De cómo Estados Unidos pospone su quiebra y aumenta la pobreza, imprimiendo billetes indiscriminadamente

De cómo Estados Unidos pospone su quiebra y aumenta la pobreza, imprimiendo billetes indiscriminadamente



argenpress.info | viernes, 24 de febrero de 2012


Adán Salgado Andrade (especial para ARGENPRESS.info)
Una de las ventajas que se lograron cuando se creó al así llamado papel moneda, fue que no siempre el soberano o gobernante en turno, así como su administración, debían de comprobar que, en efecto, poseían los metales preciosos o semipreciosos que ampararan el valor total de las distintas emisiones de billetes que se hacían.
Claro que, en principio, el papel moneda se creó cuando en las postrimerías del capitalismo, allá por el año 1200, era más fácil comerciar con letras de cambio emitidas por banqueros que amparaban el depósito de tal o cual persona, comerciantes sobre todo, con tal de que éstos no cargaran con todo el metálico efectivo. Sin embargo, con el tiempo, la emisión de dinero pasó de ser un atributo sólo de los banqueros, a una función exclusiva del estado, quien desde entonces fue el único autorizado para imprimir billetes y acuñar monedas. Pero, como dije, cuando los gobernantes se endeudaban en exceso, más allá de la capacidad de los cofres reales, entonces venía muy bien la impresión de billetes, sin nada realmente que los sustentara, excepto el gobierno y su permanencia en el poder. En México, por ejemplo, esa atribución, la emplearon bastante los distintos bandos revolucionarios, como el de Pancho Villa, quienes imprimían billetes en las zonas que controlaban, con tal de adquirir viandas o pertrechos, obligando a los vendedores aceptar ese “dinero”, amparado por el jefe en turno. Sin embargo, cuando dicho jefe caía y huía del lugar, los billetes emitidos quedaban sólo como enormes montones de papel, que no valían, justamente, ni el papel en que se habían impreso.

Eso explicaría, la emisión desproporcionada de billetes, en parte, que en la historia hayan existido fenómenos hiperinflacionarios tan absurdos que, por ejemplo, en la derrotada Alemania, posterior a la primera guerra mundial, en 1923, había billetes de 100,000,000,000,000 marcos (cien billones de marcos) que servían sólo para adquirir una hogaza de pan. Y eso se dio en muy corto tiempo, pues en 1922, los billetes de mayor denominación eran de 50000 marcos. Claro, era entendible, pues la vencida Alemania, no había logrado aún reorganizar su destrozada economía y la mayoría de sus necesidades debían de llenarse con importaciones. Si un país importa más de lo que exporta, entonces comienza un desbalance en sus finanzas y su economía, debido al creciente déficit que se va generando. Así, la “solución” es, simplemente, imprimir más y más dinero (toneladas de dinero, literalmente). En diciembre de 1923, el valor del devaluadísimo marco era de 4,200,000,000,000 por dólar. En ese mismo año, la inflación mensual era de 3,250,000%, es decir, que un producto que valiera, digamos, un marco al principio de enero, al final de ese mes valía 32500 marcos, ya que los precios se duplicaban cada dos días. Tuvo que emitirse una nueva moneda, el Rentenmark, que eliminara tantos ceros, para que volviera a ser digamos que práctica la unidad monetaria.

Obviamente que en la actualidad, inmersos en la salvaje competencia capitalista, lo que ampara el valor de los billetes emitidos por un país, no se basa ya en la cantidad de oro o plata que posea (aunque últimamente se está regresando a eso, a atesorar oro o plata, como veremos adelante), sino en su capacidad productiva, tanto primaria, así como secundaria, o sea, que tenga buena agricultura, así como industria. Entonces, lo que importa ese país, debe de compensarse al menos con lo que exporta y si esto, exportar, supera a las importaciones, pues se tendrá un superávit. Muchos de los países que actualmente han caído en profundas crisis, como en el caso de Grecia, y los que seguirán cayendo, se debe, sobre todo, a que producen mucho menos en relación a lo que requieren, y por eso sus déficits están llegando a niveles enormes, que tardarán varios años en liquidar o, de plano, nunca lo harán. Puede emplearse la analogía de aquella persona que ganando, digamos, 400 dólares mensuales, gaste 600, lo que requerirá que viva del crédito, pero súmenle a eso que si un día pierde su trabajo, o sea, dejara de producir, entonces estará mucho peor, dado que seguirá requiriendo gastar 600 dólares, pero ahora esos 600 dólares provendrán exclusivamente del crédito, hasta que quien le haya estado prestando, no lo haga más y decida de repente cobrarle el total de su abultada deuda. Con esta fácil analogía, podremos entender, grosso modo, lo que está sucediendo en todo el mundo. Por eso algo común en todas estas quiebras de corporaciones y países es la frase sobreendeudamiento.

Y eso no ha exentado a ningún país, pues desde el inicio de la actual debacle económica (una de tantas que sufre crónicamente el capitalismo salvaje, pero de las que sale cada vez más debilitado), no sólo naciones individualmente han ido cayendo, víctimas de las irracionales imposiciones del capitalismo salvaje, sino regiones completas. Estados Unidos fue quien comenzó a generar la debacle, que consideró “resuelta” a finales del 2009, dado que por su ya declinante dominio económico, simplemente la trasladó a otras regiones, como a la eurozona, que desde hace ya varios meses ha experimentado muy graves problemas económicos, como lo sucedido a Grecia, que comento antes. España y Portugal están en igual situación. Y, por si fuera poco, Italia, considerada como uno de los “motores” económicos de la eurozona, junto con Francia y Alemania (este país, el más industrializado y productivo de los tres), también ya se declaró incapaz de hacer frente a sus deudas, sin la ayuda del Banco Central Europeo. Eso lo logró Estados Unidos, trasladar la crisis, como señalé, debido a que como desde finales de los años 40’s, el dólar comenzó a imponerse como la divisa internacional de cambio, además de como fuente de ahorro, digamos, muchos países, justo por el poderío económico de Estados Unidos (que además “ayudó” a la reconstrucción europea y japonesa, luego de la segunda guerra), procuraban tener suficientes reservas de dólares, así que esa moneda terminó por ser aceptada en todas partes como medio de pago y de ahorro. Y si en un principio, en efecto, dada la fuerte economía de Estados Unidos, el dólar era una muy confiable divisa, con los años, ante la pérdida de ese poderío económico estadounidense, ahora ya está dejando de serlo, mucho más pronto de lo que podría esperarse, sobre todo porque Estados Unidos se ha ido desindustrializando, gracias principalmente a sus corporaciones, las que han ido monopolizando la producción industrial en dicho país, destruyendo a otras industrias y “optimizando” a los trabajadores en activo, o sea, explotándolos más, con tal de producir más mercancías con menos trabajo. Sin embargo, lo más grave es que se han ido llevando a zonas salariales más bajas los empleos, no sólo los de cuello azul, sino también los de cuello blanco, o sea, los administrativos, los gerenciales. Escribí hace unos meses un artículo acerca de esa situación, titulado “De nueva cuenta la fiebre del oro o de cómo Estados Unidos está quebrando”, en el que analizo justamente la cuestión de su desindustrialización, que actualmente sólo abarca menos del 11.7% de sus actividades económicas (verlo en este mismo blog. En 1982, Lee Iacocca, famoso empresario automotriz, que cuenta entre sus triunfos haber salvado a la Chrysler de una de sus tantas quiebras, refiriéndose a la desindustrialización estadounidense, vaticinó que “No sé cuándo despertaremos de letargo, pero conviene que sea pronto, pues de lo contrario, dentro de unos años nuestro bagaje económico se reducirá a los autobancos, los puestos de hamburguesas y las galerías de videojuegos”. En efecto, basta ir a cualquier ciudad de Estados Unidos y casi todo se reduce a comercios, malls y parques de diversiones).

