"No hi ha gibraltarenys ni catalans (ni hi havia argentins, peruans o cubans), només espanyols nascuts a Gibraltar o a Catalunya. Heus aquí la derrota d’Espanya"
És interessant observar com tot allò que fem a la vida, per circumstancial que sembli, retorna a nosaltres d’una manera o d’una altra, fins i tot quan ja ens n`havíem oblidat, cosa que té la seva lògica atès que cadascuna de les accions que portem a terme incideix sempre en la vida d’altres persones que, al seu torn, actuaran en conseqüència. La història és molt caparruda i força procliu a demanar compte als seus actors. Aquest és el cas d’Espanya que, tres-cents anys després, cau ara presonera de la seva pròpia supèrbia i dels tripijocs que va dur a terme per tal de mantenir Catalunya sotmesa sota la seva corona.
Ves per on, una qüestió al marge d’aquells fets, com és el Brexit, ha esbombat arreu del món el contingut d’un tractat, el Tractat d’Utrecht, que, més enllà d’estudiosos, d’historiadors i d’especialistes internacionals, la major part de la ciutadania mundial desconeixia: la nació catalana no és una nació jove, la nació catalana té mil anys d’història i la seva caiguda a mans de Castella, avui dita Espanya per dissimular, va ser fruit d’un intercanvi de cromos. Per poder sotmetre Catalunya, Castella/Espanya necessitava que els britànics deixessin sol el Principat, altrament no el podria vèncer. No era pas el mateix assetjar Barcelona amb 40.000 homes contra 5.500 que enfrontar-se a l’imperi britànic.
Ja fa anys, però, que el ministre en Cap de Gibraltar, Fabian Picardo, té la mida presa a l’Estat espanyol. Heus aquí un petit recull de les respostes que ha donat a les seves contínues provocacions i amenaces:
- Agost de 2013 (demanant la presència de la Royal Navy): “Espanya està fent incursions amb llances de la Guàrdia Civil en aigües de Gibraltar. Amb més elements navals, serà més fàcil mostrar que aquestes aigües són britàniques.”
- 10 d’octubre de 2013: “Durant els darrers cinquanta anys, els gibraltarenys han estat subjectes a un dels més terribles règims d’intimidació per part dels successius governs espanyols en dictadura i en democràcia. Exceptuant curts períodes d’il·luminació, la cara de l’Espanya actual no és gaire diferent de la que tenia el dictador Franco.”
- 12 de maig de 2016: “És medieval pensar que es pot decidir el futur de Gibraltar d’esquena a la seva població.”
- 25 de febrer de 2017: “Defenso el dret humà de decidir, i el defensaré internacionalment, quan arribi l’hora, amb relació a qualsevol territori que demani exercir el dret d’autodeterminació.”
Doncs bé, el Tractat d’Utrecht deixava clar que la cessió de Gibraltar al Regne Unit era a perpetuïtat –“per sempre”, deia– amb unes contraprestacions que aquest últim va complir. És, doncs, en virtut de les seves pròpies paraules i de la seva signatura que Castella/Espanya no té cap dret jurídic –cap ni un– a reclamar res. I tanmateix ho fa. Pretén recuperar el que va donar sense haver de retornar el que n’obtingué a canvi. I, a més, passant per damunt de la voluntat dels gibraltarenys i dels catalans. Per a l’Estat l’espanyol, l’opinió referendària d’uns i altres en matèria sobiranista no té cap valor i ha de ser trepitjada sense escrúpols. Els gibraltarenys i els catalans no són ningú, absolutament ningú, i el dret de decidir no existeix. Només Castella/Espanya pot decidir sobre Gibraltar o sobre Catalunya.
En parlar de Castella/Espanya, estem parlant d’un Estat que l’any 2002 es va burlar del 98,5% dels gibraltarenys que en un referèndum van decidir que volien ser britànics, i que l’any 2010 va passar com una piconadora per damunt d’un Estatut aprovat per una majoria del 89% al Parlament de Catalunya. D’un Estat així, en termes democràtics, no es pot esperar res de res, perquè es regeix per una mentalitat medieval fonamentada en el supremacisme, en la imposició, en l’ús de la força i en el menyspreu més absolut per les regles bàsiques de fraternitat universal. Aquesta és la raó per la qual, sabent-se mancat d’arguments, s’aferra al ferro roent d’unes lleis antidemocràtiques i d’uns tribunals polítics sense parar atenció en el descrèdit internacional que aital actitud li suposa. I la prova de la insostenibilitat de les seves lleis és que es fonamenten en la negació de l’altre. No hi ha gibraltarenys, no hi ha catalans –com no hi havia argentins, xilens, peruans, bolivians, veneçolans o cubans–, només hi ha espanyols nascuts a Gibraltar o a Catalunya. Heus aquí la immensa i patètica derrota d’Espanya: no té cap més argument que dir-nos que no existim.
Que futuro le espera, como no aparezca una agrupación de intelectuales y sabios que planten la simiente de un contrato social español. Sinó, van camino de convertir lo que les quede en un granero!!