeking to change the entire international order, it would meet a much firmer, even violent, reaction. But it isn’t, which is why it won’t.
If Spain truly seeks to keep Catalonia, it will have to write an entirely new constitution that accepts Madrid needs Catalonia more than the other way around. That too is within the established rules of the system most of Europe lives under. But neither sanctions nor war are on the table.
The new Europe, same as the old Europe.
So long as Catalonia joins both NATO and the EU, nothing fundamental changes about Europe. Madrid has a smaller tax base; Catalonia can provide more localized services; but Europe is just as stable as before with a single cop providing security and a single supranational institution tying together its many parts.
The map of Europe may get more complicated but its geopolitical situation will not. The United States will provide safety; the EU will work toward a common market. Catalonia on its own cannot threaten either. Catalonians should cheer; their independence is theirs if they want it.
This article originally appeared at Geopolitics Made Super, November 10, 2015.

Que hay detrás de la inmigración?

Nos preguntamos muchas veces qué motivo real atrae a tanta gente a emigrar, muchas veces con lo puesto a otro país.
Respuestas hay muchas, pero la verdadera razón es poder huir de la miseria. Las mafias han entrado en este terreno para sacar tajada sin importarles nada de lo que pueda pasarles durante su travesía excepto para obtener beneficios sin necesidad de ponerse a descubierto metiendo entre estas personas a terroristas.
Que solución podemos tener? Controlar la inmigración dejando pasar a inmigrantes con contrato de trabajo, devolver a los que pasan irregularmente a su origen o en caso de no saber de donde son originarios al lugar más próximo fuera del país.
Con todo esto se evitaría atentados y un exceso de mano de obra que lo único que se consigue con ello es aumentar el gasto público.
Espero que de un poco de luz y se pongan manos a la obra los que tienen el poder de cambiar esta situación.

Que pot pasar despres dels atemptats de paris

Arrel dels atemptats d'aquest divendres a Paris pidem treure varies conclusions
La primera es que no tots del colectiu musulmà son integristes radicals.

Segon la convivencia amb ells pot ser a partir d'ara mes complicada

Tercer aquesta actitut pot portar a aquesta gent cap el radicalisme si son despresiats per els autoctins i entrariem aixi amb un bucle sense sortida.

Quart  la única solució pasa per no admetre immigració il.legal que fomenten les màfies per posar integristes i fer una immigració controlada desde el pais d'origen

Només així podem aconseguir parar el integrisme radical a cada nostra..

Entrevista sobre l'estat català

 L'exdiputat d'ERC recorda el primer cop que la cambra catalana va debatre i votar sobre l'estat propi

 Celebra el creixement de la base independentista encara que lamenta el grau elevat de puritanisme

 Creu que Espanya encara no ha fet una transició real perquè "molta gent encara es pregunta on està el cos del seu avi afusellat"

 Considera que Lleida és una anomalia política a Catalunya

El 13 de desembre del 1989, ERC i CiU aprovaven una proposta en comissió parlamentària en la que es defensava Catalunya com "una realitat nacional diferenciada de l'estat espanyol" que no renunciava "al dret a l'autodeterminació". Menys de dos anys després, el 27 de setembre del 1991, tres diputats republicans (els únics que quedaven al grup parlamentari després del seu trencament) es posaven dempeus al Parlament per votar favorablement una proposta de resolució que contemplava "el democràtic dret a la independència política de tots els pobles europeus, entre els quals el català". Àngel Colom, Josep Lluís Carod-Rovira i Miquel Pueyo van ser els pares d'aquell text i, en conseqüència, els responsables de portar el debat sobre la independència de Catalunya per primer cop a la cambra catalana. 24 anys després, Pueyo recorda aquell episodi i reflexiona sobre el canvi polític que ha viscut el país.

- Vostè va ser un dels tres responsables de portar, per primer cop, el debat sobre la independència al Parlament de Catalunya.

- Aquella foto té un alt valor simbòlic. Poc abans d’aquesta votació havíem celebrat el congrés de Lleida, que va acabar amb l’escissió del grup parlamentari d’ERC, on només vam quedar tres diputats; Àngel Colom, Josep Lluís Carod-Rovira i jo. Fins que no hi va haver un sistema electrònic, les votacions es feien amb els diputats posant-se dempeus, i aquest fet li va donar a aquella instantània un impacte visual encara més fort.

