‘La dreta' valenciana ja no pot fer servir l’anticatalanisme’

Obrir aquest 2016 tan ple d'incertesa, de canvis, de situacions que s'albiren imprevisibles entrevistant Joan Francesc Mira, és quasi una responsabilitat, a més d'un gran honor, per al nostre diari i el nostre afany de contribuir a resoldre la voràgine de dubtes que aquest 2015 ens ha deixat. Un home fidel a un discurs que brolla imparable des d'un torrent inesgotable d'idees protegides per la seua infatigable voracitat intel·lectual. Ens rep el Joan Francesc Mira amable, cordial, que mira amb la il·lusió d'un infant la seua enorme biblioteca. Ens respon el Joan Francesc Mira intel·lectual, sempre contundent i amb el suport de dir allò que, fonamentalment, sap. Paraula de Mira...

Eduard Ferrando / Castelló de la Plana

- Després de quasi 20 anys de la publicació de Sobre la Nació dels valencians, apareix araLa nació dels valencians, què és una reedició, una revisió...?
És un llibre que estava exhaurit ja des de feia massa temps i hi havia gent que m’ho demanava, que els agradaria tornar-lo a llegir... i la meua editorial de Barcelona m’ho va proposar. Això sí, jo vaig dir que no el tornava a escriure, que retocaria alguna coseta i no llevaria pràcticament res, algun afegit, alguna nota i ja està perquè crec que la visió, la interpretació, per dir-ho d’alguna forma, i entre cometes la ‘doctrina,’ és la mateixa, això no ha canviat. De fet, han canviat circumstàncies concretes i previsions que podria haver fet i que no han sigut exactament com jo pensava... i és que cada vegada m’agrada menys fer previsions (riu).

- Quins matisos han canviat en referència a l’edició del 1997?
Han canviat dos coses importants: aquella efervescència anticatalanista –i anticatalana-- ha amainat moltíssim, encara que malauradament sempre quedarà algun residu silvestre. La “mala dreta” que tenim ací ho ha pogut aprofitar durant alguns anys, però en general, en la força que puga tindre dins de sectors importants d’esta societat, aquell tipus d’anticatalanisme ferotge, amb blavers virulents, una cosa sectària... diríem que no té ja una importància històrica. D’altra banda trobem una certa evolució del nacionalisme polític, que jo tampoc me l’esperava fa 15 o 20 anys. En els darrers 5 anys amb l’aparició de Compromís, el fet d’haver aprofitat els fonaments organitzatius d’un partit com el Bloc ha produït una evolució, un eixamplament a partir d’una base territorial sòlida, i ha tingut una floració bastant espectacular que jo no m’esperava. I cal sumar-hi l’aportació d’Iniciativa, i també l’aparició d’alguna figura mediàtica, amb tot el que això té de positiu encara que sovint pot ser problemàtic. El fet és que ha aparegut un fenomen de caire popular com és Compromís que ha triomfat fins i tot a l’Horta de València, un territori blaver en les dècades anteriors. Tot açò és el resultat d’una faena de molts anys que no es veia i que ara està mostrant els resultats. Això són les dos coses que crec que han canviat, eixa eclosió de la política valenciana que no és purament valencianista ni purament nacionalista però que incorpora de manera positiva i activa elements bàsics del que una minoria consistent i tenaç hem estat fet i proposant durant molts anys. Un exemple extraordinari i altament representatiu d’aquest fet és la ciutat de València. Qui hauria cregut fa un temps que aquest moviment guanyaria a la ciutat de València?! Que tindríem un alcalde que sense vindre d’eixe món de què parlem, ha canviat la imatge de l’Ajuntament de dalt a baix! I això, civilment, històricament i socialment és molt important. Hem de pensar que no tot ha de ser nacionalisme des d’un punt de vista ideològic, des d’un punt de vista diguem de plantejaments doctrinals: pot ser simplement acceptació positiva i activa de determinats factors bàsics d’esta societat, d’este país, tant si ets nacionalista com si no. Nacionalista en el sentit positiu de la paraula, perquè com sabeu és una paraula molt desacreditada internacionalment, ja que en nom del nacionalisme s’han fet autèntiques barbaritats. Que també se n’han fet en nom del socialisme i a pesar d’això s’ha continuat fent servir positivament aquesta denominació, en fi... Al País Valencià, pot durar i arribar a consolidar-se aquest fenomen nou, aquesta circumstància política en el sentit que té actualment? Jo el futur no me’l sé... confie que sí, si este conjunt de forces ho fan bé des de les estructures de poder, que finalment és el que compta. Més ja no puc dir perquè seria entrar en el terreny de la bola de cristall i això ja no m’ocupa...

- A La nació dels valencians podem trobar com vostè fa una diferenciació entre el que és Nació cultural, Nació política i Estat, ens ho podria explicar?
Eixos conceptes els vaig introduir jo, perquè no estaven elaborats ni els gastava ningú. Sempre es feia servir nació i estat, i prou: i hi ha diferències clar. Jo vaig fer la distinció conceptual entre nació política i nació cultural, com a aportació teòrica, ja en Crítica de la nació pura l’any 1984. Allà vaig introduir una sèrie de conceptes i d’explicacions i factors d’anàlisi que ací no havia introduït ningú, de fet ni ací ni fora. Açò ho vaig treballar molt quan estava als EUA, a la Universitat de Princeton, amb tota una bibliografia que ací a Europa no coneixia ningú, i vaig elaborar una sèrie de conceptes nous. Llàstima que no ho vaig publicar en una editorial nord-americana i en anglès, i hauria circulat per tot el món com a gran novetat, però, és clar, com ho vaig publicar a València i en valencià, doncs no es va assabentar ningú (riu)... Realment ací sí que va canviar la percepció des del punt de vista conceptual, i com a resultat, eixa espècie d’economicisme determinista que venia del (emfasitza) ‘mal marxisme’ va desaparèixer. Bé, si analitzem el concepte de nació cultural, hem de començar pensant una cosa: el concepte de nació és totalment ambigu, serveix per a tot. El “model nació” és una creació històrica de l’Europa occidental, procedent d’eixe tipus de societat en què van quallant i consolidant uns elements distintius de base, juntament amb diversos factors culturals, i amb una llengua distintiva que finalment acaba per ser una llengua escrita. En definitiva, una nació cultural és bàsicament un conjunt de factors que poden ser etnolingüístics i de molts tipus: des d’uns trets estètics o de valors , fins a uns símbols comuns, unes referències, una manera de fer... Per exemple, els valencians també tenim en comú amb els catalans, una sèrie de factors d’història cultural, com l’arquitectura gòtica, els consolats, la manera de comerciar, uns models d’estructura legislativa interna, el tipus de govern municipal... vaja, tot allò que ens arrasaren al s. XVIII. Tot açò pot formar una nació cultural, i d’ací, pot eixir o no una consciència de reivindicació política comuna, de voler tindre unes estructures de poder pròpies. O ix, o no ix. Les nacions culturals poden seguir existint durant un cert temps sense tindre eixa consciència de reivindicació política. Si per les circumstàncies històriques eixa nació cultural ja té el seu propi estat, ja és també una nació política perquè ja té eixa consciència que es difon a través de les estructures de l’estat mateix, a través de l’administració, de la mili, de l’escola, dels símbols públics... I les que no, com ha sigut el cas de la majoria de les nacions centreeuropees, i part de les del sud d’Europa i algunes del Nord, que no han tingut estat o el tenien i el van perdre, el poden recuperar a partir de la consciència de ser una entitat cultural diferent i la reivindicació de voler tindre un poder polític propi. O complet del tot, o suficient com per a subsistir de manera autònoma. A partir d’ací ja tens una nació política. En casos excepcionals una nació cultural pot durar molt de temps sense un nacionalisme polític, però això en la societat contemporània s’acaba prompte, perquè existeix la pressió de la cultura dominant que no és la teua, que té tots els mitjans per destruir la base de la nació cultural si no es constitueix en nació política, que és bàsicament un “fet de consciència”.

