‘Indepes’ i ‘comuns’: fem un tracte?

‘Indepes’ i ‘comuns’: fem un tracte?
«Passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara»


VilaWeb.cat  



«Passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara»

Els ‘espanyacanvistes’ són com els ‘processistes’, però en versió espanyolista: així com els segons viuen en el confort d’un procés d’independència continu, els primers fan el mateix amb l’eterna promesa de canviar Espanya: que no els ve d’un dia ni de dos… segles, vaja. Doncs bé: el 26-J, si no hi ha res de nou des del 1977, a Catalunya tornarà a guanyar un partit que promet el canvi a Espanya, En Comú Podem, i és clar: els ‘indepes’ temen que, amb el relleu generacional, la força i l’empenta que demostren, el fracàs de les generacions anteriors caigui en l’oblit i pugui rebrotar un ‘espanyacanvisme’ còmode amb il·lusions renovades.
Com a ‘indepe’ que s’ho mira des d’una de les opcions en què ens diluirem diumenge –tigres, lleons, marmota, Pacma, altres, abstenció–, crec que allò que més convé a Catalunya és que guanyin els ‘comuns’ amb el seu referèndum pactat i ens traiem un altre ‘i sí?’ de sobre. És l”i sí?’ dels votants que ignoren –volent o sense voler– les setze vegades que uns altres catalans ja van baixar a demanar-ne un al Congreso i que la dissetena vegada, la que intentaran via Podem, la sentiran com si fos la primera. Hi ha experiències que s’han de viure. És com Ciutadans quan fan alguna piulada en català i els torna l”amor’ que prodiguen per la nostra llengua. No sé si se m’entén: que els cops de porta, perquè ens facin mal, ens han de picar al nas propi.
Doncs això, que davant la perspectiva d’una emocionant ‘primera vegada’, els ‘comuns’ tenen una il·lusió que no se l’acaben. I quina enveja que (em) fan, no és ironia. La il·lusió catalana ha canviat de bàndol, i els ‘indepes’ estem desconcertats: mentre nosaltres ens autoboicotem per una coma del full de ruta, i que si RUI, que si DUI, ells, plim-plim-plim, són capaços de contradir-se i recontradir-se diverses vegades al dia; de reconèixer i negar la sobirania catalana; de demanar el vot de l’independentisme aquí i de vendre’s com els que el poden derrotar, allà; de ser republicans i monàrquics alhora; de defensar el dret d’autodeterminació i Gibraltar espanyol, però ei: endavant les atxes, tu, fem pinya per un objectiu comú, que no és pas cap d’aquests detallets que posen nerviosos els ‘indepes’: no és el corredor mediterrani, no és l’exèrcit patriota, no és cap referèndum; és fer fora el PP del govern espanyol. Això és anar per feina, i jo m’hi trec el barret.
Els ‘comuns’ ho han d’entendre: els ‘indepes’ estem de mal humor perquè el seu pragmatisme no el sabem tenir. I ens hi emprenyem, ells que no tenen gens de culpa d’haver estat més llestos que nosaltres. I, crescuts com van, ens demanen que no ens equivoquem d’adversari, que els ‘comuns’ són els únics aliats que podrem tenir si mai els hem de menester. I que atacant-los com ho fem dinamitem aquesta hipotètica aliança futura, i que, eheem… posats a demanar, que diumenge els votem. És admirable. Que els donem suport, ens demanen, per ajudar-los a fer fora no sé qui de no sé quin govern que ens importa un rave. I és que, quan manin els seus, aconseguiran el que no ha aconseguit mai ningú en tota la història i, com diu el líder Iglesias, ja no voldrem marxar d’Espanya mai més. Jo no sé com tot això no se li havia acudit a ningú abans.
Doncs la idea d’ajudar-nos ‘en comú’ la trobo una gran pensada, si no fos que el moment que els ‘indepes’ els necessitarem com a aliats ja ha sigut, i és ara. I passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara. I es dediquen a fer partidisme, confonent deliberadament la tasca titànica de fer un nou país amb quelcom tan vulgar, en comparació, com fer un simple govern. I jugant hàbilment la carta de dir que tenen independentistes a les seues files, però sense haver-ho de demostrar mai, ara troben injust el tracte que reben dels qui volen d’aliats. Home: tot això, abans de demanar el vot, ens ho hauríem de fer mirar.
Dit això, i acabo, no estic pas en contra d’ajudar els ‘comuns’ a fer el canvi que somien. Els ‘indepes’ tenim molt per aprendre’n, d’ells, ja ho he dit abans. Per tant, no defensaré mai els atacs que rebin del sobiranisme, no veig el sentit de pagar amb ingratitud la ingratitud. Tothom qui vulgui millorar el país que estima té dret a intentar-ho a la seua manera. Ara bé: si es tracta de ser aliats, demostrem-ho amb fets. Si jo fos un partit ‘indepe’ que es presenta diumenge, els recolliria el guant proposant un tracte: jo us ajudo a investir el vostre president espanyol, i vosaltres ens ajudeu a construir la revolució catalana, que també és vostra. Liquidem el processisme i l’espanyacanvisme d’una vegada, posem objectius, i, sobretot, posem terminis: és molt bonic riure’s dels ‘divuit mesos dels processistes’, o de la seua ‘tornada al referèndum’ (unilateral!); però la promesa del referèndum pactat, que implica un canvi inèdit d’hegemonies a Espanya, no pot ser per un període que vagi des d’avui fins a l’eternitat.
© Partal, Maresma i Associats sl