- Eren tres de 135. Molts els devien considerar uns utòpics...

- Sí! Ens tractaven amb displicència, com si fóssim uns somiatruites. De tant en tant venia algun convergent i ens deia que pensava el mateix que nosaltres, però el cert és que ens sentíem molt minoritaris, i això ens exigia fortalesa d’ànim, perquè estàvem molt sols. Recordo que aquell mateix any el príncep Felip va venir al Parlament, i just abans que comencés el seu discurs, nosaltres tres vam sortir de l’hemicicle. Per fer aquestes coses era necessari que ens estiguéssim creient el que fèiem. Ho teníem clar.

- S’havien de justificar molt?

- Sí, però les oportunitats de fer-ho públicament eren molt limitades des del punt de vista mediàtic. En aquell període van passar moltes coses, i recordo que nosaltres ens vam moure molt a nivell internacional, perquè hi havia canvis. Les repúbliques bàltiques s’estaven desconnectant de la URSS, i vam viatjar a Eslovènia i també a Croàcia, on ens vam entrevistar amb el president Franjo Tudman. Aquella època va acabar amb la caiguda del mur de Berlín i amb la demostració que allò que semblava inamovible es podia modificar. En aquell context, i independitzats els països bàltics, Catalunya quedava com una anomalia històrica en el mapa europeu.

- A qui se li va ocórrer presentar aquella resolució?

- Érem tres diputats i una persona que feia tasques d’administració i comunicació, de manera que ens vam posar d’acord molt ràpidament a l’hora de decidir presentar aquell text. La instantània que en va quedar és emblemàtica, perquè ara tot ha canviat molt. Àngel Colom és a CDC, Carod-Rovira està retirat i jo sóc un senzill militant de base d’ERC.

- El país s'ha capgirat políticament, però a l’independentisme encara li costa unir-se. En aquest punt no s’ha avançat massa, no creu?

- Li dono la raó en part, però també podem fer la lectura de veure com les tesis independentistes han migrat del seu punt inicial i s’han estès. Quan nosaltres defensàvem la independència estàvem sols, i ara em produeix molta satisfacció trobar-me gent de CDC o del PSC en aquest carro. Fer una majoria social en aquest aspecte ha estat molt complicat, i no podem establir criteris d’antiguitats.

- Li molesta el puritanisme?
 
- Una part de l’independentisme té aquest germen, sí. Ho veig en els debats. Sempre hi ha gent que li agrada ser de la minoria “pura”, però crec que és una absurditat. Ens hem d’alegrar del creixement de l’independentisme encara que això provoqui una certa mixtura ideològica. No passa res.

- Vostè, en canvi, sí que pot dir que és dels independentistes de tota la vida. Com se’n va fer?

- És una bona pregunta. Jo formo part d’una generació que no va estudiar en català, però que no va fer antifranquisme perquè aleshores érem molt joves i el nostre nivell d’informació era molt baix. El que sí que vaig començar a veure va ser que Espanya tenia dificultats per ser un estat acollidor de les diverses llengües i tradicions culturals, i que no era capaç d’assumir-les com un valor. Ho vaig anar percebent com una injustícia, encara que, no m’amagaré, hi ha hagut moments en els quals he tingut alguna esperança de canvis.

- Com quins?

- El primer cop que va guanyar el PSOE a Espanya, per exemple. No li diré que m’il·lusionés, però sí esperava una nova etapa. Una altra ocasió va ser durant l’elaboració del nou Estatut, però llavors ja era més escèptic. La meva esperança es va acabar després de l’envestida del PP, que ja no deia que anava contra aquell text, sinó que ho feia contra Catalunya. Molta gent va veure en aquells episodis el trencament definitiu de la possibilitat d’establir un marc de relacions acceptable. Vam entrar en un punt de no retorn, i si no aconseguim ara una majoria social i nacional a favor de la independència, la venjança serà terrible.

- És més independentista ara que fa 25 anys?