- Ací ens trobem amb el procés de nacionalització de què parla també en La nació dels valencians: creu que en els darrers anys també hi ha hagut un intent de nacionalització a la nostra terra per part de l’Estat espanyol? No sé, se’ns ocorre la frase aquella d’’Espanyolizar a los niños catalanes’...
Això és molt antic, de fet ja ho tenien molt clar els castellans del s. XVI. Diríem que és el procés d’imposició d’una estructura cultural nacional pròpia sobre un territori que tu domines políticament. El procés és el següent: tu domines un territori políticament, la Península Ibèrica, i si, per exemple, Portugal, que va formar part també de la corona hispànica, no s’haguera fet independent hauria rebut la mateixa pressió homogeneïtzadora, el mateix procés de voler nacionalitzar els portuguesos. Però es van escapar perquè van recuperar una autonomia política completa, és a dir, van recuperar l’Estat, i llavors aquest procés de submissió o d’integració, d’absorció per part de la nació castellano-espanyola es paralitza i s’acaba. Pensa que al s.XVI hi havia molts escriptors portuguesos que escriuen en castellà, com també ho feien molts valencians i catalans...

- Això ja ho apunta a Crítica de la nació pura, que per a assolir la condició de nació política fóra bo que ens veieren com a portuguesos...
Però és que perquè et vegen t’has de fer veure tu! A partir d’eixe invent tan especial que es diu ‘Democràcia parlamentària’, o tens una força política pròpia o políticament no existeixes. Una força política defineix un territori polític. Si no tens partits d’àmbit valencià importants, no tens una definició política del teu territori, i formes part del mateix “territori mental” que els altres que estan representats pels mateixos partits. Des de la Restauració fins a la Segona República, partits espanyols i punt. Per tant formaves part de la vida política espanyola. A la gent què li arribava com a imatge política?, un partit espanyol , i votaven pensant en Madrid. El territori polític, des que hi ha democràcia, està definit pels partits polítics, no necessàriament per una estructura de poder com l’estructura autonòmica que hem tingut després. ¿Quina consciència política ha de tindre la gent si el seu territori polític ha sigut anul·lat per eixos partits polítics que no són del i pel teu territori, sinó que formen part d’un altre espai més potent? Cap.

- Tanmateix, després del Franquisme sí que hi hagué un moviment valencianista que semblava bastant definit...
Hi havia un moviment que avançava i creixia, però en conjunt no tenia encara una estructura organitzativa definida... i finalment va fallar una cosa molt simple: el poder. Com que als poders bàsics de l’Estat, inclosos els partits polítics tant de dreta com d’esquerra, també els comunistes i els socialistes, no els interessava un moviment així, el van bloquejar directament. Van fer tot el possible per anul·lar-lo. És cert que no hi havia una base social extensa, ni una memòria històrica feta de referents propis valencians. Perquè la memòria històrica no és només la de la repressió del franquisme, no... la memòria històrica també ha d’anar molt més enllà. A diferència del País Basc i de Catalunya, al País Valencià la gent no compartia uns referents polítics històrics, ni remots ni recents. De quin polític popular s’ha d’enrecordar la gent?, d’un espanyolista virulent com Blasco Ibáñez? I clar, sense eixa memòria tu has de començar a construir la consciència política des de zero.

- Independentment d’eixe poder polític, és cert, com defensa Vicent Marqués a País Perplex, que part de la responsabilitat l’ha tinguda una burgesia valenciana “més dominant que dirigent”?
Això és una terminologia que apareix bàsicament al marxisme italià i que s’explica, en part, per la necessitat de posar etiquetes, però l’explicació és molt més complicada, més profunda. Estudis seriosos sobre l’actitud nacional de la burgesia valenciana no se n’havien fet fins al de Ferran Archilés, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana. En això, també Fuster va fer una interpretació errònia, però perquè era un tema sobre el qual no hi havia estudis sistemàtics d’historiadors competents. Efectivament ací hi ha hagut una burgesia valenciana potent, però era una burgesia espanyola. I la primera vegada que podem dir que hi ha una definició territorial o identitària valenciana, en un sentit molt general de la paraula, es fa amb una perspectiva regionalista: regionalista espanyola, evidentment. Per exemple, Teodor Llorente, nacionalment, era un espanyol de cap a peus, a banda del seu mèrit com a prohom de la Renaixença! El que fan és cultivar una espècie de regionalisme superficial, sentimental,... i ideològicament espanyol. El llibre de Ferran Archilés desmunta algunes de les teories de Fuster, cosa que va fer espantar molts fusterians, diguem-ne, doctrinals. Però no és que Fuster tinguera la culpa d’haver-se equivocat, el que passa és que no hi havia estudis previs. Hi ha interpretacions de Fuster en Nosaltres els valencians que no tenen fonament seriós perquè ell improvisava, de manera brillant, amb els coneixements que tenia a mà, i aquell llibre el va escriure amb el que hi havia en aquell moment. Per exemple, del procés d’industrialització al País Valencià se’n sabia molt poc, i Fuster interpreta la societat valenciana com una societat encara bàsicament agrària, tot i que ja no ho era. Però no passa res, si t’equivoques en coses així, és normal. Fuster el que va fer és una aportació fonamental i transcendent, i és que trenca els esquemes del pseudovalencianisme clàssic, els esquemes de la dependència espanyola. I això va ser crucial, definitiu!
 

Mira ensenya la seua biblioteca al nostre col·laborador Joan Beltran

- Passant a fer una breu revisió de l’actualitat, ens podria fer una valoració de les passades eleccions del 20D?
Jo m’he format en un mètode de pensament com és la filosofia escolàstica, que és d’on ve tot el pensament científic i modern, a través del sil·logisme: premisses, conclusions. En definitiva, es tracta de no donar mai una resposta simple a una situació complexa. I de distingir. Tal com deia Montaigne, “distinguo est la part la plus importante de ma logique”. Més o menys.
Que com ho veig? Doncs ho veig complicat. En primer lloc m’agradaria saber, però mai ho podré saber, la proporció de gent que, dins de la coalició És el moment, han votat pensant Podemos o pensant Compromís o pensant en el Bloc... no ho sé, de fet no ho sap ningú. Ara bé, sí que sé per exemple, que la part que podríem anomenar de lleialtat valenciana amb visió de territori, amb visió de país i tota aquesta cosa confusa, complexa, ha penetrat tot aquest conjunt. Jo, que sóc un viciós de llegir la premsa, veig en diaris que no són del nostre territori: “Éxito de los nacionalistas de Compromís”, i això és la visió dels altres, fins i tot des de Madrid! En canvi ací diem que no representen el nacionalisme...

- Creu que Compromís representa eixe nacionalisme de què parlàvem?
No, d’eixa manera tan simple, no. Però eixe component en forma part. M’explique: parlem d’un fenomen social complex on hi ha molta gent. Si hagueren anat per separat, encara et diré més, si hagueren anat els d’Iniciativa amb Podemos, i el Bloc haguera anat a part, el fracàs electoral hauria sigut memorable, com ha passat amb el BNG a Galícia o amb Bildual País Basc. És que fins i tot el meu vell amic Xose Manuel Beiras ha fet la coalició amb Podemos i ha tret 5 diputats! I també a Catalunya un partit com Iniciativa que ve del PSUC, un partit catalanista i marxista de tota la vida, han entrat en aquesta maniobra... Tot açò vol dir alguna cosa, però que encara no sabem què és. S’està produint un nou tipus de conglomerat on hi ha també elements de l’esquerra clàssica, amb gent del PCE i d’IU, al costat de nacionalismes històrics i d’una certa esquerra radical: pots estar segur que més de la meitat de votants de la CUP han votat En comú podem.
 

- Això és un indicador que la política, més que valors i ideologia, és pura estratègia...
No, no... tot això compta: forma part d’un conjunt ben complicat...

