hacia una mejor economía?

La transición a una economía libertaria


Por José Luis Carretero Miramar

Irene Lingua / DIso Press

                 Un muy respetable compañero, y dinosaurio virtual por elección, me pidió hace un tiempo, una aportación a un posible “programa económico” para el movimiento libertario.  Tenía poco tiempo para elaborarlo, pero lo que se buscaba, en el fondo, era abrir el debate para la redacción de un libro. Esto es, básicamente, lo que le envié, creo que, ahora, puede servir también, más que como guía cerrada o aparato dogmático de cosas que ni yo tengo del todo claras, como texto impulsor de un debate sobre el postcapitalismo cada vez más urgente.
                La transformación social necesaria para poner en marcha una economía enteramente volcada en un paradigma socialista libertario  precisa de un proceso de afianzamiento y desarrollo que implica varias etapas, temporalmente delimitadas. La construcción de una nueva sociedad y una nueva economía necesita de un desarrollo gradual, y al tiempo afianzado en momentos de ruptura revolucionaria del orden precedente.
Se trata de un proceso de transición que empieza por avances sociales que empoderen a las fuerzas que los obtienen, y a las clases implicadas en la lucha por su consecución. Estos avances  van desplegando sus efectos, variando el status quo anterior, reforzando las posturas libertarias, y acumulando las fuerzas necesarias que deberán expresarse con plena amplitud en los momentos de quiebra revolucionaria abierta, en los que los procesos de avance se acelerarán.
Esta visión dinámica del proceso de construcción de una sociedad transformada, frente a las conceptualizaciones  puramente estáticas que dibujan el escenario deseado, pero se niegan a imaginar y desentrañar como alcanzarlo desde la situación actual, empieza por la delimitación de un programa mínimo para plantear en el momento actual.
El que esas medidas para el ahora se agoten en sí mismas, en la forma de avances puramente reformistas que intenten estabilizar el capitalismo, o permitan realmente acumular fuerzas para un proyecto revolucionario que propone su superación, no depende tan sólo de como hayan sido redactadas, sino también de las formas en que han sido alcanzadas (en el marco de un proceso de auto-organización de la clase trabajadora, o bajo la dirección de fuerzas socialdemócratas externas) y de la misma textura del proceso de luchas que lleva a su obtención (que puede generar consciencia de la dominación y de la explotación, así como de las posibilidades de autodeterminación de las clases subalternas, o configurarse como un “regalo” de dirigentes carismáticos o un producto de la evolución normal de la sociedad del Capital).
 Estas medidas mínimas para el ahora se delinean entorno a la idea de que puedan, realmente, reforzar la posición de la clase trabajadora, variando el status quo actualmente existente, totalmente desfavorable para ella, y permitiendo y popularizando las experiencias de autogestión y auto-organización factibles en esta primera fase. Algunas de ellas podrían ser las siguientes, indicadas sin pretensiones de exhaustividad:
-Medidas tendentes a encarar el problema de la deuda, que ha alcanzado a ser central en nuestra sociedad, y a impedir la transformación del capitalismo en un régimen renovado de servidumbre por deudas. Estamos hablando de todas las deudas, tanto la deuda pública de los Estados periféricos, como la hipotecaria o de consumo de las familias trabajadoras. Medidas como la auditoría y repudio, y  moratoria de los pagos mientras se realiza lo anterior, de todas las deudas ilegítimas, ilegales , usurarias, las sustentadas en cláusulas abusivas y las obtenidas para fines antisociales como el enriquecimiento de políticos, financieros e inversores transnacionales.
Esto implica una política de vivienda enteramente diferente, que pasa por la legalización de la ocupación de los inmuebles vacíos  de las entidades financieras que han sido rescatadas con dinero público por las personas en situación de necesidad económica, el fomento de la vivienda cooperativa (estableciendo mecanismos de control que impidan que constructores pirata se camuflen de supuestas cooperativas para llevar a cabo actividades inmobiliarias) y la constitución de un parque de vivienda pública en alquiler social con los inmuebles de que actualmente dispone la Sareb. Este parque público será gestionado por los propios habitantes de manera participativa y autogestionaria, prohibiendo cualquier enajenación o externalización de servicios a fondos de inversión, fondos buitre o sociedades inmobiliarias. También debe gravarse con impuestos específicos a los grandes tenedores de vivienda, e incluir forzosamente en el parque de vivienda bajo alquiler social aquellas que no cumplan función social alguna durante un período excesivo de tiempo.
Los suministros básicos para la habitabilidad (calefacción, luz, agua..) deben de ser prestados de manera gratuita y pública para las familias de trabajadores precarios y sin recursos, y deben de ser gestionados por Consejos mixtos de trabajadores, representantes de las entidades locales y usuarios, sin que puedan ser externalizados en manera alguna a las entidades privadas y fondos de inversión.
-Medidas tendentes a la configuración de las bases legales y prácticas para el inicio de la trasformación de la propiedad pública en comunal-comunitaria, estableciendo mecanismos de participación activa en lo público para los trabajadores de los servicios concernidos, los usuarios y organismos locales comunales de nueva creación, de ámbito local o distrital, basados en la democracia directa y asamblearia y con competencias en ampliación constante y recursos procedentes de los impuestos progresivos devengados en su territorio , así como de un Fondo Interterritorial de Compensación y Solidaridad que garantice el trasvase de recursos de las zonas y barrios ricos a los espacios obreros y degradados.
-Medidas destinadas a hacer frente a la huella ecológica y garantizar la transición a una economía verde sin necesidad de un colapso traumático: fomento de la economía local y comarcal y de la agroecología, establecimiento de límites y controles a los flujos económicos transnacionales y globales, lábel sindical y ecológico para los productos comercializados, que garantice la equidad de género, la sostenibilidad y la justicia social en su producción; fomento del transporte público y eliminación de actividades excesivamente contaminantes. Fomento de las fuentes energéticas renovables sobre la base de un modelo distribuido que permita la autonomía energética de los espacios locales.
Para hacer frente a una transición que implica el decrecimiento en la producción material de cachivaches y la disminución de la concentración urbana, medidas tendentes a establecer servicios sociales  y culturales  públicos y comunal-comunitarios suficientes en el campo, así como transportes comunitarios comarcales.  También, trabajar para desconcentrar y hacer sostenibles  ciudades con un tamaño humano, mediante la apertura de zonas verdes, transportes públicos y huertos comunitarios, y el fomento de la economía barrial e integrada mediante la limitación de horarios comerciales o la exigencia de lábel sindical, social y ecológico para las grandes superficies.
-Fomento del trabajo cooperativo y autogestionario, la pequeña empresa local y el trabajo autónomo sin situación de dependencia de cadenas de valor ajenas (es decir, que no consista en la configuración legal de formas de subcontratación sobre  “falsos autónomos” o “falsas cooperativas” realmente dependientes de una principal mucho mayor, muchas veces transnacional). Creación de un tejido económico propio con base en lo solar y en lo sostenible social y ambientalmente.  Banca pública-comunitaria y cooperativa, y fiscalidad progresiva orientada al fomento de sectores de la economía real auto-centrada , así como de los cuidados y la complejidad cultural y cognitiva. Esto implica control de los flujos transnacionales de capital y prohibición de la apropiación por fondos buitres y otros vehículos de inversión especulativa de las actividades estratégicas y las relacionadas con las necesidades básicas de la población.
-Política redistributiva encaminada a una mayor equidad en las rentas de la población, así como a un reforzamiento de la influencia del trabajo organizado sobre la legislación y la vida cotidiana de las empresas y centros de producción. Disminución de la jornada laboral, sin pérdida de salario, y puesta en marcha de programas de Trabajo Garantizado para los desempleados, bajo control y dirección de los organismos comunal-comunitarios. Eliminación del IVA y puesta en marcha de impuestos progresivos sobre los beneficios empresariales, las grandes fortunas y  las transacciones financieras internacionales.
