Entrevista a Manuel Monereo, diputado de Unidos Podemos por Córdoba
Lucía Tolosa
El Salto
Manuel Monereo (Jaén, 1950) es un rara avis en la política española: sabe combinar valentía con prudencia, humildad con ambición y franqueza con respeto. Este abogado de profesión, veterano militante y exdirigente de IU y del PCE, es actualmente diputado de Unidos Podemos en las Cortes Generales por la provincia de Córdoba. Querido y odiado a partes iguales en el submundo de la izquierda, suscita de todo menos indiferencia.
Monereo es historia de España: sufrió la dictadura franquista, fue encarcelado y torturado, vivió una transición que no recuerda como una etapa modélica, y encontró en la política una escuela de vida. Asegura que gran parte de lo que actualmente es él, tanto política como personalmente, se lo debe al período de trabajo en IU con Julio Anguita al frente, pero mantiene una postura crítica: “Si IU hubiera hecho sus deberes, no habría hecho falta Podemos”.
En su despacho del Congreso, donde nos ha citado, percibo que Monereo habla desde la madurez que concede la experiencia, otorgando al pasado la importancia que le debe, y recordando lo aprendido para no repetir antiguos errores. Nos encontramos ante un hombre centrado en trabajar por luchar el presente y ganar el futuro, apuntando al año 2019. Para Monereo, uno de los principales retos de nuestro país es el de recuperar la soberanía perdida y reconstruir el Estado sobre bases democráticas. Precisamente de eso trata su último libro: España, un proyecto de liberación. En este lúcido ensayo —coescrito junto a Héctor Illueca— el político señala las claves fundamentales para un proyecto constituyente capaz de responder a las necesidades de las mayorías sociales. Un libro que ha sido descrito por Pablo Iglesias como “un arma para los patriotas que saben que amar a su patria, es amar a sus gentes y sus pueblos”, y que hoy se vuelve un buen motivo para emprender una conversación larga y tendida con su autor.
Afirma que asistimos a una etapa de transición marcada por la crisis de la globalización neoliberal. ¿Qué está cambiando?
Históricamente se han producido transiciones donde la potencia dominante cambiaba el capitalismo a nivel mundial. Es lo que hizo EE UU después de la Segunda Guerra Mundial: impuso sus reglas al conjunto del capitalismo. Ahora estamos viviendo una etapa muy similar a la etapa previa al dominio norteamericano: asistimos a un declive de la potencia hegemónica y emergen nuevas grandes potencias como China. Emerge Oriente como elemento fundamental, y eso tiene consecuencias como la pérdida de hegemonía de EE UU. Estados Unidos sigue siendo la mayor superpotencia, pero ya no puede imponer su orden como antes: tiene que negociar, tiene que hablar. Esta nueva etapa viene marcada por varios rasgos que evidencian el derrumbe de la globalización neoliberal.
Yo considero que hay cuatro crisis entrelazadas que lo demuestran. La primera es la crisis del capitalismo financiarizado, que es la crisis natural del sistema. Luego está la crisis geopolítica, que se traduce principalmente por un desplazamiento del poder desde Occidente hacia Oriente. La tercera es la crisis ecológico-social del planeta, que veo como una gran novedad porque antes no jugaba el papel fundamental que cumple ahora. Se está produciendo una especie de nudo entre conflicto geopolítico, recursos que escasean y conflictos bélicos. Y la última es la crisis del occidentalismo. Se está poniendo en cuestión el dominio que Occidente ha tenido de la economía mundial. Todo esto evidencia la crisis de la globalización neoliberal, tanto en Europa como fuera de ella.
Centrémonos en Europa. ¿Por qué es tan crítico con el proyecto europeo?
Para mí, la Unión Europea es un sistema de dominio. Hay una deriva estructural de los países del sur para convertirse en países dependientes y subdesarrollados de los países del norte. Ahora mismo en Europa hay una división del trabajo entre un centro explotador y una periferia cada vez más dependiente.
¿La implantación del euro y el desarrollo del mercado único favorecen esas desigualdades?
Completamente. Europa se ha ido construyendo como un mercado, y no como un Estado, donde rigen las leyes de hierro del propio mercado y donde no hay un mecanismo redistributivo. El Estado español tiene la capacidad de redistribuir renta, riqueza y poder de las regiones más ricas a las menos ricas. En Europa, eso no existe. El presupuesto europeo es un 1% del PIB. Es 49 veces más pequeño que el español. Con ese presupuesto, no se pueden hacer políticas redistributivas. Por eso, cuando irrumpen las crisis, ocurre lo que hemos visto en Grecia o en España: llegan unos durísimos planes de austeridad que nos empobrece y nos desmantela nuestro Estado de bienestar. El proyecto europeo no es mantenible si hace que unos pueblos sean más pobres, y otros más ricos. Tarde o temprano se verá que se trata de un proyecto tiránico que sirve para que un Estado, Alemania, domine al resto de países.
¿En qué se evidencia la subordinación de los países de la periferia a los intereses de Alemania?
Todos los déficits que tiene España son con Alemania. Ocurre lo mismo con Grecia, o Portugal. Esto tiene mucho que ver con la división de trabajo entre centro y periferia. Alemania nos vende de todo, pero no está dispuesto a pagar nada. Ese es el gran problema. El ejemplo catalán es muy ilustrativo. Cataluña dice que España le roba, porque paga más de lo que recibe. Sin embargo, se olvida de una cosa: el déficit comercial que tiene el resto de España con Cataluña es enorme, porque Cataluña nos vende más de lo que nosotros le vendemos. Por eso existe un mecanismo redistributivo que hace que esa diferencia se compense con el pago de un mayor número de impuestos. Eso es precisamente lo que no hace Alemania, y por eso hablo de subordinación y dependencia de los países del sur hacia Alemania.
Si seguimos inmersos en este sistema, ¿qué cabe esperar del futuro?
Actualmente, España no es un país independiente. Hace y dice lo que otros deciden. Nos ponen límites que nosotros acatamos. Somos una mera proyección periférica de las economías avanzadas. En este contexto, el futuro es poco alentador y bastante predecible. España, como Portugal o Grecia, se encaminará cada vez más hacia el subdesarrollo, cuanto más se deteriore su capacidad productiva y crezca su dependencia. Si seguimos así, el paro y la precariedad serán la norma general, la desigualdad social crecerá aún más y los derechos sociales como la educación, las pensiones o la sanidad terminarán siendo insostenibles. Como esto siga así, iremos perdiendo cada vez más valores asociados con la democracia y seguiremos perdiendo soberanía popular.
¿En qué ve la pérdida de soberanía del Estado español?
En la pérdida sustancial de poder, porque España ya no dirige un Estado soberano. El verdadero poder está en manos de la UE, que tiene los mecanismos necesarios para imponer a cualquier Estado la realización de políticas económicas neoliberales. Lo único que podemos hacer en esta Unión Europea es elegir la mejor forma para aplicar el recetario neoliberal, supervisados y bajo amenaza de sanciones. El ejemplo de Grecia es representativo.
¿Cree que Grecia es comparable al caso español? ¿Qué conclusiones puede sacar Unidos Podemos de la experiencia de Syriza?
Lo que ocurrió en Grecia demostró que los países periféricos tienen un mismo problema: se encuentran frente a una Unión Europea configurada como un obstáculo que impide cualquier cambio político, social y económico que cuestione el modelo neoliberal. La crisis griega demostró que la UE sólo sirve a Alemania y puso en evidencia la soberanía limitada de los países del sur. Yo seguí muy de cerca el caso griego, y estuve ahí en el referéndum. Creo que en Grecia no sólo influyeron los problemas económicos, especialmente la deuda por pagar, sino el mal ejemplo. Se fue a hacer daño al pueblo griego para dejar claro que no iban a perdonar el mal ejemplo que supondría para Europa que un pequeño país endeudado fuera el que obligase a cambiar las políticas económicas de toda la UE. Recuerdo que un viejo militante de Syriza me dijo: “Algunos ministros estarán deseando que se pierda para así justificar los planes de austeridad”.
Yo presiento que nosotros no hemos sacado las consecuencias reales del caso griego. En Grecia fueron a jugar la partida sin tener plan B, como si en Europa hubiera un grupo de bienintencionadas personas dispuestas a ayudarles. Nosotros tenemos ahora mismo dos posibilidades: un plan A o un plan B. Debemos seguir trabajando e investigando lo que significan esos dos planes.
Entre esas opciones, ¿incluye la salida de la UE?
Es una alternativa, volver al Estado nación. Y otra es cambiar Europa. Lo que es absurdo es aceptar estar en un club donde sólo se tienen en cuenta los intereses de los más ricos y olvidan a los pobres.
Plantea cambiar Europa, pero dibuja un escenario donde nuestro país se reduce a ser un país sometido y dependiente. En ese escenario, ¿qué poder real tiene España para impulsar un proyecto alternativo?
Me parece un error caer en el razonamiento derrotista de que España no puede hacer nada. No podemos seguir acatando el plan de autoridad que viene de Alemania, porque eso implica vivir peor, aceptar que nuestra balanza comercial esté permanentemente en déficit, aceptar retroceder en cuestión de políticas sociales y de bienestar. Muchos españoles aceptan ser siervos de Alemania, y lo hacen normalizando la situación. No es normal que nuestro país esté obligado sí o sí a hacer políticas neoliberales. Yo me rebelo contra eso. Hay una contradicción cada vez más fuerte entre democracia y capitalismo, entre liberalismo y democracia. Cuando hablo de cambiar Europa, me refiero a refundar el Estado sobre nuevas bases. Eso implica regular la economía, asegurar políticas redistributivas que garanticen los derechos sociales, crear un nuevo modelo de desarrollo ecológicamente sostenible… Se trata, en última instancia, de aplicar una serie de medidas que nos garanticen vivir en una democracia que preserva el interés de las mayorías sociales.
Me ha hecho recordar aquello de “lo viejo no acaba de morir, y lo nuevo no acaba de nacer”. ¿Ve cercano el proceso constituyente que plantea?
No lo veo ni cercano, ni lejano. Eso dependerá de la voluntad del pueblo español. Si los españoles aceptamos que no hay más cera que la que arde y debemos aceptar el dominio de Alemania, pues evidentemente no habrá proceso constituyente. Lo que habrá sería un proceso destituyente sistemático, porque la alternativa a no tener alternativa, es vivir cada vez peor. Es lo que estamos viendo con el caso de los pensionistas: un empobrecimiento de los derechos sociales básicos, un retroceso.
¿Es una utopía pretender blindar los derechos?
No es imposible. Jurídicamente se puede hacer: es lo que se llama el principio de los derechos adquiridos. Es tan sencillo como poner una cláusula en la Constitución Española que diga: “España no va a aceptar nunca poner en peligro su Estado social por una política que venga impuesta por la Unión Europea”. El problema de España, la visión conservadora, o lo que yo llamo ‘realismo trasnochado’, es que de una u otra forma nos meten en la cabeza que no hay dinero y que, por lo tanto, estamos condenados a vivir peor. Eso no es verdad: en España, como en el mundo, nunca ha habido tantos ricos como ahora, ni tanta desigualdad como ahora. Las minorías privilegiadas están usurpando el poder real del país.
¿Establece una relación directa entre los ricos y la pérdida de bienestar?
