Julio Rodríguez - ATTAC Madrid
La qüestió rau en com Bankia pot aportar més a l'economia, bé com a banc públic o bé privatitzant buscant recuperar una part de l'aportat.
Un cop materialitzada l'absorció del Banc Mare Nostrum (BMN) per part de Bankia al desembre de 2017, només queda aquest últim com a residu accidental del que va ser un important segment de banca pública a Espanya.
De forma paral·lela, s'ha fet créixer la concentració bancària a Espanya, de manera que uns cinc bancs (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia i Sabadell), concentren més del 80% dels actius bancaris en el sistema creditici espanyol.
Es tracta d'analitzar, intentant deixar de banda la ideologia, si té interès per al propi sistema financer i per a l'economia espanyola que Bankia segueixi sent un banc controlat pel govern de l'Estat.
La banca pública pròpiament dita, és a dir, les quatre entitats oficials de crèdit -BC Agrícola, BC Industrial, BC Local i Banc hipotecari- més el Banc Exterior d'Espanya i la Caixa Postal d'Estalvis van ser privatitzats en un procés que es va iniciar al maig de 1991.
Tot aquest segment del sistema creditici es va integrar en Argentaria, que després va ser absorbida pel Banc Bilbao Biscaia, per desembocar en l'actual BBVA.
La privatització, decidida pel govern socialista a proposta del llavors ministre d'Economia i Hisenda, Carlos Solchaga, va afectar fins i tot a les estafetes existents en les oficines de Correus.
Les pimes, els ajuntaments i els promotors d'habitatges protegits van trobar a faltar una bona temporada als bancs públics absorbits pel segon banc privat espanyol.
Les caixes d'estalvis es van crear al segle XIX per lluitar contra l'exclusió bancària.
Aquestes entitats eren fundacions de caràcter privat, amb una forta presència pública i sindical en els seus òrgans de govern.
Amb la creació de l'Estat autonòmic, recolzat en la Constitució de 1978 i en els estatuts d'autonomia, la tutela de les caixes va passar a les comunitats autònomes.
Aquestes administracions van actuar amb les caixes com si fossin bancs al servei dels seus objectius polítics.
L'empenta d'activitat aportat a les caixes des de les autonomies va ser evident.
No obstant això, la desprofessionalització dels gestors i la concentració creditícia excessiva en el segment immobiliari va portar a nombroses caixes a situacions d'insolvència.
La sortida de la situació van ser les fusions fredes, els SIP, que van acabar convertint-se en bancs, no en caixes d'estalvis de més dimensió.
En el procés de sanejament bancari ha subsistit Bankia, banc resultant d'integrar a unes 11 caixes d'estalvis, amb majoria estatal en el seu accionariat.
El límit formal per a la seva privatització acaba al desembre de 2019. Bankia podria romandre sota control públic de decidir-ho així el Govern d'Espanya.
La qüestió rau en com Bankia (balanç de 214.000 milions d'euros a 2017.12.31 i cartera de crèdit de 128.800 milions) pot aportar més a l'economia, bé com a banc públic o bé privatitzant buscant recuperar una part de l'aportat.
La contribució real a una major competència en el sistema creditici, l'actuació clara en contra de l'exclusió financera, el fre a un més acusat oligopoli bancari, el finançament de la creació d'un parc públic d'habitatges de lloguer social, l'actuació com a banca de proximitat, podrien ser objectius de l'encara banc públic, atent al seu compte de resultats i al seu solvència.
La gerència de Bankia hauria de ser aprovada pel Congrés dels Diputats a proposta del Govern.
El model de gestió hauria d'estar bastant més proper al que van ser les extintes entitats oficials de crèdit que al que van ser les també desaparegudes caixes d'estalvis.
ATTAC Mallorca no s'identifica necessariament con los Continguts publicats, excepte Quan són signats per la pròpia Organització.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
No se admiten comentarios con datos personales como teléfonos, direcciones o publicidad encubierta