- Compta però amb molts matisos...
Evident, és que tot ho has de matisar. És que pràcticament en cada territori, diríem, d’Espanya, aquests resultats s’han d’interpretar d’una manera. No significa el mateix Podemos a Andalusia o Extremadura que al País Valencià o a Catalunya, o a Galícia o el País Basc... perquè més de la meitat dels diputats de Podemos de Galícia procedeixen de les Mareas, els del País Basc de Bildu, els de Catalunya d’Iniciativa i els del País Valencià de Compromís, del Bloc i procedents del nacionalisme valencià. Si tu mires els còmputs oficials que fa el Ministeri, posa: Podemos, 40 diputats; Mareas, 5 diputats; En comú podem, 12 diputats; Compromís-Podemos, 9 diputats... Podemos sol, ha tret només 40 diputats, com Ciudadanos.
Per tant, si em preguntes, com ho veus? Doncs molt interessant d’analitzar i sense una resposta simple. Aquest funcionament electoral té aspectes positius. Tenint en compte que és una situació molt diferent, podem fer una comparativa amb els anys 70 (sense cap intenció de fer-ho equivalent), quan al PCE li importava ben poc tot allò del valencianisme, nacionalisme, etc., perquè deien que era una cosa de la burgesia..., cosa que també deien a Catalunya fins que es feren estudis de veres que demostren la base popular que tenia allò del catalanisme. Doncs bé, estàvem en el moment en què els partits valencians començaven a organitzar-se i jo, malgrat estar des de feia temps en tot allò de la política clandestina al PSPV, etc., no coneixia ningú, però ningú, que militara en el PSOE: vull dir militants nous o joves, no alguns vells supervivents. I de sobte arriba Felipe, arriben els diners d’Alemanya i es munta el nou PSOE i la gent va i el vota massivament. Perquè era identificat amb el que hi havia abans de la Guerra Civil. Doncs bé, el PSOE era un partit totalment espanyol i el PSPV, amb tota eixa tradició valencianista que transmetia des dels anys 60, entra a formar-ne part en 1978, i això va servir perquè canviaren eixes actituds tan espanyolistes del PSOE respecte a la llengua, etc. Sense això no s’haguera fet ni la llei de normalització lingüística. Van assumir una sèrie de posicions des del punt de vista de la llengua, de la cultura i fins i tot la idea d’autonomia, que mai havien tingut, ni en la República!
El que vull dir és que tot això va servir per a alguna cosa. I ho dic jo, que no vaig entrar mai en el nou PSPV-PSOE. Que això va significar la desaparició d’una força política, purament valenciana, nacional i d’esquerres?, sí. Que ens ha costat molts anys de recuperar, també, però no tenien cap possibilitat de traure uns mínims bons resultats. No pots anar, com es diu en terminologia marxista elemental, en contra de les condicions de la realitat. Una de les coses que també dic en La nació dels valencians és que haver tingut un president de la Generalitat, un Palau de la Generalitat, unes conselleries, etc., ha sigut molt important, amb totes les seues deficiències, d’acord, per a crear una mínima consciència territorial i política, i sense això, i abans d’això, no teníem res.

- I no podria passar de nou el mateix i que Compromís fóra absorbit per Podemos?
Crec que una absorció així no està prevista ni en les fantasies més al·lucinades! Que jo sàpiga no es preveu que Compromís, ni molt menys el Bloc s’integren en l’organització política que s’anomena Podemos. No deixarà de ser una coalició de tipus electoral o cosa equivalent durant el temps que dure, una coalició segurament estable, però no un sol partit ni res per un estil. Això crec i, sobretot, això espere fermament.

- Un altre dels temes que volem plantejar-li és la nova política lingüística del Govern valencià. Sembla que la idea és l’aplicació estricta de la LUEV. Tanmateix des d’ACPV van presentar un Document per a la creació d’una Llei per la Igualtat Lingüística que venia a superar el contingut de la LUEV. Creu que la LUEV és un document vàlid hui dia, creu que s’ha de canviar?
Jo crec que sí, tot i que no sóc jo qui ha de parlar d’aquest tema, ja que dins de la junta directiva d’ACPV tenim un gran especialista per parlar-ne, que és Ferran Suay. Jo crec que s’ha de fer una llei nova ajustada a les noves circumstàncies, sobre la base dels canvis que s’han produït en la mateixa societat i ha de ser amb una certa contundència legal, o siga, que la Generalitat i les institucions públiques han de tindre el deure de comprometre’s per garantir l’ús efectiu de la llengua tant en l’ensenyament, com en l’administració, en tots els nivells. No cal fer una revolució, simplement fer unes normes clares i que tota l’Administració pública tinga la consciència que la llengua preferent ha de ser la nostra. S’ha de donar un suport molt decidit i molt clar, inclús reglamentàriament, a la llengua pròpia, perquè és la llengua del país. Que hi ha cooficialitat, d’acord, però en primer lloc hem de defensar sempre la llengua pròpia...

- Pel que fa al panorama comunicatiu, quin tipus de RTVV espera? Ha de ser íntegrament en valencià?
Home, això ha d’estar clar des del principi. O és que tenint tots a casa una amplíssima oferta de canals en castellà, els hem de regalar també mig canal nostre? No home no! Per què no ens en regalen mig seu? La nostra televisió ha de ser en la llengua del nostre país. I punt.

- Creu que s’han de crear uns mitjans que abasten els territoris del nostre domini lingüístic?
Primer s’ha de construir la RTVV ací, després ja anirem fent. És molt complicat perquè hi ha molt per fer. Primer s’han de resoldre tots els problemes legals, laborals i econòmics que segons que m’expliquen són molt complexos. Per tant, fins que no tinguem una RTVV funcionant, no podem posar en marxa un sistema de reciprocitat amb els altres territoris, perquè si emeten TV3 abans que tinguem una televisió valenciana, això seria un suïcidi social i polític. I si els “catalanistes d’ACPV” (riu amb ironia) intentem reactivar els repetidors, la multa que ens posaria immediatament l’Estat seria terrible. Quant a la resta, com emissores privades, mitjans de premsa, etc., que tinguen difusió per tot el territori, desgràciadament són encara del tot insuficients, i no reben el suport públic que mereixen. En fi, hi ha més matèria, però ho deixarem ací.

El Govern autoritza l'endeutament

El Govern català ha aprovat aquest dimarts el decret llei de necessitats financeres del sector públic en pròrroga pressupostària, que permet a la Generalitat i a les entitats del sector públic formalitzar operacions d'endeutament durant aquest període per poder fer front a les amortitzacions que vencen el proper exercici.

Així mateix, la mesura estableix que l'augment del deute viu de la Generalitat i del seu sector públic no podrà superar el límit autoritzat per la llei de pressupostos per al 2015, incrementat pels imports que es derivin dels programes d'endeutament aprovats en aplicació de la normativa d'estabilitat pressupostària. 

El decret llei també manté vigent la línia d'avals de 25 milions d'euros, aprovada per la Llei de Pressupostos de la Generalitat per al 2015, per facilitar l'externacionalització de les seccions de crèdit d'aquelles cooperatives agràries que voluntàriament ho decideixin. 

Dues excepcions 
Finalment, la normativa aprovada aquest dimarts inclou dues disposicions addicionals.La primera contempla la pròrroga de determinades mesures en matèria de personal de l'Administració pública (ja previstes) en la llei d'acompanyament dels pressupostos del 2015. En concret, es manté la possibilitat de gaudir d'una excedència voluntària amb reserva de plaça per un període de fins a tres anys, i s'habilita la convocatòria de processos de promocions internes, ja autoritzades, que encara no han sigut objecte de convocatòria, segons ha indicat el Govern. 

La disposició addicional segona adapta el text de la Llei de l'Institut Català de Finances (ICF) per adaptar-lo a la legislació d'entitats de crèdit vigent, dins del marc europeu. Aquest decret llei conté un article únic, dues disposicions addicionals i una final. La seva entrada en vigor serà el pròxim 1 de gener del 2016.

ciberataque a la BBC

Afirman haber 'hackeado' los sitios web de la BBC como una "prueba" antes de atacar los del EI

Una agrupación conocida como New World Hacking, que planea realizar ciberataques contra el Estado Islámico, ha asumido la responsabilidad por el ataque de denegación de servicio (DoS, por sus siglas en inglés) de las páginas web de la BBC el 31 de diciembre, informa 'The Independent'.