Nacionalización de los sectores estratégicos, estableciendo mecanismos de cogestión o control obrero, más o menos avanzados según la relación de fuerzas,  en ellos y en las grandes empresas, ya sean públicas o privadas. Creación de organismos asamblearios de consumidores capaces de participar en la gestión de la propiedad pública, junto a los trabajadores y los organismos comunales locales. Recuperación de la soberanía monetaria y de los controles de capitales hasta donde se pueda. Salida del CIADI y no renovación de compromisos internacionales que supongan cesión de soberanía económica o cláusulas que pongan en peligro el espacio económico nacional y los derechos fundamentales.
Eliminación de las subvenciones a las organizaciones empresariales. Nuevo modelo de negociación colectiva basado en las asambleas de trabajadores, en la primacía del convenio de ámbito superior (que sólo podrá ser mejorado por el inferior, pero nunca empeorado), en la legalización de los convenios por lugar de trabajo o cadena de valor (aunque implique a empresas de distintos sectores o ámbitos geográficos) y a nivel de grupo de empresas. Prohibición de la subcontratación y las ETTs. Creación de un servicio de empleo comunal-comunitario con competencias reales, con prohibición de externalizar sus funciones a empresas privadas. El despido declarado improcedente por los tribunales conllevará readmisión obligatoria en el centro de trabajo. Fomento del servicio de inspección de trabajo y adopción de la normativa más exigente a nivel global en el ámbito de la Prevención de Riesgos Laborales.
-Desarrollo de mecanismos de formación e investigación accesibles para todos. Educación gratuita, laica y pública en todos los niveles (incluidos posgrados). Favorecimiento de los procesos de innovación educativa, abriendo espacios para escuelas cooperativas que garanticen perspectivas experimentales en las aulas. Formación integral que tienda a eliminar diferencias entre trabajadores manuales e intelectuales, introduciendo elementos físicos en las carreras universitarias y conocimientos humanísticos en la Formación Profesional. Fin de los conciertos con entidades privadas. Creación de un Banco Colectivo de Conocimientos, donde los ciudadanos puedan intercambiar capacidades y conocimientos técnicos de manera autónoma. Promoción de la educación no reglada y de los centros sociales autogestionados, dependientes de los organismos locales comunal-comunitarios. Creación de centros estratégicos de innovación empresarial y tecnológica a nivel local y sectorial con espacio y suficientes recursos públicos para iniciativas cooperativas y sociales, así como acceso directo  y funcional al Banco Colectivo de Conocimientos.
-Amplio reconocimiento colectivo de los luchadores por la libertad, la República y la Revolución Social.  Introducción en los planes de estudio del conocimiento crítico y  el debate sobre las biografías de revolucionarios, escritores, científicos y otras personas que hayan realizado destacadas contribuciones al bienestar común, sea a escala local, nacional o global. Retirada de los símbolos fascistas del ámbito público, así como de los representativos de creencias religiosas específicas.
Tras el afianzamiento de una nueva relación de fuerzas Capital-Trabajo, basada en la consecución de las medidas anteriores,  que permita el paso a un desarrollo mayor de las tendencias transformadoras, deberían plantearse nuevas propuestas de avance al socialismo libertario (ya con todas las letras), como las siguientes, que se plantean a título puramente ejemplificativo:
-Colectivización de la Banca y de las grandes empresas, así como de los sectores estratégicos y los relacionados con las necesidades básicas de la población. La colectivización puede hacerse por la vía de un impuesto de sucesiones obligatoriamente pagadero en acciones empresariales, o por la vía de la expropiación, indemnizada o no en función de la situación evolutiva o de ruptura de la sociedad.
-Socialización de las viviendas de los grandes tenedores y conformación de un parque comunal-comunitario de edificios con ellas y el parque público de vivienda bajo alquiler social. El alquiler será sustituido por el usufructo vitalicio y la gestión será entregada a los organismos comunal-comunitarios, permitiendo la permuta de viviendas temporal o definitiva entre los habitantes.
-Los organismos comunal-comunitarios sustituirán a los ayuntamientos en todas sus competencias. Se establecerán Consejos comarcales, regionales y nacionales de coordinación de los organismos comunal-comunitarios que irán sustituyendo al aparato estatal y que se encargarán de la totalidad de los servicios públicos para la ciudadanía. Lo esencial de la vida económica se planificará de manera participativa con la intervención de los Consejos de Trabajadores y de los Consejos de Usuarios concernidos. Se permitirán formas de mercado sin uso de trabajo asalariado en el comercio de proximidad, así como la pequeña  empresa o la explotación agraria familiar que obtenga el lábel comunal
-Se establecerá el lábel  comunal (sindical, ecológico, de género y social) obligatorio para todos los productos comercializados. Este lábel se aplicará también a las importaciones no estratégicas (las de productos estratégicos sólo podrán realizarlas los organismos públicos).
-Se limitará drásticamente la utilización del trabajo asalariado, permitiéndolo sólo en pequeñas cantidades y para las pequeñas empresas y las explotaciones familiares, en momentos específicos y por necesidades de producción (estacionales, etc) muy concretas. Las condiciones de trabajo de los trabajadores asalariados serán vigiladas directamente por los Consejos de Trabajadores de la localidad concernida, que podrán revocar el permiso para su utilización. Si hay trabajadores desempleados recibirán una prestación vitalicia de subsistencia o una cantidad para la puesta en marcha de una actividad económica como autónomos  o como socios de una cooperativa. La selección de personal de todas las empresas se realizará obligatoriamente por un Servicio de Empleo público dependiente de los Consejos de Trabajadores, con mecanismos de control comunal-comunitario para evitar cualquier tipo de corrupción o burocratización.
-Prohibición de la venta de activos a corto en la Bolsa y de los derivados financieros, así como de la entrada en el mercado nacional de hedge funds y otros vehículos de inversión especulativa. Socialización definitiva de la Banca. Ligazón de la moneda a la riqueza producida en la economía. Puesta en marcha de experimentos locales de diversas clases de  moneda social y criptomoneda social con los recursos imprescinidbles, para obtener los conocimientos necesarios para la socialización de la moneda.
- Colectivización de las tierras que no puedan ser trabajadas por la familia de su propietario, sin necesidad de trabajo asalariado salvo para determinadas labores estacionales o auxiliares. Estas tierras pasarán a formar la columna vertebral de la propiedad comunal-comunitaria en el campo, y serán gestionadas por los propios campesinos.
Todas las líneas programáticas aventuradas hasta ahora son esencialmente tentativas, y han de estar abiertas al debate permanente, lo más amplio y riguroso que sea posible, ya que deben ser enormemente sensibles a la situación real y a los contornos concretos de la lucha de clases. Momentos de crecimiento acelerado de la consciencia de las clases populares, o de grandes conflictos, pueden abrir la espita que permita poner en primera línea propuestas del programa de avance socialista o del programa máximo, antes de que se hayan alcanzado propuestas importantes del mínimo. Asimismo, momentos de lenta acumulación de fuerzas y de construcción de una ligazón estrecha con las masas populares, al estilo de lo realizado por los zapatistas en la década anterior a su aparición pública de 1994,  pueden sustentarse en la popularización y debate de líneas programáticas mínimas, pero de amplia importancia para la existencia cotidiana de las clases populares. Las situaciones de quiebra y vacío de poder deben de ser aprovechadas, pero el ensimismamiento en las reclamaciones más radicales, o en el “horizonte radiante de la Humanidad”, sin aterrizarlo en la forma de la construcción concreta de alternativas para el ahora mismo, debe ser limitado.
Así pues un programa de construcción del socialismo libertario debe estar siempre abierto, y sus militantes deben aguzar los oídos para saber identificar las necesidades y los deseos de las clases subalternas. Lo escrito aquí es una simple propuesta, el redactado de un programa auténticamente operativo para las décadas venideras precisaría de un proceso colectivo y masivo de reapropiación y debate de largo recorrido.
Esperamos, en todo caso, haber podido contribuir a ese debate con la mejor de nuestras intenciones y una perspectiva lo suficientemente amplia.
 