También analizo en dicho artículo que eso, la desindustrialización, le ha generado a Estados Unidos un enorme déficit gubernamental, de casi dos billones de dólares ($2,000,000,000,000), así como una deuda pública y privada de casi 15 billones de dólares (15,000,000,000,000), que representa casi un 95% de su PIB del 2011 ($15.3 billones de dólares). Eso, como indiqué en ese trabajo, da claras señales de que Estados Unidos pronto va a dejar de ser solvente y que el dólar sólo se está sosteniendo debido a la indiscriminada impresión de billetes. Incluso, comenté allí mismo que por esa situación, dada la inminente quiebra de Estados Unidos, sus barones del dinero están buscando “seguras” inversiones, y una de ellas ha sido comprar oro y/o plata, ya que son fuentes de riqueza “legítimas”, o sea, no requieren de la estabilidad de un país para tener su valor. Lo mismo pasa con las mercancías, las tierras, los mares, los bosques… que representan riqueza verdadera (si simplemente se desconocieran las “leyes” del capitalismo salvaje, no habría ningún problema, dado que tenemos todos los recursos naturales y humanos para salir adelante). Justamente porque los metales preciosos como el oro están siendo tan demandados, las empresas mineras mundiales están en una fiebre explotadora en busca de nuevos sitios con tal de encontrar oro, cueste lo que cueste y destrúyase lo que se destruya. Aquí en México, por ejemplo, el entreguista, corrupto gobierno panista que nos mal administra, ha dado en “concesión” el 25% de nuestro territorio a las voraces, inescrupulosas compañías mineras, la mayoría canadienses, que destruyen todo a su paso, como el emblemático cerro de San Pedro, en San Luís Potosí, que quedó reducido a montañas de polvo y piedra molida, acabando con bosques, áreas verdes y envenenando tierras y acuíferos con miles de litros de cianuro, empleado para la separación del metal del material pétreo (es tan ineficiente la obtención de oro, que se requiere demoler una tonelada de material pétreo para obtener apenas 44 gramos de oro, una onza). Y eso es una constante en todo el mundo, en lo que podría asemejarse a la fiebre del oro de los años 1850’s en Estados Unidos, cuando gambusinos incluso asesinaban o quemaban bosques completos, con tal de hacerse de mucho oro y volverse así muy ricos.

Eso es justo lo que está también demostrando que el otrora fuerte dólar, ahora está dando estertores, aproximándose rápidamente su fin como divisa y reserva universal.

Así, es tan grave el problema del endeudamiento de Estados Unidos que la Asociación Nacional de la Inflación, de ese país, considera que aún si todos los ciudadanos estadounidenses (los más de 310 millones que hay ya), fueran gravados en sus ingresos al cien por ciento, o sea, que el gobierno les quitara todo por completo, ni aún así se pagaría la deuda, se tendría que pedir prestado con tal de no colapsarse. Y es que todas las quiebras, tanto de los bancos, así como de instituciones públicas, como las inmobiliarias Fannie Mae y Freddie Mac, que se colapsaron en el verano del 2008 (ver en este mismo blog mi artículo “La crisis de los créditos en los Estados Unidos: la consecuencia de gobernarse por índices”, en donde abundo sobre la quiebra de esos organismos gubernamentales), han sido absorbidas por el gobierno, claro, empleando el dinero de los contribuyentes, los que han pagado los platos rotos de la voracidad financiera de los barones del dinero, quienes junto con las grandes corporaciones, han sido los directos responsables de la debacle que hoy se está viviendo. Por ello se han dado las protestas recientes, aún en curso, de un creciente sector social estadounidense, no sólo de los estratos bajos, sino de los medios, tales como estudiantes o profesionistas, en contra del 1% de la población mundial, sí, la clase adinerada, los dueños del dinero, de la riqueza social y del futuro de toda la humanidad, que están afectando y literalmente matando de hambre al 99% de la población restante (y en todos lados es lo mismo. En México, por ejemplo, recientemente se reveló que sólo el 0.17% de la población, osea, menos de 200,000 personas poseen casi el 42.5% del PIB nacional en valores de la Bolsa, o sea, casi la mitad del valor de la economía generada anualmente).

Y, como ya señalé, Estados Unidos ha ido aplazando su colapso gracias a que puede imprimir dólares, claro, mientras éstos aún sigan siendo aceptados, lo que ya está dejando de ocurrir. En muchos países, se están dejando de aceptar dólares como medio de pago. Cuba, por ejemplo, sólo acepta euros. Sin embargo, tiene aún suerte Estados Unidos de que su divisa siga siendo aceptada, por ejemplo, para cotizar el petróleo, pues aunque en apariencia el barril sube en cuanto a su valor en dólares, como éstos cada vez valen menos, en realidad el petróleo lo compra Estados Unidos artificialmente barato, en relación con otros países, pero además lo hace con dólares que no tienen un sustento real, como ya mencioné. Y por eso el valor de la gasolina allí se mantiene digamos que bajo, en relación con otros países, que estarían pagando el precio real por dicho petróleo. Por ejemplo, mientras en Estados Unidos el precio promedio de un galón de gasolina es de $3.61, en Canadá, es de $5.56, en Francia, es de $8.21, en Japón, cuesta $6.62, en Australia, se paga $5.41 y en China, $4.54 (el encarecimiento es porque como deben de pagar en dólares, al comprarlos, les resulta más caro, no así Estados Unidos, que sólo debe de imprimir billetes y ya). Así que si el petróleo se cotizara ya en otra moneda, no se haría en su equivalente en dólar, sino en su precio real (que es mucho mayor al que actualmente se vende), por lo que Estados Unidos tendría que pagar ese petróleo con sus muy devaluados dólares y entonces, sí, será el principio de muy altos índices inflacionarios, como nunca antes se hayan visto allí, pues pagado el petróleo en precios reales, la gasolina también se vendería en su precio real, lo que iniciaría la espiral inflacionaria, además de que todas las demás importaciones subirían también. Y ya ha habido reuniones “secretas”, digamos, de varios países árabes, quienes junto con China, Rusia, Japón y Francia, están planeando dar fin al dólar como divisa internacional, dadas las debilidades estructurales ya mencionadas de Estados Unidos, y están buscando otra divisa más segura. Incluso, entre los países del llamado Concejo de Cooperación del Golfo, el cual incluye Arabia Saudita, Abu Dhabi, Kuwait y Qatar, se ha pensado en crear una moneda regional única. Y varios de esos países, como China, están deshaciéndose lo más pronto posible de sus reservas en dólares, pues ha vendido más del 8% de los bonos del tesoro que poseía (comento más sobre los bonos del tesoro, que ya tampoco ofrecen seguridad a sus tenedores, en el ya mencionado artículo: “De nueva cuenta la fiebre del oro o de cómo Estados Unidos está quebrando”, que está en este mismo blog. China, de hecho, con sus cuantiosas reservas de dólares, comparte la vulnerabilidad del dólar, así que si éste cae, le seguirá dicho país, cuan efecto dominó. Por eso es que actualmente China está en la fiebre de comprar empresas en donde se pueda, con sus reservas de devaluados dólares, con tal de irse deshaciendo de esa peligrosa “bomba de tiempo”).

Y en muchos países, ya no se aceptan dólares, sólo euros, yenes o yuanes chinos. Incluso, irónicamente ya dentro de los propios Estados Unidos, hay regiones que están usando una especie de monedas locales, como la que reportó el diario USA Today hace poco, el Berkshare, que se está usando bastante en la región de Berkshire, al oeste de Massachussets, y que desde el 2006, se han cubierto transacciones por $2.3 millones de dólares en su equivalente. Se aceptan también euros. Además, en algunas partes de Texas, resulta curioso, ya también se reciben pesos mexicanos. Se estima que unas 150 monedas alternativas se están aceptando en distintas partes de Estados Unidos, lo cual es un fuerte indicador de que las cosas andan mal, pues a veces el sentido común vale más que toda la ciencia económica o, peor, que las falsas declaraciones de políticos mentirosos asegurando que las cosas “están bien” y no hay de qué preocuparse (de hecho, en un reciente viaje que hice a Estados Unidos, pude emplear mi tarjeta de débito mexicana, sin ningún problema).

Por tanto, se acerca el fin del reinado del dólar y con ello, como ya he señalado, la estrepitosa caída de Estados Unidos.