- Els meus arguments a favor de l’estat propi eren d’origen lingüístic i emocionals. Amb el pas dels anys, les circumstàncies m’han demostrat de manera fefaent que la situació política és insostenible. Aquesta sensació és compartida per molts, i a partir d'aquí veig que l'independentisme ha estat capaç de generar un discurs i anar fent gran una majoria on tothom s’hi pot sentir còmode, perquè no té cap component de tipus ètnic. Una cosa és el projecte polític, i l’altra són les identitats personals. Cadascú et pot sentir el que vulgui, i això no és un impediment. És una de les característiques del món global en el qual vivim.

- En la resolució que van votar l’any 1991 ja parlaven d’enterrar l’argumentari de la transició espanyola. No deixa de ser simptomàtic que encara avui es recordi aquella època com una eina per frenar l’independentisme.

- La transició va ser un aggiornamento molt teledirigit pels actors del règim anterior, que veien que ja no es podia allargar més, perquè estava podrit. Es va jugar molt amb les pors dels fantasmes tradicionals d’Espanya, però el més greu de tot plegat és que al 2015 encara hi hagi càrrecs del PP que puguin cridar públicament "Arriba España!", que és com si a Alemanya algun polític clamés "Heil Hitler!". Espanya no ha fet una transició real, perquè encara hi ha molta gent que es pregunta on és el seu avi afusellat que van tirar en una cuneta i que cap govern ha tingut voluntat de trobar-ne el cos. A part d’això, hi ha un fet inqüestionable, que és el biològic. La base de la transició es va afeblint, perquè cada cop hi ha més gent que no la va viure.

- Els polítics que van pilotar la transició tenien un esperit més pactista que els actuals?

- S’ha elogiat molt aquest esperit, però insisteixo, es va fer tot amb la bandera de la por. Hi ha gent que recorda amb exuberància la seva experiència durant la transició, però crec que és més perquè aquell moment va ser, per molts, la seva estrena en episodis polítics. L’edat també pesa en la manera com valorem les coses, i estic segur que aquells que parlen tan bé de la transició no ho fan per enyorança al temps polític, sinó a la seva mateixa joventut.
 

- De quina manera creu que ha canviat el procés independentista des del 2012?

- M’ha sorprès la continuïtat, perquè no és fàcil mantenir un estat d’ebullició constant com el que s’ha viscut en els darrers anys. Haver aguantat d’aquesta manera té molt mèrit, encara que cal dir que dubto que es pugui mantenir gaire temps més.

- Hi ha cansament?

- És normal que hi sigui. Els actors polítics catalans han de ser conscients que dins de l’actual majoria social hi ha diversos graus d’entusiasme, de paciència i de convenciment, i que cal aprofitar el moment perquè hi ha el perill que es perdi el procés.

- Veu alguna alternativa que no sigui una declaració d’independència?

- No. Madrid no ha fet mai cap proposta per rebaixar la tensió, al contrari. De fet, una de les perplexitats dels governs estrangers ha estat veure com des del govern de l’Estat no s’ha fet res per evitar el conflicte. Hem sentit molts insults, i això també pesa, perquè aquests processos tenen també una dimensió psicològica col·lectiva, i molts catalans tenen la percepció que Espanya no els vol.

- Si Espanya hagués estat més intel·ligent no s’hauria arribat fins aquí?

- És així! Si el sistema polític, comunicatiu i empresarial espanyol hagués estat més lúcid, l’Estatut no s’hauria dinamitat i probablement haguéssim mantingut la convivència. Hem arribat fins aquí perquè hem acumulat moltes coses.

- Els partits espanyols són esclaus ara d’un discurs anticatalanista que han anat fent durant la darrera dècada amb objectius electorals. Hi està d’acord?

- Sí. L’anticatalanisme ha estat essencial per assolir majories a Espanya. És paradoxal, perquè aquestes majories passen per treure bons resultats a Catalunya, i això desemboca en una situació molt perversa. Necessites els vots dels catalans, però, alhora, precises d'un cert nivell d’anticatalanisme retòric i pràctic per tenir el suport de la resta de territoris de l’estat, on s’ha inoculant el virus de l’anticatalanisme. Per cert, mai com ara s’havia arribat a la intensitat anticatalana com l’actual, ni just després de morir el dictador. Que després de decennis de teòrica democràcia només hagi servit per consolidar l’anticatalanisme ens hauria de fer reflexionar a tot plegats.

- Sense armes és pot parlar de tot, deien quan ETA matava.