Un representante del grupo comentó que lo sucedido fue solo una prueba de sus fuerzas antes de llevar a cabo ciberataques contra el EI, y que no tenían previsto dejar fuera de servicio por tantas horas a los sitios web de la BBC. El ataque de momento no ha sido confirmado por la corporación mediática, que solo anunció que había "problemas de carácter técnico". 

deu errors en comprar una casa

ALGUNS DELS PROPÒSITS DELS COMPRADORS DE CASA HAURIEN DE SER ELS D'EVITAR EL EXCESSIU ENDEUTAMENT I OBLIDAR D'UN AVAL FAMILIAR SENSE LÍMIT

Qualsevol pot  comprar una casa o gestionar el lloguer d'un pis  és una veritat a mitges. "La inversió en immobles atreu molt, també als petits estalviadors, perquè es pensa que és un negoci fàcil de comprendre perquè no hi ha claus ocultes, com succeeix amb la Borsa o en els fons d'inversió", explica Eduardo Solé, soci fundador de la immobiliària Monapart. Tant si la casa és una inversió com si és per a viure, aquests són alguns dels errors freqüents que convé evitar:

Primer.

 Estar disposat a gastar-milers d'euros en la compra d'una casa però no a invertir 200 euros en un advocat. "No s'ha de ni reservar l'habitatge ni signar un contracte d'arres, ni un arrendament amb opció a compra i, ja no diguem una compravenda, sense tenir un advocat al costat que negociï en el nostre nom i defensi els nostres interessos ", explica el notari Francisco Rosales.

Segon.

No dedicar temps i esforç a comprendre bé el que es va a signar. Segons l'opinió de Rosales és irracional no dedicar una tarda a l'advocat o un matí en la notaria al assabentar-se bé del que es va a signar abans d'endeutar de per vida.  LES ESCRIPTURES DE COMPRAVENDA, CONCRETAMENT, ESTAN A LA NOTARIA TRES DIES ABANS I EL NOTARI, EN EL MOMENT QUE LI SIGUI POSSIBLE, HA DE ASSESSORAR I ACLARIR QUALSEVOL DUBTE DE MANERA GRATUÏTA.  Les escriptures de les hipoteques d'algunes entitats es preveu que puguin ser consultades també amb antelació a partir del gener.

Tercer.

 Pensar que la immobiliària o l'entitat financera va a defensar els nostres dretsen lloc de vendre'ns el producte més rendible. S'imposa el busqui i compareu. Aquesta creença és la mare de les dues anteriors i l'antídot és assessorar-se i fer tot el temps que es necessiti. "Qui signa en cinc minuts paga les conseqüències tota la vida", adverteix Rosales.

Quart. 

Comprar un habitatge sobrepassant les necessitats i les possibilitats de pagament.Un jove que, per emancipar compra una casa per a tota la vida, sense certesa de poder pagar la hipoteca quan pugin els tipus d'interès, s'estalviarà aquest 10% de paperassa i impostos que hauria de pagar si més endavant compra un pis de més grandària, però no correrà el risc de perdre-ho tot.

Cinquè.  

Amb només una relació de festeig, ficar-se en una compra i en una hipoteca ésdesgavellat. I l'error és encara més gran en els casos en què es conviu i es tenen fills sense registrar-se com a parella de fet o casar-se. "Les situacions com el matrimoni estan ben regulades, se sap a què atenir quan s'inicia, es desenvolupa o s'extingeix la relació, per separació o defunció. En el cas del festeig, convé recordar unes regles i elevar a escriptura pública -el cost és d'uns 60 euros- per fixar la proporció d'hipoteca que pagarà cada un. Així, en cas de ruptura o mort, se sap qui pagarà el préstec o es quedarà amb el pis. S'aporta estabilitat i es prevenen conflictes ", explica el notari Ignacio Navas Olóriz.

SI LA PROMOTORA ES QUEDA AMB PISOS I NO PAGA LES QUOTES COMUNITÀRIES, la càrrega ÉS PER ALS ALTRES VEÏNS

Sisè. 

Demanar que avalin els pares o algun membre de la família. "El que anomenem aval bancari per demanar una hipoteca mai ha de ser de la família", explica Rosales, que sosté que "és una figura perversa". I afegeix, "si l'entitat financera desconfia que es pugui pagar el préstec, no hauria de donar-ho". Quan l'avalista és el pare en una família amb una renda mitjana, exposa l'habitatge familiar i corre el risc de quedar-se al carrer i arrossegar la resta dels germans, ja que l'aval s'hereta si el pare mor.Navas Olóriz proposa que la fiança tingui una limitació. "Si la solvència del que demana el préstec arriba només per al 60% del capital comanda, el familiar pot afermar només el 40% restant, de manera que quan s'hagi amortitzat tal percentatge s'elimini". També matisa que quan els pares avalen a un fill, ho han de fer constar en el testament i incorporar l'exigència de pagament a què es va endeutar perquè no hagin de patir el deute la resta dels germans.

Setè. 

Triar un habitatge sense assegurar-seva proximitat a equipaments o mitjans de transport i sense calcular el que es va a invertir en temps i combustible de per vida és tan absurd com comprar un pis nou sense tenir en compte la comunitat de propietaris. Daniel Loscertales, president de l'editorial jurídica sepín, alerta que "no és inusual que en un bloc de recent construcció hagi diversos habitatges en mans de la promotora que no pagui les quotes de la comunitat i, si entra en procediment concursal, la resta dels propietaris hauran d'estar anys pagant aquestes quotes si no volen veure sense serveis, com la porteria o la calefacció ".

Vuitè.

 Tenir deutes i, per no perdre la casa, intentar donar-la al fill, simulant una venda o donació. Es considera aixecament de béns. És un frau si qui dona la casa no es va reservar béns per respondre dels seus deutes. I, per cert, el fill respondrà dels deutes del pare, puntualitza Rosales.Aquesta és una de les situacions que demostren que el mercat immobiliari no és tan transparent per a un particular. Un altre exemple de la complexitat: "quan un habitatge passa a mans d'un hereu que no és forçós i la ven a un tercer, durant els dos anys següents a la venda, l'operació pot desfer si aparegués un hereu forçós. Si no hi ha cap , el notari pot donar fe d'això i evita que el banc es negui a donar-li una hipoteca ", diu Navas Olóriz.

Novè.

Donar un poder il·limitat, per exemple per a la venda de l'habitatge. Sempre s'ha de limitar en el temps. Renovar suposa uns 60 euros. I, també "cal demanar i conservar una còpia simple perquè sigui més fàcil revocar", aconsella Rosales.

Desè. 

 Llogar un immoble sense prendre precaucions sobre la solvència dels llogaters. "El lloguer està protegit per l'article 6 de la Llei d'Arrendaments Urbans, que impedeix qualsevol pacte que el perjudiqui o sigui contrari a la pròpia llei. Fins i tot, si el contracte només és verbal estarà protegit, però, en canvi el propietari que va a llogar no té defensa davant l'impagament, per la qual cosa haurà d'intentar prendre precaucions sobre la solvència dels llogaters ", recalca l'advocat Loscertales.

el barco de EE.UU. que "se hizo invisible y viajó en el tiempo

Teóricos de conspiración defienden una leyenda, según la cual, en el verano de 1943, en plena Segunda Guerra Mundial, el destructor de escolta de clase Cannon de la Armada de Estados Unidos USS Elridge, logró volverse invisible y teletransportarse, recuerda Gizmodo. 

Según esta leyenda ampliamente compartida, aquellos militares trataron de lograr la invisibilidad de la nave con un generador de campos electromagnéticos, lo que habría de demostrar en la práctica la teoría del campo unificado de Albert Einstein.

El 22 de julio de 1943 los generadores habrían activado un campo electromagnético haciendo que el buque desapareciera durante unos minutos. El segundo intento habría tenido lugar el 28 de octubre, cuando todo el barco desapareció y apareció en la base de la marina en Norfolk, a 600 kilómetros de distancia y 15 minutos en el pasado. Después habría vuelto a desaparecer, reapareciendo en Philadelphia.

Presuntamente, en el segundo intento los marineros sufrieron esquizofrenia, por lo que el supuesto proyecto 'Experimento Philadelphia' para demostrar la teoría de Einstein fue suspendido.

La Oficina de Investigación Naval de la Marina negó en 2000 que existiera un programa semejante sobre invisibilidad. "La Oficina de Investigación Naval (ONR) ya ha explicado que el uso de campos de fuerza para hacer que un barco y su tripulación se hagan invisibles no se ajusta a las leyes conocidas de la física. La ONR también asegura que la teoría de campo unificado del Dr. Albert Einstein nunca ha podido completarse", reza la nota publicada por Naval History & Heritage, citada por Gizmodo. ¿Qué fue  entonces lo que pasó con aquel barco en realidad?