 José Luis Carretero Miramar.

‘La dreta' valenciana ja no pot fer servir l’anticatalanisme’

Obrir aquest 2016 tan ple d'incertesa, de canvis, de situacions que s'albiren imprevisibles entrevistant Joan Francesc Mira, és quasi una responsabilitat, a més d'un gran honor, per al nostre diari i el nostre afany de contribuir a resoldre la voràgine de dubtes que aquest 2015 ens ha deixat. Un home fidel a un discurs que brolla imparable des d'un torrent inesgotable d'idees protegides per la seua infatigable voracitat intel·lectual. Ens rep el Joan Francesc Mira amable, cordial, que mira amb la il·lusió d'un infant la seua enorme biblioteca. Ens respon el Joan Francesc Mira intel·lectual, sempre contundent i amb el suport de dir allò que, fonamentalment, sap. Paraula de Mira...

Eduard Ferrando / Castelló de la Plana

- Després de quasi 20 anys de la publicació de Sobre la Nació dels valencians, apareix araLa nació dels valencians, què és una reedició, una revisió...?
És un llibre que estava exhaurit ja des de feia massa temps i hi havia gent que m’ho demanava, que els agradaria tornar-lo a llegir... i la meua editorial de Barcelona m’ho va proposar. Això sí, jo vaig dir que no el tornava a escriure, que retocaria alguna coseta i no llevaria pràcticament res, algun afegit, alguna nota i ja està perquè crec que la visió, la interpretació, per dir-ho d’alguna forma, i entre cometes la ‘doctrina,’ és la mateixa, això no ha canviat. De fet, han canviat circumstàncies concretes i previsions que podria haver fet i que no han sigut exactament com jo pensava... i és que cada vegada m’agrada menys fer previsions (riu).

- Quins matisos han canviat en referència a l’edició del 1997?
Han canviat dos coses importants: aquella efervescència anticatalanista –i anticatalana-- ha amainat moltíssim, encara que malauradament sempre quedarà algun residu silvestre. La “mala dreta” que tenim ací ho ha pogut aprofitar durant alguns anys, però en general, en la força que puga tindre dins de sectors importants d’esta societat, aquell tipus d’anticatalanisme ferotge, amb blavers virulents, una cosa sectària... diríem que no té ja una importància històrica. D’altra banda trobem una certa evolució del nacionalisme polític, que jo tampoc me l’esperava fa 15 o 20 anys. En els darrers 5 anys amb l’aparició de Compromís, el fet d’haver aprofitat els fonaments organitzatius d’un partit com el Bloc ha produït una evolució, un eixamplament a partir d’una base territorial sòlida, i ha tingut una floració bastant espectacular que jo no m’esperava. I cal sumar-hi l’aportació d’Iniciativa, i també l’aparició d’alguna figura mediàtica, amb tot el que això té de positiu encara que sovint pot ser problemàtic. El fet és que ha aparegut un fenomen de caire popular com és Compromís que ha triomfat fins i tot a l’Horta de València, un territori blaver en les dècades anteriors. Tot açò és el resultat d’una faena de molts anys que no es veia i que ara està mostrant els resultats. Això són les dos coses que crec que han canviat, eixa eclosió de la política valenciana que no és purament valencianista ni purament nacionalista però que incorpora de manera positiva i activa elements bàsics del que una minoria consistent i tenaç hem estat fet i proposant durant molts anys. Un exemple extraordinari i altament representatiu d’aquest fet és la ciutat de València. Qui hauria cregut fa un temps que aquest moviment guanyaria a la ciutat de València?! Que tindríem un alcalde que sense vindre d’eixe món de què parlem, ha canviat la imatge de l’Ajuntament de dalt a baix! I això, civilment, històricament i socialment és molt important. Hem de pensar que no tot ha de ser nacionalisme des d’un punt de vista ideològic, des d’un punt de vista diguem de plantejaments doctrinals: pot ser simplement acceptació positiva i activa de determinats factors bàsics d’esta societat, d’este país, tant si ets nacionalista com si no. Nacionalista en el sentit positiu de la paraula, perquè com sabeu és una paraula molt desacreditada internacionalment, ja que en nom del nacionalisme s’han fet autèntiques barbaritats. Que també se n’han fet en nom del socialisme i a pesar d’això s’ha continuat fent servir positivament aquesta denominació, en fi... Al País Valencià, pot durar i arribar a consolidar-se aquest fenomen nou, aquesta circumstància política en el sentit que té actualment? Jo el futur no me’l sé... confie que sí, si este conjunt de forces ho fan bé des de les estructures de poder, que finalment és el que compta. Més ja no puc dir perquè seria entrar en el terreny de la bola de cristall i això ja no m’ocupa...