El problema está en que los ricos no pagan impuestos. El 80% de toda la carga fiscal del país lo pagan los asalariados y los consumidores. En España hay dinero de sobra, pero es un dinero que no se usa para pagar impuestos, se usa en gran parte para la especulación financiera. Ocurre que se tocan los derechos de las mayorías sociales y no los de las minorías privilegiadas. La corrupción es la cara que permite eso, es una lacra.
¿Qué principales retos tiene por delante España?
Destacaría el modelo productivo. Ese es el primer reto, porque el modelo productivo que se ha ido consolidando está basado en un sector servicios donde lo inmobiliario y el turismo son el círculo virtuoso, y la variable dependiente de toda la política económica es la mano de obra barata. El error es pensar: “Si ya todo lo produce Alemania, ¿por qué tengo que producir?”. Si pensamos así, nunca vamos a cumplir el gran reto, que es la reindustrialización del país con las nuevas tecnologías y los nuevos mecanismos de intervención económica.
Yo sigo sin ver una política económica que proponga un plan de industrialización de España para los próximos años, o que plantee una transición energética para ser más autónomos y tener menos dependencia del petróleo y las grandes potencias. Por otro lado, está el problema de la crisis social. Debemos encontrar alternativas que terminen con la precariedad y los bajos salarios, que además están favoreciendo una crisis generacional. Tenemos un problema muy serio con el futuro de nuestros jóvenes: hay dos generaciones que ya están abocadas a los malos salarios, y a la precariedad laboral. Esto es dramático, porque hoy en día la mayoría de jóvenes se mantienen gracias a sus padres. En general, España tiene muchísimos retos por delante... La crisis territorial es otro de ellos.
La crisis en Cataluña ha puesto en relieve el concepto de plurinacionalidad y el de patria. ¿España es plurinacional? ¿Qué es la patria para Podemos, y por qué cree que se asocia el patriotismo a la derecha?
Si aquí no hay una pluralidad de naciones o de pueblos, ¿por qué existe la nacionalidad reconocida en la Constitución? Podemos pelearnos por las palabras, pero hay un hecho innegable: España tiene pueblos con conciencia nacional desarrollada que han construido movimientos nacionalistas. Una de las cosas que nos enseña Cataluña es que el paso del autonomismo al independentismo crea una crisis existencial en la ciudadanía. Y esa crisis provoca que miles de mujeres y hombres que hasta ahora no habían vivido con dificultades su condición de ser catalanes y españoles, reaccionen girándose hacia el nacionalismo español, que representa mejor que nadie Ciudadanos. Nosotros nunca hemos identificado nacionalismo con patriotismo. Podemos intenta crear un discurso de patria, de identidad. Lo que ocurre es que una gran parte del imaginario patriótico está colonizado por el franquismo y la derecha, y por otro lado, una parte de la izquierda considera que el combate real es contra el nacionalismo español. En esa pinza, queda poco espacio para aquellos que seguimos pensando que España existe y que hace falta construir un proyecto común desde un punto de vista tradicional de la izquierda. Eso pasa por entender que la cuestión nacional debe ir ligada a la cuestión social. El Gobierno actual, la derecha, utiliza la cuestión nacional para orillar los problemas sociales.
Para cambiar las cosas, o al menos intentarlo, hay que acceder al poder. La derecha se mantiene en él. ¿Qué pasa con la izquierda en España?
Yo a la izquierda española la veo espléndida.
Es usted muy positivo.
Y tengo motivos para serlo. Somos el único país donde existe una izquierda como fuerza que puede aspirar a tener más del 15% de los votos. Unidos Podemos, con su 18,19% de votos, es la izquierda más potente de Europa. En España hay una peculiaridad: aquí crece la izquierda, mientras que en los demás países no. La proliferación de las derechas en Europa es innegable. A nosotros el 15M nos vacunó de cualquier tentación de extrema derecha y nos dio la posibilidad de un nuevo camino de izquierdas en torno a Podemos. Por eso creo que lo primero que debemos reconocer es que, a pesar de tener problemas serios, seguimos siendo una fuerza electoral impresionante. Cuando yo paso por el grupo parlamentario y me veo con mis 73 diputados me siento muy orgulloso y satisfecho.
Entiendo que sea reconfortante, pero sigue siendo insuficiente. ¿A Unidos Podemos le falta autocrítica?
Creo que a veces la autocrítica funciona como los confesionarios, como si la realizáramos para que nos absolvieran los pecados. La clave está en el examen de conciencia y el propósito de enmienda. A mi juicio, el problema no es tanto la falta de autocrítica, sino que no veo que haya suficiente propósito de enmienda.
¿Qué errores cree que ha cometido su partido, y qué desafíos considera que tiene por delante?
Para empezar, no hemos sido capaces de presentar un proyecto solvente de país. Seguimos sin un proyecto capaz de explicar el modelo de país que queremos. Eso es algo que debemos solucionar lo antes posible. La segunda cuestión es la del sujeto político. Unidos Podemos sigue siendo pura y simplemente una alianza electoral del peor tipo posible: la parlamentaria. Yo vivo en Córdoba la mitad de la semana, y ahí Unidos Podemos prácticamente no existe. Lo que quiero decir con esto es que no seremos solventes, ni seremos percibidos como una izquierda con voluntad de gobierno si no tenemos una estructura organizativa de mayor calidad. Y eso no pasa únicamente por tener unidad de acción, sino por un programa y una dirección común. Además, destacaría que no hemos sabido construir un polo social de movilización. Como fuerza política, corremos el peligro de estar demasiado metidos en las instituciones. Creo que estamos haciendo esfuerzos, pero todavía queda mucho por mejorar. Todos estos desafíos debemos resolverlos cuanto antes, porque si no lo hacemos puede que nos pasen factura no sólo con un mal resultado electoral sino con problemas políticos muy serios de cara al futuro.
Cuando antes le preguntaba cómo veía la izquierda española, no sólo me refería a Unidos Podemos. ¿Se ha estrechado el margen de entendimiento con el PSOE? ¿Hay una guerra por la hegemonía de la izquierda?
Ese sería el peor escenario.
Deduzco que cree que no es el actual.
Es posible que sea ese, pero sería el peor porque perjudica al conjunto de los trabajadores y las mayorías sociales. Hay que partir de un hecho esencial: el bipartidismo ha terminado. Lo que tenemos ahora es una mesa de cuatro patas, y lo que irá cambiando es la composición de esa mesa. El PSOE y Unidos Podemos deben buscar mecanismos de convergencia y de unidad, porque lo absurdo es entrar en una guerra por ocupar un espacio de izquierdas que corre el peligro de ser cada vez más pequeño, frente a una derecha envalentonada. La batalla la ganaremos o la perderemos frente a la derecha. Debemos hacer un esfuerzo para encontrar un clima de colaboración, porque en muchas cuestiones que llevamos al Congreso, ese clima existe.
Habla usted de un clima de colaboración, pero los ciudadanos vemos que ni siquiera se ponen de acuerdo en la reforma de la Ley Electoral.
Lo que digo es que no podemos reducir el problema de España a una guerra entre Pedro Sánchez y Pablo Iglesias, porque eso tapa lo verdaderamente importante: el país, la gente, los derechos sociales, las pensiones. Hay que trabajar por construir una alternativa a la derecha, al PP y Ciudadanos. Eso es lo que nosotros estamos intentando, modestamente, y en lo que no siento que el PSOE esté ahí.
¿Qué motivos hacen que tenga esa impresión?
Hasta ahora, lo que vemos es que el PSOE ganó su congreso defendiendo una política que no ha sido capaz de mantener. Es un partido que sigue sin responder a cuestiones básicas. ¿Qué quiere el PSOE con Unidos Podemos? ¿Quiere ir a un programa común, quiere ir a gobiernos coyunturales? ¿Quiere quitarle puntos a Podemos, para poder decir en el próximo congreso que han ganado porque nosotros hemos perdido? El PSOE de Pedro Sánchez está atravesando un río sin decidirse a cruzarlo, o volverse.
Hábleme de la relación con IU. ¿Se mantendrá la confluencia para las próximas elecciones?
No tengo ninguna duda, se va a salvar cueste lo que cueste. La unidad es un proceso muy complicado, y hay mucha autocontención tanto en IU como en Podemos. Ambos se critican y discrepan, pero como dos personas razonables y formales que saben que, aunque hay que repensar la unidad, no hay alternativa a ella. Creo que debemos estar a la altura de los tiempos que nos ha tocado vivir. Hay que trabajar para ganarle a la derecha.
En España, como en Europa, gana mayoritariamente la derecha. ¿Por qué cree que han proliferado tanto los populismos de derechas?
Yo lo relaciono directamente con la propia construcción europea. Lo que está desapareciendo es la socialdemocracia en toda Europa. La derecha responde a las preocupaciones de la gente, aunque su respuesta sea nefasta. ¿Quién se alza como defensor de los miles de obreros empobrecidos en Francia? Marine Le Pen. ¿Quién defiende a los miles de empresarios sin futuro en el norte de Italia? La Liga Norte. En Europa lo que falta es una alternativa nacional-popular democrática, entendible para la gente y que le diga a las mayorías sociales “vamos a defenderos y vamos a perjudicar a los ricos y a los poderosos”. Eso no lo hacemos y perdemos. En realidad, el triunfo de la derecha tiene mucho que ver con un deseo ontológico de seguridad. La gente busca desesperadamente seguridad, y vota en consecuencia.
A la inseguridad le acompaña el miedo. ¿Por qué considera que influye tanto el miedo en el voto?
Como decía Ortega, “estamos en crisis y nuestro Estado es la crisis misma”. Antes, democracia significaba vivir mejor. Hoy en democracia, se vive peor. Se cobran salarios que no dan para vivir, se ponen en cuestión derechos que dábamos por adquiridos, como las pensiones, y en general se retrocede en cuestión de derechos sociales. En medio de semejante panorama, la gente busca estabilidad. ¿Y qué ofrece más seguridad? El discurso de las derechas. La patria, el orden y la identidad.
No podía terminar la entrevista sin preguntarle por un tema necesario que aparece en su libro. ¿Qué opina del feminismo?
El movimiento feminista es la gran esperanza del siglo XXI. Algunos lo llaman reacción, yo creo que no sólo es eso, es también un proyecto. Yo confieso que las cosas más interesantes que leo últimamente, vienen de la literatura feminista. Se puede decir que el feminismo ha logrado construir un punto de vista para la mayoría, partiendo desde una mitad. Estoy convencido de que el feminismo es, junto al ecologismo y al marxismo, una de las tres fuentes de un nuevo paradigma que está por emerger.
Fuente: http://www.elsaltodiario.com/nueva-revolucion/el-proyecto-europeo-es-un-sistema-tiranico-que-contribuye-a-que-alemania-domine-al-resto-de-paises-
Translate
8 de mayo de 2018
RUSO - Ben Fulford - 7 de mayo de 2018 Limpieza en los muy altos niveles del secreto gubernamental es el veredicto de los satanistas
https://youtu.be/zX3lAEB7nx4
Cambiando de guardia y la limpieza de la secretas jefes de potencia fuera del punto muerto en la batalla por la Tierra , dicen los informantes Pentágono , del Vaticano y otras fuentes de diferentes secretas agencias. Se espera , que se llevará a la oficial de divulgación de la verdad del 9/11 y 3/11,como así como la eliminación de unos pocos líderes de la gran siete , afirman estas fuentes . Para iniciar este proceso , el almirante Mike Rogers , el jefe de la NSA , "presentado en la renuncia " 4 de mayo , " va a testificar ante el Congreso , para infligir un mortal golpe en la servidumbre ", - dicen las fuentes en el Pentágono .