- Exacte, i ha resultat en una mentida. El nostre moviment ha estat pacífic i cívic des del primer dia, i tampoc han estat acceptat perquè resulta que no hi té cabuda dins la llei.

- El context internacional pot acabar essent un àrbitre del procés?

- En aquest context no hi ha ni amics ni parents. No hi haurà gestos explícits perquè la política internacional és la que fan els estats en un moment donat. Això no vol dir que Europa no acabi entrant en el procés si l’estat espanyol continua cometent errors.

- A les repúbliques bàltiques se les va amenaçar abans de ser independents

- Oi tant! Fins el dia abans s’amenaçava i s’alertava que la independència que pretenien els portaria al caos.

- Vostè va conèixer aquells processos en primera persona. Creu que els governants tenien més sentit d’estat que els que governen Catalunya ara?

- En alguns casos sí, i penso el Lituània, on una part de la nova classe política dominant en el nou estat era la mateixa que governava al final del sistema anterior. Aquelles independències ens van ensenyar, també, en com de ràpida va ser la voluntat d’adaptar-se a la nova situació de moltes persones, empreses o grups de pressió.

- Artur Mas ha de ser el nou president de la Generalitat?

- Jo vaig formar part de la campanya de Junts pel Sí, i, per tant, assumia el que s’havia pactat. Però més enllà de la figura del president, considero que és molt més important el procés, i no ens podem permetre el luxe de tenir la sensació que tot està paralitzat. Apel·lo a la responsabilitat del conjunt de diputats independentistes, i fins i tot els que poden ser d’altres forces polítiques. No obstant, crec que hi ha un problema de concepte que és que al Parlament ningú parlamenta, perquè tothom va amb el carnet a la boca.

- Li he de preguntar sobre la llengua catalana. Està millor o pitjor que fa deu anys?

- He intentat sempre fugir dels punts de vista optimista o pessimista. Sí li puc dir que quan era secretari de política lingüística hi havia esperances de canvi a l’Estat espanyol en aquesta qüestió. Pensava que es podien fer passos endavant amb el català a les institucions espanyoles, però no. La solució per resoldre els problemes de la llengua passa per tenir la sobirania política, és a dir, que siguem nosaltres els qui organitzem el funcionament de les normes. Una llengua no pot tenir un estat en contra.

- El castellà hauria de ser oficial a la Catalunya independent?

- No em faria cap angúnia, encara que aquest és un debat que ja el farem quan toqui. No és una prioritat això a dia d’avui. Al nou estat ningú no s’ha de sentir menystingut en funció de la llengua. Òbviament, tampoc els que parlem català.

- Com veu el paper actual de Lleida a Catalunya?

- Lleida és una demarcació molt estranya, perquè té dos grans unitats, i és difícil la gestió. Crec que del Montsec cap avall s’han tingut sempre molts problemes d’autoestima i això considero que ha passat perquè no s’ha pogut establir una dialèctica entre la capital i les altres ciutats, que no són prou grans. A Lleida li aniria molt bé que Balaguer, per exemple, tingués 50.000 habitants, perquè sinó s’emmiralla amb Barcelona, que és una ciutat que juga a una altra categoria. D’altra banda, i deixant al marge la millora en moltes matèries, Lleida, i sobretot la capital, té encara un xaronisme important. És la gran ciutat de les alifares, on la gent rebenta de menjar i beure, però que no ha sabut gestionar massa bé el seu propi discurs. Altres localitats més petites ho han fet millor.

- Això té un vincle directe amb la política que s’ha fet a la ciutat de Lleida?

- Les institucions lleidatanes han tendit a controlar i teledirigir molt les iniciatives. El nivell de control i d’observació ha estat molt intens, i això ha passat factura a diversos sectors com el de la cultura, el de la recerca...

- Hi ha hagut massa política de la subvenció?

- Sí. Hi ha hagut gent que primer ha anat a buscar els diners i després ha pensat quin projecte podia fer. Aquest fet ha provocat docilitat.

- Com veu la irrupció de Ciutadans a la ciutat?