- A La nació dels valencians podem trobar com vostè fa una diferenciació entre el que és Nació cultural, Nació política i Estat, ens ho podria explicar?
Eixos conceptes els vaig introduir jo, perquè no estaven elaborats ni els gastava ningú. Sempre es feia servir nació i estat, i prou: i hi ha diferències clar. Jo vaig fer la distinció conceptual entre nació política i nació cultural, com a aportació teòrica, ja en Crítica de la nació pura l’any 1984. Allà vaig introduir una sèrie de conceptes i d’explicacions i factors d’anàlisi que ací no havia introduït ningú, de fet ni ací ni fora. Açò ho vaig treballar molt quan estava als EUA, a la Universitat de Princeton, amb tota una bibliografia que ací a Europa no coneixia ningú, i vaig elaborar una sèrie de conceptes nous. Llàstima que no ho vaig publicar en una editorial nord-americana i en anglès, i hauria circulat per tot el món com a gran novetat, però, és clar, com ho vaig publicar a València i en valencià, doncs no es va assabentar ningú (riu)... Realment ací sí que va canviar la percepció des del punt de vista conceptual, i com a resultat, eixa espècie d’economicisme determinista que venia del (emfasitza) ‘mal marxisme’ va desaparèixer. Bé, si analitzem el concepte de nació cultural, hem de començar pensant una cosa: el concepte de nació és totalment ambigu, serveix per a tot. El “model nació” és una creació històrica de l’Europa occidental, procedent d’eixe tipus de societat en què van quallant i consolidant uns elements distintius de base, juntament amb diversos factors culturals, i amb una llengua distintiva que finalment acaba per ser una llengua escrita. En definitiva, una nació cultural és bàsicament un conjunt de factors que poden ser etnolingüístics i de molts tipus: des d’uns trets estètics o de valors , fins a uns símbols comuns, unes referències, una manera de fer... Per exemple, els valencians també tenim en comú amb els catalans, una sèrie de factors d’història cultural, com l’arquitectura gòtica, els consolats, la manera de comerciar, uns models d’estructura legislativa interna, el tipus de govern municipal... vaja, tot allò que ens arrasaren al s. XVIII. Tot açò pot formar una nació cultural, i d’ací, pot eixir o no una consciència de reivindicació política comuna, de voler tindre unes estructures de poder pròpies. O ix, o no ix. Les nacions culturals poden seguir existint durant un cert temps sense tindre eixa consciència de reivindicació política. Si per les circumstàncies històriques eixa nació cultural ja té el seu propi estat, ja és també una nació política perquè ja té eixa consciència que es difon a través de les estructures de l’estat mateix, a través de l’administració, de la mili, de l’escola, dels símbols públics... I les que no, com ha sigut el cas de la majoria de les nacions centreeuropees, i part de les del sud d’Europa i algunes del Nord, que no han tingut estat o el tenien i el van perdre, el poden recuperar a partir de la consciència de ser una entitat cultural diferent i la reivindicació de voler tindre un poder polític propi. O complet del tot, o suficient com per a subsistir de manera autònoma. A partir d’ací ja tens una nació política. En casos excepcionals una nació cultural pot durar molt de temps sense un nacionalisme polític, però això en la societat contemporània s’acaba prompte, perquè existeix la pressió de la cultura dominant que no és la teua, que té tots els mitjans per destruir la base de la nació cultural si no es constitueix en nació política, que és bàsicament un “fet de consciència”.

- Ací ens trobem amb el procés de nacionalització de què parla també en La nació dels valencians: creu que en els darrers anys també hi ha hagut un intent de nacionalització a la nostra terra per part de l’Estat espanyol? No sé, se’ns ocorre la frase aquella d’’Espanyolizar a los niños catalanes’...
Això és molt antic, de fet ja ho tenien molt clar els castellans del s. XVI. Diríem que és el procés d’imposició d’una estructura cultural nacional pròpia sobre un territori que tu domines políticament. El procés és el següent: tu domines un territori políticament, la Península Ibèrica, i si, per exemple, Portugal, que va formar part també de la corona hispànica, no s’haguera fet independent hauria rebut la mateixa pressió homogeneïtzadora, el mateix procés de voler nacionalitzar els portuguesos. Però es van escapar perquè van recuperar una autonomia política completa, és a dir, van recuperar l’Estat, i llavors aquest procés de submissió o d’integració, d’absorció per part de la nació castellano-espanyola es paralitza i s’acaba. Pensa que al s.XVI hi havia molts escriptors portuguesos que escriuen en castellà, com també ho feien molts valencians i catalans...

- Això ja ho apunta a Crítica de la nació pura, que per a assolir la condició de nació política fóra bo que ens veieren com a portuguesos...
Però és que perquè et vegen t’has de fer veure tu! A partir d’eixe invent tan especial que es diu ‘Democràcia parlamentària’, o tens una força política pròpia o políticament no existeixes. Una força política defineix un territori polític. Si no tens partits d’àmbit valencià importants, no tens una definició política del teu territori, i formes part del mateix “territori mental” que els altres que estan representats pels mateixos partits. Des de la Restauració fins a la Segona República, partits espanyols i punt. Per tant formaves part de la vida política espanyola. A la gent què li arribava com a imatge política?, un partit espanyol , i votaven pensant en Madrid. El territori polític, des que hi ha democràcia, està definit pels partits polítics, no necessàriament per una estructura de poder com l’estructura autonòmica que hem tingut després. ¿Quina consciència política ha de tindre la gent si el seu territori polític ha sigut anul·lat per eixos partits polítics que no són del i pel teu territori, sinó que formen part d’un altre espai més potent? Cap.

- Tanmateix, després del Franquisme sí que hi hagué un moviment valencianista que semblava bastant definit...
Hi havia un moviment que avançava i creixia, però en conjunt no tenia encara una estructura organitzativa definida... i finalment va fallar una cosa molt simple: el poder. Com que als poders bàsics de l’Estat, inclosos els partits polítics tant de dreta com d’esquerra, també els comunistes i els socialistes, no els interessava un moviment així, el van bloquejar directament. Van fer tot el possible per anul·lar-lo. És cert que no hi havia una base social extensa, ni una memòria històrica feta de referents propis valencians. Perquè la memòria històrica no és només la de la repressió del franquisme, no... la memòria històrica també ha d’anar molt més enllà. A diferència del País Basc i de Catalunya, al País Valencià la gent no compartia uns referents polítics històrics, ni remots ni recents. De quin polític popular s’ha d’enrecordar la gent?, d’un espanyolista virulent com Blasco Ibáñez? I clar, sense eixa memòria tu has de començar a construir la consciència política des de zero.

- Independentment d’eixe poder polític, és cert, com defensa Vicent Marqués a País Perplex, que part de la responsabilitat l’ha tinguda una burgesia valenciana “més dominant que dirigent”?
Això és una terminologia que apareix bàsicament al marxisme italià i que s’explica, en part, per la necessitat de posar etiquetes, però l’explicació és molt més complicada, més profunda. Estudis seriosos sobre l’actitud nacional de la burgesia valenciana no se n’havien fet fins al de Ferran Archilés, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana. En això, també Fuster va fer una interpretació errònia, però perquè era un tema sobre el qual no hi havia estudis sistemàtics d’historiadors competents. Efectivament ací hi ha hagut una burgesia valenciana potent, però era una burgesia espanyola. I la primera vegada que podem dir que hi ha una definició territorial o identitària valenciana, en un sentit molt general de la paraula, es fa amb una perspectiva regionalista: regionalista espanyola, evidentment. Per exemple, Teodor Llorente, nacionalment, era un espanyol de cap a peus, a banda del seu mèrit com a prohom de la Renaixença! El que fan és cultivar una espècie de regionalisme superficial, sentimental,... i ideològicament espanyol. El llibre de Ferran Archilés desmunta algunes de les teories de Fuster, cosa que va fer espantar molts fusterians, diguem-ne, doctrinals. Però no és que Fuster tinguera la culpa d’haver-se equivocat, el que passa és que no hi havia estudis previs. Hi ha interpretacions de Fuster en Nosaltres els valencians que no tenen fonament seriós perquè ell improvisava, de manera brillant, amb els coneixements que tenia a mà, i aquell llibre el va escriure amb el que hi havia en aquell moment. Per exemple, del procés d’industrialització al País Valencià se’n sabia molt poc, i Fuster interpreta la societat valenciana com una societat encara bàsicament agrària, tot i que ja no ho era. Però no passa res, si t’equivoques en coses així, és normal. Fuster el que va fer és una aportació fonamental i transcendent, i és que trenca els esquemes del pseudovalencianisme clàssic, els esquemes de la dependència espanyola. I això va ser crucial, definitiu!
 