Un visible signo de este cambio para el público fue el oficial de elecciones 2 de mayo de Giacomo Dalla Torre en un 80 ºGran Gran Maestro de la Orden de los Caballeros de Malta .
https://www.ncronline.org/news/world/knights-malta-elect-interim-leader-new-grand-master
Esto es importante , porque la Orden de los Caballeros Malteses no es solo caritativa ,también es una orden militar , cuyos miembros , la élite de la elite occidental ,deben obedecer las órdenes recibidas . En un determinado momento, la gente de MI -6 me envían una lista de los miembros de la Orden , y me vieron , que en su parte bastante más altos rangos del ejercito americano y funcionarios de entidades de un secreto de la comunidad , para controlar la industria militar compleja . Por desgracia ,alguien - estan preocupados , que tiene en mí esta lista , que le fue removido de mi equipo , junto con extraíble duro disco de copia de seguridad , es decir , cómo me sentí, era un bien oculto . Sin embargo, otros anuncios públicos indican, que entre dedicada a los caballeros malteses tienen este tipo de personas , al igual que los dos George Bush , Henry Kissinger , David Rockefeller , Queen Elizabeth y otra .
https://www.biblebelievers.org.au/kmlst1.htm
Lo que es interesante en relación con DallaTorre , por lo que es , que él obedece al Papa Francisco , en contraste a su predecesor , el Gran Maestro Robert Festing , quien respondió al cardenal Raymond Burke .Aquí se debe ha dicho acerca de este paso terminado satanista Leo Zagami :
" Nuestros peores temores se han convertido en reales , cuando los últimas tradiciones adherentes de la Orden , que representan una amenaza a Francisco , los caballeros malteses , en la - todavía sigue siendo muy poderosa en los militares y de comunidades de inteligencia en todo el mundo ( entre ellos el conservador lado de la CIA ), al parecer ,ha perdido su batalla por la protección de las tradiciones y el cristianismo " .
http://leozagami.com/2018/05/02/pope-francis-takes-over-the-knights-of-malta/
Zagami dijo a su siervo , que se comió embriones humanos y participó en las ocultas ceremonias de " llama a los demonios " y otras criaturas . Creo , que es esta " tradición " que él y protege . Él también dijo , que el cristianismo era " una religión de esclavos " . Por lo tanto, el "cristianismo " , que él defiende , es la esclavización continua de la humanidad .
En cualquier caso , estos cambios no solo están relacionados con la religión , sino que también están estrechamente relacionados con los niveles más altos de las finanzas y el poder mundial . Esto ocurre porque , que el Vaticano en secreto controla la mayoría de los del mundo los gobiernos y líderes ,dando a la elección entre " plomo o plata " ,Entonces hay un asesinato o un gran depósito en su nombre en el Banco del Vaticano , el cual fue confirmado por los masones Logia Pi -2 y otras fuentes .
En este frente , el tercer número de la Santa Sede y la persona , responsable de las finanzas , el cardenal George Pell , ha sido suspendido por las autoridad es supuestamente de - para que , que se enfrenta a un criminal cargo en el ocultamiento de sexual abuso en la iglesia .Por lo que ha coincidido , que el Tribunal de ellos comenzó 2 de mayo , en el mismo día ,cuando los caballeros malteses eligieron su nuevo líder .
https://www.theguardian.com/australia-news/2018/may/01/who-is-cardinal-george-pell-and-what-is-he-accused-of
Esto significa , que el pico del oeste de las finanzas , son el Estadoprofundo , es bajo nueva gestión .
Estos cambios coinciden con el gran movimiento de la Papa de Roma Francis utiliza financieros instrumentos de alto nivel de financiación general de campaña en Sur América y África para la lucha con la pobreza y la destrucción de los alrededores medio ambiente , dicen fuentes masónica slogias Pi -2. En este momento , se nos pide que no escribamos mucho acerca de este ,pero que puede confirmar , que este movimiento es en el exterior significa ilimitada financiación .
Además de que , las fuentes de la CIA en Asia y las fuentes de la familia Rothschild dicen , que la intriga de un alto nivel con la participación de oro y derechos en históricos activos continúa . Por ejemplo , la fuente de los Rothschild dice , que " Julia Divina grasiya , que es Alfa y Omega, fue robado ." Alpha & Omega, según fuentes de la CIA y del FSB , financiado por tanto Occidente , de modo y de la Unión Sovietica en el momento de la fría guerra . Fuentes de la CIA , con su mano , informa sobre la nueva relacionada con los Rothschild pasos de captura de oro minas de Bougain ville y otras partes del Sur - Este de Asia . Fotos de cierto " Las personas , que representa el interés de " difundir la CIA en relación con estas intrigas , informaron las fuentes .
En cualquier caso , además de esta intriga del bizantino tipo , dentro de la industria militar compleja de los Estados Unidos existe una clara unidad y compromiso a su lado para siempre acabar con el estado de servidumbre , dicen las fuentes en el Pentágono .
Con este propósito el ya mencionado "Blanca - Sombrerero " Rogers ( NSA ) está unido a los ex altos oficiales de la Inteligencia Mike Flynn ( inteligencia de Gestión del Ministerio de Defensa ), amenidad y Krongardu ( CIA ), Louis Freeh ,Bob Mueller ( FBI ) y el ejército de liderazgo, como el guardia pretoriano paraapoderarse de los Seis del " Estado Profundo", " prometen las fuentes del Pentágono "
.
El nuevo jefe de la NSA , el general Paul Nakasone también tendrá el control de la CIA y reportar a la asociada comité de jefes de personal , dicen las fuentes . El ex jefe de la CIA , Mike Pompeo , quien es ahora jefe del Departamento de Estado , informó antes de la real servicio , que es, el Departamento de Estado de los EE.UU. está ahora también se encuentra bajo el control del gobiernomilitar de los EE. UU. , señalan las fuentes .
El signo visible de estos cambios reales es , por supuesto , el progreso hacia la paz en lapenínsula de Corea . Sin embargo, una señal fue la decisión del Departamento de Estadode la terminación de la financiación de los equipos de propaganda feykovyh " blancos cascos " en Siria .
Como se ha indicado las fuentes , " profundoestado de balanceo , porque el número desellados inculpaciones conclusiones excedede 29.000, el Ministerio de Justicia , la CIA ,el FBI y el Estado Departamento se borran ,y Bush - la alta patadas en el cuello delhospital ." La admisión al hospital es un método probado , utilizado por los líderes de la profunda Estado , para evitar el arresto .
Es interesante notar , que John " LIH "McCain declaró , que le invitará a George Bush y Barack Obama para hablar en su próxima " funeral " , como él se está muriendo de " naturales razones " , pero élno invitar a su triunfo .
Por supuesto , el elefante en la tienda , lo Por supuesto , el elefante en la tienda , lo que todos deben evitarse , cuando se utiliza el eufemismo " Profundo Estado " - que es Israel y los sionistas , que fueron patrocinado por McCain . Para ellos, los eventos se desarrollan muy rápidamente .Adorador de Satanás, el Primer - Ministro de Israel Benjamin Netanyahu fue " llamado en Moscú a ver el 9 de mayo de desfile de la victoria , donde Putin para presentar un élun ultimátum , que puso fin a la final de un conflicto , que está frenando el mundial de divisas de reposición " , dicen las fuentes .
" El sionismo está latiendo en mortal agonía, porque Israel está globalmente aislada ensu búsqueda para matar a los iraníescontrato y pronto será expuesto para la organización de la 9/11 y 3/11 " , - añadió las fuentes en el Pentágono . Además de eso , el principal sionista agente de la Blanca Casa Jared Kushner ha sido relegado en el lado ,dicen que son . Israel está ahora " rodeado por superiores rusos armas y el mundial de boicot , el aislamiento y las sanciones ( BPI ),no son capaces de llegar al Congreso a adoptar una ley en contra de la libertad de expresión , que se castiga a los partidarios de la LSI , perdiendo en lo legal guerra casoen la Suprema Corte EEUU " Dzhesner contra árabes Banco ", y en el hecho , de que Israel se había negado a colocar en el Consejo de Seguridad de la ONU " .
Sin embargo, una cosa que se ha convertido en un hecho , de acuerdo con el mensaje dela fuente en el Pentágono , el reingreso de la segunda flota de los EE.UU. para " la protección de la región oriental de la costa y de la UE y la celebración de China y de Israel a una distancia del conjunto ruso -estadounidense estructuras de seguridad " .
La mención de la UE en el contexto de la "articulación de los Estados Unidos - Rusiaestructura de seguridad " significa , queRusia y los Estados Unidos han llegado a un- la transacción por la Unión Europea . Estoes intrigante , ya que Ámsterdam Aeropuerto de Schiphol se cerró toda la noche y el 29 de abril de - de " un fallo en el sistema de el poder . " Como modernosaeropuertos tienen varias copias de seguridad de fuentes de suministro de energía , una buena conjetura sería , que elaeropuerto estaba cerrado , para permitir especiales fuerzas para dar la vuelta a toda la Europa , para eliminar el principal europeos líderes servidumbre .
Como para la próxima semana , que hay que vigilar a los visibles restantes cabezas de servidumbre , tales como el Teresa de mayo en el Reino Unido , Angela Merkel en Alemania y Emmanuel Macron en Francés .
Con respecto a la Makron , fuentes de la francesa Nacional de Transición Consejo, por ejemplo , que él es tan aislados de su spropias fuerzas de seguridad , el cual se utiliza extranjera guardia , con los que se está hablando con el Inglés idioma . Imagínese , que podría sentir los estadounidenses , si lo haría el presidente de EE. UU. usó no estadounidenses , y , porejemplo , guardaespaldas hispanos .
5 de mayo más de 5.000 manifestantes, muchos de los cuales eran personal militar y otros del gobierno funcionarios , celebró una marcha a la psiquiatría del hospital en París , para exigir la liberación de MarcosGranier , un miembro de la élite de las fuerzas de los franceses en la protección de los VIP- personas CRS ( común están dar para el intercambio de información ). Granier fue la fuerza colocada en un hospital psiquiátrico después del hecho , la forma en que denunció alto gobierno crimen ( incluyendo múltiples asesinatos de gobierno funcionarios , policías , periodistas, y así sucesivamente ) en un vídeo en YouTube , Laid 2 de mayo , dice el Consejo .Video ( en francés) idioma ) se puede encontrar aquí :
https://www.youtube.com/watch?v=zfJ1i5B1YMA
Granier dejó detallada pruebas en una transición del Consejo , como también en el ruso embajada en París en tan seguros en elcaso , si con ellos que - algo va a pasar .Bueno , por lo que es , y no , por lo que nos vemos , cómo mucho adora a Satanás Macron y su el falso gobierno permanecerá en el poder .
Por último , algunos japoneses líderes del ala derecha, y los miembros de los conjuntos instituciones de autodefensa (incorrectamente llamados los organizados del crimen sindicatos ) se puso en contacto con su humilde siervo , a decir de él , que los diversos ilegales las organizaciones en Japón están unidos bajo una bandera . Esto significa , que Yamaguchi - Gumi , Inagawa- Kai y Sumiesi - Kai unirá sus esfuerzos ,para que Japón se convierta nuevamente en un país independiente .
http://raskrytie.forum2x2.ru/t840-topic#13486
TIME TRAVELER
I give you this message in hopes that you serve in this exciting journey; you're living right now.