La verdad sobre el USS Elridge 

Un marino mercante llamado Carl Meredith Allen y que, presuntamente, vio desaparecer al USS Elridge desde su barco, el SS Andrew Furuseth, describió el supuesto experimento -sin aportar ninguna prueba- en sus cartas al ufólogo Morris Jessup, que incluyó su testimonio en su libro 'El Caso de los OVNIS'.

"El Experimento Philadelphia es una complicada mezcolanza de la febril imaginación de Allen, la credulidad de Jessup, hechos reales y habladurías de marineros", escribe Gizmodo. Según los registros oficiales, el barco fue botado el 25 de julio de 1943 y entró en servicio en el Astillero Naval de Nueva York el 27 de agosto de 1943.

Sin embargo, de hecho, en los años 40 EE.UU. experimentaba en los buques USS Elridge y USS Engstrom un sistema 'de invisibilidad' que tenía por objetivo reducir el campo magnético del buque para que no fuera detectado por el enemigo. El hecho de que los marineros hablaran sobre la posibilidad de hacer el barco 'invisible' podría hallarse en el origen de las habladurías, conjetura el portal.

Edward Dudgeon, uno de los marineros que se encontraban a bordo del USS Elridge, da su versión sobre la historia de 'desaparición' del barco. Según él, el USS Elridge recaló en la base de Norfolk para aprovisionarse, pero regresó a Philadelphia en tan solo seis horas. Según las cartas de navegación de la zona, la nave no pudo hacerlo en tan poco tiempo, porque había que evitar submarinos nazis. Sin embargo, según Dudgeon, el barco utilizó el canal Chesapeake & Delaware, lo que le permitió llegar rápido a Philadelphia.

Diez errores al comprar una casa

ALGUNOS DE LOS PROPÓSITOS DE LOS COMPRADORES DE CASA DEBERÍAN SER LOS DE EVITAR EL EXCESIVO ENDEUDAMIENTO Y OLVIDARSE DE UN AVAL FAMILIAR SIN LÍMITE

Cualquiera puede comprar una casa o gestionar el alquiler de un piso es una verdad a medias. "La inversión en inmuebles atrae mucho, también a los pequeños ahorradores, porque se piensa que es un negocio fácil de comprender porque no hay claves ocultas, como sucede con la Bolsa o en los fondos de inversión", explica Eduardo Solé, socio fundador de la inmobiliaria Monapart. Tanto si la casa es una inversión como si es para vivir, estos son algunos de los errores frecuentes que conviene evitar:

Primero.
Estar dispuesto a gastarse miles de euros en la compra de una casa pero no a invertir 200 euros en un abogado. "No se debe ni reservar la vivienda ni firmar un contrato de arras, ni un arrendamiento con opción a compra y, ya no digamos una compraventa, sin tener un abogado al lado que negocie en nuestro nombre y defienda nuestros intereses", explica el notario Francisco Rosales.

Segundo.
No dedicar tiempo y esfuerzo a comprender bien lo que se va a firmar. En opinión de Rosales es irracional no dedicar una tarde en el abogado o una mañana en la notaría a enterarse bien de lo que se va a firmar antes de endeudarse de por vida. LAS ESCRITURAS DE COMPRAVENTA, CONCRETAMENTE, ESTÁN EN LA NOTARÍA TRES DÍAS ANTES Y EL NOTARIO, EN EL MOMENTO QUE LE SEA POSIBLE, HA DE ASESORARLE Y ACLARAR CUALQUIER DUDA DE MANERA GRATUITA. Las escrituras de las hipotecas de algunas entidades se prevé que puedan ser consultadas también con antelación a partir de enero.

Tercero
Pensar que la inmobiliaria o la entidad financiera va a defender nuestros derechos en lugar de vendernos el producto más rentable. Se impone el busque y compare. Esta creencia es la madre de las dos anteriores y el antídoto es asesorarse y echar todo el tiempo que se necesite. "Quien firma en cinco minutos paga las consecuencias toda la vida", advierte Rosales.

Cuarto.
Comprar una vivienda sobrepasando las necesidades y las posibilidades de pago. Un joven que, para emanciparse compra una casa para toda la vida, sin certeza de poder pagar la hipoteca cuando suban los tipos de interés, se ahorrará ese 10% de papeleo e impuestos que tendría que pagar si más adelante compra un piso de más tamaño, pero no correrá el riesgo de perderlo todo.

Quinto. 
Con solo una relación de noviazgo, meterse en una compra y en una hipoteca es descabellado. Y el error es todavía mayor en los casos en que se convive y se tienen hijos sin registrarse como pareja de hecho o casarse. "Las situaciones como el matrimonio están bien reguladas, se sabe a qué atenerse cuando se inicia, se desarrolla o se extingue la relación, por separación o fallecimiento. En el caso del noviazgo, conviene acordar unas reglas y elevarlas a escritura pública –el coste es de unos 60 euros– para fijar la proporción de hipoteca que pagará cada uno. Así, en caso de ruptura o fallecimiento, se sabe quién pagará el préstamo o se quedará con el piso. Se aporta estabilidad y se previenen conflictos", explica el notario Ignacio Navas Olóriz.

SI LA PROMOTORA SE QUEDA CON PISOS Y NO PAGA LAS CUOTAS  COMUNITARIAS, LA CARGA ES PARA LOS DEMÁS VECINOS

Sexto. 
Pedir que avalen los padres o algún miembro de la familia. "Lo que llamamos aval bancario para pedir una hipoteca nunca debe ser de la familia", explica Rosales, quien sostiene que "es una figura perversa". Y añade, "si la entidad financiera desconfía de que se pueda pagar el préstamo, no debería darlo". Cuando el avalista es el padre en una familia con una renta media, expone la vivienda familiar y corre el riesgo de quedarse en la calle y arrastrar al resto de los hermanos, puesto que el aval se hereda si el padre fallece. Navas Olóriz propone que la fianza tenga una limitación. "Si la solvencia del que pide el préstamo alcanza solo para el 60% del capital pedido, el familiar puede afianzar solo el 40% restante, de manera que cuando se haya amortizado tal porcentaje se elimine". También matiza que cuando los padres avalan a un hijo, deben hacerlo constar en el testamento e incorporar la exigencia de pago al que se endeudó para que no tengan que sufrir la deuda el resto de los hermanos.

Séptimo.
 Elegir una vivienda sin cerciorarse de su cercanía a equipamientos o medios de transporte y sin calcular lo que se va a invertir en tiempo y combustible de por vida es tan absurdo como comprar un piso nuevo sin tener en cuenta la comunidad de propietarios. Daniel Loscertales, presidente de la editorial jurídica Sepín, alerta de que "no es inusual que en un bloque de reciente construcción haya varias viviendas en manos de la promotora que no pague las cuotas de la comunidad y, si entra en procedimiento concursal, el resto de los propietarios tendrán que estar años pagando esas cuotas si no quieren verse sin servicios, como la portería o la calefacción".

Octavo.
Tener deudas y, para no perder la casa, intentar dársela al hijo, simulando una venta o donación. Se considera alzamiento de bienes. Es un fraude si quien dona la casa no se reservó bienes para responder de sus deudas. Y, por cierto, el hijo responderá de las deudas del padre, puntualiza Rosales. Esta es una de las situaciones que demuestran que el mercado inmobiliario no es tan transparente para un particular. Otro ejemplo de la complejidad: "cuando una vivienda pasa a manos de un heredero que no es forzoso y la vende a un tercero, durante los dos años siguientes a la venta, la operación puede deshacerse si apareciese un heredero forzoso. De no existir ninguno, el notario puede dar fe de ello y evita que el banco se niegue a darle una hipoteca", dice Navas Olóriz.

Noveno.
Dar un poder ilimitado, por ejemplo para la venta de la vivienda. Siempre se debe limitar en el tiempo. Renovarlo supone unos 60 euros. Y, también "hay que pedir y conservar una copia simple para que sea más fácil revocar", aconseja Rosales.

