corrupción empresarial... untar a partidos políticos para crecer

El 54% de las empresas españolas considera que el único camino para garantizar el éxito de un negocio son las conexiones políticas, según recoge el último Eurobarómetro realizado por la Comisión Europea respecto a las ‘Actitudes empresariales hacia la corrupción en la UE’. Un porcentaje que se sitúa diez puntos por encima de la media europea en esta percepción por parte de las propias compañías del estrecho vínculo que existe entre la notoriedad empresarial y las relaciones con las administraciones.
 La cifra ha subido un 2% respecto a 2013 y coloca a España en la octava posición del ranking, por debajo de países como Eslovenia (68%), Portugal (66%), Italia (65%) o Bulgaria (65%). No es el único dato que refleja el alto grado de corrupción que, según los propios negocios, afecta al sector empresarial en nuestro país: un 77% de los consultados cree que los sobornos facilitan la obtención de concesiones de servicios públicos.
 La mayoría de las empresas encuestadas, pertenecientes a los sectores de la energía, la salud, la ingeniería, la construcción, las telecomunicaciones y las finanzas, se muestra preocupada por esta situación, pues un 82% apunta que la corrupción y los favoritismos obstaculizan la competencia. En este sentido, un 56% cree que la corrupción les ha impedido ganar licitaciones o concursos públicos.
 Por otro lado, un 78% de las empresas considera que los castigos a los corruptos, ya sean multan o penas de cárcel, no son los apropiados, es decir, no son suficientes, pese a que se trata de un problema generalizado en España para el 93% de los consultados. En cuanto a las prácticas más comunes, según su percepción las más comunes en nuestro país son favorecer a amigos y familiares en el núcleo de las instituciones públicas (57%), la evasión de impuestos (50%) y el favoritismo a amigos y familiares en los negocios (42%).


ASESORES DE PUBLICACIONES S.L.

Iglesias promet un referèndum a Catalunya en el primer any de legislatura

Creu que el PSOE mana massa sobre el PSC i critica que vulguin solucionar el problema de Catalunya traslladant el senat a Barcelona


VilaWeb.cat  


El candidat de Podem a les eleccions espanyoles, Pablo Iglesias, s’ha compromès a convocar un referèndum de forma urgent i en el primer any de legislatura a Catalunya si guanyen les eleccions del 20 de desembre. ‘Més d’un any em semblaria no assumir l’actualitat d’un tema que es podria haver resolt fa bastant temps’ ha dit. Iglesias ha participat al Barcelona Tribuna i ha considerat que es podrien entendre amb els socialistes i especialment amb els catalans en el tema de Catalunya, però ha posat èmfasi en el fet que el PSOE ‘mana massa’ sobre el PSC i no s’escolta el discurs que molts socialistes catalans voldrien plantejar en aquest moment.
Majoria absoluta per a fer-lo
El candidat d’En Comú Podem a Barcelona, Xavier Domènech, també ha parlat aquest matí de la proposta de referèndum. Ha reivindicat un referèndum amb un ‘debat real’. ‘Quan tinguem el referèndum, tindrem un debat molt interessant sobre el futur.’ Amb tot, ha reconegut que Podem ha de tenir majoria absoluta per a poder fer el referèndum.


© Partal, Maresma i Associats sl

La Junta Electoral obliga a TVE a ofrecer el debate a nueve en 'prime time'

   
Qué votas si eliges una candidatura de confluencia en Cataluña, País Valencià y Galicia
 Los acuerdos firmados por En Comú Podem, Compromís-Podemos y En Marea estipulan qué harán los diputados electos cuando se constituya el Congreso
 El objetivo principal es lograr el grupo propio, con beneficios cuantitativos y cualitativos: financiación, personal, iniciativas políticas y presencia propia en los órganos de control y comisiones
 Las diferencias entre los procesos vienen en caso de no obtener los números suficientes para formar el grupo

Los  procesos de confluencia desarrollados en Galicia, Cataluña y País Valencià han deparado sendas candidaturas unitarias e independientes que aspiran explícitamente a tener un grupo propio en el Congreso. En las dos primeras comunidades concurren, además de movimientos y partidos del ámbito territorial, Podemos e IU. En la Comunitat Valenciana, IU rechazó los términos del acuerdo. Los documentos de coalición sellados en cada región determinan, entre otras cosas, qué pasará con los diputados electos. Y no todos dicen lo mismo.


Dichos documentos firmados por las distintas partes no son públicos. La información recopilada por eldiario.es para este artículo proviene de fuentes de los distintos partidos y movimientos que integran las tres coaliciones.
Todos, sin excepción, quieren un grupo propio. Y así lo dejan claro las partes, tanto a nivel regional como estatal. Esto tendría importantes ventajas cuantitativas y cualitativas: les permitiría presentar iniciativas políticas, portavocías permanentes, relevancia mediática, presencia en los órganos de control de la Cámara y en las comisiones, más financiación, personal contratado, oficinas propias, etcétera. La apuesta política está clara y asumida por los partidos.
Según  la encuesta del CIS publicada la semana pasada los números les salen. O casi. El actual reglamento del Congreso  establece tres criterios para constituir un grupo: 15 diputados, 5 diputados y un 15% de los votos en las circunscripciones en las que se presente la candidatura; o 5 diputados y un 5% de todo el voto válido a nivel estatal. El barómetro público de opinión ofreció la estimación del reparto de diputados por circunscripciones, pero no del porcentaje de voto.
En Galicia, En Marea (Anova, EU y Podemos) lograría entre 5 y 6 diputados y al menos uno en cada provincia, lo que permite deducir que cumpliría el criterio del 15% de votos, ya que por debajo es muy difícil obtener representación. En el País Valencià (Compromís-Podemos), con siete escaños, se da la misma circunstancia.
En Cataluña (Barcelona en Comú, Podem, ICV y EUiA) los números no dan por muy poco. Aunque En Comú Podem ganaría las elecciones generales en la comunidad con 10-11 diputados según el CIS, el barómetro deja a la candidatura sin representación por Lleida, lo que vaticina un porcentaje de votos por debajo del 15%. En Barcelona lograría 8 ó 9 diputados.
Otras encuestas son menos optimistas. La  más reciente publicada por eldiario.es deja a las candidaturas de confluencia por debajo de los límites que marca el reglamento del Congreso para tener grupo parlamentario.
¿Qué pasa si no dan las números para tener grupo?