Dwell in the land under a human appearance.
Although your true origin comes from the stars.
And you will learn with others the true values that destiny has reserved for you.
You are a time traveler navigating by the stars in search of places that will bring something more than what you have brought upon arrival.
And that in turn will serve to make something and you already had in you before descending.
Never tell anyone your true identity not because you can not, you are not prepared to understand the place where you come from, and where they come too.
And that will make you suffer unnecessarily, with the battles yourself wouldest inside you until you open it fully.
On this trip I are endowed with the largest and greatest powers of the universe.
These have delivered thee to be a secret agent of light.
Wakes up all these potentials and make good use of them, for your good and for the common good.
It has given you the vision, but you should learn the difference between seeing and looking.
You 'll have to train to go further if you want to perceive what is invisible to your eyes.
It has given you hearing but must learn to listen; to be aware of the power possessed by words.
This power is difficult to control and even harder to teach others.
And among many gifts and presents. It has given you the mind to think for yourself; You can reason and decide you want to live in this role.
And you must discern who are beyond thoughts ..
It also has delivered your soul, so learn to feel; to live in the moment.
This trip has its difficulties and obstacles.
You will perceive that there is pain, injustice, hatred and violence there.
You fight to stay in the center, it will be an ongoing challenge!
Live fully conscious and in full transparency with your presence and intuitively.
Do not let the play that serves you to grow; I do believe that is all that exists beyond the five senses.
You are a light in the sky and that you are there; to be a light on earth.
Your best guide, your higher spirit.
Use your inner strength to open the heart and reconnect with your essence.
The world and humanity needs you, and you also need them to progress in steps toward freedom, wisdom and love.
The awakening of consciousness.
Jesus and Marta FR
Dwell in the land under a human appearance.
Although your true origin comes from the stars.
And you will learn with others the true values that destiny has reserved for you.
You are a time traveler navigating by the stars in search of places that will bring something more than what you have brought upon arrival.
And that in turn will serve to make something and you already had in you before descending.
Never tell anyone your true identity not because you can not, you are not prepared to understand the place where you come from, and where they come too.
And that will make you suffer unnecessarily, with the battles yourself wouldest inside you until you open it fully.
On this trip I are endowed with the largest and greatest powers of the universe.
These have delivered thee to be a secret agent of light.
Wakes up all these potentials and make good use of them, for your good and for the common good.
It has given you the vision, but you should learn the difference between seeing and looking.
You 'll have to train to go further if you want to perceive what is invisible to your eyes.
It has given you hearing but must learn to listen; to be aware of the power possessed by words.
This power is difficult to control and even harder to teach others.
And among many gifts and presents. It has given you the mind to think for yourself; You can reason and decide you want to live in this role.
And you must discern who are beyond thoughts ..
It also has delivered your soul, so learn to feel; to live in the moment.
This trip has its difficulties and obstacles.
You will perceive that there is pain, injustice, hatred and violence there.
You fight to stay in the center, it will be an ongoing challenge!
Live fully conscious and in full transparency with your presence and intuitively.
YOU ARE A TIME TRAVELER.
Do not let the play that serves you to grow; I do believe that is all that exists beyond the five senses.
You are a light in the sky and that you are there; to be a light on earth.
Your best guide, your higher spirit.
Use your inner strength to open the heart and reconnect with your essence.
The world and humanity needs you, and you also need them to progress in steps toward freedom, wisdom and love.
The awakening of consciousness.
Jesus and Marta FR
Etiquetes de comentaris:
ROAD TO THE GRACE OF GOD
Populism left in the UK
04.26.2018
Chantal Mouffe
Page 12
The crisis of European social democracy is confirmed. After the failures of Pasok in Greece, the PvdA in the Netherlands, the PSOE in Spain, the SPÖ in Austria, the SPD Germany and the PS in France, the PD is coming off the worst result in its history in Italy. The only exception to this disastrous panorama is in Britain, where the Labor Party, led by Jeremy Corbyn, is growing. With nearly 600 thousand members, Labor is now the largest party of the left in Europe.
How did Corbyn, who surprisingly was elected as party leader in 2015 to accomplish this feat?
After an attempt to move it by the right of the party in 2016, the decisive factor in consolidating its leadership moment was the strong growth of the Labor Party in the elections of June 2017. While polls the Conservatives gave them an advantage 20 points, the Labor Party won 32 seats, making the Tories lost the absolute majority. The strategy developed in these elections is the key to success of Corbyn.
This is due to two main factors. First, a radical manifesto, in line with the rejection of austerity and neoliberal policies by major sectors of British society. Then the formidable mobilization organized by Momentum, the movement created in 2015 to support the candidacy of Corbyn.
Inspired by the methods of Bernie Sanders in the United States, as well as the new European radical groups, Momentum has used numerous digital resources to establish vast communications networks that have allowed the militants and many volunteers know what districts must go to contact voters door to door. It was this unexpected mobilization that led into error all odds.
But it was thanks to the enthusiasm aroused by the content of their program that all this was possible. Entitled For the many, not the few (for most, not just a few), used a motto that had been used by the party, but giving a new meaning to establish a political border between "us" and "they". Thus, it was re-politicize the debate and offer an alternative to neoliberalism introduced by Margaret Thatcher and continued by Tony Blair.
The main proposals of the program were the renationalisation of public services such as railways, energy, water or mail, curb the privatization of the National Health Service (NHS) and the school system, the abolition of tariffs enrollment in college and a significant increase in social benefits. Everything pointed to a clear break with the conception of the New Labor third way.
While the latter had replaced the struggle for equality with the freedom to "choose" the manifesto reaffirmed that Labor was the party of equality. The other highlight was the insistence on democratic control, so the emphasis was on the democratic nature of the proposed measures to create a more egalitarian society. State intervention was claimed, but with the role of creating the conditions that would allow citizens to take control of public services and manage them. Insisting on the need to deepen democracy is one of the central features of the draft Corbyn. This resonates very particularly in the spirit that inspires Momentum, which advocates establishing close ties with social movements.
It is the articulation of social struggles with those associated with other forms of domination that is at the heart of the strategy and Corbyn's why they can be classified as "leftist populism". The aim is to establish a synergy between the various democratic struggles spanning British society and transform the Labor Party into a large popular movement capable of building a new hegemony.
It is clear that the realization of such a project would mean for Britain such a radical change, albeit in the opposite direction, as performed with Margaret Thatcher. Certainly, the battle for the Labor reinvestir not yet won and infighting continues with supporters of Blair. Corbyn's opponents deploy multiple maneuvers to try to discredit him, the last is to accuse him of tolerating anti-Semitism within the party.
Tensions also exist between supporters of a more traditional conception of Labor and supporters of the "new politics". But these are being imposed and power relations play in their favor. Compared to other movements such as we or France insubordinate, Corbyn advantage is that it is at the head of a large party and has the support of unions.
Under his leadership, the Labor Party managed to return the taste for politics to those who had left with Blair and attract younger and younger. This proves that, contrary to what many political scientists say, political parties have not become obsolete forms and at the articulation with social movements, can be renewed. It is the conversion of social democracy to neoliberalism which is at the origin of the discontent of their constituents.
When offered citizens the prospect of an alternative and have the opportunity to participate in a real agonistic discussion, they are eager to make their voices heard. But this requires abandoning the technocratic conception of politics, which reduced the management of technical problems, and recognize their partisan character.
Original source: https://www.pagina12.com.ar/110047-populismo-de-izquierda-en-el-reino-unido
Populisme d'esquerra al Regne Unit
2018.04.26
Chantal Mouffe
Página 12
La crisi de la socialdemocràcia europea està confirmada. Després dels fracassos de Pasok a Grècia, del PvdA als Països Baixos, del PSOE a Espanya, de l'SPÖ a Àustria, de l'SPD Alemanya i del PS a França, el PD ve d'obtenir el pitjor resultat de la seva història a Itàlia. L'única excepció a aquest desastrós panorama es troba a Gran Bretanya, on el Partit Laborista, dirigit per Jeremy Corbyn, està en ple creixement. Amb gairebé 600 mil afiliats, el Laborisme és avui el major partit d'esquerra a Europa.
Com va fer Corbyn, qui sorprenentment va ser triat com a líder del partit el 2015, per aconseguir aquesta proesa?
Després d'un intent de desplaçar-ho per part de la dreta del partit el 2016, el moment decisiu en la consolidació del seu lideratge va ser el fort creixement del Partit Laborista en les eleccions de juny de 2017. Mentre els sondejos els donaven als conservadors un avantatge de 20 punts, el Partit Laborista va guanyar 32 escons, aconseguint que els tories perdessin la majoria absoluta. L'estratègia desenvolupada en aquestes eleccions és la clau de l'èxit de Corbyn.
Això es deu a dos factors principals. Primer, un manifest radical, en línia amb el rebuig a l'austeritat i les polítiques neoliberals per part d'importants sectors de la societat britànica. Després, la formidable mobilització organitzada per Momentum, el moviment creat el 2015 per donar suport a la candidatura d'Corbyn.
Inspirat en els mètodes de Bernie Sanders als Estats Units, així com en les noves agrupacions radicals europees, Momentum ha aprofitat nombrosos recursos digitals per establir vastes xarxes de comunicació que els han permès als militants ia molts voluntaris saber en quin districtes calia anar a contactar als electors porta a porta. Va ser aquesta mobilització inesperada la que va portar a l'error a tots els pronòstics.
Però va ser gràcies a l'entusiasme que va despertar el contingut del seu programa que tot això va ser possible. Amb el títol For the many, not the few (per a la majoria, no per a uns pocs), va utilitzar un lema que ja havia estat usat pel partit, però donant-li una nova significació per establir una frontera política entre un "nosaltres" i un "ells". D'aquesta manera, es tractava de repolititzar el debat i d'oferir una alternativa al neoliberalisme instaurat per Margaret Thatcher i continuat per Tony Blair.
Les principals propostes del programa van ser la renacionalització dels serveis públics, com els ferrocarrils, l'energia, l'aigua o el correu, el fre al procés de privatització del Servei Nacional de Salut (NHS) i del sistema escolar, l'abolició dels aranzels d'inscripció a la universitat i un augment significatiu dels subsidis socials. Tot apuntava a una clara ruptura amb la concepció de la tercera via del Nou Laborisme.
Mentre aquest últim havia reemplaçat la lluita per la igualtat amb la llibertat de "triar", el manifest va reafirmar que el Laborisme era el partit de la igualtat. L'altre punt destacat va ser la insistència en el control democràtic, per la qual cosa es va posar l'accent en la naturalesa democràtica de les mesures proposades per crear una societat més igualitària. La intervenció de l'Estat va ser reivindicada, però amb el paper de crear les condicions que permetessin als ciutadans prendre el control dels serveis públics i gestionar-los. La insistència en la necessitat d'aprofundir la democràcia és una de les característiques centrals del projecte de Corbyn. Això ressona molt particularment en l'esperit que inspira Momentum, que advoca per establir vincles estrets amb els moviments socials.
És l'articulació de les lluites socials amb què es relacionen amb altres formes de dominació del que està al cor de l'estratègia de Corbyn i és per això que pot ser qualificada com a "populisme d'esquerra". L'objectiu és establir una sinèrgia entre les diverses lluites democràtiques que travessen a la societat britànica i transformar al Partit Laborista en un gran moviment popular capaç de construir una nova hegemonia.