- Ciutadans va nàixer amb la intenció d’anar contra la immersió i amb la voluntat de crispar la normal convivència lingüística. De sobte el partit s’ha engreixat, però a Lleida encara veig que funciona molt en la clau del seu punt de partida, la llengua. Tenint en compte que Ciutadans ja juga una altra lliga, mantenir aquesta obsessió pel català o posar-se al cap el tema dels cursos per a nouvinguts em sembla força extravagant. Lleida  torna a ser una anomalia política dins de Catalunya. Aquí estem vivint la fi d’un cicle.

- L’ha decebut Àngel Ros?

- Hi tinc bon tracte, però crec que tenia una oportunitat d’or per tancar una etapa política amb un respecte força elevat per part de la ciutadania, i en canvi la sensació que hi ha ara és que s’han forçat les coses per mantenir el poder. Insisteixo, vivim un final d’etapa. Ho veig perquè la Lleida real, la que encarnen els meus alumnes, està molt lluny de la Lleida institucional. I és una llàstima, perquè a la ciutat hi havia energia per provocar un canvi polític fort, però no hi ha hagut capacitat per fer-lo.

Quim Arrufat: la independencia ha de servir per no cometre errors antics

Tres visions, des de l'esquerra, del procés independentista català. Tres anàlisis i tres receptes. I una constatació: cal fer coses diferents a les realitzades fins ara per aconseguir un resultat diferent al que ha aconseguit històricament del catalanisme. El cupaire Quim Arrufat, el republicà Joan Ridao i l'activista social Arcadi Oliveres han protagonitzat aquest dilluns un debat a la seu de Cristianisme i Justícia en què la frase del filòsof i teòric de les descolonitzacions Frantz Fanon, pronunciada per Arrufat, quan va dir: "No pagueu tribut als colonitzadors copiant les seves institucions, perquè en pagareu el preu."La cita, pronunciada en el moment del procés en què s'ha pronunciat, ha estat tota una declaració de principis sobre els motius que empenyen la CUP a negociar amb Junts pel Sí -i molt especialment amb CDC- un projecte de país i de govern diferents als habituals. Una cita que, ja des del primer moment, ha estat entesa per tot l'auditori.

Ridao, conscient del repte que es proposa la CUP -el de començar a bastir una República, més enllà de negociar tal o qual nom del proper executiu-, ha entomat el repte i ha sentenciat, en un avís cap a múltiples receptors: "Hem de ser capaços de cometre errors nous, no antics."

Olivares ha comprat les dues idees, i conscient que feia la carta als Reis, ha desgranat com somia aquest nou país: una República sense exèrcit -mai han servit per cap altra cosa que per martiritzar els pobres- amb un sistema econòmic diferent, més cooperativista, solidari amb propis i externs -"la República ha de servir per ajudar més Extremadura que el l'ajudem ara; si no, és que som mals independentistes"-, solidari amb les futures generacions i el mínim dependent possible de les grans corporacions de l'ultraliberalisme actual com Goldman Sachs.

Veient l'aposta, Arrufat l'ha doblat: "Catalunya ha de ser referent dels drets humans. O ens singularitzem per tenir un projecte de país que fa aportacions netes al conjunt, o quin interès tenim per a ningú? Quines solidaritats generem? Per això és important que el procés català, en termes de progrés democràtic i humà, faci una aportació positiva."

"Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix", que deia Albert Enstein. Les esquerres catalanes, en certa manera, coincideixen amb aquesta anàlisi. CDC no tenia cap representant a la sala.

Desgavell en les correspondencies dins la UE

DIARI EL MON:

 "Hem comprovat la correspondència del president Juncker i encara no hem rebut cap carta", ha afirmat avui el portaveu de la Comissió Europea (CE), Margaritis Schinas.

la presidenta del Parlament amb l'anunci de l'inici del procés independentista després de l'acord entre Junts pel Sí i la CUP no ha arribat a les mans del president de la CE, Jean-Claude Juncker. Des de la cambra catalana afirmen la carta va ser enviada entre el 9 i el 10 de novembre.

D'acord amb l'apartat novè de la declaració, Forcadell ho va comunicar per carta certificada al secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon; al president del Parlament Europeu, Martin Schulz; al president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker; al president del Consell d'Europa, Donald Tusk; al president del Govern d'Espanya, Mariano Rajoy, a l'Assemblea Parlamentària de la Francofonia i a la Secretaria General de l'Organització Internacional de la Francofonia, entre altres organismes internacionals.