Aquí entrarían en juego los acuerdos alcanzado por los partidos que integran cada candidatura. "Podemos lo tiene clarísimo y trabajará para que tengamos grupo propio. Es su relato", señalan desde En Comú Podem. Fuentes de la dirección del partido de Pablo Iglesias lo confirman: harán lo posible para obtenerlo. El propio candidato  pidió el pasado sábado en Barcelona el voto para En Comú Podem para impulsar "el mayor grupo catalán" la próxima legislatura en el Congreso.
Para ello habría dos opciones. La primera, presionar para que la Mesa del Congreso sea laxa en la aplicación del reglamento, algo que ya ha ocurrido en el pasado, pero que no tienen garantizado que ocurra tras el 20D.
En la legislatura que ahora termina, UPyD obtuvo el beneplácito del órgano para tener grupo aunque no cumplía el 100% de los criterios que marca el reglamento. En una situación muy parecida, sin embargo, Amaiur recibió el  no de la Mesa. Todas las encuestas vaticinan una Cámara Baja muy repartida por lo que la Mesa será también de composición plural.
La misma situación que en Cataluña se contempla en el País Valencià y en Galicia. Fuentes conocedoras indican que los acuerdos señalan que Podemos presionará para que la Mesa autorice un grupo valenciano y otro gallego.
La segunda opción pasa porque el grupo de Podemos preste diputados para alcanzar el mínimo necesario para formarse. Ha sido práctica habitual en el pasado reciente que está también amparada por el reglamento del Congreso ( Artículo 24.3). Un dirigente de Podemos reconoce a eldiario.es que en el caso catalán, el que más complicado lo tiene según el CIS, se cederán los diputados necesarios. El partido de Pablo Iglesias tendrá, según los sondeos, diputados de sobra para hacerlo. Además, estos volverían al grupo de Podemos tras la constitución de los demás.
¿Y si aún así no dieran los números? Los acuerdos recogen todas las opciones, según las fuentes consultadas, por remotas que puedan parecer. En este punto las diferencias sí son notables.
En Marea ha pospuesto la decisión a después del 20D. Esta se adoptará por consenso o, en caso de no lograrse, por mayoría. Y obligará a los diputados electos, que en todo caso funcionarán como un grupo propio.
En Cataluña está más claro el asunto y, en principio, los diputados se integrarán en el grupo de Podemos, aunque a efectos políticos y organizativos funcionarán como un grupo independiente. Esto incluye las iniciativas parlamentarias, pero también la disciplina de voto, que no será vinculante con el resto del grupo, y la financiación.


Por último, la coalición valenciana prevé separarse en caso de no lograr el grupo. Los diputados de Compromís irán por un lado y los de Podemos al grupo estatal de este partido.

Qui fa trampes al final es descobert

Més Gandia demana la dimissió dels regidors que van votar els pressupostos il·legals de 2013 i 2014
- Lorena Milvaques recorda que Compromís ja va presentar una reclamació administrativa als pressupostos de 2013 i 2014, perquè no s'ajustaven a la legalitat, tal i com finalment ha fallat ara el TSJCV. La Llei d’Hisendes Locals obligava els ajuntaments a incloure en el capítol de despeses “els crèdits necessaris per atendre el compliment de les obligacions” contretes per l’administració local.

- MILVAQUES: "L'anul·lació d'uns pressupostos és inaudita i torna a traure el colors a l'Ajuntament de Gandia. Però no serà perquè no ho advertíem des de l'oposició i des de la Intervenció Municipal mateix. l el PP no pot al•legar desconeixement, perquè l’informe que sobre el pressupost va redactar l’interventor municipal advertia que “l’impagament de les obligacions contretes podia comportar greus conseqüències per a l’Ajuntament”. Ara cal que assumisquen responsabilitats ètiques aquells que alçaren el braç, amb noms i cognoms, van votar a favor i es van riure dels nostres avisos i de la gent, que ara malauradament pagarà les conseqüències d'un Pla d'Ajust terrible imposat pel govern central per no haver fet els deures en el seu dia. La ciutadania no es mereix aquesta classe de representants públics. Ni al govern, ni a l'oposició"

 Quan en el Plenari del dia 13 de març de 2013 es va sotmetre a votació el pressupost de l’Ajuntament de Gandia per a l’exercici 2013, el Grup Municipal de Compromís ja va anunciar que si el document s’aprovava en els termes anunciats, presentaria una reclamació administrativa contra l’acord d’aprovació. Seguint aquell anunci, el grup presentar eixa impugnació del pressupost perquè, tal i com indicava l'aleshores regidor, Facund Puig,“des del nostre punt de vista, el document aprovat no s’ajusta a la legalitat”. Puig recordava que la Llei d’Hisendes Locals obligava els ajuntaments a incloure en el capítol de despeses “els crèdits necessaris peratendre el compliment de les obligacions” contretes per l’administració local. Compromís, basant-se en l’informe de la Intervenció Municipal, considerava que l’Ajuntament de Gandia tenia unes obligacions adquirides amb un conjunt d’entitats de crèdit, amb les quals va firmar un bon grapat de préstecs, que no podia deixar de pagar.
 