Décimo. 
Alquilar un inmueble sin tomar precauciones sobre la solvencia de los inquilinos. "El alquiler está protegido por el artículo 6 de la Ley de Arrendamientos Urbanos, que impide cualquier pacto que le perjudique o sea contrario a la propia ley. Incluso, si el contrato solo es verbal estará protegido, pero, en cambio el propietario que va a alquilar no tiene defensa ante el impago, por lo que deberá intentar tomar precauciones sobre la solvencia de los inquilinos", recalca el abogado Loscertales.

alcoholisme, els perills fe beure molt

Un de cada cinc catalans fa un consum de risc d’alcohol
El 44% dels homes i el 30% de les dones d'entre 15 i 29 anys reconeixen haver tingut intoxicacions etíliques

Jessica Mouzo Quintáns


Tres consumicions d'alcohol diàries, un parell de copes i una cervesa, per exemple, són suficients per aconseguir nivells tòxics de consum d'alcohol, molt perjudicials per a la salut. De fet, ingestes d'aquest tipus són les responsables, segons les autoritats sanitàries, d'uns 136.000 nous casos de càncer cada any a la Unió Europea. La percepció de risc amb l'alcohol és molt baixa comparada amb altres drogues, l'ús està molt normalitzat i el consum de risc es cronifica. Segons el Departament de Salut, un de cada cinc catalans arriba a nivells de consum perillosos per a la salut sense ser-ne conscient.
Tot i que cal distingir entre l'alcoholisme com a addicció i el consum de risc (beure tres copes diàries o esporàdicament en grans quantitats), les conseqüències de l'hàbit són pràcticament les mateixes en termes de salut a llarg termini: l'alcohol és el responsable de 200 malalties i dóna nom a una altra trentena que no existirien si no s'hagués consumit. “L'alcohol sempre ha estat present com a addicció, però ara més de la meitat dels usuaris són aquí per aquesta substància”, reconeix Oriol Esculiers, director de Projecte Home Catalunya.
El 44% dels homes i el 30% de les dones entre 15 i 29 anys reconeixen haver tingut intoxicacions etíliques en els últims 12 mesos. Les dades obtingudes després de la setmana de cribratge del programa Beveu Menys del 2013 revelen que un 5% de la població entre 18 i 34 anys podria desenvolupar un trastorn per dependència. Salut ha engegat una campanya de sensibilització contra el consum de risc d'alcohol per intentar reduir la ingesta d'aquesta substància.
Segons les dades del Departament, el risc de dependència de l'alcohol voreja el 5% en els homes i l'1,5% en el cas de les dones. Des del 1997, la Xarxa d'Atenció a les Drogodependències (XAD) ha registrat que l'alcohol és la substància que més inicis de tractaments provoca. El 2013, últim any que es tenen xifres, la XAD va notificar 12.922 inicis de tractament ambulatori per abús o dependència de drogues, i el 47,05% eren per alcohol.
Jaume González, de 44 anys, va començar a beure diàriament fa uns 10 anys, una mica “per desídia i avorriment” durant les hores mortes al seu negoci quan no tenia clients. “No és que tingués un episodi traumàtic en la meva vida que em fes començar a beure. D'alguna manera hi estava latent i va sortir quan em va canviar la rutina i vaig tenir més temps per a mi”, relata. L'home, informàtic de professió, es disculpava a casa amb l'excusa que havia begut una copa i, com que no hi estava acostumat, no se li posava bé. “Li reconeixia a la meva dona el 5% del que havia begut en realitat”, assenyala. Va tocar fons després d'una recaiguda, just quatre mesos després d'haver patit una pancreatitis com a conseqüència del consum elevat durant 10 anys. “Era al cotxe, assegut, amb l'ampolla al costat i em vaig veure enfonsat, sense capacitat per fer res. Estava desesperat perquè no tenia autonomia i vaig demanar ajuda. Vaig demanar que em tanquessin”, revela.
L'augment de casos com el del Jaume no sorprèn Esculiers, que fa uns quants anys que està observant aquesta tendència. “No és que hi hagi un increment exponencial, és que també s'ha aturat el consum de cocaïna perquè amb la crisi la gent busca substàncies més assequibles”, apunta l'expert. Esculiers assenyala que la crisi econòmica ha estat "determinant" per generar nous casos d'addicció.
Un any després d'aquesta crida desesperada d'auxili, el Jaume és “feliç” després de passar a l'últim nivell de la teràpia nocturna a què assisteix a Projecte Home. Sense recaigudes en aquest any d'abstinència, el Jaume ha trencat amb amistats perilloses, ha canviat d'hàbits i ha resocialitzat amb gent nova. Del mal hepàtic, cap rastre. “Estic en un moment fantàstic, perquè hi ha dues coses que no hauria pensar mai que em passarien a mi. Mai m'hauria pensat d'entrar a Projecte Home per desintoxicar-me i l'any passat, quan estava enganxat, no pensava que en un any podria estar així de bé perquè pensava que no havia cap sortida per a mi. Però sí que n'hi ha”, conclou.


© EDICIONES EL PAÍS S.L.

12 diputados catalanes de Podemos bloquearán pactos con el PSOE

Los 12 diputados catalanes de Podemos bloquearán pactos con el PSOE

Los diputados de En Comú Podem rechazarán cualquier acuerdo con el PSOE al mantener como central la condición de un referéndum, inasumible por los socialistas
El referéndum independentista, línea roja de Podemos en Cataluña


Los 12 diputados conseguidos por En Comú Podem, la lista de confluencia catalana de Podemos, bloquearán cualquier pacto de investidura con el PSOE al mantener como central la condición de un referéndum, inasumible por los socialistas. Después de que Pablo Iglesias, líder de la formación, priorizara la agenda social para llegar a un acuerdo con Pedro Sánchez, la candidatura impulsada por la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, se encargó el miércoles de recordar a la dirección nacional que la consulta “es clave” para evitar que nadie dé pasos atrás en vísperas de la reunión que debatirá el domingo la política de pactos.

El referéndum independentista, línea roja de Podemos en Cataluña
Iglesias agita el fantasma de “una gran coalición a tres” tras ver a Rajoy
Podemos insiste en el referéndum sin concretar la fórmula ni sus efectos

Podemos niega tajantemente que haya intención de bloqueo. Incluso una de las dirigentes más críticas, la andaluza Teresa Rodríguez, destacó que fue la formación “más activa” para buscar acuerdos tras el 20-D. El secretario de Organización, Sergio Pascual, recordó además a EL PAÍS que si se alcanzara un acuerdo, las bases deberán ser consultadas para “aprobar o rechazar cualquier tipo de pacto”.
El portavoz de En Comú Podem, Xavier Domènech, no obstante, actuó el miércoles como dirigente de un partido con plena autonomía. Destacó que fueron la fuerza más votada el 20-D en Cataluña, y como tal aspiran a formar grupo propio en el Congreso, al igual que las alianzas con Compromís en la Comunidad Valenciana y con las Mareas en Galicia.
El partido logró 69 escaños en la Cámara, pero 27 de ellos pertenecen a las listas de confluencia, lo que tiene consecuencias directas para los debates de investidura. Incluso si los 42 parlamentarios elegidos en la lista de Podemos accedieran a aparcar el referéndum o suavizaran su exigencia, alcanzando así un acuerdo con Sánchez, las confluencias se descolgarían y votarían en contra. Lo harían tanto si logran grupo propio —la decisión está en manos de la futura Mesa de la Cámara baja— como si no. Su postura bloqueará, por tanto, cualquier combinación de acuerdo con el PSOE, que no está ni siquiera dispuesto a hablar de consulta y que, además, necesitaría el apoyo de IU y de ERC.
Grupo propio
El caso catalán es el más evidente. Ada Colau, que se volcó en la campaña electoral y se ha convertido en uno de los valores simbólicos de Podemos a escala nacional, aceptó promover En Comú Podem a cambio de dos condiciones: disponer de grupo parlamentario propio y plantear el referéndum como prioridad.
Domènech no dejó lugar a dudas. Insistió en que “el compromiso con la celebración de un referéndum” se mantiene, y aseguró que esa condición “no es menos importante” que el diálogo sobre medidas sociales, la lucha contra la corrupción o la derogación de la reforma del artículo 135 de la Constitución, introducida en 2011 por PP y PSOE para poner un corsé al gasto público.
 El líder de la confluencia catalana pidió, además, apoyo al PSC para que reivindique una consulta ante el PSOE y minimizó la oposición a esa votación que los socialistas dejaron el lunes negro sobre blanco en la resolución de su comité federal. “Cualquier negociación [sobre alianzas]”, dijo, “tiene que pasar por hablar de los retos del país”, insistió.


