Cal passar de la submissió a la rebel·lió i a cridar

Jaume P. Sayrach: ‘Cal passar de la submissió a la rebel·lió i a cridar’

Entrevista a l’eclesiàstic i escriptor, un dels ‘capellans rojos’ que va combatre el franquisme des dels suburbis i va contribuir a dinamitzar la lluita veïnal a Santa Coloma de Gramenet

Jaume Patrici Sayrach i Fatjó dels Xiprers (Barcelona, 1929) viu en un petit pis al barri Llatí de Santa Coloma de Gramenet. És un quart sense ascensor, i quan li demanes com s’ho fa, a la seva edat, et respon amb un somriure picaresc que se sap tots els racons i secrets de l’escala. És conegut com un dels ‘capellans rojos’ que va combatre el franquisme des del suburbi i que va contribuir a dinamitzar una lluita veïnal per a transformar-lo en una ciutat digna, desafiant el franquisme agonitzant. Va ser capellà de la parròquia del Fondo, el barri on fou enviat el 1965 com a càstig pel fet de ser massa obrer i massa catalanista.

El que s’hi va trobar el va impactar tant que ja no en va voler marxar. Fou regidor com a independent pel PSUC al primer ajuntament democràtic, a l’equip de govern de Lluís Hernàndez, a la Santa Coloma pionera en la immersió lingüística i a demanar a la gent com volia que fos la ciutat en què havia de viure. Fins fa ben poc, va militar a ICV; ‘hi aguantava per en Lluís Hernàndez’, però en va acabar estripant el carnet decebut perquè el partit no havia sabut ‘trobar el país’. Ens asseiem al voltant d’una taula on encara té el llibre de poemes d’Ausiàs March que llegia quan hem picat a la porta. I comencem parlant del procés.

—Fa dies que no escriviu perquè esteu desconcertat.—Estic desconcertat, sí. Interiorment estic molt encès i content; hi ha moments que em dic que anem bé, però l’endemà sents els teus i et descentren, et demanes on anem. Oscil·lo entre un objectiu que veia a tocar i una realitat que pot anar lluny. Diuen que és un error voler tirar endavant perquè no ens deixaran fer. Si a mi em roben, em violen o em fan mal, he de complir la llei o m’he de barallar fins a alliberar-me? Això és el que em desconcerta.

—Però dieu que som en el camí d’una gran revolució.—És que jo sóc un idealista. I crec que la vida té, a més d’un nivell més o menys superficial, una profunditat. I jo veig que hi ha una maror, com quan hi ha tempesta i el mar s’esvalota, però crec que anem fent camí. I mirant la història, veig que les grans conquestes normalment vénen precedides d’una gran espera.

—Compareu el naixement de la República amb un part.—Sí, dic que és un part que ja hem fet. La gent diu ‘allò va ser una bajanada, fora de la llei i sense el reconeixement d’Europa’. Mira, quan jo era rector al Fondo m’arribaven parelles joves que esperaven un fill. I venien a Catalunya perquè els caséssim, perquè a Andalusia la família els feia fora de casa i el rector es negava a casar-los perquè estaven en pecat. Nosaltres els dèiem que l’amor estava per damunt de tot, i que havien concebut un nen que vindria al món. Però com vindria? Sense els avis, que l’han fet fora, sense llar… Però aquest nen ja plora, ja és un subjecte que crida i que reclama justícia. Aquesta república que hem parit. Doncs aquesta república que hem parit més de dos milions de ciutadans i potser molta més gent que no s’ha mogut ja és aquí. Ara el nen ja existeix, i la CUP és la portaveu, la llevadora que diu que el nen ja ha nascut.

—Voleu dir que els altres partits tenen la temptació de desentendre’s de la criatura?—Sí. Perquè fa nosa, o perquè són massa legalistes, com els capellans antics i els matrimonis bons antics, quan deien que no podien acceptar el nen perquè havia estat concebut en pecat. Heus ací la disjuntiva: la vida crida cap aquí i la legalitat assumida com una cosa que se t’imposa, sobretot si ve de Déu, estira cap allà. En Rajoy i els antiprocés sacralitzen la llei i la unitat d’Espanya. I quan parlen de la constitució, tothom ajup el cap.

—Dieu que cal passar de la submissió a l’atac.—Sí. Més aviat diria que cal passar a la rebel·lió, a cridar, a plorar i a esgarrapar. És el que fa el nen. I o bé el tanques o has de respondre. El govern de Madrid el tanca, fica la gent a la presó, aquí no ha existit res… És el 155.

—Enteneu que els qui han passat per la presó s’hagin retractat o que hagin abjurat?—Ho entenc, ho comprenc i fins i tot penso que no és exacte. Quan jo era jove vaig haver de signar un paper per poder entrar a la universitat dient que jurava afiliar-me al Sindicato de Estudiantes Universitarios. Per a mi no tenia cap valor. I en una paret a la facultat deia ‘hable la lengua del imperio’; les classes eren en espanyol, però jo parlava en català. Si veies que fer-ho en públic era perillós, procuraves ser intel·ligent, sense que això signifiqués una renúncia. Jo diria que a aquests senyors, a qui els pesa molt la presó, van posar la seva defensa en mans d’advocats, que són com els sacerdots de la llei. Tot ho arreglen amb la llei i amb argúcies.

—Es pot entendre com una estratègia, però sembla que només hagi servit per a humiliar-los.—Sí. I vam veure la diferència amb Mireia Boya. Però si els teus advocats, en un moment de por i de debilitat, et diuen que ja veuràs què en traiem… Crec que són ingenus de pensar que si fas bondat deixaran de pegar-te.

