fútbol? EPD

La Veu del País Valencià

Fa unes setmanes, mentre els líders més o menys consistents de la Unió Europea (UE) miraven cap a Picanya i s’abaixaven davant David Cameron els pantalons fins a més avall del garró, amb la intenció d’evitar el Brexit –l’eixida del Regne Unit- en el referèndum previst per al proper mes de juny, des d’algun despatx ben connectat entre els USA i UK s’hi col·locava la càrrega per a dinamitar, de facto, un dels elements simbòlics –diners a banda- fonamentals en la cohesió europea. Si més no, en els àmbits populars, cívics i esportius: la Champions League. Els danys col·laterals què, arribat el cas, se’n deriven, afectaran decisivament a les dinàmiques internes d’alguns estats amb la identitat sota sospita, quan no decididament construïda a base d’artificis i espoli financer. Poca broma amb el futbol.
 
 Segons que publicava aquesta mateixa setmana The Sun, cinc empreses futbolístiques britàniques de primer nivell –Manchester United, Manchester City, Arsenal, Liverpool i Chelsea- es disposen a prendre part en un projecte que sentenciaria a mort la Champions League i els actuals campionats domèstics. En el nostre cas, LFP i Copa del Rei. Els cinc clubs de referència en la Premier anglesa es van reunir a Londres per a estudiar el projecte de la European Super League, una operació que impulsa el multimilionari nordamericà Stephen Ross. La jugada consisteix amb un campionat d’àmbit europeu reservat als equips més exclusius, els quals s’assegurarien uns ingressos que millorarien ostensiblement els que actualment perceben per competir a la Champions. A més dels clubs britànics citats, hi hauria reserva de plaça per al FC Barcelona, Real Madrid, Milan, Bayern, potser Paris Saint Germain i algun altre.
 Heus ací la resposta per a la premsa de Covadonga, que preguntava amb displicència pretesament ofensiva contra qui jugaria el Barça si Catalunya assolia la condició d’estat independent. Ara tenen un problema afegit: el Real Madrid, que en alguns imaginaris encarna poc menys que  l’herència dels Tercios de Flandes, també canviarà els presumptes valors patriòtics pel compte d’explotació i les expectatives de benefici. O potser triarà el circuit domèstic per a assegurar-se les victòries contra el Getafe, l’Alcorcón, el Mirandés, la Ponferradina o el Valencia CF? Quan Manuel Vázquez Montalbán escrivia la crònica de la transició, hi subratllava tres elements que asseguraven la unitat d’Espanya –molt per davant d’altres mites com ara don Pelayo, el Cid, els Reis Catòlics, Guzmán el Bueno, el general Moscardó o Gibraltar español, per no abundar en la col·lecció de cromos i escapularis: la loteria nacional, la Guàrdia Civil i la Lliga de futbol. En qüestions com aquestes pot comprovar-se com el pas del temps esdevé inexorable. De loteries on provar sort, n’hi ha on triar-ne cada dia de l’any. Els efectes de la Loteria Nacional ja són imperceptibles 364 dies i el sorteig de Nadal es dilueix en les hores immediates. La consulta electrònica, a més, difumina les expectatives mediàtiques fins a l’extrem que ni la mateixa premsa de paper fa edicions especials. Sense tricornis en el paisatge urbà ni actituds associades a la coacció política, la Guàrdia Civil no tardarà a recaptar solidaritats inèdites quan s’hi pose de veritat en la negociació del conveni col·lectiu i la desmilitarització del benemèrit cos. I la Lliga, ai, amb l’horitzó sentenciat, ben poc podrà contribuir al fervor d’un patriotisme que difícilment podrà suplantar La Roja. Primer, perquè ja no és el que era. I segon i principal, perquè les empreses futbolístiques no acceptaran de bon grat arriscar allò que costa molts diners, entre la fitxa i el que no està escrit, per a garantir competitivitat i beneficis. Si ja n’hi ha males cares quan envien els jugadors a la “selección nacional”, a poc que la European Super League vaja endavant, la restricció en el subministrament de figures serà tan ostentosa com la negativa del Real Madrid a cedir el Bernabéu perquè el rei d’España done la Copa en una cerimònia desagraïda i acompanyada per xiulades, si la disputen el Barça i l’Athlètic de Bilbao, que intenta apaivagar l’espanyolisme mediàtic. Un altre símptoma de l’escassa adhesió al mapa. Per a tranquil·litat de l’afició, un vestigi sobreviurà al cataclisme. La rivalitat entre el Real Madrid i el Barça. Un conflicte extra-esportiu que ni es crea, ni es destrueix. Senzillament es transforma i s’adaptarà a les noves circumstàncies, passe el que passe amb el caduc mapa d’Espanya.
 Esgotades les referències heretades per una història que corre molt de pressa i amb una unitat de la pàtria innegociable -perquè l’espoli, ni ben presentat en els artificiosos fòrums autonòmics, és innegociable per als vençuts-, el futbol també caurà de l’univers simbòlic associat a la causa patriòtica espanyola. La pròxima guerra freda entre el capital nord-americà i el capitalisme d’estat rus es dirimirà sobre la qualitat dels fitxatges i la propietat dels antics clubs de futbol, mentre alguns estats es remiraran el melic, a veure si ressuscita l’esquadra de Lepanto. I tot perquè els líders més o menys consistents de la UE, preocupats pel Brexit, van oblidar-se de blindar la Champions. The End