 I és que, tal i com arreplegava l’informe de l’interventor municipal, el pressupost no contemplava, per una banda, cap partida destinada a fer front al pagament dels vora 8 milions d’euros (7.958.287’47€), destinats a l’amortització del capital d’eixos préstecs, corresponents a l’exercici 2013; i per altra banda, cap quantitat destinada al pagament ni de l’amortització ni dels interessos dels préstecs contrets per l’empresa pública IPG.
 
 Amb eixa manera de procedir, avalats per les apreciacions contingudes en l’informe de l’interventor municipal, Compromís entenia que “s’ha vulnerat part dels preceptes continguts en la Llei d’Hisendes Locals i, perresponsabilitat política, creguem que hem d’intentar que açò no prospere”.
 
Com ja va apuntar Compromís en el seu dia, “convé tindre en compte que el govern municipal no pot al•legar desconeixement de la norma en esta qüestió”, perquè l’informe que sobre el pressupost va redactar l’interventor municipal advertia que “l’impagament de les obligacions contretes podia comportar greus conseqüències per a l’Ajuntament”.
 
Puig va recordar que podien haver conseqüències com ara, haver de pagar interessos de demora; la reclamació judicial per part de les entitats bancàries de les quantitats no pagades; el venciment anticipat de l’operació i l’obligació de la devolució de tot el capital la quota del qual no haja sigut pagat; passar a ingressar en el registre de morosos del Banc d’Espanya; o la possibilitat que, en cas de persistència de l’incompliment, el Govern central puga, d’acord amb la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local, dissoldre els órgans de la corporació local.
 
 Doncs bé, vora dos anys després, la Secció Cinquena de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) ha dictaminat que els pressupostos municipals del 2013 aprovats pel govern del Partit Popular al Plenari del 2 de maig de 2013 vulnera, efectivament, les exigències legals imposades en l'article 165.1.a) i 166.1.d) del Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, ja que no contemplava el pagament dels crèdits necessaris per a atendre el compliment de les obligacions.
 
 En la mateixa línia es trobarien els pressupostos de 2014, amb les mateixes advertencies legals de la Intervenció Municipal i dels grups de l'oposició. I els de 2015 que el PP no es va atrevir a aprovar, tal i com ha recordat la portaveu del Grup Municipal de Més Gandia, Lorena Milvaques. "Després d’una intensa setmana amb comissions d’Administració, d’Hisenda, Junta de Portaveus… fent cas omís a les advertències legalitat dels Pressupostos de Gandia per a 2015, per part de l’Interventor i dels grups de l’oposició, el govern del PP va decidir portar-los al Ple Extraordinari. Finalment, després d’un retard de quasi una hora i la ‘misteriosa’ absència per malaltia de la regidora del PP, Emi Climent, la qual ha acabat assistint a la sessió, l’edil d’Hisenda, Guillermo Barber, va anunciar que deixava els Pressupostos sobre la mesa, reconeguent el temor a què l’aprovació comportara conseqüències legals per als regidors del govern"
 És per aquesta raó, que els regidors del Grup Municipal de Compromís a l’Ajuntament de Gandia, Lorena Milvaques i Facund Puig, ja van mostrar la seua indignació pel reconeixement explícit de la il·legalitat per part de Barber i la decissió, sense prèvia comunicació als portaveus."Aleshores ja vam demanar la dimissió de Torró i Barber, com a màxims responsables de la fosca i nefasta gestió econòmica. Dies com hui tinc vergonya de pertànyer a la mateixa classe política que el PP. Després d’una hora de recés i la ‘misteriosa’ absència d’una regidora del PP, han decidit deixar-los sobre la mesa per por a la imputació. Això sí, la culpa era nostra per fer-los xantatge. I de l’Interventor, supose, per fer-los reparos de legalitat”,
És per aquesta raó que Milvaques ha demanat que deixen el seu acta de regidor els actuals edils que en aquell moment votaren a favor, tot i els advertiments legals continuats. "L'anul·lació d'uns pressupostos és inaudita i torna a traure el colors a l'Ajuntament de Gandia. Però no serà perquè no ho advertíem des de l'oposició i des de la Intervenció Municipal mateix. l el PP no pot al•legar desconeixement, perquè l’informe que sobre el pressupost va redactar l’interventor municipal avisava que “l’impagament de les obligacions contretes podia comportar greus conseqüències per a l’Ajuntament”. Ara cal que assumisquen responsabilitats ètiques aquells que alçaren el braç, amb noms i cognoms, van votar a favor i es van riure dels nostres avisos i de la gent, que ara malauradament pagarà les conseqüències d'un Pla d'Ajust terrible imposat pel govern central per no haver fet els deures en el seu dia. La ciutadania no es mereix aquesta classe de representants públics. Ni al govern, ni a l'oposició", ha conclòs la regidora de Més Gandia i vicealcaldessa de la ciutat.

La brutal escalada de la deuda pública, que prácticamente se ha triplicado desde el inicio de la crisis económica y ha subido en 310.000 millones a lo largo de la legislatura, ha dejado facturas en cuatro años por valor de 121.642 millones de euros sólo por el pago de los intereses de esa deuda. Esa cifra equivale casi al 12% de nuestro PIB, y podría haber sido incluso superior si Mario Draghi, presidente del Banco Central Europeo (BCE), no hubiera pronunciado en 2012 aquellas históricas palabras: "Haré lo que sea necesario -para salvar el euro-. Y créanme, será suficiente".