 Al PSC Domènech le pidió que decida “si quiere ser el partido de los socialistas catalanes o de Susana Díaz”. Pese a redoblar la presión sobre los socialistas, el reto más inmediato de En Comú Podem —donde la plataforma de Colau y Podemos conviven con Esquerra Unida i Alternativa e ICV— es dar salida a su compromiso electoral de formar grupo parlamentario. Pese a haber conseguido un número suficiente de votos en cada provincia para ello, su intención puede chocar con el reglamento del Congreso, ya que la confluencia catalana de Podemos no compitió electoralmente con Podemos, que seguro tendrá grupo. Con todo, Domènech se mostró convencido de que sí lo conseguirán.


Mientras tanto, en Madrid los líderes de Podemos están centrados en la preparación de la llamada Ley 25 de emergencia social, una proposición de ley contra los desahucios, copago farmacéutico y cortes de luz y gas por falta de recursos con la que quieren estrenarse en el Congreso. La cúpula del partido hace equilibrios entre la exigencia del referéndum, que defendió durante la campaña del 20-D, y el programa social. En las próximas semanas, sus decisiones reflejarán sus prioridades.

Una reunión decisiva para fijar la política de alianzas
Podemos ha convocado para el domingo el Consejo Ciudadano Estatal quizá más decisivo desde que se constituyó como fuerza política organizada en noviembre de 2014. Sobre la mesa de la reunión, en la que participan la cúpula y los líderes territoriales de Podemos, figura el debate de la política de pactos, con el referéndum catalán como punto central, y la actividad parlamentaria en los próximos meses. La propuesta de la dirección defenderá como condiciones una batería de medidas sociales, el fin de las puertas giratorias en política y la consulta catalana.


El máximo órgano de dirección del partido entre asambleas se celebrará en clave exclusivamente interna. Es decir, no contará con la presencia de los representantes de En Comú Podem, Compromís o las Mareas, aunque Pablo Iglesias asegura que está en permanente contacto con la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau; la vicepresidenta de la Comunidad Valenciana, Mònica Oltra, y con la gallega Yolanda Díaz

Pactes electorals›

Els barons del PSOE donen per fet que hi haurà noves eleccions

Entre els dirigents territorials hi ha la por que se conboquin noves eleccions

  
Susana Diaz a la seva arribada a el Comite Federal del PSOE. /Jaime Villanueva
Els principals barons territorials socialistes, la gran majoria presidents de Governs autonòmics, no veuen cap sortida per evitar la repetició de les eleccions generals, davant la dificultat de sumar una majoria parlamentària entorn de Mariano Rajoy o de Pedro Sánchez. Els socialistes consideren que si el seu candidat aconseguís prou vots per a la investidura, el problema sorgiria immediatament perquè els partits que propiciaven el seu govern engegarien iniciatives secessionistes i sobre la unitat d'Espanya. No volen acceptar el suport d'aquests partits i donen per fet que es repetiran les eleccions.


Tres opcions “impossibles” sobre la taula

Els barons territorials socialistes serien partidaris que Pedro Sánchez aconseguís pactes com els d'lgunes autonomies i que els comptes sortissin... Però tots els que utilitzen aquesta mateixa frase invariablement la conclouen amb el mateix final: “És impossible”.
 O també amb l'afirmació que no hi ha manera que ni el PSOE ni el PP aconsegueixin sumar una majoria. En el cas dels socialistes, a més, es dóna per descomptat que els que sostindrien la seva majoria els conduirien a camins polítics impossibles de transitar pel partit que va fundar Pablo Iglesias fa gairebé 138 anys.
Els dirigents consultats reconeixen que hi ha tres sortides possibles, i que totes els són negatives.


 La primera, la de pactar amb el PP, té ja el no absolut i unànime del PSOE. Aquí no hi ha fissures. Tampoc es poden deixar ajudar per Podem i altres forces de naturalesa independentista. Aquesta porta no l'ha tancat encara la direcció federal, però els barons empenyeran perquè no es transiti de cap manera. L'última porta, les eleccions. No és bona però és l'única que veuen realista.
"No podem acceptar el suport d'uns partits que et poden investir però no et deixaran governar". Aquesta opinió d'un president socialista recorre el debat entre els dirigents del partit. En principi, la resolució aprovada dilluns pel Comitè Federal del PSOE impedirà que Sánchez iniciï converses amb forces polítiques que no renunciïn prèviament a la defensa de celebrar consultes per a la independència o defensin el dret d'autodeterminació d'una part d'Espanya. Tot i això, entre els barons territorials hi ha por que l'equip de Sánchez intenti la investidura, a pesar que no es donen condicions per formar una majoria "coherent" que afronti "els desafiaments" que té Espanya en els propers mesos, segons assenyala amb preocupació un president autonòmic.
Amb la limitació expressada a la resolució del dilluns estaria vetat ara mateix obrir converses amb Podem, Marees i les plataformes associades a aquesta marca però de composició territorial, ja sigui a Catalunya, amb En Comú Podem, o a la Comunitat Valenciana. Però també asseure's amb ERC i Democràcia i Llibertat (abans Convergència), embarcades en el procés secessionista català, i que haurien d'abstenir-se perquè tirés endavant la candidatura de Sánchez.
Els vetos estan clars, però al PSOE no hi ha tranquil·litat en absolut per la pressió des de tots els àmbits socials, econòmics, del PP i de l'esquerra perquè assumeixi un paper determinant, malgrat les limitacions. Les cinc hores que els dirigents socialistes van passar reunits diumenge passat a la seu del partit amb Sánchez van estar presidides per la tensió, que es manté, sobre les condicions en les quals el PSOE ha de fer l'intent de governar. Algunes de les intervencions es van basar a preguntar-se amb desaprovació si algú estava disposat a defensar un Govern amb Podem, Marees i ERC quan en breu vindria el desafiament secessionista català. Els que es van formular aquestes preguntes, que prefereixen no veure el seu nom revelat ja que es tracta d'una reunió interna, van recordar que una línia mestra del programa i el projecte socialista inclou la reforma constitucional. "La impulsarem sense el PP, però sí amb els que volen trencar Espanya?", es van preguntar.
Els contraris que el PSOE agafi les regnes del Govern espanyol es van trobar amb la resposta contundent de Sánchez i d'altres secretaris generals que, un cop començades les negociacions per formar una majoria de govern, la primera condició ineludible seria la defensa de la unitat d'Espanya i el rebuig a la consulta secessionista a Catalunya. Però no va semblar prou, de manera que la redacció d'una frase va consumir el 80% del temps fins a arribar a escriure que sense renúncia prèvia al referèndum no hi hauria ni reunió. I així es va aprovar l'endemà al Comitè Federal amb només quatre vots en contra de representants del corrent Esquerra Socialista, que no comparteixen aquesta fèrria cotilla per negociar.


Acords amb Podem
L'explicació és que destacats barons socialistes no volen governar amb aquests suports. Des de la direcció federal, en defensa seva, recalquen que mai la unitat d'Espanya serà moneda de canvi i recorden que els presidents autonòmics d'Astúries, Javier Fernández; Extremadura, Guillermo Fernández Vara; Castella-la Manxa, Emiliano García-Page; Aragó, Javier Lambán, i de Balears, Francina Armengol, governen amb el suport de Podem, i de vegades d'altres forces, com Ximo Puig a València.
Cada cas té el seu matís, però tots ells al·leguen que quan ells van negociar les seves investidures aquests interlocutors mai van invocar res relacionat amb la unitat d'Espanya ni l'autodeterminació de les seves comunitats. Susana Díaz, presidenta d'Andalusia, va aconseguir el suport de Ciutadans per a la seva investidura gairebé al límit del termini per haver de repetir les eleccions. Ni el PP ni Podem es van avenir a negociar.
Mentrestant, Armengol va reunir dimarts passat l'executiva del PSOE balear, del qual és secretària general, i va aprovar donar un marge de confiança a Sánchez perquè conduís les negociacions amb llibertat. Aquest gest de la presidenta balear, alineada amb Sánchez, indica que si el PSOE pot intentar o no governar no està tancat. Sánchez ho intentarà. Els barons no volen ni que ho intenti i que s'afronti que les eleccions s'han de repetir.