Anonimus atacará las webs del EI

Piratas informáticos de Anonymous declaran guerra a Estado Islámico tras ataques de París. (Foto: Reuters)

Anonymous alista ataque cibernético a EI tras atentado en París
"Vamos a lanzar la operación más grande que se haya puesto en marcha contra ustedes”, anunciaron los piratas informáticos  

Anonymous se prepara para lanzar una ola de ataques cibernéticos contra Estado Islámico tras los atentados perpetrados en París la semana pasada que dejaron 129 muertos, dijo en un video publicado en el colectivo de hackers. El discurso se realizó en francés.
Un hombre con la máscara de Guy Fawkes dijo que los miembros de Estado Islámico, que se atribuyó la autoría de los atentados de París, eran "parásitos" y que Anonymous los perseguiría.
"Estos ataques no pueden quedar impunes", dijo en francés el hombre en el video difundido en YouTube.
"Vamos a lanzar la operación más grande que se haya puesto en marcha contra ustedes. Esperen muchos ataques cibernéticos. Se ha declarado la guerra. Prepárense", dijo el hombre, sin dar detalles sobre los ataques. "No perdonamos ni olvidamos".
Anonymous es una red internacional de activistas cibernéticos que ha reivindicado muchos ataques en internet

Opinion de Altantic SentinelCopsar sobre la indeoenddncia de Catalunya

Geopolítica dels EUA: Els catalans haurien d’aconseguir la independència, és d’ells si ho desitgen, si no amenacen a Europa
atlantic sentinelCopsar les opinions d’alguns digitals que s’ocupen de temes geopolítics dels EUA, ens pot donar una idea de com es veu el procés polític català des de la vessant purament estratègica internacional.
És el cas del digital Atlàntic Sentinel, una publicació que no  va dirigida al gran públic, sinó que està especialitzada en l’anàlisi de les relacions transatlàntiques, i que es declara per exemple propera al republicà i ex governador d’Utah, Jon Huntsman, Jr, o a la cancellera Angela Merkel, entre d’altres, i que ja ha dedicat més d’un escrit al tema català.
En un nou i extens article dedicat a Catalunya i que porta el significatiu títol de: “Està Espanya a punt de trencar-se? La geopolítica de la Nova Europa. Mentre els catalans no amenacin a la resta d’Europa o de l’OTAN, poden seguir endavant i separar-se d’Espanya”, Atlantic Sentinel  analitza al detall el tema de les noves nacions que volen la crear els eu propi estat a Europa.
Atenció als punts clau:
Inicialment s’explica com dilluns, el parlament autònom de Catalunya d’Espanya va votar a favor de separar-se d’Espanya el 2017, després de guanyar les eleccions del setembre amb la promesa de fer precisament això.
Per què Europa es trenca? es pregunta, què vol dir això per a Espanya?
L’article opina que les condicions geopolítiques d’Europa, totalment diferents de la resta del món, han creat un període de pau i estabilitat sense precedents que permet l’experimentació política, social i econòmica que no podia ser tolerada en altres entorns, i mentre aquests experiments no amenacin les condicions fonamentals d’Europa, se’ls  permetrà seguir endavant.
Però si algun d’ells posa en perill l’ordre primordial, els poders fàctics contraatacarant utilitzant qualsevol mitjà.
És Catalunya una amenaça per a l’ordre establert. Més aviat no es respon l’article, i per això hi ha altes possibilitat de que ben aviat Espanya hagi de dir adéu a la a la rica comunitat amb capital a Barcelona.
Segueix una llarga exposició històrica sobre ala història d’Europa prèvia a la II Guerra Mundial i com partir del 1991,els Estats europeus tallen cada vegada més els pressupostos de defensa, sabent que mentre estiguin sota l’OTAN estaven fora de perill de la guerra convencional, i així els ciutadans i les elits europees van aconseguir una seguretat barata i un sistema econòmic més unificat, mentre que els nord-americans van mantenir el seu domini d’un continent que, si s’unifica podria posar en perill els propis Estats Units.
I Catalunya…es pregunta
Encaixa a la perfecció com moviment independentista no amenaçant, afirma.
Encara que Constitució actual d’Espanya no permet la secessió, Madrid no té moltes eines per evitar-ho si finalment Catalunya decideix separar-se. Espanya no pot desplegar tancs sense arriscar les seves importantíssims afiliacions UE i l’OTAN. Pitjor encara, la UE és molt probable que accepti Catalunya com a nou membre; i l’OTAN, sens dubte, també ho faria, si no ho fes una Catalunya independent no servir com una amenaça estratègica per a la dominació d’Europa Occidental de l’OTAN.
El primer ministre britànic, David Cameron, el president nord-americà, Barack Obama, i tots els d’elit a Madrid del rei per avall estan en contra de la secessió de Catalunya. Però tots ells van malinterpretar les fulles de te geopolítics. Amb les estructures supranacionals de l’OTAN i la UE en el seu lloc, les fronteres dels països són petits detalls, poc més que les jurisdiccions de les forces policials que estan reforçant més o menys les mateixes lleis.
Què podria canviar aquest càlcul? Bé, qualsevol força que pogués posar en perill el sistema de la UE / OTAN.
Si els russos sembles que fossin capaços de desplegar el poder d’una Catalunya lliure, les polítiques de poder canviarien i les subtileses del sistema jurídic de la UE seria oblidat en la pressa per aixafar la independència de Catalunya. Algú podria trobar una excusa,
Però els catalans segueix dient l’article no han mostrat cap inclinació a anar al vaixell de Vladimir Putin.
Si Catalunya s’uneix a l’OTAN i la UE, res canvia fonamentals sobre Europa. Madrid té una base tributària més petita i Catalunya pot oferir serveis més localitzats, però Europa és tan estable com abans
Catalunya per si sola no pot amenaçar a qualsevol. Els catalans haurien d’animar-se a agafar la seva independència, és d’ells si ho desitgen, conclou l’article