És clar que la realització d'un projecte com aquest significaria per a Gran Bretanya un canvi tan radical, encara que de sentit oposat, com el realitzat amb Margaret Thatcher. Certament, el combat per reinvestir al Laborisme encara no es va guanyar i la lluita interna continua amb els partidaris de Blair. Els oponents de Corbyn despleguen múltiples maniobres per intentar desacreditar-, l'última consisteix en acusar-lo de tolerar l'antisemitisme dins del partit.
Les tensions també ha entre els partidaris d'una concepció més tradicional del Laborisme i els partidaris de la "nova política". Però aquests s'estan imposant i les relacions de força juguen al seu favor. En comparació amb altres moviments com Podem o França insubmisa, l'avantatge de Corbyn consisteix en que està al capdavant d'un partit gran i compta amb el suport dels sindicats.
Sota la seva conducció, els laboristes van aconseguir tornar-los el gust per la política a aquells que l'havien abandonat amb Blair i atraure cada vegada més joves. Això prova que, contra el que afirmen molts politòlegs, els partits polítics no han esdevingut formes obsoletes i que, en articular-se amb els moviments socials, poden renovar-se. És la conversió de la socialdemocràcia al neoliberalisme el que està en l'origen del descontentament dels seus electors.
Quan se'ls ofereix als ciutadans la perspectiva d'una alternativa i tenen la possibilitat de participar en un debat agonístic real, ells es mostren ansiosos per fer sentir les seves veus. Però això requereix abandonar la concepció tecnocràtica de la política, que la redueix a la gestió de problemes tècnics, i reconèixer el seu caràcter partisà.
Font original: https://www.pagina12.com.ar/110047-populismo-de-izquierda-en-el-reino-unido
"El Projecte europeu contribueix al fet que Alemanya domini a la resta de països"
Entrevista a Manuel Monereo, diputat de Units Podem per Còrdova
Lucía Tolosa
El Salt
Manuel Monereo (Jaén, 1950) és un rara avis en la política espanyola: sap combinar valentia amb prudència, humilitat amb ambició i franquesa amb respecte. Aquest advocat de professió, veterà militant i exdirigent d'IU i del PCE, és actualment diputat de Units Podem a les Corts Generals per la província de Còrdova. Estimat i odiat a parts iguals en el submón de l'esquerra, suscita de tot menys indiferència.
Monereo és història d'Espanya: va patir la dictadura franquista, va ser empresonat i torturat, va viure una transició que no recorda com una etapa modèlica, i va trobar en la política una escola de vida. Assegura que gran part del que actualment és ell, tant política com personalment, ho deu al període de treball a IU amb Julio Anguita al capdavant, però manté una postura crítica: "Si IU hagués fet els deures, no hauria calgut Podem ".
Al seu despatx del Congrés, on ens ha citat, percebo que Monereo parla des de la maduresa que concedeix l'experiència, atorgant al passat la importància que li deu, i recordant el que s'ha après per no repetir antics errors. Ens trobem davant d'un home centrat en treballar per lluitar el present i guanyar el futur, apuntant a l'any 2019. Per Monereo, un dels principals reptes del nostre país és el de recuperar la sobirania perduda i reconstruir l'Estat sobre bases democràtiques. Precisament d'això tracta el seu últim llibre: Espanya, un projecte d'alliberament. En aquest lúcid assaig -coescrito al costat d'Héctor Illueca- el polític assenyala les claus fonamentals per a un projecte constituent capaç de respondre a les necessitats de les majories socials.
Afirma que assistim a una etapa de transició marcada per la crisi de la globalització neoliberal. Què està canviant?
Històricament s'han produït transicions on la potència dominant canviava el capitalisme a nivell mundial. És el que va fer EUA després de la Segona Guerra Mundial: imposar les seves regles al conjunt del capitalisme. Ara estem vivint una etapa molt semblant a l'etapa prèvia al domini nord-americà: assistim a un declivi de la potència hegemònica i emergeixen noves grans potències com la Xina. Emergeix Orient com a element fonamental, i això té conseqüències com la pèrdua d'hegemonia dels EUA. Estats Units segueix sent la major superpotència, però ja no pot imposar el seu ordre com abans: ha de negociar, ha de parlar. Aquesta nova etapa ve marcada per diversos trets que evidencien l'ensorrament de la globalització neoliberal.
Jo considero que hi ha quatre crisis entrellaçades que ho demostren. La primera és la crisi del capitalisme financiaritzat, que és la crisi natural del sistema. Després hi ha la crisi geopolítica, que es tradueix principalment per un desplaçament del poder des d'Occident cap a Orient. La tercera és la crisi ecològic-social del planeta, que veig com una gran novetat perquè abans no jugava el paper fonamental que compleix ara. S'està produint una mena de nus entre conflicte geopolític, recursos que escassegen i conflictes bèl·lics. I l'última és la crisi del occidentalisme. S'està posant en qüestió el domini que Occident ha tingut de l'economia mundial. Tot això evidencia la crisi de la globalització neoliberal, tant a Europa com fora d'ella.
Centrem-nos a Europa. Per què és tan crític amb el projecte europeu?
Per a mi, la Unió Europea és un sistema de domini. Hi ha una deriva estructural dels països del sud per convertir-se en països dependents i subdesenvolupats dels països del nord. Ara mateix a Europa hi ha una divisió del treball entre un centre explotador i una perifèria cada vegada més dependent.
La implantació de l'euro i el desenvolupament del mercat únic afavoreixen aquestes desigualtats?
Completament. Europa s'ha anat construint com un mercat, i no com un Estat, on regeixen les lleis de ferro del propi mercat i on no hi ha un mecanisme redistributiu. L'Estat espanyol té la capacitat de redistribuir renda, riquesa i poder de les regions més riques a les menys riques. A Europa, això no existeix. El pressupost europeu és un 1% del PIB. És 49 vegades més petit que l'espanyol. Amb aquest pressupost, no es poden fer polítiques redistributives. Per això, quan irrompen les crisis, passa el que hem vist a Grècia oa Espanya: arriben uns duríssims plans d'austeritat que ens empobreix i ens desmantella el nostre Estat de benestar. El projecte europeu no és mantenible si fa que uns pobles siguin més pobres, i altres més rics. Tard o d'hora es veurà que es tracta d'un projecte tirànic que serveix perquè un Estat,
En què s'evidencia la subordinació dels països de la perifèria als interessos d'Alemanya?
Tots els dèficits que té Espanya són amb Alemanya. Passa el mateix amb Grècia, o Portugal. Això té molt a veure amb la divisió de treball entre centre i perifèria. Alemanya ens ven de tot, però no està disposat a pagar res. Aquest és el gran problema. L'exemple català és molt il·lustratiu. Catalunya diu que Espanya li roba, perquè paga més del que rep. No obstant això, s'oblida d'una cosa: el dèficit comercial que té la resta d'Espanya amb Catalunya és enorme, perquè Catalunya ens ven més del que nosaltres li venem. Per això hi ha un mecanisme redistributiu que fa que aquesta diferència es compensi amb el pagament d'un major nombre d'impostos. Això és precisament el que no fa Alemanya, i per això parlo de subordinació i dependència dels països del sud cap a Alemanya.
Si seguim immersos en aquest sistema, què cal esperar del futur?
Actualment, Espanya no és un país independent. Fa i diu el que altres decideixen. Ens posen límits que nosaltres acatem. Som una simple projecció perifèrica de les economies avançades. En aquest context, el futur és poc encoratjador i força predictible. Espanya, com Portugal o Grècia, s'encaminarà cada vegada més cap al subdesenvolupament, com més es deteriori la seva capacitat productiva i creixi la seva dependència. Si seguim així, l'atur i la precarietat seran la norma general, la desigualtat social creixerà encara més i els drets socials com l'educació, les pensions o la sanitat acabaran sent insostenibles. Com això segueixi així, anirem perdent cada vegada més valors associats amb la democràcia i seguirem perdent sobirania popular.
En què veu la pèrdua de sobirania de l'Estat espanyol?
A la pèrdua substancial de poder, perquè Espanya ja no dirigeix un Estat sobirà. El veritable poder està en mans de la UE, que té els mecanismes necessaris per a imposar a qualsevol Estat la realització de polítiques econòmiques neoliberals. L'únic que podem fer en aquesta Unió Europea és triar la millor manera per aplicar el receptari neoliberal, supervisats i sota amenaça de sancions. L'exemple de Grècia és representatiu.
Creu que Grècia és comparable al cas espanyol? Quines conclusions pot treure Units Podem de l'experiència de Syriza?
El que va passar a Grècia va demostrar que els països perifèrics tenen un mateix problema: es troben davant d'una Unió Europea configurada com un obstacle que impedeix qualsevol canvi polític, social i econòmic que qüestioni el model neoliberal. La crisi grega va demostrar que la UE només serveix a Alemanya i va posar en evidència la sobirania limitada dels països del sud. Jo vaig seguir molt de prop el cas grec, i vaig estar aquí en el referèndum. Crec que a Grècia no només van influir els problemes econòmics, especialment el deute per pagar, sinó el mal exemple. Se'n va anar a fer mal al poble grec per deixar clar que no anaven a perdonar el mal exemple que suposaria per a Europa que un petit país endeutat fos el que obligués a canviar les polítiques econòmiques de tota la UE. Recordo que un vell militant de Syriza em va dir:
Jo pressento que nosaltres no hem tret les conseqüències reals del cas grec. A Grècia van anar a jugar la partida sense tenir pla B, com si a Europa hi hagués un grup de benintencionades persones disposades a ajudar-los. Nosaltres tenim ara mateix dues possibilitats: un pla A o un pla B. Hem de seguir treballant i investigant el que signifiquen aquests dos plans.
Entre aquestes opcions, inclou la sortida de la UE?
És una alternativa, tornar a l'Estat nació. I una altra és canviar Europa. El que és absurd és acceptar estar en un club on només es tenen en compte els interessos dels més rics i obliden els pobres.
Planteja canviar Europa, però dibuixa un escenari on el nostre país es redueix a ser un país sotmès i dependent. En aquest escenari, ¿quin poder real té Espanya per impulsar un projecte alternatiu?
Em sembla un error caure en el raonament derrotista que Espanya no pot fer res. No podem seguir acatant el pla d'autoritat que ve d'Alemanya, perquè això implica viure pitjor, acceptar que la nostra balança comercial estigui permanentment en dèficit, acceptar retrocedir en qüestió de polítiques socials i de benestar. Molts espanyols accepten ser serfs d'Alemanya, i ho fan normalitzant la situació. No és normal que el nostre país estigui obligat sí o sí a fer polítiques neoliberals. Jo em rebel contra això. Hi ha una contradicció cada vegada més forta entre democràcia i capitalisme, entre liberalisme i democràcia. Quan parlo de canviar Europa, em refereixo a refundar l'Estat sobre noves bases. Això implica regular l'economia, assegurar polítiques redistributives que garanteixin els drets socials,
M'ha fet recordar allò de "el vell no acaba de morir, i el nou no acaba de néixer". Veu proper el procés constituent que planteja?
No ho veig ni proper, ni llunyà. Això dependrà de la voluntat del poble espanyol. Si els espanyols acceptem que no hi ha més cera que la que crema i hem d'acceptar el domini d'Alemanya, ja que evidentment no hi haurà procés constituent. El que hi haurà seria un procés destituent sistemàtic, perquè l'alternativa a no tenir alternativa, és viure cada vegada pitjor. És el que estem veient amb el cas dels pensionistes: un empobriment dels drets socials bàsics, un retrocés.