Els vetos a la negociació en els discursos de Cap d'Any

Els presidents autonòmics socialistes han inclòs en els seus discursos de final d'any els vetos a negociar amb forces polítiques que defensin el secessionisme, tot i que ho hagin expressat de forma indirecta. La presidenta andalusa, Susana Díaz, es va manifestar pel “combat contra els que volen dividir territorialment Espanya”. Andalusia no pot tancar-se en si mateixa sinó que tractarà de representar un paper rellevant dins d'Espanya com ho va fer en anteriors etapes, va assenyalar la presidenta andalusa. I va citar la pressió d'Andalusia perquè no hi hagués discriminació entre les anomenades comunitats històriques i la resta. El president del Principado d'Astúries, Javier Fernández, també veu necessari que Astúries s'impliqui en el moment actual d'Espanya. El seu Govern no pot “mostrar-se indiferent”, com a espanyol i com a asturià, davant el panorama polític nacional que en principi ha de portar a qui ha guanyat les eleccions a “transformar la seva victòria en una majoria”. Si no ho aconsegueix “procedirà a prendre altres iniciatives que mai han de passar per trencar ni la sobirania nacional, ni la integritat territorial, ni l'única ciutadania”. Aquestes al·lusions entren de ple en el debat del PSOE sobre la política de pactes i així ho van reflectir en els seus discursos de Cap d'Any el president de Castella–La Manxa, Emiliano García–Page i el president extremeny, Guillermo Fernández Vara. El projecte d'Espanya ha de ser un, “no 17

1/3 del dinero de los bancos están en paraisos fiscales

Las gestoras tienen el 52% del dinero de los fondos en Luxemburgo e Irlanda

Las gestoras domicilian sus fondos en estos dos países para beneficiarse de la legislación y la tributación



En los últimos años se ha debatido mucho sobre los inversores españoles que crean o llevan su Sicav a Luxemburgo para beneficiarse de las ventajas fiscales del país y la normativa más flexible que ofrece para la formación de estas sociedades de inversión. Sin embargo, no hace falta acudir a vehículos tan exclusivos para viajar a Luxemburgo. De hecho, es más que posible que usted, inversor, tenga su dinero en un fondo de inversión domiciliado en Luxemburgo. Fíjese bien en el folleto.
Luxemburgo es un paraíso para las gestoras de fondos. Una plaza financiera que lo tiene todo. En primer lugar, en cuanto a normativas, tiene una legislación laxa, unos folletos de admisión para inscribir fondos que son muy cómodos para las gestoras y además tienen una baja burocracia. Todo esto hace que registrar los fondos sea fácil y rápido, o lo que es lo mismo: ahorro de costes operativos. “La inscripción el registro es más fácil que en otros sitios y menos costoso”, explica José Luis Manrique, director de estudios del Observatorio Inverco.



Además, Luxemburgo tiene todas las ventajas de formar parte del euro, ya que así desaparece el riesgo del tipo de cambio para los inversores. Pero además, se benefician de la apertura de fronteras dentro de la región, tanto para la circulación de capitales, como para la comercialización de fondos en cualquier país de la eurozona, esto es, no necesitan domiciliar el fondo en el país en el que lo comercializan.
Por último están las ventajas fiscales. Las gestoras de fondos tienen un régimen especial de tributación en España, donde pagan un impuesto del 1% sobre los beneficios, una cifra que si bien es reducida, no puede competir con Luxemburgo donde prácticamente no existen impuestos las Instituciones de Inversión Colectiva (IIC).
Con este abanico de ventajas, no es extraño que las gestoras elijan Luxemburgo para domiciliar sus fondos y desde ahí comercializarlos al resto de la eurozona. El 35,5% del patrimonio de los fondos de la eurozona está domiciliado en el país, según los datos del Banco Central Europeo, lo que equivale a 3,6 billones de euros, para una economía con un PIB de 50.000 millones de euros.
Uno de cada tres euros de la eurozona invertidos en fondos de inversión está en Luxemburgo, algo que beneficia a las gestoras, que apenas tienen que pagar impuestos allí sobre los beneficios generados. No ocurre lo mismo con los inversores, que tienen que declarar sus ganancias de capital en su país de residencia y pagar por los beneficios correspondientes.
Irlanda, el nuevo paraíso
En los últimos años Luxemburgo se ha encontrado un duro rival al que hacer frente: Irlanda. El país está haciendo muchos esfuerzos para atraer a esta industria, legales y fiscales y ha conseguido captar la atención de las gestoras de fondos… y su dinero. Una encuesta entre gestoras elaborada por Matheson en 2014 ya apuntaba que Irlanda era el nuevo paraíso para estas empresas: un 73% ponían a este país entre sus tres preferidos de Europa en cuestiones impositivas y legales para domiciliar sus fondos, frente a un 47% que ponían Luxemburgo en su top 3 y un 43% elegían Alemania.
En siete años, el patrimonio de los fondos de inversión en Irlanda se ha multiplicado por cuatro, según los datos del BCE. De los 0,35 billones de euros que había al final de 2008 a los 1,7 billones que tiene ahora. Esto ha provocado que Irlanda pasara de tener un 7,8% del patrimonio de los fondos en 2008 a tener ahora el 17%.



El lobby de fondos irlandeses Irish Fund presume de las ventajas de su país. El director de la firma, Par Lardner asegura que “Irlanda es una jurisdicción reconocida internacionalmente por su apertura y sus impuestos eficientes, con el impuesto de Sociedades más bajo de toda la OCDE”.
La batalla de flexibilizar la regulación y bajar los impuestos ha provocado que uno de cada dos euros invertidos en fondos estén en Irlanda o Luxemburgo. En concreto, un 52,5% del dinero está en estos dos países, algo más de 5,25 billones de euros (cinco veces el PIB de España).
¿Dónde está mi dinero?
En España, casi uno de cada tres euros gestionados por Instituciones de Inversión Colectiva está domiciliado en el extranjero. Desde enero hasta septiembre, el patrimonio que gestionan ha aumentado un 26,7%, hasta superar los 110.000 millones de euros, según los datos recogidos por Inverco.
No sólo las gestoras extranjeras aparecen en esta categoría, sino que hay firmas españolas que comercializan fondos en España domiciliándolos en el extranjero. A cierre del tercer trimestre del año, CaixaBank tenía más de 1.200 millones gestionados fuera del país, March Asset Managment, de Banca March, tenía casi 1.200 millones y Santander AM Luxemburgo tenía más de 340 millones de euros.
Manrique reconoce que “sería bueno se registraran fondos en España para comercializar en el extranjero”. España dio un paso importante en 2013 cuando aprobó las cuentas ómnibus, ya que era una de las peticiones prioritarias de la industria. Estas cuentas ómnibus permiten a las gestoras agrupar todas las acciones de los partícipes en una sola, lo que reduce los costes de transacción para la gestión del capital.
Las ventajas de costes y gestión tienen una contrapartida para el ahorrador, y es que las participaciones no se registran a nombre del usuario, sino del bróker. Esto significa que ante un problema con el fondo, el dinero no está dividido en cuentas individuales, sino todo agregado en una misma cuenta ómnibus. En España ya ocurrió este problema tras la intervención de la gestora de Banco Madrid. La gestora, Interdin, tenía el dinero de los partícipes en una única cuenta con 22 millones de euros a nombre de Interdin, lo que generó problemas legales sobre la probabilidad de que los inversores recuperaran su dinero.
En este caso, el Fondo de Garantía de Depósitos (Fogain) cubrió las pérdidas con un desembolso de casi 19 millones de euros a los inversores que solicitaron una indemnización. Las gestoras que empleen una cuenta ómnibus y que estén bajo la garantía del Fogain están más seguros que los que no lo estén, pero no están exentos de riesgos. “España ha llegado tarde a las cuentas ómnibus, desde Inverco hemos peleado mucho tiempo por este tema”, indica Manrique, pero espera “que sirva para que más gestoras domicilien sus fondos en el país”.