Aún así, antes del colapso total, Estados Unidos está dejando de ser la superpotencia económica que presumía que era. Un grave indicador es el número de pobres que ya hay, y no me refiero a gente que gane poco, no, sino a aquéllos que ni siquiera tienen empleo y, lo peor, padecen hambre, como en cualquier país subdesarrollado. Como señalo arriba, ha habido ya varias protestas en distintos estados de Estados Unidos, de gente de distintos niveles y condiciones en contra de los barones del dinero y las corporaciones, los que sí son rescatados por el gobierno, pero no ellos, los ciudadanos comunes. En alguna de esa protestas, que se denominó “Ocupa una casa”, se denunciaron las abusivas prácticas de los bancos, los que han embargado a gente que por quedarse sin trabajo o no haber podido pagar su hipoteca, fue echada de su hogar. Esa protesta fue para ocupar casas vacías, que nadie compra, porque no hay, sencillamente, compradores, y que allí están, sin ocuparse, pudiendo servir a los miles de ciudadanos que las perdieron. En una de las protestas, una sexagenaria mujer, de origen puertorriqueño, tomó la palabra y expuso su caso. Hace un tiempo compró su casa, dando un enganche de 85 mil dólares, los ahorros de su vida, y comenzó pagando menos de 900 dólares mensuales como pago por el crédito otorgado. Vivía con su hijo, hasta que éste se enroló en el ejército. Fue enviado a Irak, en donde murió a causa de una mina terrestre. La mujer, entre amargo llanto, denunció que mientras le llegaban cartas de Hillary Clinton y del secretario de la defensa, Leon Panetta, de “sentidas” condolencias, también le estaban llegando las del banco, diciéndole que le daba unas cuantas semanas para desalojar su casa, la que por haber subido la mensualidad a más de 3500 dólares, además de no tener trabajo o no seguir contando con el salario de su hijo, ya no había podido seguir pagando. Esa tendencia, que comenzó más acentuada desde el 2008, se ha mantenido, y el número de personas sin empleo y sobre todo de pobres, ha subido incesantemente. Ni siquiera esos pobres tienen ingresos suficientes para comer, dado que 13% de la población depende para su subsistencia de los vales de comida que provee el gobierno y ha ido en aumento el número de las personas que los solicitan (ante la imposibilidad real de la mayoría de la gente que aún tiene trabajo de comprar una casa, muchos han optado mejor por rentar pequeños departamentos, los que incluyen todos los servicios, además de cocina integral, por un promedio de $1000 a $1200 dólares mensuales, mediante contratos establecidos. Así, si se quedan sin trabajo o los cambian de lugar, simplemente dejan de rentar allí y ya no están agobiados por una hipoteca que durará toda su vida… claro, eso si pueden pagarla. Constaté personalmente todo eso, en un viaje que realicé recientemente a dicho país. Escribí mis experiencias en el artículo “En busca de los signos de la decadencia estadounidense”, que se encuentra en este mismo blog).

Y cada vez son más abundantes las “ciudades perdidas” (shanty towns), cerca de ciudades como Sacramento, Fresno, Nashville… “construidas” con basura, como cartones, llantas, piezas de autos... justamente como podrían verse en cualquier ciudad de país latinoamericano (como en México, por ejemplo, que tenemos gente viviendo entre la basura, como los así llamados pepenadores). Vaya, es ya grave eso. De hecho, luego de que el huracán Katrina pegó durísimo en las costas de Luisiana, destruyendo varias partes de Nueva Orleáns, costaba trabajo, al ver esas escenas de los damnificados y los daños provocados, que tuvieran lugar en Estados Unidos, pues parecían mas de países como Haití, por ejemplo (de hecho, ahora se sabe que la inundación pudo haber sido evitada si se hubieran reforzado a tiempo los sistemas de diques que protegían a la ciudad de las inundaciones, cosa que no se hizo por falta de fondos públicos para hacerlo. El siguiente video muestra dramáticas fotografías del desastre: http://www.youtube.com/watch?v=IPFIUzGAJBA&feature=related).

Como decía, el número de pobres y de indigentes ha ido en alarmante aumento y cada vez más es muy evidente la descomposición social que ya sufre ese país, como cualquier otra nación, en donde los estragos de desigual capitalismo salvaje son más que evidentes (en el siguiente video se muestran escenas y cifras de los niveles de indigencia que ha alcanzado Estados Unidos: http://www.youtube.com/watch?v=XyGrrUg0gIs).

Y entre las familias que aún tienen trabajo, están excesivamente endeudadas (quebradas), pues se calcula que un 47% están en esa situación, debiendo en promedio $8,000 dólares sólo en sus tarjetas de crédito, pero al dividir el endeudamiento total de Estados Unidos entre sus habitantes tenemos que cada estadounidense debe actualmente casi ¡50 mil dólares!, impagables, claro.

Y como señalé también, el desempleo sigue creciendo, y actualmente casi 30 millones de estadounidenses no lo tienen y más de 10 millones de ellos ya perdieron las esperanzas de conseguir uno (además, de todos modos, la tendencia del capitalismo salvaje es de ir desempleando, hacer más, con menos trabajadores. Ver mi artículo en este mismo blog: “Desempleo en Estados Unidos, agudizada tendencia del capitalismo salvaje del incremento en la desocupación”, en donde ejemplifico justamente con el caso de Estados Unidos).

En su desesperación por tener empleo, los desocupados tratan de conseguir lo que sea. Por ejemplo, en la ciudad de Long Island, 2000 personas hicieron fila por más de cuatro días para llenar la solicitud para trabajar ¡como aprendices de mecánicos de elevadores!, de los que sólo se ofrecían cien puestos.

Otra solicitud, en Massillion, Ohio, era para un solo empleo como conserje de un edificio. El salario era de sólo 16 dólares la hora (3840 dólares al mes), más prestaciones. Aún así, ¡700 personas hicieron cola para ver si se quedaban con el puesto!

En Arizona vi, por ejemplo, pegado sobre una caja de conexiones telefónicas, el anuncio de una chica ofreciendo sus servicios de escort, que decía “Siempre que tengas necesidad de placer, llámame”, y luego enunciaba la lista de los placeres ofertados, tales como “masaje, uniforme, lesbianismo, anal, oral, fetiche y humillación” (Ni en México, país de mayores necesidades ocupacionales, se pegan letreros así. En todo caso, hay medios, digamos que “especializados”, como folletines eróticos o sitios de Internet, en los que se ofrecen). También me encontré letreros pegados en postes en donde se ofrecían muchos artículos en “venta de patio”.

Y no sólo se están perdiendo empleos, sino que el gobierno está reduciendo los gastos de cuestiones tan vitales como la salud, la seguridad social, la educación. Edificios públicos se están vendiendo y, ya vendidos, mejor se rentan, pues sale más barato (lo que menciono antes). Además, servicios como la pavimentación de las calles, el mantenimiento de la infraestructura o tan necesarios como la limpia, están muy limitados. Por ejemplo, en mi reciente viaje a Arizona, presencié algo inaudito: alguna tubería de agua potable debió romperse en una calle, lo que ocasionó una enorme fuga que formó un riachuelo de un medio metro de ancho por unos veinte de fondo, que corría por más de tres kilómetros, aguas abajo. El agua, vital líquido en ese estado mayoritariamente desértico, es un inapreciable bien, ya que se debe de llevar desde muy lejos. Incluso, México contribuye con una cuota de agua cada cinco años, debiendo de ceder algo así como 431 millones de metros cúbicos para que ese sediento estado, con temperaturas en promedio de 40 grados Celsius en verano, disponga de ella. Como dije, transcurrieron dos días sin que la fuga se reparara (no supe cuándo se hizo, pues debía de regresar ya a México). Sólo se apareció momentáneamente un vehículo de servicios de la ciudad, con un par de empleados que sólo cabeceaban ante el problema, seguramente incapaces de hacer algo por remediarlo.

Incluso, el muy lucrativo negocio de las cárceles, que en ese país son privadas, se está viendo afectado. Un estado como California, gasta nada menos que 11% de su presupuesto anual en el mantenimiento de prisiones, alrededor de $8,000 millones de dólares (más de lo que gasta en el pago de educación superior, ¡absurdo! Sí, es más lucrativo en Estados Unidos pagar a carceleros que a maestros). Así que planea “liberar” a 6500 prisioneros en el 2012, con tal de “reducir” sus gastos en prisiones (este es un serio problema, el de las prisiones, ya que como son un muy lucrativo negocio privado, cualquier intento por despenalizar ciertos delitos, como el de la posesión de droga, son boicoteados por los carceleros, con tal de seguir teniendo pretextos para atrapar y encerrar gente. El intento que hizo ese estado, en el 2011, por legalizar la posesión de marihuana, fue detenido por aquéllos).