És una utopia pretendre blindar els drets?
No és impossible. Jurídicament es pot fer: és el que s'anomena el principi dels drets adquirits. És tan senzill com posar una clàusula en la Constitució Espanyola que digui: "Espanya no acceptarà mai posar en perill el seu Estat social per una política que vingui imposada per la Unió Europea". El problema d'Espanya, la visió conservadora, o el que jo anomeno 'realisme passat de moda', és que d'una o altra manera ens fiquen al cap que no hi ha diners i que, per tant, estem condemnats a viure pitjor. Això no és veritat: a Espanya, com al món, no hi ha hagut tants rics com ara, ni tanta desigualtat com ara. Les minories privilegiades estan usurpant el poder real del país.
¿Estableix una relació directa entre els rics i la pèrdua de benestar?
El problema està en que els rics no paguen impostos. El 80% de tota la càrrega fiscal del país el paguen els assalariats i els consumidors. A Espanya hi ha diners de sobres, però són uns diners que no s'usa per pagar impostos, s'usa en gran part per l'especulació financera. Passa que es toquen els drets de les majories socials i no els de les minories privilegiades. La corrupció és la cara que permet això, és una xacra.
Què principals reptes té per davant Espanya?
Destacaria el model productiu. Aquest és el primer repte, perquè el model productiu que s'ha anat consolidant està basat en un sector serveis on el immobiliari i el turisme són el cercle virtuós, i la variable dependent de tota la política econòmica és la mà d'obra barata. L'error és pensar: "Si ja tot el produeix Alemanya, ¿per què he de produir?". Si pensem així, mai complirem el gran repte, que és la reindustrialització del país amb les noves tecnologies i els nous mecanismes d'intervenció econòmica.
Jo segueixo sense veure una política econòmica que proposi un pla d'industrialització d'Espanya per als propers anys, o que plantegi una transició energètica per ser més autònoms i tenir menys dependència del petroli i les grans potències. D'altra banda, hi ha el problema de la crisi social. Hem de trobar alternatives que acabin amb la precarietat i els baixos salaris, que a més estan afavorint una crisi generacional. Tenim un problema molt seriós amb el futur dels nostres joves: hi ha dues generacions que ja estan abocades als mals salaris, ia la precarietat laboral. Això és dramàtic, perquè avui en dia la majoria de joves es mantenen gràcies als seus pares. En general, Espanya té moltíssims reptes per davant ... La crisi territorial és un altre d'ells.
La crisi a Catalunya ha posat en relleu el concepte de plurinacionalitat i el de pàtria. ¿Espanya és plurinacional? Què és la pàtria per Podem, i per què creu que s'associa el patriotisme a la dreta?
Si aquí no hi ha una pluralitat de nacions o de pobles, per què existeix la nacionalitat reconeguda a la Constitució? Podem barallar per les paraules, però hi ha un fet innegable: Espanya té pobles amb consciència nacional desenvolupada que han construït moviments nacionalistes. Una de les coses que ens ensenya Catalunya és que el pas de l'autonomisme a l'independentisme crea una crisi existencial en la ciutadania. I aquesta crisi provoca que milers de dones i homes que fins ara no havien viscut amb dificultats la seva condició de ser catalans i espanyols, reaccionin girant-cap al nacionalisme espanyol, que representa millor que ningú Ciutadans. Nosaltres mai hem identificat nacionalisme amb patriotisme. Podem intenta crear un discurs de pàtria, d'identitat. El que passa és que una gran part de l'imaginari patriòtic està colonitzat pel franquisme i la dreta, i d'altra banda, una part de l'esquerra considera que el combat real és contra el nacionalisme espanyol. En aquesta pinça, queda poc espai per a aquells que seguim pensant que Espanya existeix i que cal construir un projecte comú des d'un punt de vista tradicional de l'esquerra. Això passa per entendre que la qüestió nacional ha d'anar lligada a la qüestió social. El Govern actual, la dreta, utilitza la qüestió nacional per vorejar els problemes socials. queda poc espai per a aquells que seguim pensant que Espanya existeix i que cal construir un projecte comú des d'un punt de vista tradicional de l'esquerra. Això passa per entendre que la qüestió nacional ha d'anar lligada a la qüestió social. El Govern actual, la dreta, utilitza la qüestió nacional per vorejar els problemes socials. queda poc espai per a aquells que seguim pensant que Espanya existeix i que cal construir un projecte comú des d'un punt de vista tradicional de l'esquerra. Això passa per entendre que la qüestió nacional ha d'anar lligada a la qüestió social. El Govern actual, la dreta, utilitza la qüestió nacional per vorejar els problemes socials.
Per canviar les coses, o almenys intentar-ho, cal accedir al poder. La dreta es manté en ell. Què passa amb l'esquerra a Espanya?
Jo a l'esquerra espanyola la veig esplèndida.
És vostè molt positiu.
I tinc motius per ser-ho. Som l'únic país on hi ha una esquerra com a força que pot aspirar a tenir més del 15% dels vots. Units Podem, amb el seu 18,19% de vots, és l'esquerra més potent d'Europa. A Espanya hi ha una peculiaritat: aquí creix l'esquerra, mentre que en els altres països no. La proliferació de les dretes a Europa és innegable. A nosaltres el 15M ens va vacunar de qualsevol temptació d'extrema dreta i ens va donar la possibilitat d'un nou camí d'esquerres al voltant de Podem. Per això crec que el primer que hem de reconèixer és que, tot i tenir problemes seriosos, seguim sent una força electoral impressionant. Quan jo pas pel grup parlamentari i em veig amb els meus 73 diputats em sento molt orgullós i satisfet.
Entenc que sigui reconfortant, però segueix sent insuficient. A Units Podem li falta autocrítica?
Crec que de vegades l'autocrítica funciona com els confessionaris, com si la féssim perquè ens absolguessin els pecats. La clau està en l'examen de consciència i el propòsit d'esmena. Al meu parer, el problema no és tant la manca d'autocrítica, sinó que no veig que hi hagi prou propòsit d'esmena.
Quins errors creu que ha comès el seu partit, i què desafiaments considera que té al davant?
Per començar, no hem estat capaços de presentar un projecte solvent de país. Seguim sense un projecte capaç d'explicar el model de país que volem. Això és una cosa que hem de solucionar el més aviat possible. La segona qüestió és la del subjecte polític. Units Podem segueix sent pura i simplement una aliança electoral del pitjor tipus possible: la parlamentària. Jo visc a Còrdova la meitat de la setmana, i aquí Units Podem pràcticament no existeix. El que vull dir amb això és que no serem solvents, ni serem percebuts com una esquerra amb voluntat de govern si no tenim una estructura organitzativa de major qualitat. I això no passa únicament per tenir unitat d'acció, sinó per un programa i una direcció comuna. A més, destacaria que no hem sabut construir un pol social de mobilització. Com força política, correm el perill d'estar massa ficats en les institucions. Crec que estem fent esforços, però encara queda molt per millorar. Tots aquests desafiaments hem de resoldre'ls com més aviat millor, perquè si no ho fem pot ser que ens passin factura no només amb un mal resultat electoral sinó amb problemes polítics molt seriosos de cara al futur.
Quan abans li preguntava com veia l'esquerra espanyola, no només em referia a Units Podem. ¿S'ha estret el marge d'entesa amb el PSOE? ¿Hi ha una guerra per l'hegemonia de l'esquerra?
Aquest seria el pitjor escenari.
Dedueixo que creu que no és l'actual.
És possible que sigui aquest, però seria el pitjor perquè perjudica el conjunt dels treballadors i les majories socials. Cal partir d'un fet essencial: el bipartidisme ha acabat. El que tenim ara és una taula de quatre potes, i el que anirà canviant és la composició d'aquesta taula. El PSOE i Units Podem han de buscar mecanismes de convergència i d'unitat, perquè l'absurd és entrar en una guerra per ocupar un espai d'esquerres que corre el perill de ser cada vegada més petit, davant d'una dreta encoratjada. La batalla la guanyarem o la perdrem enfront de la dreta. Hem de fer un esforç per trobar un clima de col·laboració, perquè en moltes qüestions que portem a l'Congrés, aquest clima existeix.
Parla vostè d'un clima de col·laboració, però els ciutadans veiem que ni tan sols es posen d'acord en la reforma de la Llei Electoral.
El que dic és que no podem reduir el problema d'Espanya a una guerra entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, perquè això tapa el veritablement important: el país, la gent, els drets socials, les pensions. Cal treballar per construir una alternativa a la dreta, al PP i Ciutadans. Això és el que nosaltres estem intentant, modestament, i en el que no sento que el PSOE estigui aquí.
Quins motius fan que tingui aquesta impressió?
Fins ara, el que veiem és que el PSOE va guanyar el seu congrés defensant una política que no ha estat capaç de mantenir. És un partit que segueix sense respondre a qüestions bàsiques. Què vol el PSOE amb Units Podem? Vol anar a un programa comú, vol anar a governs conjunturals? Vol treure-li punts a Podem, per poder dir en el pròxim congrés que han guanyat perquè nosaltres hem perdut? El PSOE de Pedro Sánchez està travessant un riu sense decidir-se a creuar-lo, o tornar-se.
-Parli'm de la relació amb IU. ¿Es mantindrà la confluència per a les pròximes eleccions?
No tinc cap dubte, es va a salvar costi el que costi. La unitat és un procés molt complicat, i hi ha molta autocontenció tant a IU com a Podem. Tots dos es critiquen i discrepen, però com dues persones raonables i formals que saben que, tot i que cal repensar la unitat, no hi ha alternativa a ella. Crec que hem d'estar a l'alçada dels temps que ens ha tocat viure. Cal treballar per guanyar-li a la dreta.
A Espanya, com a Europa, guanya majoritàriament la dreta. Per què creu que han proliferat tant els populismes de dretes?
Jo ho relaciono directament amb la pròpia construcció europea. El que està desapareixent és la socialdemocràcia a tot Europa. La dreta respon a les preocupacions de la gent, encara que la seva resposta sigui nefasta. Qui s'alça com a defensor dels milers d'obrers empobrits a França? Marine Le Pen. Qui defensa els milers d'empresaris sense futur al nord d'Itàlia? La Lliga Nord. A Europa el que falta és una alternativa nacional-popular democràtica, comprensible per a la gent i que li digui a les majories socials "anem a defensar-vos i anem a perjudicar els rics i als poderosos". Això no ho fem i perdem. En realitat, el triomf de la dreta té molt a veure amb un desig ontològic de seguretat. La gent busca desesperadament seguretat, i vota en conseqüència.
A la inseguretat l'acompanya la por. Per què considera que influeix tant la por al vot?
Com deia Ortega, "estem en crisi i el nostre Estat és la crisi mateixa". Abans, democràcia significava viure millor. Avui en democràcia, es viu pitjor. Es cobren salaris que no donen per viure, es posen en qüestió drets que donàvem per adquirits, com les pensions, i en general es retrocedeix en qüestió de drets socials. Enmig d'aquest panorama, la gent busca estabilitat. I què ofereix més seguretat? El discurs de les dretes. La pàtria, l'ordre i la identitat.
No podia acabar l'entrevista sense preguntar-li per un tema necessari que apareix en el seu llibre. Què opina del feminisme?