Cierre de mezquitas

AGENCIAS:


Francia cerrará las mezquitas en las que "se predica el odio"
"Con el estado de emergencia podremos ir más rápido", dijo el ministro de Interior, Bernard Cazeneuve, en France 2.




El ministro francés de Interior, Bernard Cazeneuve, aseguró este domingo que ha tomado las medidas legales para cerrar las mezquitas en las que hay personas que propagan el odio, dos días después de los atentados yihadistas que provocaron al menos 129 muertos en París.
"No he esperado a que se decrete el estado de emergencia para combatir a los predicadores del odio, pero con el estado de emergencia podremos ir más rápido", aseguró Cazeneuve en la cadena de televisión France 2 y recoge Efe, en respuesta a quienes acusan al Ejecutivo de no hacer lo suficiente para combatir el terrorismo.
El expresidente francés y líder de la oposición conservadora, Nicolas Sarkozy, había pedido la expulsión "manu militari" de "los imanes que recen oraciones de signo radical" y que se cierren sus mezquitas.
El ministro del Interior aseguró que el Gobierno siempre ha alertado de la elevada amenaza que pesaba sobre Francia y que por ello han dedicado más efectivos a la lucha contra el terrorismo y se han adoptado nuevos dispositivos legales para combatirlo. También recordó que hay 34 procedimientos de expulsión de imanes y se comprometió a "ir más lejos" si fuera preciso.
Pese a todas estas medidas, Cazeneuve aseguró que "el riesgo cero no existe, sean las que sean las precauciones que se adopten".
El ministro se mostró convencido, sin embargo, de que ganarán la guerra contra el terrorismo, y reiteró que todos los servicios policiales están movilizados para buscar a un presunto terrorista, cuyo rostro ha sido difundido por la policía.
Cazeneuve afirmó que los atentados fueron comandados por un grupo desde Siria "del que se tiene una idea precisa", pero del que no dio más detalles. "Son actos de guerra comandados por bárbaros desde Siria (...) que movilizan redes en su mayor parte situadas en Bélgica", comentó.
23 detenidos
En rueda de prensa posterior, el ministro del Interior francés informó de que se han realizado registros en todas las grandes ciudades francesas, se ha reforzado la vigilancia a personas sospechosas y se ha detenido a 23 personas. Además, se han incautado de 31 armas, ordenadores e identificado un objetivo en el Ródano.
"Esto es simplemente el principio", señaló. "La respuesta va a ser amplia, una respuesta total. Vamos a ser implacables. Los terroristas jamás destruirán la República. La República les destruirá a ellos