Y abundando sobre los altísimos niveles de desempleo y pobreza a los que me refiero arriba, George Hemminger, establecido en California, bloguero independiente, fundador del sitio alternativo de Internet Survive and Thrive TV, en recientes declaraciones señala que “No hay empleos, la tasa de desempleo es altísima, es mucho esfuerzo lo que se requiere para alimentar a las familias, comprarles ropa, calzado. Lo que era la clase media estadounidense, está dejando de existir y por primera vez, una gran proporción, está viviendo de vales de comida del gobierno y del seguro de desempleo. Hay gente que no tiene dónde vivir, han perdido sus casas y lo hacen en albergues, en tiendas de campaña, en patios traseros de familiares. Muchos sobreviven juntando latas, botellas… cosas de la basura para vender” (hay que señalar que no hace mucho, el estado de California, por sí solo, representaba la quinta economía mundial, y vean a lo que se está reduciendo). Sí, de verdad que ahora hay muchísimas escenas de la pobreza a la que han llegado muchos sectores en Estados Unidos, que hasta parecieran que son de un país tercermundista, como comento antes. Por lo mismo, Hemminger también señala que la gente está muy desilusionada con Obama, en quien habían puesto muchas esperanzas, pero que ahora se dan cuenta que ha sido ese señor un simple títere de las corporaciones y los banqueros, y no ha hecho otra cosa que servir a sus intereses, pero en cambio a la población, a los ciudadanos comunes, los está dejando a su suerte. Y esa suerte, como vemos, los ha llevado a una pobreza tan brutal, como nunca antes se había visto. Las cifras más recientes indican que uno de cada dos estadounidenses es pobre, así como que una de cada siete familias ya padece hambre. Muchos perdieron su “capital” de toda la vida al no poder ya seguir pagando sus casas y que el banco se las hubiera embargado. Incluso, increíble, ya hay algunos millonarios que ven en esas lamentables cifras un latente estallido social. Personas como Warren Buffet, George Soros o Richard Branson, están de acuerdo en que algo se debe de hacer y a la mayor brevedad, so pena de graves conflictos en el muy corto plazo. Por lo pronto, Hemminger señala que es tal la desilusión de los empobrecidos estadounidenses, que a muchos ya ni siquiera les llama la atención la política, más que para criticarla. Hace algunas semanas que Barack Obama acudió a los empresarios de Hollywood para reunir “fondos” para su campaña, aquéllos le “donaron” 72 millones de dólares, lo cual es una total insolencia, señala Hemminger, cuando, insiste, la mayoría de lo que solía ser la muy consumista clase media, está dejando de serlo y está ya en los límites de la sobrevivencia pura.

Como he dicho arriba, la tendencia de las grandes corporaciones en el capitalismo salvaje es a ir desocupando gente. Esto lo hacen explotando más a los obreros activos (producir más con menos), lo que eufemísticamente se llama “aumento de la productividad”, así como exportando empleos a zonas salariales más bajas (China). Súmese a lo anterior la actual debacle económica y los millones de empleos adicionalmente perdidos debido a ella no se recuperarán ni ahora, ni en el futuro. Aún así, el gobierno del inepto Obama está buscando absurdas alternativas para crear unos cuantos empleos (una, por ejemplo, hacer más difícil la estancia de ilegales allí, con tal de que los empleos que ellos les pudieran “robar” a los estadounidenses, los obtengan éstos, lo que es estúpido, pues muchos de esos puestos, los estadounidenses no se consideran a ese nivel, como para trabajar de, por ejemplo, pizcadores en el campo o trabajadores en un rastro). Otro proyecto que se le ocurrió a Obama es la construcción de un oleoducto desde Alberta, Canadá, que transportará petróleo obtenido del procesamiento de las tierras aceitosas que abundan en ese país, proyecto que además de ser muy costoso, antiecológico y peligroso, por los potenciales accidentes que pueden presentarse, sólo creará 6000 empleos durante dos años (Ver en este mismo blog mi artículo “Desechos radioactivos flotantes y nuevos oleoductos, inminentes desastres ecológicos”, en donde hablo sobre la peligrosidad y los daños ecológicos que ese oleoducto, bautizado como Keystone XL, puede provocar).

En fin, pues por todo lo comentado, estamos, en efecto, en la antesala de que Estados Unidos y su dólar dejen de ser factores dominantes dentro del actual periodo histórico. Y es de esperarse que también el capitalismo salvaje, deje ya de ser considerado como el único sistema económico que la humanidad puede tener. Hemminger señala al respecto que el futuro en ese país será de gente que trate de buscar la autosuficiencia por sus propios medios, como sembrar sus propias legumbres, criar sus propias vacas, fundar comunidades de autoayuda. Incluso, sostiene que, como señalo arriba, se dejará de emplear al dólar como medio de pago y la gente buscará otras monedas. “Veremos ciudadanos intercambiando trabajo por comida”. Parece muy drástico todo eso, pero ya se está haciendo en muchos países, gente trabajando por comida.
En fin, es tiempo de que el 99% nos impongamos ya sobre los mezquinos intereses del minoritario 1%, el único sector que aún defiende a ultranza a este patético, decadente sistema.

El euro, ventajas o un engaño a tidos los europeos para sacar beneficio las empresas?

El Euro es un juguete roto en manos de niños que no saben arreglarlo. La deuda ya es algo insostenible. Se ha favorecido que nos endeudemos y nosotros hemos entrado al trapo durante años. Ahora no podemos devolver los créditos ni los préstamos.
 Los sueldos, las prestaciones sociales y las pensiones, sencillamente, tienen los días contados. Mucho antes de lo que creemos incluso, si la moneda se devalúa, desaparece o nos vemos obligados a regresar a anteriores monedas nacionales.
 La inflación y la deflación son hermanas gemelas que pueden aparecer en cualquier momento, si no lo han hecho ya. Recordemos que con el invento del Euro, todo lo que antes costaba 100 pesetas pasó a costar 170… Es decir, una inflación encubierta del 70% de un día para otro en todo, desde calzado a alimentos pasando por medicamentos.
 ¿Hablamos del IVA…? Nos lo subieron al 18% y ni siquiera rechistamos.
 Todo se ha ido dosificando… Todo muy paulatinamente para crear el síndrome de la rana hervida. ¿Lo conocen?… Es aquel que dice que si metes a una rana en agua hirviendo saltará fuera del cazo. Pero si la metes mientras el agua está fría y vas aumentando la temperatura, grado a grado, se quedará ahí, aunque muera achicharrada. No se moverá.
 Deuda, crisis, moneda inservible o con escasas posibilidades de sobrevivir, bancos en quiebra (recordemos que son los que tienen nuestros ahorros)… Así están las cosas señores.
 Y aún hay quien hablaba de “brotes verdes” y de una rápida salida de esta crisis… Qué locura.
 Esta crisis es sistémica. No es que afecte a éste o a aquél sector. Es el propio Sistema el que está cayendo.
 Salvémonos… Todo lo demás, va a caer. Es así de sencillo…

Tres detinguts a Barcelona i Granollers acusats de captar terroristes per a Estat Islàmic

La Guàrdia Civil ha arrestat dos homes, de 32 i 42 anys, a la capital catalana i una dona, de 24 anys, a la població del Vallès Oriental

ACN Barcelona.-La Guàrdia Civil ha detingut aquest dissabte dos homes a Barcelona i una dona a Granollers acusats de pertànyer a una xarxa de captació i reclutament de jihadistes per a l'organització terrorista Estat Islàmic (Daesh). Els dos homes, de 32 i 42 anys, són naturals de Tànger (Marroc) i vivien en un mateix domicili al carrer Marina de la capital catalana. Segons la investigació, es dedicaven a captar persones a través de xarxes socials i plataformes virtuals, així com difondre l'ideari de l'organització per enviar els reclutats a les zones de conflicte. La dona, de 24 anys i natural d'aquesta població del Vallès Oriental, havia experimentat un procés de radicalització que l'havia dut a compartir completament l'estratègia dels grups terroristes extremistes "als quals pretenia unir-se en un imminent desplaçament".

L'operació de la Guàrdia Civil –que continua en marxa al número 226 del carrer Marina de Barcelona, al barri de la Sagrada Família, i que ja s'ha donat per finalitzada a Granollers- s'ha fet per ordre del Jutjat Central d'Instrucció número 6 i la Fiscalia de l'Audiència Nacional. La investigació tracta ara d'esclarir per complet l'estructura d'aquesta xarxa de captació i reclutament de terroristes, que realitzava activitats per satisfer diverses directrius d'Estat Islàmic, entre les quals hi ha la d'atraure dones per incorporar-les en diferents papers dins de l'organització terrorista. Aquestes són les segones detencions que es fan a l'Estat després dels atemptats del 13-N a París. El passat dilluns 23 de novembre, la policia espanyola va detenir a la presó de Segòvia un marroquí de 42 anys condemnat per violència de gènere acusat de captar jihadistes i d'amenaçar de posar bombes a Madrid i Barcelona en nom d'Estat Islàmic.