Mira ensenya la seua biblioteca al nostre col·laborador Joan Beltran

- Passant a fer una breu revisió de l’actualitat, ens podria fer una valoració de les passades eleccions del 20D?
Jo m’he format en un mètode de pensament com és la filosofia escolàstica, que és d’on ve tot el pensament científic i modern, a través del sil·logisme: premisses, conclusions. En definitiva, es tracta de no donar mai una resposta simple a una situació complexa. I de distingir. Tal com deia Montaigne, “distinguo est la part la plus importante de ma logique”. Més o menys.
Que com ho veig? Doncs ho veig complicat. En primer lloc m’agradaria saber, però mai ho podré saber, la proporció de gent que, dins de la coalició És el moment, han votat pensant Podemos o pensant Compromís o pensant en el Bloc... no ho sé, de fet no ho sap ningú. Ara bé, sí que sé per exemple, que la part que podríem anomenar de lleialtat valenciana amb visió de territori, amb visió de país i tota aquesta cosa confusa, complexa, ha penetrat tot aquest conjunt. Jo, que sóc un viciós de llegir la premsa, veig en diaris que no són del nostre territori: “Éxito de los nacionalistas de Compromís”, i això és la visió dels altres, fins i tot des de Madrid! En canvi ací diem que no representen el nacionalisme...

- Creu que Compromís representa eixe nacionalisme de què parlàvem?
No, d’eixa manera tan simple, no. Però eixe component en forma part. M’explique: parlem d’un fenomen social complex on hi ha molta gent. Si hagueren anat per separat, encara et diré més, si hagueren anat els d’Iniciativa amb Podemos, i el Bloc haguera anat a part, el fracàs electoral hauria sigut memorable, com ha passat amb el BNG a Galícia o amb Bildual País Basc. És que fins i tot el meu vell amic Xose Manuel Beiras ha fet la coalició amb Podemos i ha tret 5 diputats! I també a Catalunya un partit com Iniciativa que ve del PSUC, un partit catalanista i marxista de tota la vida, han entrat en aquesta maniobra... Tot açò vol dir alguna cosa, però que encara no sabem què és. S’està produint un nou tipus de conglomerat on hi ha també elements de l’esquerra clàssica, amb gent del PCE i d’IU, al costat de nacionalismes històrics i d’una certa esquerra radical: pots estar segur que més de la meitat de votants de la CUP han votat En comú podem.
 

- Això és un indicador que la política, més que valors i ideologia, és pura estratègia...
No, no... tot això compta: forma part d’un conjunt ben complicat...

- Compta però amb molts matisos...
Evident, és que tot ho has de matisar. És que pràcticament en cada territori, diríem, d’Espanya, aquests resultats s’han d’interpretar d’una manera. No significa el mateix Podemos a Andalusia o Extremadura que al País Valencià o a Catalunya, o a Galícia o el País Basc... perquè més de la meitat dels diputats de Podemos de Galícia procedeixen de les Mareas, els del País Basc de Bildu, els de Catalunya d’Iniciativa i els del País Valencià de Compromís, del Bloc i procedents del nacionalisme valencià. Si tu mires els còmputs oficials que fa el Ministeri, posa: Podemos, 40 diputats; Mareas, 5 diputats; En comú podem, 12 diputats; Compromís-Podemos, 9 diputats... Podemos sol, ha tret només 40 diputats, com Ciudadanos.
Per tant, si em preguntes, com ho veus? Doncs molt interessant d’analitzar i sense una resposta simple. Aquest funcionament electoral té aspectes positius. Tenint en compte que és una situació molt diferent, podem fer una comparativa amb els anys 70 (sense cap intenció de fer-ho equivalent), quan al PCE li importava ben poc tot allò del valencianisme, nacionalisme, etc., perquè deien que era una cosa de la burgesia..., cosa que també deien a Catalunya fins que es feren estudis de veres que demostren la base popular que tenia allò del catalanisme. Doncs bé, estàvem en el moment en què els partits valencians començaven a organitzar-se i jo, malgrat estar des de feia temps en tot allò de la política clandestina al PSPV, etc., no coneixia ningú, però ningú, que militara en el PSOE: vull dir militants nous o joves, no alguns vells supervivents. I de sobte arriba Felipe, arriben els diners d’Alemanya i es munta el nou PSOE i la gent va i el vota massivament. Perquè era identificat amb el que hi havia abans de la Guerra Civil. Doncs bé, el PSOE era un partit totalment espanyol i el PSPV, amb tota eixa tradició valencianista que transmetia des dels anys 60, entra a formar-ne part en 1978, i això va servir perquè canviaren eixes actituds tan espanyolistes del PSOE respecte a la llengua, etc. Sense això no s’haguera fet ni la llei de normalització lingüística. Van assumir una sèrie de posicions des del punt de vista de la llengua, de la cultura i fins i tot la idea d’autonomia, que mai havien tingut, ni en la República!
El que vull dir és que tot això va servir per a alguna cosa. I ho dic jo, que no vaig entrar mai en el nou PSPV-PSOE. Que això va significar la desaparició d’una força política, purament valenciana, nacional i d’esquerres?, sí. Que ens ha costat molts anys de recuperar, també, però no tenien cap possibilitat de traure uns mínims bons resultats. No pots anar, com es diu en terminologia marxista elemental, en contra de les condicions de la realitat. Una de les coses que també dic en La nació dels valencians és que haver tingut un president de la Generalitat, un Palau de la Generalitat, unes conselleries, etc., ha sigut molt important, amb totes les seues deficiències, d’acord, per a crear una mínima consciència territorial i política, i sense això, i abans d’això, no teníem res.

- I no podria passar de nou el mateix i que Compromís fóra absorbit per Podemos?
Crec que una absorció així no està prevista ni en les fantasies més al·lucinades! Que jo sàpiga no es preveu que Compromís, ni molt menys el Bloc s’integren en l’organització política que s’anomena Podemos. No deixarà de ser una coalició de tipus electoral o cosa equivalent durant el temps que dure, una coalició segurament estable, però no un sol partit ni res per un estil. Això crec i, sobretot, això espere fermament.