En aquel momento, nuestro país acababa de recibir el rescate financiero europeo tras intervenir Bankia y prácticamente tenía la puerta cerrada de los mercados. La prima de riesgo, diferencial del bono a 10 años español respecto al bono a 10 años alemán y que mide a la perfección el grado de confianza de los mercados financieros en la economía nacional, superaba con creces los 500 puntos básicos, e incluso llegaba a tocar los 648. El tipo de interés que se aplicaba a ese bono superaba el 7%, e incluso en los tramos más cortos, los de letras a tres y a seis meses, se debían abonar tipos insoportables de casi el 4% (este año, en ocasiones, los tipos han llegado a ser negativos).
Desde entonces, el interés a pagar por colocar emisiones de deuda ha ido descendiendo gradualmente, lo que ha permitido al Ejecutivo ahorrar cada año importantes cantidades sobre la previsión presupuestada en cada proyecto de Cuentas Públicas. Así, en 2012, el Ministerio de Economía de Luis de Guindos estimó que se requerirían casi 29.000 millones para abonar esos intereses. Finalmente, y según los datos de ejecución presupuestaria que da a conocer el Ministerio de Hacienda, se gastaron 26.696 millones, 2.300 menos de los previstos.
Cambio drástico
Pero fue en el año 2013 cuando el verdadero ahorro pudo apreciarse. El Ejecutivo elaboró las cuentas para aquel ejercicio en el peor momento para la deuda española, durante el verano de 2012. Así, presupuestó para el pago de intereses algo más de 38.615 millones, la segunda partida más cuantiosa de los Presupuestos por detrás de Pensiones y por delante del dedicado a prestaciones por desempleo. Sin embargo, aquellas palabras de Draghi comenzaron a suavizar la situación, y desde el otoño de 2012 España pudo volver a los mercados aunque aún a coste muy elevado. En los últimos compases del año la prima de riesgo perdió la cota de los 400 puntos básicos, y a lo largo de 2013 siguió reduciéndose hasta acabar en torno a los 200.
Esa reducción en el tipo de interés de las emisiones permitió al Ejecutivo gastar 28.574 millones, 10.100 menos de lo estimado inicialmente, pudiendo dedicar parte de ese ahorro cantidad a las primeras -y tímidas- medidas de estímulo económico tras años de dolorosos ajustes.
En 2014, año en el que se logró un ahorro de algo más de 3.000 millones; y 2015, con el ministro Guindos augurando un gasto 2.500 millones inferior al presupuestado, ha proseguido la mejora. En total, el Ejecutivo ha logrado aliviar la carga financiera del Estado en 17.855 millones. Si no hubiera sido así, el gasto en intereses de la legislatura hubiera sobrepasado los 139.000 millones, más de lo que reciben en todo un año los 10 millones de pensionistas de nuestro país .
Círculo vicioso de la deuda
Las palabras de Draghi, las reformas, la mejora del mercado laboral y el crecimiento del PIB, del 3,4% interanual al término del tercer trimestre, han devuelto la confianza en España, que se nutre de fondos en los mercados con solvencia y verá rebajada en 2016 la partida de intereses de la deuda por cuarto año consecutivo.
Sin embargo, el margen de mejora es menor. El tipo de interés del bono a 10 años, inferior al 1,8%, apenas cuenta con margen a la baja desde hace meses. Y lo mismo sucede con los intereses para el resto de plazos. Además, el enorme volumen del pasivo, que alcanzaba 1,053 billones al término del segundo trimestre, impide que la factura se reduzca más intensamente. Así, el gasto previsto en la partida de intereses del próximo ejercicio será de 33.490 millones, muy similar al esperado para el conjunto del año 2015.
Cuantías tan elevadas para el pago de intereses no hacen sino deducir gastos de otras partidas y provocar que España deba endeudarse aún más para sufragar los servicios públicos. Si a ello se le suma las dificultades de las comunidades autónomas, con una deuda que supera los 240.000 millones de euros y a las que debe socorrer cada año el Ministerio de Hacienda (a través del FLA, del Fondo de Facilidad Financiera y del mecanismo de pago a proveedores), la perspectiva para el pasivo español no es muy halagüeña. Hace unos días, de hecho, la agencia de calificación Fitch auguraba que nuestra deuda se situará en 2024 en el 90,5% del PIB, lo que equivaldrá, teniendo en cuenta el crecimiento económico, a un pasivo superior al billón de euros por al menos una década más.
La única buena notica que ofrece el endeudamiento de las AAPP se refiere a la contención que refleja desde el pasado año. Superados los efectos del rescate bancario, los fondos de rescate de Hacienda se confirman como el factor más estresante para el pasivo. Pero la reducción del déficit, que ha pasado del 9,6% al entorno del 4,5% actual ha motivado que el porcentaje de deuda sobre PIB escale solo un punto en un año, del 98,4% al 99,5%. 2016 será, si se confirman previsiones, el primer año en diez de rebaja de la cifra global.
Ha crecido en casi 18.000 millones anuales
Antes de que estallase la crisis económica, eran pocos los medios de comunicación que fijaban su lupa en la partida presupuestaria dedicada al pago de intereses. En años de bonanza, y con un pasivo que permaneció estable entre los 370.000 y los 390.000 millones desde el año 2000 y hasta 2007, esa partida rondaba los 16.000 millones de euros, 23.000 millones menos que los más de 35.000 millones que debieron ser presupuestados para sufragar los intereses de los años 2013, 2014 y 2015.
El 2014, de hecho, se lleva la palma hasta ahora. Con un nivel de deuda superior al 98% del PIB, el Tesoro debió abonar unos intereses de 33.372 millones, más dinero del empleado para pagar las prestaciones de desempleo de todo un año.