Catalunya té una oportunitat d'or per convertir-se en un estat.

5 preguntes per entendre el cas de l’independentisme català vist desde fora

"Catalunya té una oportunitat d'or per convertir-se en un estat". No tot és color de rosa, però si no fem això, l'alternativa és no tenir cap projecte. "És en aquests termes que el president català, Artur Mas diu que l'últim moviment per la independència: cridar a eleccions anticipades ,Bosch i Martí ja negocien fer tàndem per ERC a Barcelona des. Dos mesos després de la votació simbòlica sobre la independència de la comunitat autònoma, Ijsberg parla dels problemes d'aquestes eleccions programades per al 27 de setembre.

1) Per què cridar a eleccions anticipades, mentre la votació es va dur a terme al novembre?

Certament els catalans van votar el 9 de novembre, però va ser només una consulta "token". En primer lloc, el bloqueig del Tribunal Constitucional havia fet efecte legal a la consulta. Alternativament, es va encoratjar a no la independència, de quedar-se a casa per tal de desacreditar la votació que va donar la victòria als separatistes en més del 80% amb la participació de gairebé 40%.

    Exigir un referèndum a Madrid que li nega  concedir a Catalunya, Artur Mas ha opta per utilitzar eleccions autonòmiques com "eleccions plebiscitàries." Impulsat pels resultats positius al novembre - que va dir "èxit total» - i s'enfronten el silenci i la manca de moviment de Madrid, el líder nacionalista vol convèncer el públic (inter) nacional, per primera vegada, un vot legal sobre el tema.

2) I per què esperar dos mesos per convocar les eleccions?

Artur Mas és l'únic capaç d'avançar les eleccions al Parlament català i finals de novembre, ja havia anunciat la seva intenció de transformar les eleccions autonòmiques (o regional) en un referèndum, convidant a altres partits independentistes per unir-se. Oferint una llista única - en què tots els partits independentistes han estat mixtes - com l'única alternativa, el president català volia evitar veure el seu poder disminuït per la impopularitat de les seves polítiques austeres, mixtos pressupostaris i altres casos de corrupció que afecten el seu partit de centre-dreta de CiU.

   Sí, però aquí, el líder independèntista de l'Esquerra Republicana (ERC Esquerra Republicana, en català), Oriol Junqueras, líder en les enquestes, es va negar a aparèixer en la mateixa llista que Mas i volia una elecció a la primavera. Tornar a la paret, va utilitzar el xantatge polític per donar al president català. Sabent que el suport del seu partit seria crucial, Junqueras va amenaçar amb oposar-se, inclosa la votació del pressupost 2015. També va amenaçar amb impedir Mas per governar si es negava a cridar a eleccions amb llistes separades independència.

Aquesta lluita interna per la independència - prèviament units per una causa - cop SMS publicats entre Mas i Junqueras i altres pics llançats en les respectives entrevistes decebre molts catalans. Disculpar-se per les seves actituds, els dos homes van acordar finalment dimecres 14 gener: Aquesta serà eleccions anticipades, amb diferents llistes i un "full de ruta" comú. La data? El 27 de setembre, un any per al dia següent de la signatura del decret legislatiu de convocatòria de la consulta (bloquejat pel Tribunal Constitucional a les 48 hores).

3) Quins són els riscos d'aquesta elecció?

Aquestes eleccions són l'última carta que pot reproduir Artur Mas en la seva promesa de "passar pel procés català". Una forma democràtica de saber (bé) si la independència és el desig de la majoria dels catalans ... si és que estan d'acord.

    Per ara, Mas i Junqueras acorden unes eleccions paraigües a diversos diferents partits polítics sota la mateixa independència. Però la pregunta és si altres grups independentistes s'uniran al "full de ruta" ja "molt avançada" dels dos dirigents catalans. "Perquè el procés tingui èxit hem reformar el clima d'unió", ha dit Mas en referència a la creada per a la consulta, el 9 de novembre.

Durant els propers mesos, els dos grans partits s'han compromès a "crear les estructures de l'Estat" per a una possible Catalunya independent que implica una administració tributària i de seguretat social catalana. A continuació, convèncer al màxim dels partits polítics i representants de la societat civil per adoptar el "full de ruta" per a la independència.

4) I què fa Madrid durant aquest temps?

Notes de Madrid: crític i amb la justícia al seu favor, utilitzen per bloquejar el procés català arat durant dos anys i mig . El diàleg està trencat des de fa molt temps entre el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i el català Artur Mas que no han parlat per més de sis mesos (abans de la consulta).

  En una entrevista amb la agencia Efe, després de l'anunci d'eleccions anticipades, Rajoy va dir que "no té sentit. Això és simplement el reconeixement d'un fracàs i que depèn dels ciutadans de Catalunya per donar la seva opinió sobre aquest tema que em sembla una gravetat extraordinària ". També va criticar la "falsa acord" que considera "forçada" entre els dos líders catalans, però Rajoy té - de moment - anunciat cap moviment de Madrid per tal d'aturar les eleccions.

5) Què pot passar ara?

Legalment, és difícil saber si Espanya pot evitar que Artur Mas a convoqui runes  eleccions "plebiscitaries". A priori, és el seu dret de cridar el president autonòmic als catalans a les urnes i de dissoldre el Parlament.

  D'altra banda, Artur Mas (igual que el seu vicepresident i conseller d'educació) sempre és seguit per la justícia espanyola per organitzar el vot de 9 de novembre tot i el bloqueig de la Cort Constitucional. La investigació està en curs, res no impedeix a Mas que informi a eleccions anticipades i, en el cas que és desqualificat, ja ha assegurat que no ho fa, lògicament, present però que es mantindria les eleccions.

Si les eleccions surten segons el planejat i que les llistes independentistes no obtenen la majoria absoluta que aquest serà el final del "procés català" i el fervor independentista perdria tota credibilitat a Espanya ia l'estranger durant molts anys. Si, en cas contrari, els partits del "full de ruta comú" separatista obtenir majoria al Parlament català, la legitimitat de la votació empènyer a Espanya a acceptar o proposar un canvi en les circumstàncies. Líders catalans difereixen sobre què fer en cas d'èxit i encara no han especificat quines són les conseqüències de la seva victòria.

  El 2015, els catalans votaran tres vegades (per municipals de maig, autonòmiques i generals de setembre a finals d'any) i serà la tercera vegada en cinc anys van a triar el seu govern regional. Tot i això, és probable que aquest 27 setembre 2015 mobilitza als catalans en massa que, per primera vegada, en possibilitat legal de votar sobre el seu futur polític.

El separatisme a les regions rebels Europa

El separatisme a les regions rebels Europa

2013.06.29  · Tirol del Sud, Escòcia, Baviera i catalans: tots volen sortir de les seves nacions. A l'avantguarda de la secessió són homes enfadats - i les dones que lluiten.Un informe del recorregut.

Per HENDRIK ANKE FOC © GETTY IMAGES

Que en el camí cap a la unitat europea alguna cosa va sortir malament govern, hem sospitat. Però com el vicepresident del Parlament europeu, un espanyol anomenat Alejo Vidal-Quadras, amenaçant amb imposar la llei marcial als carrers de Barcelona, ​​es fa de dia en nosaltres: Un viatge a Europa noves separatistes podria ser emocionant. Bolzano, Barcelona, ​​Bayern, Glasgow - alguns encara coquetejar amb la independència, amb l'altra, la data de la votació de la sortida ja està fixada. Particularisme al centre d'Europa, que no ha existit més temps.

Ells sempre diuen que sí, Europa necessita una gran història, una nova "narrativa". Però potser això ja no és la gran èpica patètica en un continent en què cruix per tot arreu cascavells sonors i batuts. Potser el continent esquinçat és una "narrativa episòdica" (Albrecht Koschorke) són raonables: un viatge a Baviera, una visita volar a Escòcia, una visita més llarga de Tirol del Sud ia Catalunya. Atès que el reporter està en el seu element - i els secessionistes es pot dir.