Fotografia: Elisabeth Magre.

—Ara diuen que cal eixamplar la base.—Hem de corregir l’error que es va fer en el procés de moure’ns amb l’entusiasme per la independència i oblidar que hi ha molta gent que és catalana de sentiment però que profundament és espanyola, com la immigració andalusa, l’extremenya, la murciana, l’aragonesa… Si això no ho tenim en compte, els qui som idealistes som dos milions i escaig. Quan l’ANC ve aquí, fa actes que agrada molt als qui ja hi creiem. És com tocar campanes per anar a missa. Doncs imagina’t la meva gent del Fondo de fa cinquanta anys, que s’ha catalanitzat, que ha lluitat per l’estat d’autonomia, moguts pel PSUC, que han defensat l’escola catalana, ara els ha semblat que havien de triar entre ser espanyols i ser catalans. A ells, que quan van al seu poble els diuen ‘vosotros los catalanes’. Però per a ells Catalunya no és equiparable a Espanya, perquè Espanya és allò profund.

—Per què penseu que no s’han sentit interpel·lats?—Perquè s’ha presentat massa com una cosa nacional. Si s’hagués presentat com un procés constituent, com es farà ara, suposo, els comuns no tindrien raó d’oposar-s’hi. Anar a treballar per una sanitat totalment pública? D’acord. L’ensenyament públic? D’acord. Doncs agafem-los aquí, que és l’objectiu de la República. I pensem que aniran acceptant la nacionalitat catalana en la mesura que al costat d’això fem conèixer la Catalunya que volem. Vaig ser el fundador del Centre de Normalització Lingüística l’Heura, i la meva idea era que perquè la gent es catalanitzés havia de sentir que els valoràvem. I els fèiem descobrir la seva pròpia història, des d’un centre català; ens interessàvem per allò que era seu.

—I ara com es fa amb la nova immigració?—Ara el nostre ajuntament tot ho fa de cara a guanyar les eleccions. La dificultat hi és perquè la gent nova culturalment és enormement diferent de nosaltres, per la llengua, la religió… El més important de l’ésser humà són les coses vitals: menjar, aprendre, tenir salut… Aquest llenguatge s’entén perfectament. Si fem que a Santa Coloma ho tinguin, ells se sentiran colomencs. En seran en la mesura que disposin del que produeix aquesta ciutat. Si produïm bon transport, diversió, aleshores entraran. I igual a Catalunya. Si Catalunya és una nació on la gent pot viure bé, serà la seva nació. Catalunya és tot això, i la llengua anirà entrant amb una actitud sàvia de fer-los veure que la llengua els va a favor i de saber explicar què és Catalunya.

Fotografia: Elisabeth Magre.

—I l’independentisme no ha sabut fer això?—No. El procés ha treballat bàsicament pels qui fa anys que esperàvem això, d’una manera més o menys conscient. Gent com ara jo, o els meus germans, la meva família…

—També ha crescut molt l’independentisme entre altres sectors.—Sí, però entre gent catalana i que tenia una convicció en aquest sentit. Molts altres s’han fet de Podem; els han agafat els qui veien que no els forçaven a renunciar al seu sentiment i que en canvi els deien que els donaven allò que és més essencial.

—L’independentisme no ha demanat pas a la gent que hagués de triar.—Però no s’ha sabut explicar. No s’ha explicat prou la doble nacionalitat, i tot el que guanyaria la gent amb la independència, que, en canvi, s’ha explicat molt com una cosa política. No s’ha explicat prou què faríem. Fem un procés constituent i tota aquesta gent s’hi apuntarà. El procés constituent serà decidir com volem la sanitat, el transport, la joventut… Serà aleshores que ells podran parlar.

—És complicat fer arribar aquest missatge quan a molta d’aquesta gent li arriben uns altres missatges tergiversats d’unes televisions i mitjans espanyols.—I tenen Arrimadas, que sap jugar bé. Diu dues o tres coses que són molt fàcils de fer arribar a la consciència ciutadana.

—I té els altaveus.—Però nosaltres, babaus, li contestem. Quan un gos petit em crida, passo de llarg, no li dic res. El parlamentarisme és un combat de boxa, i Rufián es llueix atacant, i es fa viral el que diu, que ha desmuntat Arrimadas. Molt bé per a qui està a favor de Rufián en aquest combat, però jo no contraatacaria mai, perquè aleshores dónes valor a les coses que diu. És cert que no tenim tants altaveus, però el to ja seria un altre. El procés hauria de donar el missatge a la gent de fer un país molt millor. Però si et poses en l’oposició català-castellà, que és la que remarca Rajoy, en la pàtria única, doncs aquesta gent diu sí, sí. L’idioma és el procés constituent, fer una escola diferent, la igualtat entre tots…

—Veieu el català en perill?—El perill que té la llengua és que és petita, i al costat té el castellà. Aquí només cal anar pel carrer Irlanda; hi passo cada dia, quan són les cinc o les sis, quan pleguen les escoles. Hi ha una escola d’anglès per als nens de dos anys a cinc. És ple de mares i pares esperant. Ningú no els obliga, però saben que l’anglès és absolutament imprescindible. El català no té això; ha de guanyar-lo la gent que el parli perquè hi creu. La gent ha de creure en Catalunya; ha de sentir-se entusiasmada per la llengua, els has de fer descobrir els autors. Jo no crec que el català desaparegui; més aviat això que diu