El moviment feminista és la gran esperança del segle XXI. Alguns en diuen reacció, jo crec que no només és això, és també un projecte. Jo confesso que les coses més interessants que llegeixo últimament, vénen de la literatura feminista. Es pot dir que el feminisme ha aconseguit construir un punt de vista per a la majoria, partint des d'una meitat. Estic convençut que el feminisme és, al costat del ecologisme i al marxisme, una de les tres fonts d'un nou paradigma que està per emergir.
Font: http://www.elsaltodiario.com/nueva-revolucion/el-proyecto-europeo-es-un-sistema-tiranico-que-contribuye-a-que-alemania-domine-al-resto-de-paises -
Lucía Tolosa
El Salt
Manuel Monereo (Jaén, 1950) és un rara avis en la política espanyola: sap combinar valentia amb prudència, humilitat amb ambició i franquesa amb respecte. Aquest advocat de professió, veterà militant i exdirigent d'IU i del PCE, és actualment diputat de Units Podem a les Corts Generals per la província de Còrdova. Estimat i odiat a parts iguals en el submón de l'esquerra, suscita de tot menys indiferència.
Monereo és història d'Espanya: va patir la dictadura franquista, va ser empresonat i torturat, va viure una transició que no recorda com una etapa modèlica, i va trobar en la política una escola de vida. Assegura que gran part del que actualment és ell, tant política com personalment, ho deu al període de treball a IU amb Julio Anguita al capdavant, però manté una postura crítica: "Si IU hagués fet els deures, no hauria calgut Podem ".
Al seu despatx del Congrés, on ens ha citat, percebo que Monereo parla des de la maduresa que concedeix l'experiència, atorgant al passat la importància que li deu, i recordant el que s'ha après per no repetir antics errors. Ens trobem davant d'un home centrat en treballar per lluitar el present i guanyar el futur, apuntant a l'any 2019. Per Monereo, un dels principals reptes del nostre país és el de recuperar la sobirania perduda i reconstruir l'Estat sobre bases democràtiques. Precisament d'això tracta el seu últim llibre: Espanya, un projecte d'alliberament. En aquest lúcid assaig -coescrito al costat d'Héctor Illueca- el polític assenyala les claus fonamentals per a un projecte constituent capaç de respondre a les necessitats de les majories socials.
Afirma que assistim a una etapa de transició marcada per la crisi de la globalització neoliberal. Què està canviant?
Històricament s'han produït transicions on la potència dominant canviava el capitalisme a nivell mundial. És el que va fer EUA després de la Segona Guerra Mundial: imposar les seves regles al conjunt del capitalisme. Ara estem vivint una etapa molt semblant a l'etapa prèvia al domini nord-americà: assistim a un declivi de la potència hegemònica i emergeixen noves grans potències com la Xina. Emergeix Orient com a element fonamental, i això té conseqüències com la pèrdua d'hegemonia dels EUA. Estats Units segueix sent la major superpotència, però ja no pot imposar el seu ordre com abans: ha de negociar, ha de parlar. Aquesta nova etapa ve marcada per diversos trets que evidencien l'ensorrament de la globalització neoliberal.
Jo considero que hi ha quatre crisis entrellaçades que ho demostren. La primera és la crisi del capitalisme financiaritzat, que és la crisi natural del sistema. Després hi ha la crisi geopolítica, que es tradueix principalment per un desplaçament del poder des d'Occident cap a Orient. La tercera és la crisi ecològic-social del planeta, que veig com una gran novetat perquè abans no jugava el paper fonamental que compleix ara. S'està produint una mena de nus entre conflicte geopolític, recursos que escassegen i conflictes bèl·lics. I l'última és la crisi del occidentalisme. S'està posant en qüestió el domini que Occident ha tingut de l'economia mundial. Tot això evidencia la crisi de la globalització neoliberal, tant a Europa com fora d'ella.
Centrem-nos a Europa. Per què és tan crític amb el projecte europeu?
Per a mi, la Unió Europea és un sistema de domini. Hi ha una deriva estructural dels països del sud per convertir-se en països dependents i subdesenvolupats dels països del nord. Ara mateix a Europa hi ha una divisió del treball entre un centre explotador i una perifèria cada vegada més dependent.
La implantació de l'euro i el desenvolupament del mercat únic afavoreixen aquestes desigualtats?
Completament. Europa s'ha anat construint com un mercat, i no com un Estat, on regeixen les lleis de ferro del propi mercat i on no hi ha un mecanisme redistributiu. L'Estat espanyol té la capacitat de redistribuir renda, riquesa i poder de les regions més riques a les menys riques. A Europa, això no existeix. El pressupost europeu és un 1% del PIB. És 49 vegades més petit que l'espanyol. Amb aquest pressupost, no es poden fer polítiques redistributives. Per això, quan irrompen les crisis, passa el que hem vist a Grècia oa Espanya: arriben uns duríssims plans d'austeritat que ens empobreix i ens desmantella el nostre Estat de benestar. El projecte europeu no és mantenible si fa que uns pobles siguin més pobres, i altres més rics. Tard o d'hora es veurà que es tracta d'un projecte tirànic que serveix perquè un Estat,
En què s'evidencia la subordinació dels països de la perifèria als interessos d'Alemanya?
Tots els dèficits que té Espanya són amb Alemanya. Passa el mateix amb Grècia, o Portugal. Això té molt a veure amb la divisió de treball entre centre i perifèria. Alemanya ens ven de tot, però no està disposat a pagar res. Aquest és el gran problema. L'exemple català és molt il·lustratiu. Catalunya diu que Espanya li roba, perquè paga més del que rep. No obstant això, s'oblida d'una cosa: el dèficit comercial que té la resta d'Espanya amb Catalunya és enorme, perquè Catalunya ens ven més del que nosaltres li venem. Per això hi ha un mecanisme redistributiu que fa que aquesta diferència es compensi amb el pagament d'un major nombre d'impostos. Això és precisament el que no fa Alemanya, i per això parlo de subordinació i dependència dels països del sud cap a Alemanya.
Si seguim immersos en aquest sistema, què cal esperar del futur?
Actualment, Espanya no és un país independent. Fa i diu el que altres decideixen. Ens posen límits que nosaltres acatem. Som una simple projecció perifèrica de les economies avançades. En aquest context, el futur és poc encoratjador i força predictible. Espanya, com Portugal o Grècia, s'encaminarà cada vegada més cap al subdesenvolupament, com més es deteriori la seva capacitat productiva i creixi la seva dependència. Si seguim així, l'atur i la precarietat seran la norma general, la desigualtat social creixerà encara més i els drets socials com l'educació, les pensions o la sanitat acabaran sent insostenibles. Com això segueixi així, anirem perdent cada vegada més valors associats amb la democràcia i seguirem perdent sobirania popular.
En què veu la pèrdua de sobirania de l'Estat espanyol?
A la pèrdua substancial de poder, perquè Espanya ja no dirigeix un Estat sobirà. El veritable poder està en mans de la UE, que té els mecanismes necessaris per a imposar a qualsevol Estat la realització de polítiques econòmiques neoliberals. L'únic que podem fer en aquesta Unió Europea és triar la millor manera per aplicar el receptari neoliberal, supervisats i sota amenaça de sancions. L'exemple de Grècia és representatiu.
Creu que Grècia és comparable al cas espanyol? Quines conclusions pot treure Units Podem de l'experiència de Syriza?
El que va passar a Grècia va demostrar que els països perifèrics tenen un mateix problema: es troben davant d'una Unió Europea configurada com un obstacle que impedeix qualsevol canvi polític, social i econòmic que qüestioni el model neoliberal. La crisi grega va demostrar que la UE només serveix a Alemanya i va posar en evidència la sobirania limitada dels països del sud. Jo vaig seguir molt de prop el cas grec, i vaig estar aquí en el referèndum. Crec que a Grècia no només van influir els problemes econòmics, especialment el deute per pagar, sinó el mal exemple. Se'n va anar a fer mal al poble grec per deixar clar que no anaven a perdonar el mal exemple que suposaria per a Europa que un petit país endeutat fos el que obligués a canviar les polítiques econòmiques de tota la UE. Recordo que un vell militant de Syriza em va dir:
Jo pressento que nosaltres no hem tret les conseqüències reals del cas grec. A Grècia van anar a jugar la partida sense tenir pla B, com si a Europa hi hagués un grup de benintencionades persones disposades a ajudar-los. Nosaltres tenim ara mateix dues possibilitats: un pla A o un pla B. Hem de seguir treballant i investigant el que signifiquen aquests dos plans.
Entre aquestes opcions, inclou la sortida de la UE?
És una alternativa, tornar a l'Estat nació. I una altra és canviar Europa. El que és absurd és acceptar estar en un club on només es tenen en compte els interessos dels més rics i obliden els pobres.
Planteja canviar Europa, però dibuixa un escenari on el nostre país es redueix a ser un país sotmès i dependent. En aquest escenari, ¿quin poder real té Espanya per impulsar un projecte alternatiu?
Em sembla un error caure en el raonament derrotista que Espanya no pot fer res. No podem seguir acatant el pla d'autoritat que ve d'Alemanya, perquè això implica viure pitjor, acceptar que la nostra balança comercial estigui permanentment en dèficit, acceptar retrocedir en qüestió de polítiques socials i de benestar. Molts espanyols accepten ser serfs d'Alemanya, i ho fan normalitzant la situació. No és normal que el nostre país estigui obligat sí o sí a fer polítiques neoliberals. Jo em rebel contra això. Hi ha una contradicció cada vegada més forta entre democràcia i capitalisme, entre liberalisme i democràcia. Quan parlo de canviar Europa, em refereixo a refundar l'Estat sobre noves bases. Això implica regular l'economia, assegurar polítiques redistributives que garanteixin els drets socials,
M'ha fet recordar allò de "el vell no acaba de morir, i el nou no acaba de néixer". Veu proper el procés constituent que planteja?
No ho veig ni proper, ni llunyà. Això dependrà de la voluntat del poble espanyol. Si els espanyols acceptem que no hi ha més cera que la que crema i hem d'acceptar el domini d'Alemanya, ja que evidentment no hi haurà procés constituent. El que hi haurà seria un procés destituent sistemàtic, perquè l'alternativa a no tenir alternativa, és viure cada vegada pitjor. És el que estem veient amb el cas dels pensionistes: un empobriment dels drets socials bàsics, un retrocés.
És una utopia pretendre blindar els drets?
No és impossible. Jurídicament es pot fer: és el que s'anomena el principi dels drets adquirits. És tan senzill com posar una clàusula en la Constitució Espanyola que digui: "Espanya no acceptarà mai posar en perill el seu Estat social per una política que vingui imposada per la Unió Europea". El problema d'Espanya, la visió conservadora, o el que jo anomeno 'realisme passat de moda', és que d'una o altra manera ens fiquen al cap que no hi ha diners i que, per tant, estem condemnats a viure pitjor. Això no és veritat: a Espanya, com al món, no hi ha hagut tants rics com ara, ni tanta desigualtat com ara. Les minories privilegiades estan usurpant el poder real del país.
¿Estableix una relació directa entre els rics i la pèrdua de benestar?
El problema està en que els rics no paguen impostos. El 80% de tota la càrrega fiscal del país el paguen els assalariats i els consumidors. A Espanya hi ha diners de sobres, però són uns diners que no s'usa per pagar impostos, s'usa en gran part per l'especulació financera. Passa que es toquen els drets de les majories socials i no els de les minories privilegiades. La corrupció és la cara que permet això, és una xacra.