"No estem bojos"

"Parlem", va escriure la llibertat d'Escòcia boxejador Colin de Glasgow i ens convida a visitar la seva casa. "De cap manera estem bojos" indignat el conegut de Bolzano, psiquiatre de professió, i ens crida també a venir. "Catalunya està tremolant, el referèndum és imparable", diu Jordi, el vell amic de Barcelona, ​​en l'oient: "Vine parar!"

I Bavaria? Crida ràpida a la Hanns-Seidel-Fundació: Un de cada quatre accions de Bayer amb una amable senyora que troben la idea d'un Estat sobirà amb un ministre bavarès l'Estat de Baviera de Relacions Exteriors i l'Exèrcit bavarès meravellós. Quants hi eren al principi i els catalans i escocesos. Després de la crisi, va portar atur i les fallides bancàries. Mentrestant, col · locar a les masses, els milers de milions d'ingressos fiscals d'hotels, fàbriques i camps de petroli haurien preferir quedar-se a la regió.

Bavaria

Un episodi narratiu que comença a Alemanya necessita un rei. I un castell. Si el teu objectiu és major a Neuschwanstein, autobús o cotxe de cavalls de lloguer han d'estar sota. I esperar. És totalment brillant a Schwangau, fa calor. Vostè fins i tot Bayer, que podria ser un paquet de ràbia en aquest rei, el palau podia pagar tan poc com la resta dels béns immobles. L'elevat deute no fos l'única raó per la qual Lluís II l'any 1870 el "Emperador lletra" signada, segellada al final de la lliure Baviera i la connexió amb el regne de Prússia. Però el trauma nacional bavaresa de la pèrdua de la independència va tenir Neuschwanstein seu curs.

Les vaques, no importa on Bavaria pertany.Però no tots els quart Baviera

La demanda dels poetes i pensadors Wilfried Scharnagl, un cop Íntim de Franz Josef Strauss i editor de "Bavaria courier", "em trobo a l'antiga capital del Sacre Imperi Romà de la nació alemanya", gruny Scharnagl, pel que Berlín. En general, està viatjant molt, tres mesos abans de les eleccions de l'estat de Baviera.Scharnagl ha escrit un llibre: "El Bayern també pot sol. Al · legat en favor d'un Estat separat. "Des dels imperis té el Bayer poc que Bavaria té una connexió, va ser un error històric, com l'euro, una idea del seu amic Theo Waigel partit.Tothom hauria estat millor amb un Bavaria independent, Scharnagl diu, assenyalant a les dues guerres mundials. "Ara no tenim res més que informar Baviera." El que als seus ulls és una clara contradicció amb la dominació econòmica.

Wilfried Scharnagl, poetes, pensadors, Bayer S'arriba al castell, les vistes sobre les copes dels arbres de l'Estat Lliure magnífic.Scharnagl actualment de gira a la pàgina de Peter Gauweiler per Bavaria: "Bavaria primer." La gent que fa servir l'espectacle als separatistes una cervesa tendes de campanya. "No em sorprèn el que està succeint a Europa", diu Scharnagl. En particular, dels catalans que es fa, en el qual es va acordar l'espectre polític d'esquerra a dreta: Anar de Madrid! Abans de l'elecció Scharnagl Estat ja no cridarà a la independència de Baviera i després probablement no. Però Länderfinanzausgleich que li agradaria veure enterrat i Brussel · les Euro-Retterei mateix temps. "Nosaltres no dura molt de temps al Bayern." L'adéu Bayer. I el periodista de l'Estat Lliure.

Tirol del Sud

Al tren, la primera nota fins a la frontera amb Itàlia Brenner: L'abús d'Àustria cambrer Federal Railways clarament no és compatible amb europa. I cada policia fronterera italiana sembla un general. Salutació amable piqui els portadors d'aquests magnífics uniformes blau i vermell a través del compartiment. Els parlants d'alemany, que proporcionen dos terços de la població del Tirol del Sud, no tenen encara menys amb grandesa. Per què se suposa que amb prou feines arriba als matrimonis entre homes i dones alemanys al Tirol del Sud de parla italiana. Per invertir constel · lació, però, probablement.

El tren segueix al "Brenner". És hora de llegir els "missatgers països europeus" de l'escriptor austríac Robert Manassès i els aficionats europeus. "Els defensors de la pintora i el bell Nacional, que va arribar per primera vegada en cent anys enrere en el centre de la societat, produeixen la crisi", escriu. "Com més utilitzen els seus recursos per lluitar contra ells, més s'exacerben." La "Europa dels Estats-nació," que vol "superar". Al final d'una sorpresa. Brussel · les no ens ha de governar. Ventilador d'Europa Manassès somia amb una Europa de les regions.

© FAZ

El Tirol del Sud agrada sentir. És la por a la nació italiana que condueix al camí.BBC, "Chicago Tribune," Russia Today - el món ja es va informar sobre el separatisme tornar al "Alt Adige". Allà, l'ingrés per càpita és el més alt d'Itàlia. I els rics agricultors del sud del Tirol, que paguen pocs impostos, ara temen que aviat no poden pagar les quotes de la plata sedan Audi quan els deutes d'Itàlia amb el Tirol del Sud pròspera en l'abisme. Aquí a un segon pla, tenen por, podrien ampliar el límit d'euros en un futur no molt llunyà. Finalment, segons les enquestes, una de cada cinc italians ja està convençut que Itàlia seria més fort sense la UE. Especialment els seguidors de Beppe Grillo i de Silvio Berlusconi vol tenir la lira.

Arribada a Bolzano. Quina ciutat! Si en el costat dret. El curs del riu Talfer separa el nucli antic, on els alemanys viuen en l'arquitectura gòtica, els edificis neoclàssics de la Ciutat Nova en l'estil de l'Imperi Romà. En un acte de violència, els governants italians de la primera meitat del segle s'han assentat aquí, els romans, els sicilians, napolitans. La regió era sempre botí de guerra.

Petit passeig pasturatge pels carrers. El monument de la victòria, que va ser construït per Mussolini als anys vint, també marca el començament de la nova ciutat i els seus constructors el començament de la civilització. "Llenguatge, Dret i Arts" van portar els italians, segons la inscripció llatina tirolesa. El monument està tancat i vigilat amb càmeres, així que caça de nit sense Tirol del Sud en l'aire. Fa cinc anys, ministre de defensa de Berlusconi va demanar que, en el bloc que s'emmagatzemin corones commemoratives de nou pel govern italià. La primera provocació de rutina que no havia passat a Bolzano des de fa dècades una hora i mitja.

Que un govern romà radical del Tirol del Sud restringeix el seu món millor autonomia, això és una preocupació permanent. En realitat, vénen bé, les cultures que sempre han variat retozaban al lloc de Bolzano. I això és tan originari d'Itàlia en els seus passaports, el Tirol del Sud han hagut de pagar un alt preu per l'Estatut d'Autonomia de 1972. La tirolesa diputats Sud romana al Parlament sovint inclinar la balança. I per aprovar el pressupost si novament migrar a la nova sobirania de l'administració provincial de Tirol del Sud. Per al país a les carreteres o estacions de ferrocarril. A més de l'exèrcit, la política exterior, la fiscalitat i la policia és ara més o menys el poder executiu en mans del Tirol del Sud, el 90 per cent dels impostos que ha de fluir de nou al país de totes maneres.

Secessionisme Econòmic-històric

A la plaça de la cort adornada amb un bon alleujament. Es mostra el Duce a cavall. A Alto Adige, sí que mostra la història de la 20a Segle que sota la lupa. Tot està aquí: els tractats de pau després de la Primera Guerra Mundial i els seus efectes, la consolidació de la terra ètnica de la "opció" de 1939, quan el 86 per cent del Tirol del Sud va decidir deixar la seva pàtria per ser "Reich alemany". El final de la Segona Guerra Mundial, es va mantenir després de la frontera de Brenner. La decepció que no era l'autonomia promesa lluny d'Itàlia.

Nova secessionisme del Tirol del Sud té raons econòmiques, però, és inseparable de la història de la regió. A més del turisme al sud del Tirol va ser una gran força econòmica, l'energia dels jaciments, per la qual cosa van sortir el 1961 a Milà, aquí estan els aspectes més destacats. En el gloriós estiu fresc Merano, a 30 minuts amb cotxe de Bolzano, li diu a Eva Klotz, nascut el 1951, el viatge al seu pare. Merano és avui "Dia de la Independència", gran trobada separatistes europea amb la banda del Tirol del Sud "Volxrock" i "Lluny de Roma" cants.