Dimite el alcalde de Ciudadanos de Espartinas (Sevilla) imputado por prevaricación

El alcalde de Espartinas, José María Fernández, de Ciudadanos (C’s), ha dimitido de su cargo debido a un asunto administrativo relacionado con el Plan de Ayuda a la Contratación de la Junta de Andalucía, explica Ciudadanos en una nota.
Los hechos denunciados son consecuencia de una batalla librada en el ayuntamiento por el ex teniente de alcalde de este pueblo sevillano, Javier Jiménez, del Partido Popular, imputado por malversación de caudales públicos.
lainformacion.com destapó este miércoles que el regidor de Ciudadanos ha sido citado como imputado por presunto delito de prevaricación. Según se indica en la cédula de citación, a la que este diario ha tenido acceso, José María Fernández deberá declarar el próximo 20 de enero. La citada cédula tiene fecha de 29 de octubre.
Este diario ha tratado de ponerse en contacto con el regidor en repetidas ocasiones a lo largo de esta mañana, sin éxito.
Fernández, el único alcalde con que cuenta Ciudadanos en Andalucía, fue investido el pasado junio gracias a la abstención de los cuatro ediles del PSOE en la localidad. El grupo 'naranja' cuenta con seis.
La causa por la que se le imputa son las presuntas irregularidades en el sistema de contrataciones municipales del Plan de Emergencia Social, financiado por la Junta de Andalucía, y que en su día fueron denunciadas por el grupo del PP y una vecina de la localidad, excluida tras el cambio de baremos. Según los informes del secretario municipal y de los técnicos que participaron en la baremación, los contratos, un total de 18, se firmaron sin respetar el período de alegaciones, entre otras irregularidades.
El entonces portavoz popular, Javier Jiménez, presentó una denuncia por prevaricación contra el equipo de Gobierno. Según los populares, varios de los contratos se firmaron cuando aún no había concluido el plazo establecido legalmente para presentar alegaciones. Los populares afirmaron además disponer de una grabación entre Ignacio Rubio, edil de asuntos sociales, del PSOE, y la vecina excluida de las contrataciones-que emprendió una huelga de hambre en protesta por la situación- en las que se admitían irregularidades en la baremación con conocimiento del alcalde.


El Consistorio decidió entonces retrotraer las actuaciones al momento de apertura del período de alegaciones, para permitir a los 64 solicitantes emprender las acciones oportunas.
Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía afirma en una nota que la renuncia del alcalde de Espartinas no está relacionada con un caso de corrupción política sino con un tema administrativo. Asimismo, quiere denunciar que este litigio lo ha abierto el PP contra el regidor de Ciudadanos que fue el claro vencedor en las elecciones del pasado 24 de mayo después de 32 años de gobiernos con mayorías absolutas del Partido Popular.
José María Fernández, añade el partido de Albert Rivera, ha decidido dimitir de su cargo de alcalde para no perjudicar al partido.