- Un altre dels temes que volem plantejar-li és la nova política lingüística del Govern valencià. Sembla que la idea és l’aplicació estricta de la LUEV. Tanmateix des d’ACPV van presentar un Document per a la creació d’una Llei per la Igualtat Lingüística que venia a superar el contingut de la LUEV. Creu que la LUEV és un document vàlid hui dia, creu que s’ha de canviar?
Jo crec que sí, tot i que no sóc jo qui ha de parlar d’aquest tema, ja que dins de la junta directiva d’ACPV tenim un gran especialista per parlar-ne, que és Ferran Suay. Jo crec que s’ha de fer una llei nova ajustada a les noves circumstàncies, sobre la base dels canvis que s’han produït en la mateixa societat i ha de ser amb una certa contundència legal, o siga, que la Generalitat i les institucions públiques han de tindre el deure de comprometre’s per garantir l’ús efectiu de la llengua tant en l’ensenyament, com en l’administració, en tots els nivells. No cal fer una revolució, simplement fer unes normes clares i que tota l’Administració pública tinga la consciència que la llengua preferent ha de ser la nostra. S’ha de donar un suport molt decidit i molt clar, inclús reglamentàriament, a la llengua pròpia, perquè és la llengua del país. Que hi ha cooficialitat, d’acord, però en primer lloc hem de defensar sempre la llengua pròpia...

- Pel que fa al panorama comunicatiu, quin tipus de RTVV espera? Ha de ser íntegrament en valencià?
Home, això ha d’estar clar des del principi. O és que tenint tots a casa una amplíssima oferta de canals en castellà, els hem de regalar també mig canal nostre? No home no! Per què no ens en regalen mig seu? La nostra televisió ha de ser en la llengua del nostre país. I punt.

- Creu que s’han de crear uns mitjans que abasten els territoris del nostre domini lingüístic?
Primer s’ha de construir la RTVV ací, després ja anirem fent. És molt complicat perquè hi ha molt per fer. Primer s’han de resoldre tots els problemes legals, laborals i econòmics que segons que m’expliquen són molt complexos. Per tant, fins que no tinguem una RTVV funcionant, no podem posar en marxa un sistema de reciprocitat amb els altres territoris, perquè si emeten TV3 abans que tinguem una televisió valenciana, això seria un suïcidi social i polític. I si els “catalanistes d’ACPV” (riu amb ironia) intentem reactivar els repetidors, la multa que ens posaria immediatament l’Estat seria terrible. Quant a la resta, com emissores privades, mitjans de premsa, etc., que tinguen difusió per tot el territori, desgràciadament són encara del tot insuficients, i no reben el suport públic que mereixen. En fi, hi ha més matèria, però ho deixarem ací.

El Govern autoritza l'endeutament

El Govern català ha aprovat aquest dimarts el decret llei de necessitats financeres del sector públic en pròrroga pressupostària, que permet a la Generalitat i a les entitats del sector públic formalitzar operacions d'endeutament durant aquest període per poder fer front a les amortitzacions que vencen el proper exercici.

Així mateix, la mesura estableix que l'augment del deute viu de la Generalitat i del seu sector públic no podrà superar el límit autoritzat per la llei de pressupostos per al 2015, incrementat pels imports que es derivin dels programes d'endeutament aprovats en aplicació de la normativa d'estabilitat pressupostària. 

El decret llei també manté vigent la línia d'avals de 25 milions d'euros, aprovada per la Llei de Pressupostos de la Generalitat per al 2015, per facilitar l'externacionalització de les seccions de crèdit d'aquelles cooperatives agràries que voluntàriament ho decideixin. 

Dues excepcions 
Finalment, la normativa aprovada aquest dimarts inclou dues disposicions addicionals.La primera contempla la pròrroga de determinades mesures en matèria de personal de l'Administració pública (ja previstes) en la llei d'acompanyament dels pressupostos del 2015. En concret, es manté la possibilitat de gaudir d'una excedència voluntària amb reserva de plaça per un període de fins a tres anys, i s'habilita la convocatòria de processos de promocions internes, ja autoritzades, que encara no han sigut objecte de convocatòria, segons ha indicat el Govern. 

La disposició addicional segona adapta el text de la Llei de l'Institut Català de Finances (ICF) per adaptar-lo a la legislació d'entitats de crèdit vigent, dins del marc europeu. Aquest decret llei conté un article únic, dues disposicions addicionals i una final. La seva entrada en vigor serà el pròxim 1 de gener del 2016.

ciberataque a la BBC

Afirman haber 'hackeado' los sitios web de la BBC como una "prueba" antes de atacar los del EI

Una agrupación conocida como New World Hacking, que planea realizar ciberataques contra el Estado Islámico, ha asumido la responsabilidad por el ataque de denegación de servicio (DoS, por sus siglas en inglés) de las páginas web de la BBC el 31 de diciembre, informa 'The Independent'.

Un representante del grupo comentó que lo sucedido fue solo una prueba de sus fuerzas antes de llevar a cabo ciberataques contra el EI, y que no tenían previsto dejar fuera de servicio por tantas horas a los sitios web de la BBC. El ataque de momento no ha sido confirmado por la corporación mediática, que solo anunció que había "problemas de carácter técnico". 

deu errors en comprar una casa

ALGUNS DELS PROPÒSITS DELS COMPRADORS DE CASA HAURIEN DE SER ELS D'EVITAR EL EXCESSIU ENDEUTAMENT I OBLIDAR D'UN AVAL FAMILIAR SENSE LÍMIT

Qualsevol pot  comprar una casa o gestionar el lloguer d'un pis  és una veritat a mitges. "La inversió en immobles atreu molt, també als petits estalviadors, perquè es pensa que és un negoci fàcil de comprendre perquè no hi ha claus ocultes, com succeeix amb la Borsa o en els fons d'inversió", explica Eduardo Solé, soci fundador de la immobiliària Monapart. Tant si la casa és una inversió com si és per a viure, aquests són alguns dels errors freqüents que convé evitar:

Primer.

 Estar disposat a gastar-milers d'euros en la compra d'una casa però no a invertir 200 euros en un advocat. "No s'ha de ni reservar l'habitatge ni signar un contracte d'arres, ni un arrendament amb opció a compra i, ja no diguem una compravenda, sense tenir un advocat al costat que negociï en el nostre nom i defensi els nostres interessos ", explica el notari Francisco Rosales.

Segon.

No dedicar temps i esforç a comprendre bé el que es va a signar. Segons l'opinió de Rosales és irracional no dedicar una tarda a l'advocat o un matí en la notaria al assabentar-se bé del que es va a signar abans d'endeutar de per vida.  LES ESCRIPTURES DE COMPRAVENDA, CONCRETAMENT, ESTAN A LA NOTARIA TRES DIES ABANS I EL NOTARI, EN EL MOMENT QUE LI SIGUI POSSIBLE, HA DE ASSESSORAR I ACLARIR QUALSEVOL DUBTE DE MANERA GRATUÏTA.  Les escriptures de les hipoteques d'algunes entitats es preveu que puguin ser consultades també amb antelació a partir del gener.

Tercer.

 Pensar que la immobiliària o l'entitat financera va a defensar els nostres dretsen lloc de vendre'ns el producte més rendible. S'imposa el busqui i compareu. Aquesta creença és la mare de les dues anteriors i l'antídot és assessorar-se i fer tot el temps que es necessiti. "Qui signa en cinc minuts paga les conseqüències tota la vida", adverteix Rosales.

Quart. 

Comprar un habitatge sobrepassant les necessitats i les possibilitats de pagament.Un jove que, per emancipar compra una casa per a tota la vida, sense certesa de poder pagar la hipoteca quan pugin els tipus d'interès, s'estalviarà aquest 10% de paperassa i impostos que hauria de pagar si més endavant compra un pis de més grandària, però no correrà el risc de perdre-ho tot.

