El perquè del deute de la Generalitat

Núria Bosch: «El perquè del deute de la Generalitat»






Freqüentment em trobo que la gent em pregunta per què la Generalitat és una de les autonomies més endeutades. Segons les dades del Banc d’Espanya de finals del 2015, Catalunya és la tercera comunitat amb un percentatge de deute respecte al PIB més alt, un 35,3%. La mitjana del deute autonòmic se situa al 24,2% del PIB.
Davant d’aquest fet, cal dir, en primer lloc, que la crisi econòmica ha afectat greument les finances de totes les autonomies. L’impost sobre transmissions patrimonials, que està cedit totalment a les comunitats autònomes, va caure en picat per la crisi del sector immobiliari, la qual cosa va afectar negativament les seves finances.
L’any 2000 la Generalitat tenia un endeutament del 8,3% del PIB, que va disminuir fins al 7,8% el 2007. Però a partir d’aquest any, l’últim de bonança econòmica, l’endeutament es dispara i quatre anys després, el 2011, ja assolia el 22% del PIB. Des d’aleshores ha anat creixent, però a una taxa inferior, fins a arribar al nivell actual, 35,3%. Aquest procés, amb més o menys intensitat, l’han experimentat totes les autonomies.
En segon lloc, el sistema de finançament autonòmic és molt deficient, i perjudica clarament Catalunya. Les dades de l’any 2013, les últimes oficials, mostren que aquest sistema va proporcionar a la Generalitat 2.075 euros per habitant, i la mitjana autonòmica és de 2.128 euros. El mateix sistema proporcionaria 2.298 euros per càpita si no hi hagués cap contribució a la solidaritat. En canvi, hi ha autonomies que disposen d’uns recursos per habitant molt per sobre de la mitjana, com ara Extremadura (2.572 euros), la qual només disposaria de 1.482 euros si no rebés recursos en concepte de solidaritat interterritorial. És obvi que hi ha d’haver solidaritat entre els territoris, però en el cas espanyol està mal dissenyada, és excessiva i arbitrària.
A més a més, l’Estat, que ha de transferir més del 80% dels recursos a la Generalitat, ja que és qui recapta els impostos, ho fa malament, amb bestretes que estan subestimades i liquidacions que arriben amb retard, fet que provoca més endeutament.
Es pot dir, doncs, que les deficiències del model de finançament autonòmic constitueixen un dels problemes estructurals de l’economia espanyola. Amb més de tres dècades d’estat autonòmic no s’ha dissenyat un bon model i que alhora sigui estable en el temps. L’estalvi de les autonomies (diferència entre els ingressos corrents i les despeses corrents) és negatiu, cosa que demostra que els recursos que reben no s’adeqüen a les seves necessitats de despesa, les quals incorporen els serveis essencials de l’estat del benestar, llevat del pagament de les pensions i de les prestacions d’atur.
Ara bé, es pot dir que la falta de recursos pot ser l’excusa que es dóna per amagar una mala gestió dels recursos públics. Aquesta no és una qüestió senzilla d’analitzar, però el que sí que es pot demostrar és que hi ha una clara correlació negativa entre les autonomies que històricament han tingut uns recursos per sota de la mitjana i les que estan més endeutades. És a dir, com menys recursos, més deute, i viceversa. El País Valencià, les Illes Balears i Múrcia, que, igual que Catalunya, sempre han estat castigades pel model de finançament autonòmic, són de les més endeutades. El País Valencià és la comunitat que té un deute més alt en relació al PIB, 41,3%, les Illes Balears ocupen la quarta posició, després de Catalunya, amb un deute del 30,4%, i Múrcia la cinquena, amb un 27,3%.
A la regla anterior hi ha dues excepcions clares. Una és Castella-la Manxa, que, amb uns recursos per sobre de la mitjana, és la segona comunitat més endeutada, 35,5%, i la Comunitat de Madrid, que, amb uns ingressos per sota de la mitjana, està relativament poc endeutada, 13,6%. S’hauria de fer una anàlisi més exhaustiva del cas d’aquestes dues comunitats, però en el de Madrid segur que la capitalitat en pot ser un factor explicatiu.
Tenint en compte aquest nivell d’endeutament, una altra pregunta que la gent fa és si el podrem assumir si Catalunya esdevé un estat independent, i també s’hagi de fer càrrec d’una part del deute de l’estat espanyol.
La resposta és que la situació no serà pas més negativa que l’actual. Hem de tenir en compte que actualment formem part d’un estat que ja està molt endeutat. El deute de tot el sector públic espanyol és de l’ordre del 99% del PIB, i el de l’administració central del 72,9% del PIB. Amb la independència, la Generalitat hauria d’assumir una part d’aquest últim, no pas del deute total del sector públic, que engloba el d’altres autonomies i corporacions locals. Però, d’aquest deute, ara ja també n’assumim una part, que financem anualment amb els nostres impostos. En concret, en suportem el 19,5%, que és el percentatge que representen els ingressos detrets de Catalunya sobre el total estatal.
Amb la independència hauríem de negociar quina part del deute espanyol ens quedem. Es podria repartir segons el nostre pes econòmic, en funció de la població, d’acord amb el pes de la inversió estatal a Catalunya, etc. El criteri més desfavorable seria el del pes del PIB català en relació al total estatal, 18,8%, però encara seria inferior al de la nostra contribució actual, 19,5%. No cal dir que la situació seria més favorable si es repartís segons la població, 16%, o en relació al pes relatiu de la inversió estatal, al voltant del 9%.
Per tant, la millor manera d’acabar amb l’increment del deute de la Generalitat és que Catalunya pugui tenir el seu propi estat, amb una Hisenda que està més que demostrat que li proporcionaria els ingressos suficients per finançar un nivell de serveis públics més alt i de més qualitat que actualment.