Entrevista a Gabriel Rufian

El candidat d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián (Santa Coloma, 1982), va canviant sense manies del català al castellà al llarg de tota l’entrevista. Sense pensar-hi ni donar-hi cap importància. Amb aquesta naturalitat, la mateixa amb què, com ell explica, ha viscut a Santa Coloma on va créixer o a Sabadell on ara resideix, s’ha convertit en una de les novetats de la campanya: el cap de llista d’Esquerra, un autèntic desconegut fa pocs mesos, que fa bandera de la defensa de l’independentisme en castellà.
D’on surt Gabriel Rufián? Ha aparegut gairebé de cop i volta…
La veritat és que no hi ha misteri. Com tants altres vaig estudiar a la Universitat i treballava de tot per pagar-me els estudis. Després d’un màster vaig entrar a una empresa com a becari i allà hi vaig estar nou anys treballant. Va arribar un moment en què era incompatible l’activitat en l’empresa privada amb l’activitat més pública. Principalment després d’entrar a l’ANC, on l’exposició mediàtica era molt més gran. Vaig haver de decidir i vaig optar per dedicar-me d’una forma més intensa i exclusiva a aquest món.
I la vinculació amb ERC?
Des dels inicis de Súmate vam tenir contactes amb tots els partits del procés. Era inevitable, compartíem actes, trobades, xerrades… Sóc d’esquerres. L’afinitat ja hi era. Nosaltres a Súmate començàvem a interpel·lar els partits per dir que intentàvem fer independentisme en castellà, que potser podia arribar fins a on encara no s’havia arribat. També perquè hi havia formacions com Ciutadans que usaven la llengua com una mena d’arma llancívola. Volíem explicar que això no anava d’orígens o de llengua, sinó de tenir un país de tots i per a tots.
Alguns s’han dedicat a gratar en el seu passat a veure què hi troben…
A mi em consta… No hi ha misteri. No trobo tan estrany que gent com jo que venim de fer política al carrer, en un moment determinat donem aquest pas endavant. No faig res que no hagi fet tota la meva vida. Jo vinc d’una tradició d’esquerres molt determinada, és el que he viscut a casa meva. Potser no és tan habitual que algú com jo, que no tinc militància o història pública prèvia, tingui aquesta oportunitat entre cometes, però no m’ho prenc com un tema personal. És una victòria de tot aquest procés el fet que persones que vénen del carrer siguin a segons quins llocs.
Però inquieta en alguns àmbits que algú que fa bandera que es castellanoparlant defensi l’independentisme…
Sectors de l’unionisme més reaccionari… L’independentisme en castellà reflecteix una mica la seva derrota. Ells contínuament venen el relat que aquí la gent està enfrontada per l’idioma, que el castellà està perseguit. Si fem 30 segons de discurs independentista en castellà et carregues tot aquest relat trampós. Per això estan una mica més neguitosos del compte. Ha passat des del primer moment. A Súmate ho tenim molt interioritzat que hi haurà gent que estarà contínuament atacant. Si estan tan nerviosos és perquè incidim en les seves mentires.
Quina és, doncs, la qualitat de Gabriel Rufián per ser cap de llista?
No és tant un tema personal. Potser el fet d’intentar interpel·lar gent que potser fins ara no s’havia sentit interpel·lada, arribar a gent que potser no s’havia arribat, reflectir que aquest procés no va d’un barri, un polític o un partit determinat, sinó d’un munt de gent que són fills i néts d’aquells que van arribar a aquest país fa tant de temps i potser pensaven que aquest procés no anava amb ells. Potser perquè es feia en un determinat idioma.
Fins ara l’independentisme en general no ho havia intentat, això d’obrir-se més?
Sí i no. Aquest país ha canviat moltíssim. Hem fet coses que semblaven impossibles. Parlar a la Diada en castellà semblava impossible. I ha passat. Fer aquesta revolució semblava impossible i s’està fent a la catalana, sense trencar una sola paperera. Ho repeteixo: jo que vinc del Fondo de Santa Coloma de tota la vida he sentit parlar català, castellà, i un munt de llengües, i fins i tot a la mateixa persona en poques hores. És el país que tenim. És important fer-ho perquè tenim una maquinària mediàtica de poder enorme a sobre que diu que això va d’una llengua determinada i una classe determinada. I no. Això va de tothom.
Va conèixer Oriol Junqueras, fa un any, a casa seva…
Teníem amics en comú. Vam fer un dinar a casa seva. Jo anava amb una mica de respecte, no sé si la paraula és por, pel personatge. Amb molt poques ganes de parlar. I el primer que em va preguntar va ser “tu, què n’opines”. I vaig haver de parlar i ell escoltava. Em va semblar que això era una mica especial. No m’ho esperava. També em va passar amb Toni Comín. Escoltava.
I què li va explicar?
Que hi havia moltíssima feina a fer. Li vaig explicar la feina que havíem fet a Súmate, que coneixia perfectament. I que se’n podia fer molta més. Calia anar on no s’hi havia anat tant i parlar amb qui no s’hi havia parlat. Hi va haver una bona sintonia.
Ha anat per tertúlies de mitjans espanyols. Què li diuen?
Tampoc tant! Sí que he estat en platós una mica especials. No entenen res. Perquè no ho volen entendre. La seva percepció és que ets un dels seus i què fas allà. Tenen un estereotip d’independentista molt determinat. No només de l’independentisme. De gairebé tot. Parlem de cadenes que pertanyen a una dreta molt reaccionària. Quan veuen que ets un tipus normal que no crida ni insulta ni poden treure’t de polleguera, ho porten pitjor. No és mèrit meu, és demèrit d’ells. S’enfaden molt.

