Com a consumidors tenim un gran poder a les nostres mans

tinc la impressió que una part important de la societat espanyola encara no és conscient de les terribles seqüeles del domini aclaparador del neoliberalisme. O no ho són el que els valors vigents i inqüestionables siguin la insolidaritat, l'individualisme i el campi qui pugui? La solidaritat, l'altruisme, l'empatia cap als altres éssers humans són valors que no cotitzen. Avui del que es tracta és treure el màxim benefici possible en una societat en què tot està en venda: la terra, l'habitatge, la sanitat, l'educació, l'aíre, la feina ... Com el treball és una mercaderia més, que es valora en funció de l'oferta i la demanda, en ser tan abundant, hi ha molts aturats i molts precaris. Qualsevol cosa és susceptible de ser tret al mercat, si hi ha possibilitat de treure benefici. Tot és vàlid. La fi justifica els mitjans. Si per guanyar cotes de mercat, cal reduir costos en la producció, no hi ha problema a recórrer al treball en règim d'esclavitud, inclòs el de la població infantil esotros països; o l'acomiadament indiscriminat de com més treballadors millor, que és l'objectiu bàsic de qualsevol departament de Recursos Humans que es preï. Això sí, totes aquestes actuacions cruels es edulcoren amb eufemismes: reformes estructurals, flexibilitat, competitivitat, desregulació, devaluació interna ...
El president de la Coca-Cola va explicar l'acomiadament de milers de treballadors dient que "hem eliminat els obstacles interns". És més, qui així actua és un paradigma d'emprenedoria, al qual cal idolatrar i imitar. Com assenyala Eduardo Galeano, per explicar l'èxit dels seus negocis, John D. Rockefeller solia dir que la naturalesa recompensa als més aptes i castiga els inútils; i més d'un segle després, molts amos del món segueixen creient que Charles Darwin va escriure els seus llibres per anunciar-los la glòria. En definitiva, la manca d'escrúpols es premia. El treball i l'honestedat es castiguen.

Aquests valors del neoliberalisme s'han estès també com una marea negra i viscosa entre els treballadors. Nom, que menyspreen molts dels quals depenen d'un sou per sobreviure. El menyspreen, perquè s'autoproclamen "classe mitjana". Mas, tot té un perquè. Segons Franco Berardi, les elits ens han convençut a tots que el principi bàsic que regeix les relacions humanes en el social és la competència: entre economies nacionals, entre blocs, però sobretot entre individus en el mercat de treball. La precarització ha convertit la vida laboral en un territori minat, atrinxerat, on tots som enemics. Ja no hi ha companys a la feina, el que està al davant és un enemic, que et pot impedir un ascens o treure teu lloc de treball. El neoliberalisme no tolera la solidaritat social, ni laboral perquè necessita que tots estiguem armats contra els altres, d'una altra manera retornaria la lluita de classes.
Ara pas de la teoria a la realitat crua. Visc a Saragossa i tinc el sa costum de passejar diàriament amb la meva dona pels seus carrers. I observo el tancament continu de molts petits comerços. El paisatge és aterridor en els seus carrers, com Hernán Cortés, la Gran Via, etc. Local després local tancat, en què penja el cartell "Es lloga" o "Es traspassa". Resulten monòtons i avorrits per la seva reiteració i que esglaien a qualsevol ciutadà preocupat pel futur del seu país. Espanya sembla un país en lloguer, en traspàs o venda. En contraposició les multinacionals obren cada vegada més botigues. Tot té una explicació. Les multinacionals, em fixo en les del sector tèxtil, han portat la seva producció a altres països. Aquest matí en una d'elles m'he fixat el lloc de fabricació: Turquia, Vietnam, Xina, el Marroc ...
 No he pogut trobar una sola peça fabricada a Espanya. Recentment vaig poder llegir en un diari de tirada nacional que el cost de producció a Bangla Desh d'una samarreta era d'1 cèntim. Després la venen en grans centres comercials als preus coneguts, amb empleats contractats per caps de setmana o de temporada com el Nadal amb uns sous miserables. Fins i tot, no han de pagar lloguer en els grans centres comercials, per la seva capacitat d'arrossegament especialment entre la gent jove. Finalment, els beneficis els domicilien en paradisos fiscals en altres latituds. Per descomptat, aquests empresaris són tot un exemple de patriotisme. I qui s'atreveix a qüestionar aquests comportaments, anem a cridar-los poc ètics? Per descomptat, els grans mitjans de comunicació, no. I no ho fan, perquè si ho fessin, perdrien la publicitat de les esmentades empreses.

Avui a les empreses, sobretot, en les multinacionals, insisteixo, només compta el benefici per als accionistes, encara que això suposi maltractar: ​​als proveïdors imposant unes condicions draconianes als subministraments; als treballadors amb reduccions salarials, acomiadaments, deslocalitzacions; als consumidors amb els preus, la desatenció per l'escassetat de personal i l'obligatorietat de l'autoservei; a la societat en el seu conjunt amb l'evasió fiscal; i la destrossa brutal del medi ambient, aspecte aquest en el qual sobresurten les empreses dels combustible fòssils. Això és el que hi ha. Mas no té perquè ser així. Les coses poden ser d'una altra manera.

S'està produint un moviment a nivell empresarial, iniciat i liderat per petites i mitjanes empreses dels Estats Units i seguit en altres països com Xile o el Canadà, basat en un model d'empreses de triple balanç o triple criteri, els tres igual d'importants: l'obtenció de beneficis, el respecte a les persones (proveïdors, treballadors i consumidors) i al medi ambient.

Aquest nou moviment empresarial per un capitalisme amb criteris ètics és tot un repte. En alguns Estats nord-americans ja s'està legislant per a crear una nova situació jurídica per aquestes noves empreses anomenades "societats benèfiques", les quals han de afirmar en la seva acta constitutiva, en l'original o modificada, que la seva finalitat general és tenir un impacte positiu per a la societat i el medi ambient, i que la seva junta directiva tindrà en compte en les seves decisions els interessos de múltiples parts interessades, a més dels beneficis financers dels seus accionistes.

 Per llei haurà de considerar com a parts interessades als propis treballadors de l'empresa i als dels seus proveïdors, als seus clients, a la comunitat local ia la societat en general, així com el medi ambient local i global. Se'ls exigeix ​​també informes anuals i públics del seu impacte social i ambiental global, avaluat per tercers d'una forma transparent i independent.

La conclusió del que s'ha exposat és clara. A les nostres mans com a consumidors hi ha la possibilitat que aquest moviment vagi a més. Diferents organitzacions sorgides de la societat civil, com associacions de consumidors, de jubilats, de joves o de barris podrien exigir anualment a les empreses informes del grau de compliment dels tres balanços per al seu posterior divulgació i coneixement per la ciutadania. I en funció d'ells portaríem a la pràctica el nostre consum.

No obstant això, fins que la societat organitzada posi en marxa aquestes exigències, individualment avui podem ser consumidors responsables, ja que coneixem les actuacions de moltes grans empreses. I no val allò de que un de sol no pot fer res. Acabo amb un relat: "El bosc està en flames. Els animals fugen espaordits, els grans animals: cérvols, lleons, búfals, óssos, elefants. Però un colibrí descendeix a un rierol, pren una gota d'aigua al pap, vola contra el mur de flames i la deixa caure allà. Els altres animals li retreuen la seva temeritat i li diuen que, a més, una gota d'aigua contra tan gran incendi no servirà de res. El colibrí els respon: jo ja he fet la meva part, i seguiré fent-la ".