IMATGES © TIPSIMAGES / VARI

Té aquesta mirada italiana? No, digui el Tirol del Sud

Però fins que escoltem la història de Georg Klotz. A l'octubre de 2001, la filla va fer a la glacera de Stubai, va pujar a Windach Forcella de 2.844 metres, des d'on s'arriba a la part nord del Tirol al refugi més proper. Allà pare George havia salvat una vegada amb les seves últimes forces abans que la policia italiana, després zweiundvierzigstündigem marxa i va disparar endoll al pit. A la "Nit del Foc" a la 12a Juny 1961 havia bombardejat 38 pals d'electricitat al bloc d'aire i companys. "Així que la mare va presentar en el marc de la porta," recupera Eva Klotz, nascut el 1951, i mostra amb els braços estesos, com la mare s'ha posicionat de manera que l'agent de policia no es va adonar que el pare va fugir.A Itàlia Klotz és un terrorista. Per a la filla d'un lluitador per la llibertat.

Ara és fermentada de nou a Tirol del Sud. "No és d'estranyar, amb la taxa d'atur," diu Eva Klotz. Que està a 4,5 per cent. A Itàlia, en conjunt, és tres vegades més alta. Però fa uns anys hi havia només no hi ha atur a Tirol del Sud.Tot és relatiu. Des dels anys setanta, una gran quantitat de diners ha fluït des de Roma a Tirol del Sud, el governant partit SVP ha distribuït com millor els sembli.El més notable és l'alemany, sortit bé. La Bolzano psiquiatre Mario Lanczik descriu aquest estat d'ànim fàcil unwohligen dels italians al país, que són més menys a Tirol del Sud, perquè els llocs a on anar a l'administració pública afició segons el principi proporcional, especialment en de parla alemanya. Italians emigren des.

Tirol del Sud va sentir

El que queda són les conseqüències de la crisi del deute italià que es reduirà fins a un dos per cent de l'economia del país aquest any. Aquest ex-primer ministre italià, Mario Monti ha cridat Tirol del Sud ha de participar amb més d'un centenar de milions d'euros en la reorganització dels pressupostos de l'Estat italià, de manera que els impostos sobre béns immobles, béns de consum, els ingressos i despeses dels agricultors haurien de pujar, el Tirol del Sud té que fins avui no trigarà.

Eva Klotz, separatista de Bolzano

"El que és digne de tal autonomia?" Crida Eva Klotz. "Itàlia ens tira cap avall," cridar els pantalons de cuir i tants anys abans que l'escenari del festival. Seixanta fan del FC Bayern es troben al país dissabte, després de conduir autobús ple autobús ple de Munic. Antic separatistes del sud del Tirol han lluitat com Eva Klotz meitat de la seva vida per la independència. Ara, la crisi de la joventut polititzada, que també és un problema per al partit governant SVP que Filzskandal ensopega d'un a un altre.

Fi de les eleccions parlamentàries d'octubre, els separatistes estan en augment.Vostè pot ara entrenador, pot crear informes sobre l'existència d'un nou estat del Tirol del Sud sortiria de la UE i l'euro immediatament. Aquesta és la major preocupació dels empresaris. Consell ve d'Anna Arqué de lidiar amb els mateixos problemes, un bon separatistes de Barcelona. Dia de la Independència que es vola i va assotar la multitud.

Separatisme Internacional

El que crida l'atenció a Merano: Separatistes poden ser molt diferents. Han de posar el seu vestit català, Eva Klotz col · lega Anna ha demanat. Però alguna cosa que no posseeix. Català és el final de trenta-quatre anys, amb l'excepció de dos caps de setmana lliures en ús continu per a la separació de Madrid. Era propietària d'una firma de consultoria de negocis a Londres. Ara ella viu dels estalvis. Parla ràpid. I convida Barcelona.

Adéu a Bolzano. Pot haver alguna cosa millor que estar assegut al sol brillant del matí de diumenge a la plaça Walther? Un sociòleg austríac anomenat Manfred Prisching anomenat "Press" que considera Europa forma convincent: "es resolen Units. Seguiran existint com un paisatge, com un sentiment, com la cultura, el folklore de la història - però no com un estat. Encara hi haurà algun tipus de govern i el parlament, però sense capacitat crítica. "Only" no entenen les poblacions fatalment. "

Alemany a l'estranger diuen a si mateixos si en realitat encara no europeus.Quant a la crida del Tirol del Sud? "Tirolesa" Eva Klotz respondre a Merano.Com distribuït encara més els diputats Ulli Mair fullets de "Llibertat", Separatismuspartei amb un gol Estat completament independent. "Jo sóc alemany", va dir Mair. De la "llibertat del Tirol del Sud" han d'escoltar frases sobre la seva patriotisme de vegades. Mair està sortint amb un italià.

Catalunya

L'escriptor holandès Geert Mak vegades a l'any viatjant per Europa a la recerca de l'Europa del benestar: com les últimes formes del nostre present, ja que es connecta i ens desconnecta. El primer Mak envair Catalunya, va ser la troballa, Barcelona era "una dona desaliñada amb els ulls meravellosos." La ciutat s'escriu, Mak, tenia una relació conflictiva amb un mateix: bells edificis i quarts terriblement lleig, tot en català. Què auffalle: l'absència d'Espanya.

© FAZ

Això és correcte. Anna Arqué simplement odia tot el que tingui a veure amb Espanya. "No tenim res a veure amb aquestes persones", diu i fa senyals a un taxi. Cada país democràtic té realment un problema de legitimitat, quan un moviment d'independència determinada activa en una part del seu territori, i el problema de l'Estat espanyol, és l'Anna. Sense pertànyer a cap de les parts, van portar les masses de manifestants en el camí, incloent a la seva mare.

2009 va començar amb marxes i manifestacions al país a Brussel · les, dos anys més tard va parlar d'un milió de catalans en un referèndum no oficial a favor de Catalunya ha de votar sobre la secessió d'Espanya. La majoria mai havia pertangut a un moviment polític. El febrer passat, el Parlament català va votar a favor del referèndum, que prohibeix la Constitució espanyola: 2.014 per venir.

Homes durs, dones deprimides

Si un país té un problema amb un moviment independentista actiu, cada govern savi intentarà esborrar negociació per part del món. L'espanyol no ho va fer.Alejo Vidal Quadras, que volia imposar la llei marcial, recentment va amenaçar amb la Guàrdia Civil, la policia de l'ex paramilitar Franco. Si els catalans realment establir les urnes, la Guàrdia Civil s'apoderaria d'això. El so s'ha tornat difícil a Espanya. Aquí el procés de formació d'una nació que mai ha estat completat. Madrid és Madrid i Catalunya. L'actitud del govern espanyol escriu, Mak, recorda la reacció dels homes que les seves dones ploraven i depressius contrarestades amb problemes de relació: Tot està bé, afecte. Què ets tu tan molest? Portem sinó una relació molt meravellós!

Ana Arqué, separatista de Barcelona

A la recerca dels separatistes, el reporter aconsegueix realment saber sobretot les dones fortes. Les mares de la nació cap amunt. Encara que el president de la major Universitat de Barcelona, ​​va concedir l'audiència és un home, però no és realment un lluitador per la llibertat. Sota enormes pintures a l'oli amb el personal medieval s'asseu i parla de la seva experiència de despertar: "Jo vaig escriure un assaig sobre la identitat col · lectiva i em vaig preguntar: ¿Ho és?" Des que va arribar als separatistes. Els seus subordinats, el degà de l'Institut d'Economia, és responsable dels arguments de fet.

Els somnis de prosperitat

Elisenda Paluzie mitja hora s'ha alliberat, tirem els números en ell. Catalunya compta amb més persones que Bèlgica o Dinamarca, calcula el degà, a Europa seria una Catalunya sobirana en el novè lloc, i si l'impost no hauria de ser traslladat a Madrid, el que elevaria el pressupost un ingrés net de 13 milions d'euros. Un any! I què passa amb la muntanya del deute públic espanyol, que tindria a Catalunya, però per altra banda, cobrar una part? "Igual que una part de les reserves d'or espanyoles." Sí, diu el degà

La nostra platja, truqueu als catalans. L'any que volen votar sobre la retirada.