“Els radicals no som nosaltres, són ells” / S.A.
Té família a Andalusia?
 Sí
I què en pensen?
Jo vinc d’una tradició d’esquerres que està a favor del dret d’autodeterminació dels pobles. I ho tinc més fàcil. També tinc família que ho veu no tan clar però ho respecten molt. No discutim per aquest tema ni molt menys.
Al dinar de Nadal parlen sense problemes…
I tant! Aquest estiu va venir família d’Almeria que són votants de Ciutadans. Parlem amb absoluta normalitat. No hi ha cap problema.
S’ha trobat a faltar una certa resposta d’aquesta esquerra espanyola sempre disposada a mobilitzar-se per tot, però amb el procés no ha dit res…
Sí. Em sembla dramàtic, un enorme acte d’hipocresia. Ho dic amb pesar. Aquells que fa uns anys, com La Tuerka [la televisió per internet de Podem], han acabat quedant com a revolucionaris molt estranys, que regalen el DVD de Juego de Tronos al Rei i, en canvi, aquí diuen que això va de cognoms. Els demostrarem que això es pot guanyar.
Havia tingut simpatia per Podem?
Simpatia no. Els seguia. Iglesias, Errejón, Monedero, Cotarelo… Els seguia i em semblava una molt bona notícia per a l’Estat. Simpatia? No em considerava pròxim a Podem, més que res perquè aquí ja hi havia una majoria configurada a favor del procés d’autodeterminació. Jo veia gent que estava a favor d’aquest procés i després han fet un viratge. Els que han canviat han estat ells, no nosaltres.
L’han decebut?
Com a tants altres. Al final, la cúpula de Podem i de CSQP diuen “no es pot”. Nosaltres, amb tota humilitat, interpel·lem a les bases d’aquestes formacions per dir-los-hi que el canvi, la revolució, la regeneració, és aquí i ara i es diu procés d’autodeterminació.
A Súmate té com a company Antonio Baños. Què li sembla com van les converses amb la CUP per al nou govern?
La notícia seria que fos fàcil. En aquella taula amb polítics tan diferents com el senyor Artur Mas i l’Antonio Baños, seria notícia que es posessin d’acord immediatament. Parlem d’una negociació extraordinària, que requereix paciència, generositat, pragmatisme… però també menys soroll. Forma part de la normalitat que no es posin d’acord. Una mica de paciència, perquè es farà segur.
En parlen amb Baños?
Jo personalment amb ell parlo de tot menys d’això. Per un tema d’amistat. Prou feina té i prou preguntes té a sobre perquè jo també el truqui.
Per tant, Mas serà president?
I tant. Jo estic a les antípodes ideològiques de Convergència i del que representa Artur Mas, però entenc que un país es guanya amb tothom. Si no, no es guanya. El que digui que es pot guanyar el país sense el que representa Artur Mas desconeix el que té davant o no vol guanyar res. Necessitem tothom i el candidat inequívoc de JxSí a la presidència és Artur Mas i va guanyar les eleccions, no?
Un dels seus rivals de campanya és CDC, dins Democràcia i Llibertat, que és un dels socis d’ERC al Parlament. Complica la campanya, això?
No, perquè per a nosaltres no és una confrontació ni és un rival. Venim d’una coalició electoral de fa molt poc. Entenem que anem al mateix en aquestes eleccions: la defensa del vot de la gent i la república catalana, i els desitgem el millor, com a tots els independentistes. Perquè els necessitem forts. Ara bé, sí esperem que a nosaltres ens vagi una mica millor…
Veient com funciona la campanya creu que ha estat un encert anar en llistes separades?
JxSí tenia l’objectiu de guanyar, com mai, el plebiscit que no ens van deixar fer de manera democràtica i normal. Ara estem en un altre escenari, el de defensar aquell resultat. El fet que CDC, o DiL, i ERC des dels seus espais ideològics tan diferents defensin el mateix, és també una manera d’anar junts. No ho percebo com afebliment, sinó com una fortalesa d’aquest procés, com una victòria.
I què hi faran, a Madrid?
El mateix que a Brussel·les. Defensar les institucions i el vot de la gent. Ocupar un espai de poder enorme que és el Congrés dels diputats. Podem no anar-hi, però si no hi anem, regalem el relat del que aquí passa a Albert Rivera, per exemple, a qui només falta sortir en un programa de cuina. Gent amb intencions democràtiques molt estranyes.
I si en quatre anys no s’ha aconseguit tancar el procés d’independència?
No contemplem aquest escenari. No hi ha pla B. Hem de fer el que sempre hem fet, respectar els acords signats, el full de ruta. No estarem ni un dia més dels 18 mesos que marca el full de ruta i, quan es proclami la independència de Catalunya, marxarem, perquè ja haurem fet la nostra feina. Aquesta imatge dels diputats independentistes marxant és molt potent. Podem arribar a molts llocs on fins ara no hem arribat amb aquesta imatge.
Marxaran passi el que passi?
Entenem que ja som un Estat diferent a l’Estat espanyol. Això és el que anem a defensar. Això comporta, quan es proclami la independència de Catalunya, marxar d’un Congrés que no és el nostre.
I si d’aquí 18 mesos no s’ha proclamat?
El que farem serà respectar el Parlament. Tothom vol que es faci de la millor manera possible dels temps que tenim, 18 mesos, no estarem ni un dia més. Si és menys, millor. Si és més, pitjor. Però no estarem ni un dia més.
Heu dit que no formareu part d’una ponència per la reforma de la Constitució?
Es ciència ficció política de la bona. Som davant d’un escenari electoral dramàtic, on guanya PP o el Partit Socialista o Ciutadans. Tres partits que s’assemblen molt perquè són més de dretes que una altra cosa. Són els primers que li diuen cop d’estat al que aquí passa, o amenaça i desafiament. Amb aquesta gent no es pot negociar res. Els radicals no som nosaltres, són ells. I a més parlant d’una Constitució sagrada, que ells canvien en una nit perquè els truca segons qui. No hi ha res a negociar. L’única possibilitat que hi hauria de negociar alguna cosa seria que David Cameron es presentés a les eleccions a Espanya, però crec que no ho fa…
La campanya ha tret a la llum tota mena d’operacions: Menina, salvar al soldado Sánchez…
Em recorda una mica quan ets petit i no t’agrada un menjar, la teva mare t’ho torna a posar un altre cop per la nit amb un altre plat. Que sigui Soraya, Rajoy o Sánchez és el mateix. Els únics que ho podrien entendre, Garzón o IU, són absolutament residuals, minoritaris. Davant aquest escenari el que hem de fer és deixar de parlar de segons qui, i segons quines operacions estranyes, i començar a obeir el que tenim aquí.


© 2015 EL NACIONAL.CAT

ntolerables insultos de Carlos Herrera a la CUP

El periodista de la COPE Carlos Herrera es va referir a la CUP com un grup anarquista, d’extrema esquerra, del tercer mon, troglodita, violent i partidari dels ocupes. El senyor Herrera hauria de saber que la majoria dels simpatitzants de la CUP son joves menors de 35 anys, formats per classes mitjanes-altes, descontents amb les politiques dels partits habituals, desmotivats pel tarannà de la política catalana i que forma un espai de confluència entre diferents organitzacions de l’esquerra independentista revolucionaria que va eclosionar a les municipals de 2003 i que ara és qui té a les seves mans la clau de la Presidència de la Generalitat. Els ha arribat l’hora de prendre decisions polítiques que marcaran el seu futur, de demostrar la seva maduresa i responsabilitat i no tirar per la borda la il·lusió de més d’un milió i mig de catalans que saben que l’enemic no és Mas sinó l’Estat. Confio en que el senyor Herrera hagi de canviar la seva opinió.