Què principals reptes té per davant Espanya?
Destacaria el model productiu. Aquest és el primer repte, perquè el model productiu que s'ha anat consolidant està basat en un sector serveis on el immobiliari i el turisme són el cercle virtuós, i la variable dependent de tota la política econòmica és la mà d'obra barata. L'error és pensar: "Si ja tot el produeix Alemanya, ¿per què he de produir?". Si pensem així, mai complirem el gran repte, que és la reindustrialització del país amb les noves tecnologies i els nous mecanismes d'intervenció econòmica.
Jo segueixo sense veure una política econòmica que proposi un pla d'industrialització d'Espanya per als propers anys, o que plantegi una transició energètica per ser més autònoms i tenir menys dependència del petroli i les grans potències. D'altra banda, hi ha el problema de la crisi social. Hem de trobar alternatives que acabin amb la precarietat i els baixos salaris, que a més estan afavorint una crisi generacional. Tenim un problema molt seriós amb el futur dels nostres joves: hi ha dues generacions que ja estan abocades als mals salaris, ia la precarietat laboral. Això és dramàtic, perquè avui en dia la majoria de joves es mantenen gràcies als seus pares. En general, Espanya té moltíssims reptes per davant ... La crisi territorial és un altre d'ells.
La crisi a Catalunya ha posat en relleu el concepte de plurinacionalitat i el de pàtria. ¿Espanya és plurinacional? Què és la pàtria per Podem, i per què creu que s'associa el patriotisme a la dreta?
Si aquí no hi ha una pluralitat de nacions o de pobles, per què existeix la nacionalitat reconeguda a la Constitució? Podem barallar per les paraules, però hi ha un fet innegable: Espanya té pobles amb consciència nacional desenvolupada que han construït moviments nacionalistes. Una de les coses que ens ensenya Catalunya és que el pas de l'autonomisme a l'independentisme crea una crisi existencial en la ciutadania. I aquesta crisi provoca que milers de dones i homes que fins ara no havien viscut amb dificultats la seva condició de ser catalans i espanyols, reaccionin girant-cap al nacionalisme espanyol, que representa millor que ningú Ciutadans. Nosaltres mai hem identificat nacionalisme amb patriotisme. Podem intenta crear un discurs de pàtria, d'identitat. El que passa és que una gran part de l'imaginari patriòtic està colonitzat pel franquisme i la dreta, i d'altra banda, una part de l'esquerra considera que el combat real és contra el nacionalisme espanyol. En aquesta pinça, queda poc espai per a aquells que seguim pensant que Espanya existeix i que cal construir un projecte comú des d'un punt de vista tradicional de l'esquerra. Això passa per entendre que la qüestió nacional ha d'anar lligada a la qüestió social. El Govern actual, la dreta, utilitza la qüestió nacional per vorejar els problemes socials. queda poc espai per a aquells que seguim pensant que Espanya existeix i que cal construir un projecte comú des d'un punt de vista tradicional de l'esquerra. Això passa per entendre que la qüestió nacional ha d'anar lligada a la qüestió social. El Govern actual, la dreta, utilitza la qüestió nacional per vorejar els problemes socials. queda poc espai per a aquells que seguim pensant que Espanya existeix i que cal construir un projecte comú des d'un punt de vista tradicional de l'esquerra. Això passa per entendre que la qüestió nacional ha d'anar lligada a la qüestió social. El Govern actual, la dreta, utilitza la qüestió nacional per vorejar els problemes socials.
Per canviar les coses, o almenys intentar-ho, cal accedir al poder. La dreta es manté en ell. Què passa amb l'esquerra a Espanya?
Jo a l'esquerra espanyola la veig esplèndida.
És vostè molt positiu.
I tinc motius per ser-ho. Som l'únic país on hi ha una esquerra com a força que pot aspirar a tenir més del 15% dels vots. Units Podem, amb el seu 18,19% de vots, és l'esquerra més potent d'Europa. A Espanya hi ha una peculiaritat: aquí creix l'esquerra, mentre que en els altres països no. La proliferació de les dretes a Europa és innegable. A nosaltres el 15M ens va vacunar de qualsevol temptació d'extrema dreta i ens va donar la possibilitat d'un nou camí d'esquerres al voltant de Podem. Per això crec que el primer que hem de reconèixer és que, tot i tenir problemes seriosos, seguim sent una força electoral impressionant. Quan jo pas pel grup parlamentari i em veig amb els meus 73 diputats em sento molt orgullós i satisfet.
Entenc que sigui reconfortant, però segueix sent insuficient. A Units Podem li falta autocrítica?
Crec que de vegades l'autocrítica funciona com els confessionaris, com si la féssim perquè ens absolguessin els pecats. La clau està en l'examen de consciència i el propòsit d'esmena. Al meu parer, el problema no és tant la manca d'autocrítica, sinó que no veig que hi hagi prou propòsit d'esmena.
Quins errors creu que ha comès el seu partit, i què desafiaments considera que té al davant?
Per començar, no hem estat capaços de presentar un projecte solvent de país. Seguim sense un projecte capaç d'explicar el model de país que volem. Això és una cosa que hem de solucionar el més aviat possible. La segona qüestió és la del subjecte polític. Units Podem segueix sent pura i simplement una aliança electoral del pitjor tipus possible: la parlamentària. Jo visc a Còrdova la meitat de la setmana, i aquí Units Podem pràcticament no existeix. El que vull dir amb això és que no serem solvents, ni serem percebuts com una esquerra amb voluntat de govern si no tenim una estructura organitzativa de major qualitat. I això no passa únicament per tenir unitat d'acció, sinó per un programa i una direcció comuna. A més, destacaria que no hem sabut construir un pol social de mobilització. Com força política, correm el perill d'estar massa ficats en les institucions. Crec que estem fent esforços, però encara queda molt per millorar. Tots aquests desafiaments hem de resoldre'ls com més aviat millor, perquè si no ho fem pot ser que ens passin factura no només amb un mal resultat electoral sinó amb problemes polítics molt seriosos de cara al futur.
Quan abans li preguntava com veia l'esquerra espanyola, no només em referia a Units Podem. ¿S'ha estret el marge d'entesa amb el PSOE? ¿Hi ha una guerra per l'hegemonia de l'esquerra?
Aquest seria el pitjor escenari.
Dedueixo que creu que no és l'actual.
És possible que sigui aquest, però seria el pitjor perquè perjudica el conjunt dels treballadors i les majories socials. Cal partir d'un fet essencial: el bipartidisme ha acabat. El que tenim ara és una taula de quatre potes, i el que anirà canviant és la composició d'aquesta taula. El PSOE i Units Podem han de buscar mecanismes de convergència i d'unitat, perquè l'absurd és entrar en una guerra per ocupar un espai d'esquerres que corre el perill de ser cada vegada més petit, davant d'una dreta encoratjada. La batalla la guanyarem o la perdrem enfront de la dreta. Hem de fer un esforç per trobar un clima de col·laboració, perquè en moltes qüestions que portem a l'Congrés, aquest clima existeix.
Parla vostè d'un clima de col·laboració, però els ciutadans veiem que ni tan sols es posen d'acord en la reforma de la Llei Electoral.
El que dic és que no podem reduir el problema d'Espanya a una guerra entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, perquè això tapa el veritablement important: el país, la gent, els drets socials, les pensions. Cal treballar per construir una alternativa a la dreta, al PP i Ciutadans. Això és el que nosaltres estem intentant, modestament, i en el que no sento que el PSOE estigui aquí.
Quins motius fan que tingui aquesta impressió?
Fins ara, el que veiem és que el PSOE va guanyar el seu congrés defensant una política que no ha estat capaç de mantenir. És un partit que segueix sense respondre a qüestions bàsiques. Què vol el PSOE amb Units Podem? Vol anar a un programa comú, vol anar a governs conjunturals? Vol treure-li punts a Podem, per poder dir en el pròxim congrés que han guanyat perquè nosaltres hem perdut? El PSOE de Pedro Sánchez està travessant un riu sense decidir-se a creuar-lo, o tornar-se.
-Parli'm de la relació amb IU. ¿Es mantindrà la confluència per a les pròximes eleccions?
No tinc cap dubte, es va a salvar costi el que costi. La unitat és un procés molt complicat, i hi ha molta autocontenció tant a IU com a Podem. Tots dos es critiquen i discrepen, però com dues persones raonables i formals que saben que, tot i que cal repensar la unitat, no hi ha alternativa a ella. Crec que hem d'estar a l'alçada dels temps que ens ha tocat viure. Cal treballar per guanyar-li a la dreta.
A Espanya, com a Europa, guanya majoritàriament la dreta. Per què creu que han proliferat tant els populismes de dretes?
Jo ho relaciono directament amb la pròpia construcció europea. El que està desapareixent és la socialdemocràcia a tot Europa. La dreta respon a les preocupacions de la gent, encara que la seva resposta sigui nefasta. Qui s'alça com a defensor dels milers d'obrers empobrits a França? Marine Le Pen. Qui defensa els milers d'empresaris sense futur al nord d'Itàlia? La Lliga Nord. A Europa el que falta és una alternativa nacional-popular democràtica, comprensible per a la gent i que li digui a les majories socials "anem a defensar-vos i anem a perjudicar els rics i als poderosos". Això no ho fem i perdem. En realitat, el triomf de la dreta té molt a veure amb un desig ontològic de seguretat. La gent busca desesperadament seguretat, i vota en conseqüència.
A la inseguretat l'acompanya la por. Per què considera que influeix tant la por al vot?
Com deia Ortega, "estem en crisi i el nostre Estat és la crisi mateixa". Abans, democràcia significava viure millor. Avui en democràcia, es viu pitjor. Es cobren salaris que no donen per viure, es posen en qüestió drets que donàvem per adquirits, com les pensions, i en general es retrocedeix en qüestió de drets socials. Enmig d'aquest panorama, la gent busca estabilitat. I què ofereix més seguretat? El discurs de les dretes. La pàtria, l'ordre i la identitat.
No podia acabar l'entrevista sense preguntar-li per un tema necessari que apareix en el seu llibre. Què opina del feminisme?
El moviment feminista és la gran esperança del segle XXI. Alguns en diuen reacció, jo crec que no només és això, és també un projecte. Jo confesso que les coses més interessants que llegeixo últimament, vénen de la literatura feminista. Es pot dir que el feminisme ha aconseguit construir un punt de vista per a la majoria, partint des d'una meitat. Estic convençut que el feminisme és, al costat del ecologisme i al marxisme, una de les tres fonts d'un nou paradigma que està per emergir.
Font: http://www.elsaltodiario.com/nueva-revolucion/el-proyecto-europeo-es-un-sistema-tiranico-que-contribuye-a-que-alemania-domine-al-resto-de-paises -
Publicat per misteri 1963
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entrada destacada
PROYECTO EVACUACIÓN MUNDIAL POR EL COMANDO ASHTAR
SOY IBA OLODUMARE, CONOCIDO POR VOSOTROS COMO VUESTRO DIOS Os digo hijos míos que el final de estos tiempos se aproximan. Ningú...
-
Jose Park
-
U.S. Marines arrested disgraced California Governor Gavin Newsom on 1 November, delivering another major blow to the Deep State hegemony’s p...
-
💥💥LA LISTA ES INMENSA!😱😱😱 Los tribunales arrestan a estas personas vestidas de civil. Vimos el arresto de Obama. El arresto se llevó ...