Encara que probablement es val molt menys, però aquesta objecció no llençar l'economista. Igual que la qüestió d'un possible boicot als productes catalans. "Sí, en els primers anys, els espanyols han deixat la nostra Cava i beure xampany." Però un boicot vé donat mai, i en aquest temps la quota d'exportació s'havien capgirat: Ara vendre la fàbrica més cava als no espanyols, a l'estranger.

Els altres tenen la culpa d'Espanya

Si els catalans parlen dels espanyols, encara sona com una cosa estranya amb: Sticky per una banda, mandrós en l'altre. "Els catalans miraven la Junta d'Andalusia a baix, ja que això seria un mitjà negre", George Orwell va escriure en la seva guerra civil èpica "Homenatge a Catalunya". Mostra el racisme als catalans de les mans. Assenyalen arguments.

Anna ens explica la història del Zugstreckennetz espanyol. Una ruta de vagons de mercaderies prevista no ha de córrer al llarg de la Mediterrània, ja que seria sensat, però en tota la província espanyola, només perquè els polítics de Madrid volen els catalans acaben amb un de nou, pel que sembla res. Contra les línies de ferrocarril cares també demostrar als aturats al sud d'Espanya. Al taxi, el periodista porta ric poble andalús de Sotogrande aquesta setmana, on les files darrere de barreres de piscines i palmeres, i abans que la barra està acumulant escombraries. Els xocs d’Anna Arqué. "A Andalusia, els nens tenen llibres de text gratuïts", diu ella, i entretanca els ulls per escletxes.

Solidaritat amb tots, però Espanya

Oh, se sent bé per seure a la nit amb Jordi en un pub al barri de Sants de districte de classe obrera. Hi cervesa separatistes en l'etiqueta, per descomptat, el vermell-groc ensenya de Catalunya amb l'estrella blava i blanc del moviment d'independència. També sóc bo si vostè pot fer la pregunta d'un amic: Aquest "Lot de Madrid" no és molt egoista dels catalans? Sense Catalunya Espanya cau. Jordi sempre ha anat. Va demostrar contra tot. Així s'uneix a una cooperativa que subministra electricitat verda. I crec en la solidaritat internacional. No només amb Espanya.

Jordi diu que cada setmana es va assabentar algú que ha perdut la feina. La part de la producció econòmica, les altes (impostos) de Catalunya amb el govern central, és molt més gran que la de Baviera en la distribució financera alemanya. "La solidaritat té els seus límits", diu un altre enllaçador als separatistes de taula. Per als catalans es tracta d'una crisi de l'Estat-nació. Es troba en moltes parts de la terra erma. A Catalunya sobirana seria l'oportunitat de sortir d'allà.

El Parlament català es troba en un enorme i bell parc com un pulmó verd, que absorbeix la brutícia del centre. El palau va ser la sala d'armes de la fortalesa rei Borbó Felip V, al final de l'18a Segle, construït per mantenir els catalans derrotats a la badia. La sala de reunions de la primera planta és molt agradable. A més de la fusta i vellut és el secretari general del partit de govern català CiU Josep Rull, i va informar que la sala era un pany de Franco: mostrar als catalans que podien una vegada.

"El Bayern és com nosaltres"

Vostè pren el Rull política pero no del seu patos, just en el càrrec que s'ha embolicat en la invitació, aquí i ara trucar a l'opinió pública alemanya de la data de la independència català. "Espanya està fent tot el possible per evitar un referèndum", murmura el secretari general. El temor dels merengues és gran en el palau dels representants del poble, correm d'una oficina a una altra a través de l'espectre polític, darrere de cada porta de proporcionar una cara plena: Què, si el Madrid va enviar tropes? "Això no permetria a la Unió Europea", va dir el vicepresident de l'oficina plena de llum i es veu ombrívol.

Al millor no està tan lluny. El Govern de Catalunya caigués sota la pressió del Madrid i va celebrar un referèndum al poble oferir una elecció de partit, que es va traslladar a la independència indefinidament. El creure molt en aquest edifici. I Anna Arqué, fort, valent Anna, que ha mobilitzat milions de persones i ha creat fets de llarg, es troba al hall d'entrada i llagrimeig seu pèl ros a la cara d'aquesta pusil · lanimitat.

Tarda: Palau de la Música, on s'atorga un premi literari català. Sorprenentment, una òpera escriptor sabó. Però notables de Barcelona hi són. President Catalunya Artur Mas, el Madrid prefereix veure a la presó, ens van rebre amb petons. En el hall d'entrada, va dir un funcionari de l'esport com ell lluita per un equip nacional de futbol català. Aquest entrenador Pep Guardiola Bayern és ara una qüestió de lògica: "El Bayern és com nosaltres."

Escòcia

Tant la seu de campanya dels opositors i els partidaris de la independència d'Escòcia es troba a Glasgow. La raó no és el glamour. A Glasgow hi ha llocs agradables (universitat) i un centre comercial (Buchanan) amb botigues Normalo, però bonica arquitectura. Però també molts carrers dolentes.L'esperança de vida a Glasgow és una de les més baixes d'Europa.

I mig milió de persones viuen a la ciutat i al voltant d'ella dos milions, Escòcia compta amb un total de només cinc milions. Qui guanya Glasgow guanya el referèndum. Per què té Colin Pyle, de 32 anys de jove i elegant, nascut a Kirkcaldy a Edimburg, com Adam Smith va deixar la feina com a metge de gir al costat del Govern d'Alex Salmond i treballa a Glasgow al "Sí! Campanya ". Sí a un Estat propi. El 18 de Setembre 2014 es sintonitza. Actualment sembla mau. Les enquestes mostren que una majoria de no. Dimarts es va asseure en una botiga d'apostes, un escocès de Glasgow £ 200,000 a No

Encén la ira

Abans de Colin Pyle va entrar en el negoci de la política, era un banquer. Ell sap que els estats d'ànim són tan volàtils com els cursos de la borsa de valors. Aquest és el problema dels separatistes a Escòcia, Catalunya, Tirol del Sud: La fúria de la nació mare ha de mantenir en ebullició. "Encara tenim 450 dies", diu Pyle. Al novembre el seu cap Salmond vol presentar un Llibre Blanc, que és el que un SNP vol el partit governant d'Escòcia després que els ciutadans han votat Sí: La lliura es mantindrà. La Reina com a cap d'Estat també. Gran Bretanya vol cooperar amb vostè. L'ingrés futur del petroli es mantinguin a Escòcia.

Alex Salmond i escocesos separatista primer ministre

L'homòleg de Pyle al "No! Pàgina de la campanya ", que és pagat pel govern britànic, Alistair Darling, mampares i fins fa tres anys, el ministre de Finances britànic al govern laborista. Darling és un pes pesat. Els diners no és un problema en la seva incursió. Darling, té el Washington mitjans consultora contractada Blue State Digital, el president francès, François Hollande, i dues vegades President dels Estats Units Barack Obama va assegurar la victòria. Com un dels favorits de la premsa per primera vegada presentar la campanya, va dir, en una Escòcia independent podria oblidar als escocesos que Gran Bretanya una altra vegada el Banc Reial d'Escòcia de la fallida guardar com després de la crisi financera, quan el govern britànic va ajudar amb £ 45000000000 .

Escòcia compte no només els castells, sinó també del petroli. El voler mantenir els escocesos

Com calendari del primer ministre d'Escòcia per la independència introduït a la primavera, que acaba de ha de passar quinze mesos entre el referèndum i la Declaració de la Independència, Alistair Darling, va ordenar una premsa i va presentar un quadre amb la durada de les negociacions de tots els membres de la UE des dels anys noranta. Els titulars dels diaris que Escòcia va haver d'esperar nou anys fins que va ser part de la Unió Europea i el seu mercat únic nou.Recentment, Bill Clinton va aparèixer davant empresaris escocesos i va advertir de les campanyes de desprestigi que podria dividir el país. Dos dies més tard va sortir a la llum que la campanya havia perdut un títol intern de treball "No!": "El temor del projecte".

Quan una línia entre tots els països i parts per dibuixar en un mapa d'Europa amb una ploma vermella, la guerra hauria portat, hi era sol vermell, escriu el poeta Robert Manassès. "Les regions no fan la guerra per tal d'ampliar el seu territori." Això sí que és una bona paraula per a aquesta última història d'Europa.

Draghi va dir fa poc, la economia d'Espana sense Catalunya es com la del sur d'Italia