13TV financiada per l'esglesia a través del IRPF

13TV es paga amb els diners que els contribuents donen a l'Església catòlica en la declaració de renda.

En total s'han desviat un total de 5,9 milions d'euros cap a 13TV sota l'epígraf "d'activitats pastorals nacionals"

Els diners de l'IRPF que els contribuents destinen a l'església catòlica en la seva declaració de la renda es fan servir per finançar la televisió ultraespanyolista 13TV.S'ha pogut saber després que la revista TIEMPO hagi tingut accés als comptes de l'Església gràcies a la nova llei de Transparència a la qual s'ha hagut d'adaptar l'Estat espanyol. És el primer cop que aquest document s'ha pogut fer públic i posa de relleu les inversions que es realitzen amb els diners que es recullen de la gent que marca la "X" a la seva declaració de la renda. L'any 2013 es van recollir a tot l'Estat un total de 246,9 milions d'euros.

La Conferència Episcopal espanyola, tot i que sempre ho havia negat, ha fet successives aportacions anuals a la televisió segons la memòria que ells mateixos han presentat al govern de l'Estat i que ara s'ha fet pública. En total s'han desviat un total de 5,9 milions d'euros cap a 13TV sota l'epígraf "d'activitats pastorals nacionals", una partida que en global, entre les aportacions a la televisió i altres accions, té un pressupost total del 7,7 milions d'euros. L'any 2012 es van destinar a la televisió un total de 4 milions d'euros i actualment el finançament de la televisió d'Alfredo Urdaci, Isabel Durán i Antonio Jiménez continuen.

Elecciones 20D que ofrecen los partidos?

ERC dice que "después de haber intentado conseguir avances en el autogobierno, es más fácil construir una República de 7,5 millones de personas que no cambiar una Monarquía de 46 millones"

Salario mínimo de 1.000 euros o subida de pensiones un 10%. Esas son algunas de las perlas que pone encima de la mesa Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en su programa electoral para el 20 de diciembre. Todo ello en un supuesto contexto político como si las elecciones a las que se presenta fuesen las del Estado catalán y dando por sentado que dispone de “estructuras de Estado” que en Cataluña no existen. Y es que los republicanos parten de una base programática que lo justifica todo: “El Estado español es irreformable e inviable para acoger las aspiraciones legítimas de los ciudadanos de Cataluña en materia social, económica y cultural. El Estado no ofrece ninguna solución a los problemas que padecemos los ciudadanos”.

Recuerda que “ERC, después de haber intentado conseguir avances en el autogobierno durante 2004 y 2005 por la vía del pacto, ha aprendido que es más plausible construir de nuevo una República de 7,5 millones de personas que no cambiar una Monarquía de 46 millones”.

Pero no solo de intenciones puede vivir el político catalán. La independencia se tiene que vestir, o de lo contrario se caería el programa entero. Y, en este sentido, ERC apuesta por machacar con sus eslóganes tradicionales y expone en el programa de las elecciones generales un anticipo de la paradisíaca República catalana. En realidad, algunos de los puntos (que hacen referencia al contexto de la región mediterránea, por ejemplo), son de hace cuatro años y, por si fuera poco, la mayor parte del programa republicano se pierde en copiar extractos del programa electoral de las elecciones autonómicas, haciendo hincapié en la hoja de ruta específica del Gobierno catalán, algo que queda fuera de contexto de la actividad parlamentaria del Congreso.

La última Diada en Barcelona. (EFE)

De ahí que se puedan encontrar párrafos ‘desenfocados’, como uno que dice que “la República catalana es el conjunto de herramientas para satisfacer las necesidades actuales y de las futuras generaciones en materia política, social, económica y cultural”. Otro dice que “el proceso constituyente de la república catalana es, necesariamente, un proceso ciudadano de abajo arriba, ideológicamente transversal y abierto”. Se trata, en definitiva, de un programapoco coherente y que da la impresión de haber sido improvisado.

Hacia la República valenciana

En la mayoría de los capítulos se limita a alabar la República catalana sin abordar las cuestiones de qué harán sus representantes en el Congreso o cuáles serán sus obligaciones. Por relatar, relata, por ejemplo, el “nuevo modelo de organización territorial” del Estado… pero del Estado catalán, claro. Esa organización territorial se expande en uno de los capítulos a los Països Catalans, ya que habla de articular un proceso donde tengan cabida unaRepública valenciana y la “plena soberanía de las Islas Baleares y del actual Departamento de los Pirineos Orientales, como sujetos políticos (asimétricos, obviamente) que proponen reunificarse políticamente en los términos que acuerden las partes”. O el partido se ha equivocado de elecciones o se ha equivocado de territorio.

El programa republicano es una fuente de sorpresas, porque en otro de sus puntos propone: “La negociación con los estados español, francés y andorrano e impulsar la creación de órganos comunes de relación transfronteriza para facilitar los intercambios culturales y la imprescindible cooperación y especialización en ámbitos como el de las infraestructuras (portuarias, viarias, ferroviarias y aeroportuarias)”.

Esquerra promete, asimismo, incrementar “progresivamente la inversión en políticas sociales desde el 22,8% actual hasta el 30% del PIB”. Lo que no queda claro es si esta medida es para el Estado español o el Estado catalán, porque en el párrafo anterior habla de que “Cataluña se ha de plantear un nuevo contrato social que siente las bases de un nuevo Estado del bienestar”. Bajo el epígrafe de “el sistema educativo de la República catalana”, afirma que “priorizaremos la inversión en las estructuras de Estado de la educación para llegar al 6% del PIB”.