Cinquè.  

Amb només una relació de festeig, ficar-se en una compra i en una hipoteca ésdesgavellat. I l'error és encara més gran en els casos en què es conviu i es tenen fills sense registrar-se com a parella de fet o casar-se. "Les situacions com el matrimoni estan ben regulades, se sap a què atenir quan s'inicia, es desenvolupa o s'extingeix la relació, per separació o defunció. En el cas del festeig, convé recordar unes regles i elevar a escriptura pública -el cost és d'uns 60 euros- per fixar la proporció d'hipoteca que pagarà cada un. Així, en cas de ruptura o mort, se sap qui pagarà el préstec o es quedarà amb el pis. S'aporta estabilitat i es prevenen conflictes ", explica el notari Ignacio Navas Olóriz.

SI LA PROMOTORA ES QUEDA AMB PISOS I NO PAGA LES QUOTES COMUNITÀRIES, la càrrega ÉS PER ALS ALTRES VEÏNS

Sisè. 

Demanar que avalin els pares o algun membre de la família. "El que anomenem aval bancari per demanar una hipoteca mai ha de ser de la família", explica Rosales, que sosté que "és una figura perversa". I afegeix, "si l'entitat financera desconfia que es pugui pagar el préstec, no hauria de donar-ho". Quan l'avalista és el pare en una família amb una renda mitjana, exposa l'habitatge familiar i corre el risc de quedar-se al carrer i arrossegar la resta dels germans, ja que l'aval s'hereta si el pare mor.Navas Olóriz proposa que la fiança tingui una limitació. "Si la solvència del que demana el préstec arriba només per al 60% del capital comanda, el familiar pot afermar només el 40% restant, de manera que quan s'hagi amortitzat tal percentatge s'elimini". També matisa que quan els pares avalen a un fill, ho han de fer constar en el testament i incorporar l'exigència de pagament a què es va endeutar perquè no hagin de patir el deute la resta dels germans.

Setè. 

Triar un habitatge sense assegurar-seva proximitat a equipaments o mitjans de transport i sense calcular el que es va a invertir en temps i combustible de per vida és tan absurd com comprar un pis nou sense tenir en compte la comunitat de propietaris. Daniel Loscertales, president de l'editorial jurídica sepín, alerta que "no és inusual que en un bloc de recent construcció hagi diversos habitatges en mans de la promotora que no pagui les quotes de la comunitat i, si entra en procediment concursal, la resta dels propietaris hauran d'estar anys pagant aquestes quotes si no volen veure sense serveis, com la porteria o la calefacció ".

Vuitè.

 Tenir deutes i, per no perdre la casa, intentar donar-la al fill, simulant una venda o donació. Es considera aixecament de béns. És un frau si qui dona la casa no es va reservar béns per respondre dels seus deutes. I, per cert, el fill respondrà dels deutes del pare, puntualitza Rosales.Aquesta és una de les situacions que demostren que el mercat immobiliari no és tan transparent per a un particular. Un altre exemple de la complexitat: "quan un habitatge passa a mans d'un hereu que no és forçós i la ven a un tercer, durant els dos anys següents a la venda, l'operació pot desfer si aparegués un hereu forçós. Si no hi ha cap , el notari pot donar fe d'això i evita que el banc es negui a donar-li una hipoteca ", diu Navas Olóriz.

Novè.

Donar un poder il·limitat, per exemple per a la venda de l'habitatge. Sempre s'ha de limitar en el temps. Renovar suposa uns 60 euros. I, també "cal demanar i conservar una còpia simple perquè sigui més fàcil revocar", aconsella Rosales.

Desè. 

 Llogar un immoble sense prendre precaucions sobre la solvència dels llogaters. "El lloguer està protegit per l'article 6 de la Llei d'Arrendaments Urbans, que impedeix qualsevol pacte que el perjudiqui o sigui contrari a la pròpia llei. Fins i tot, si el contracte només és verbal estarà protegit, però, en canvi el propietari que va a llogar no té defensa davant l'impagament, per la qual cosa haurà d'intentar prendre precaucions sobre la solvència dels llogaters ", recalca l'advocat Loscertales.

el barco de EE.UU. que "se hizo invisible y viajó en el tiempo

Teóricos de conspiración defienden una leyenda, según la cual, en el verano de 1943, en plena Segunda Guerra Mundial, el destructor de escolta de clase Cannon de la Armada de Estados Unidos USS Elridge, logró volverse invisible y teletransportarse, recuerda Gizmodo. 

Según esta leyenda ampliamente compartida, aquellos militares trataron de lograr la invisibilidad de la nave con un generador de campos electromagnéticos, lo que habría de demostrar en la práctica la teoría del campo unificado de Albert Einstein.

El 22 de julio de 1943 los generadores habrían activado un campo electromagnético haciendo que el buque desapareciera durante unos minutos. El segundo intento habría tenido lugar el 28 de octubre, cuando todo el barco desapareció y apareció en la base de la marina en Norfolk, a 600 kilómetros de distancia y 15 minutos en el pasado. Después habría vuelto a desaparecer, reapareciendo en Philadelphia.

Presuntamente, en el segundo intento los marineros sufrieron esquizofrenia, por lo que el supuesto proyecto 'Experimento Philadelphia' para demostrar la teoría de Einstein fue suspendido.

La Oficina de Investigación Naval de la Marina negó en 2000 que existiera un programa semejante sobre invisibilidad. "La Oficina de Investigación Naval (ONR) ya ha explicado que el uso de campos de fuerza para hacer que un barco y su tripulación se hagan invisibles no se ajusta a las leyes conocidas de la física. La ONR también asegura que la teoría de campo unificado del Dr. Albert Einstein nunca ha podido completarse", reza la nota publicada por Naval History & Heritage, citada por Gizmodo. ¿Qué fue  entonces lo que pasó con aquel barco en realidad?

La verdad sobre el USS Elridge 

Un marino mercante llamado Carl Meredith Allen y que, presuntamente, vio desaparecer al USS Elridge desde su barco, el SS Andrew Furuseth, describió el supuesto experimento -sin aportar ninguna prueba- en sus cartas al ufólogo Morris Jessup, que incluyó su testimonio en su libro 'El Caso de los OVNIS'.

"El Experimento Philadelphia es una complicada mezcolanza de la febril imaginación de Allen, la credulidad de Jessup, hechos reales y habladurías de marineros", escribe Gizmodo. Según los registros oficiales, el barco fue botado el 25 de julio de 1943 y entró en servicio en el Astillero Naval de Nueva York el 27 de agosto de 1943.

Sin embargo, de hecho, en los años 40 EE.UU. experimentaba en los buques USS Elridge y USS Engstrom un sistema 'de invisibilidad' que tenía por objetivo reducir el campo magnético del buque para que no fuera detectado por el enemigo. El hecho de que los marineros hablaran sobre la posibilidad de hacer el barco 'invisible' podría hallarse en el origen de las habladurías, conjetura el portal.

