Ferran Armengol
Barcelona. Dimecres, 18 d'abril de 2018
Un dels mites de l’imaginari del nacionalisme espanyol és el de ser dipositari dels valors autèntics de la civilització cristiana i per extensió, europea. Mentre Europa –la resta d’Europa– s’equivoca i cau en falsos paranys, com el protestantisme, la franc-maçoneria, el liberalisme o el comunisme, Espanya és qui manté els valors veritables de la fe, com a martillo de herejes o vigía de Occidente. Això li suposa haver de pagar el preu de la incomprensió d’aquesta esbiaixada Europa, però no per això ha de deixar de defensar, si cal contra tothom, els valors veritables, que són els seus.
Aquesta mena de raonament ha evolucionat amb el temps, afortunadament, però més en la forma que en la substància. Així, el discurs oficialista espanyol ha substituït els valors vinculats a la defensa de la fe catòlica per la invocació de la Constitució espanyola i d’“Europa”, però la consciència de “reserva espiritual” dels valors veritables, roman intacta. Així s’ha vist, i s’està veient, en el cas de les ordres europees de detenció (euroordres) sol·licitades a diversos estats per aconseguir l’extradició del president Carles Puigdemont.
Després de la retirada tàctica de la primera euroordre davant la justícia belga, el ministre de Justícia espanyol va insinuar que potser caldria modificar la Decisió marc que la regula, per ampliar-la a aquells delictes pels quals es demanava l’extradició de Puigdemont. És a dir, si l’euroordre no ens serveix, és perquè necessita una modificació, i això ho han d’entendre les institucions de la Unió Europea i tots els estats membres. L’èxit d’aquesta mena de proposta era perfectament previsible, tant és així que, de forma gairebé immediata, la Comissió Europea va respondre que la regulació de l’euroordre ja era prou completa. En altres paraules, no calia afegir-hi nous tipus delictius “a la carta” per a satisfer els desitjos del govern espanyol.
L’opinió pública alemanya va descobrir amb estupor la part més xenòfoba i intolerant d’aquell país al que consideraven l’alumne espavilat del Sud
Res comparat, però, a la plantofada del tribunal de Schleswig-Holstein amb la seva negativa a autoritzar l’extradició de Puigdemont per rebel·lió, amb perspectives que la petició per malversació de fons no tindrà gaire millor recorregut. L’opinió pública alemanya va descobrir amb estupor la part més xenòfoba i intolerant d’aquell país al que consideraven l’alumne espavilat del Sud. Els improperis i amenaces llançats des de la premsa progovernamental contra el poble alemany i les declaracions de polítics del Partit Popular que menyspreaven el tribunal de Schleswig-Holstein, semblaven més propis de la propaganda d’un estat totalitari que dels usos habituals d’un estat democràtic de dret.
No és, doncs, estrany que Rajoy i el seu govern hi hagin posat sordina . Però, ep!, això no vol dir que renunciïn a la seva pretensió: “sostenella y no enmendalla”. Les formes són més suaus i civilitzades, els exabruptes i insults s’han substituït per entrevistes i articles a la premsa alemanya, però la qüestió de fons segueix sent la mateixa, i és que els jutges de Schleswig-Holstein s’han equivocat, i amb la seva equivocació han posat en perill tot el projecte europeu. Novament, Espanya vol defensar Europa contra sí mateixa.
En aquesta lluita per defensar el veritable esperit europeu, estan disposats a interposar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE, amb la idea que aquest esmeni la plana al tribunal de Schleswig-Holstein i li digui que s’ha excedit en la seva aplicació de l’euroordre. Aquesta acció estaria relacionada amb les reunions que la fiscalia espanyola ha mantingut amb la d’aquell tribunal, al que només tres dies abans es referien com una especie de audiencia provincial, i es justifica amb l’al·legació de diverses sentències relatives a l’aplicació de l’ordre europea de detenció. Bé, no podem descartar en absolut que això pugui passar i tot plegat acabi amb una sentència del Tribunal de Luxemburg sobre els límits de la interpretació de la normativa sobre l’euroordre. Però, honestament, crec que algú els hauria d’advertir dels riscos que els comportaria portar endavant aquest procediment davant el TJUE.
S’haurien de pensar bé això de la qüestió prejudicial –tret que es tracti només d’una fantasmada– ja que hi ha un risc molt elevat que acabi en un desastre com el del 1898
D’entrada, cal tenir en compte que, en el moment actual, la decisió d’interposar la qüestió prejudicial correspon exclusivament i única al Landesgericht de Schleswig-Holstein, que és el tribunal que coneix l’assumpte. Ni les parts en el judici, ni tampoc la fiscalia –molt menys un tribunal d’un país tercer– el poden obligar en cap supòsit a plantejar la qüestió, si ell no veu cap dubte d’interpretació o validesa de la normativa de la UE. Això, per cert, ho sap prou bé el Tribunal Suprem, que ha desestimat nombroses peticions de qüestions prejudicials presentades per les parts. En conseqüència, el marge d’actuació al respecte de les autoritats espanyoles és, ara mateix, nul. Tot depèn del que resolgui el tribunal alemany.
En segon lloc, i fins i tot en el cas que la qüestió prejudicial s’arribés a tramitar, el que no farà mai el TJUE és entrar a comparar normatives nacionals, ni molt menys a censurar un tribunal d’un estat membre o convertir el procediment prejudicial en una mena de via de recurs contra sentències de tribunals d’altres estats membres. El Tribunal de Luxemburg és molt curós a l’hora d’evitar que les seves sentències es puguin utilitzar per a finalitats més enllà de les previstes als Tractats, és a dir, interpretar o valorar la validesa de les normes comunitàries.
Last but not least, el procediment prejudicial no es limita a les parts en el judici principal, ni tan sols a Espanya i Alemanya, sinó que permet la participació de la Comissió Europea i de tots els membres de l’Espai Econòmic Europeu, que són tots els de la UE més Noruega, Islàndia i Liechtenstein, a més de l’òrgan de vigilància de l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC o EFTA). Tots ells, en efecte, poden presentar al·legacions en el procediment, la qual cosa, en un cas com aquest, amb una notable càrrega política i una divergència de criteris entre dos sistemes jurisdiccionals estatals, pot acabar derivant en un judici polític de fet, d’àmbit europeu, sobre l’actuació dels tribunals espanyols en relació a Catalunya, cosa que no crec que interessi gens a La Moncloa.
Per tot plegat, crec que s’haurien de pensar bé això de la qüestió prejudicial –tret que es tracti només d’una fantasmada– ja que hi ha un risc molt elevat que acabi en un desastre com el 98 o el de la Armada Invencible.
Ferran Armengol Ferrer és Professor associat de Dret internacional públic i relacions internacionals, Universitat de Barcelona