Edward Dudgeon, uno de los marineros que se encontraban a bordo del USS Elridge, da su versión sobre la historia de 'desaparición' del barco. Según él, el USS Elridge recaló en la base de Norfolk para aprovisionarse, pero regresó a Philadelphia en tan solo seis horas. Según las cartas de navegación de la zona, la nave no pudo hacerlo en tan poco tiempo, porque había que evitar submarinos nazis. Sin embargo, según Dudgeon, el barco utilizó el canal Chesapeake & Delaware, lo que le permitió llegar rápido a Philadelphia.

Diez errores al comprar una casa

ALGUNOS DE LOS PROPÓSITOS DE LOS COMPRADORES DE CASA DEBERÍAN SER LOS DE EVITAR EL EXCESIVO ENDEUDAMIENTO Y OLVIDARSE DE UN AVAL FAMILIAR SIN LÍMITE

Cualquiera puede comprar una casa o gestionar el alquiler de un piso es una verdad a medias. "La inversión en inmuebles atrae mucho, también a los pequeños ahorradores, porque se piensa que es un negocio fácil de comprender porque no hay claves ocultas, como sucede con la Bolsa o en los fondos de inversión", explica Eduardo Solé, socio fundador de la inmobiliaria Monapart. Tanto si la casa es una inversión como si es para vivir, estos son algunos de los errores frecuentes que conviene evitar:

Primero.
Estar dispuesto a gastarse miles de euros en la compra de una casa pero no a invertir 200 euros en un abogado. "No se debe ni reservar la vivienda ni firmar un contrato de arras, ni un arrendamiento con opción a compra y, ya no digamos una compraventa, sin tener un abogado al lado que negocie en nuestro nombre y defienda nuestros intereses", explica el notario Francisco Rosales.

Segundo.
No dedicar tiempo y esfuerzo a comprender bien lo que se va a firmar. En opinión de Rosales es irracional no dedicar una tarde en el abogado o una mañana en la notaría a enterarse bien de lo que se va a firmar antes de endeudarse de por vida. LAS ESCRITURAS DE COMPRAVENTA, CONCRETAMENTE, ESTÁN EN LA NOTARÍA TRES DÍAS ANTES Y EL NOTARIO, EN EL MOMENTO QUE LE SEA POSIBLE, HA DE ASESORARLE Y ACLARAR CUALQUIER DUDA DE MANERA GRATUITA. Las escrituras de las hipotecas de algunas entidades se prevé que puedan ser consultadas también con antelación a partir de enero.

Tercero
Pensar que la inmobiliaria o la entidad financiera va a defender nuestros derechos en lugar de vendernos el producto más rentable. Se impone el busque y compare. Esta creencia es la madre de las dos anteriores y el antídoto es asesorarse y echar todo el tiempo que se necesite. "Quien firma en cinco minutos paga las consecuencias toda la vida", advierte Rosales.

Cuarto.
Comprar una vivienda sobrepasando las necesidades y las posibilidades de pago. Un joven que, para emanciparse compra una casa para toda la vida, sin certeza de poder pagar la hipoteca cuando suban los tipos de interés, se ahorrará ese 10% de papeleo e impuestos que tendría que pagar si más adelante compra un piso de más tamaño, pero no correrá el riesgo de perderlo todo.

Quinto. 
Con solo una relación de noviazgo, meterse en una compra y en una hipoteca es descabellado. Y el error es todavía mayor en los casos en que se convive y se tienen hijos sin registrarse como pareja de hecho o casarse. "Las situaciones como el matrimonio están bien reguladas, se sabe a qué atenerse cuando se inicia, se desarrolla o se extingue la relación, por separación o fallecimiento. En el caso del noviazgo, conviene acordar unas reglas y elevarlas a escritura pública –el coste es de unos 60 euros– para fijar la proporción de hipoteca que pagará cada uno. Así, en caso de ruptura o fallecimiento, se sabe quién pagará el préstamo o se quedará con el piso. Se aporta estabilidad y se previenen conflictos", explica el notario Ignacio Navas Olóriz.

SI LA PROMOTORA SE QUEDA CON PISOS Y NO PAGA LAS CUOTAS  COMUNITARIAS, LA CARGA ES PARA LOS DEMÁS VECINOS

Sexto. 
Pedir que avalen los padres o algún miembro de la familia. "Lo que llamamos aval bancario para pedir una hipoteca nunca debe ser de la familia", explica Rosales, quien sostiene que "es una figura perversa". Y añade, "si la entidad financiera desconfía de que se pueda pagar el préstamo, no debería darlo". Cuando el avalista es el padre en una familia con una renta media, expone la vivienda familiar y corre el riesgo de quedarse en la calle y arrastrar al resto de los hermanos, puesto que el aval se hereda si el padre fallece. Navas Olóriz propone que la fianza tenga una limitación. "Si la solvencia del que pide el préstamo alcanza solo para el 60% del capital pedido, el familiar puede afianzar solo el 40% restante, de manera que cuando se haya amortizado tal porcentaje se elimine". También matiza que cuando los padres avalan a un hijo, deben hacerlo constar en el testamento e incorporar la exigencia de pago al que se endeudó para que no tengan que sufrir la deuda el resto de los hermanos.

Séptimo.
 Elegir una vivienda sin cerciorarse de su cercanía a equipamientos o medios de transporte y sin calcular lo que se va a invertir en tiempo y combustible de por vida es tan absurdo como comprar un piso nuevo sin tener en cuenta la comunidad de propietarios. Daniel Loscertales, presidente de la editorial jurídica Sepín, alerta de que "no es inusual que en un bloque de reciente construcción haya varias viviendas en manos de la promotora que no pague las cuotas de la comunidad y, si entra en procedimiento concursal, el resto de los propietarios tendrán que estar años pagando esas cuotas si no quieren verse sin servicios, como la portería o la calefacción".

Octavo.
Tener deudas y, para no perder la casa, intentar dársela al hijo, simulando una venta o donación. Se considera alzamiento de bienes. Es un fraude si quien dona la casa no se reservó bienes para responder de sus deudas. Y, por cierto, el hijo responderá de las deudas del padre, puntualiza Rosales. Esta es una de las situaciones que demuestran que el mercado inmobiliario no es tan transparente para un particular. Otro ejemplo de la complejidad: "cuando una vivienda pasa a manos de un heredero que no es forzoso y la vende a un tercero, durante los dos años siguientes a la venta, la operación puede deshacerse si apareciese un heredero forzoso. De no existir ninguno, el notario puede dar fe de ello y evita que el banco se niegue a darle una hipoteca", dice Navas Olóriz.

Noveno.
Dar un poder ilimitado, por ejemplo para la venta de la vivienda. Siempre se debe limitar en el tiempo. Renovarlo supone unos 60 euros. Y, también "hay que pedir y conservar una copia simple para que sea más fácil revocar", aconseja Rosales.

Décimo. 
Alquilar un inmueble sin tomar precauciones sobre la solvencia de los inquilinos. "El alquiler está protegido por el artículo 6 de la Ley de Arrendamientos Urbanos, que impide cualquier pacto que le perjudique o sea contrario a la propia ley. Incluso, si el contrato solo es verbal estará protegido, pero, en cambio el propietario que va a alquilar no tiene defensa ante el impago, por lo que deberá intentar tomar precauciones sobre la solvencia de los inquilinos", recalca el abogado Loscertales.