Capitalisme i moda

Capitalisme i moda
 Si dic que vivim en una societat capitalista basada en l’augment permanent de la producció reduint alhora les despeses per tal d’incrementar els guanys, segur que ningú se’n sorprendrà. Qualsevol que haja estudiat una mica d’història deu estar familiaritzat amb certes teories econòmiques de les quals tant van parlar estudiosos com Adam Smith, John Stuart Mill, Karl Marx o Max Weber.
 Aquest sistema va substituir l’antic feudalisme medieval i, després de 'competir' amb un altre model de societat com va ser el comunisme durant el segle XX, sembla que ha acabat triomfant i imposant-s’hi per a l’alegria de l’anomenada iniciativa privada i el disgust de molts que pensem que aquest model econòmic tendeix a facilitar la injustícia social i l’autodestrucció de la humanitat i el planeta sencer.
 Per a mi és més que evident que un sistema 'obligat' per la seua pròpia idiosincràsia al creixement continu acabarà més tard o més d’hora duent-nos al col·lapse final.
 I tot aquest, espere que no gaire embafós, preàmbul, l’he amollat per parlar d’un tema aparentment llunyà però que jo pense molt més proper del que les aparences ens dicten. La moda. O l’estètica; i sobretot, per parlar del mercat de l’anomenada bellesa.
 Crec que tampoc estranyarà ningú si dic que el de la moda i el culte al cos és un mercat que es va desenvolupar a bastament i essencialment durant tot el segle XX i que ha acabat movent milions i milions d’euros o dòlars. Probablement és —juntament a la dels medicaments i les armes— una de les indústries més fructíferes del planeta i que, evidentment, hem de relacionar amb tot el sistema capitalista del que parlava al principi.
 Podríem definir la moda com la regulació temporal o passatgera de la forma de vestir-se —o maquillar-se, o perfumar-se o, fins i tot, comportar-se i parlar— dels éssers humans. Tot això vindria marcat pel gust del moment, tot i que ben bé sabem que, en realitat, darrere d’açò sempre s’amaga la necessitat d’aquesta indústria i els seus gurus anomenats modistes, els quals es fan servir dels personatges més populars socialment com ara els actors, els esportistes o els cantants per tal de difondre i promocionar els seus productes.
 Però heus ací que aquest mercat tenia una mancança que sota cap punt de vista es pot tolerar; anava dirigit quasi exclusivament a una part de la població, que és de veres que és tan important com per a abastar la meitat de la població occidental, però que un sistema com el capitalista basat en el consum desmesurat no pot consentir de cap manera. Aquesta part de la població, com fàcilment hom pot intuir, està formada per tot el gènere femení, però com ja he esmentat o deixat intuir, deixa fora l’altra part dels habitants del planeta, els homes.
 Com podia una indústria tan important desaprofitar un mercat potencialment tan sucós com per abastar quasi l’altra meitat de la població mundial? O si més no, la meitat masculina de les classes mitges i altes d’Occident.
 També és veritat que l’home no ha restat mai fora del tot dels gustos i lleis que marquen la moda; però no és menys veritat també que, històricament, tot just l’aristocràcia i després la burgesia, eren el que es preocupaven per seguir i consumir moda. Les perruques, els vestits cars i els perfums no eren objectes d’ús exclusiu de les dones.
 Però amb l’arribada del segle XX i el triomf absolut del consumisme, el mercat de la moda dirigí els seus àvids ulls envers els desprevinguts homes.
 Primer fou la roba, les sabates i els perfums i després, per fi, el propi cos (per descomptat que ací també entrarien cotxes, marques de tabac, d’alcohol, etc.).
 I això que mencione del cos és una tendència que s’ha notat, sobretot, a partir de l’inici del segle XXI. Cada vegada hom pot veure amb més freqüència joves i no tan joves tan preocupats pels seus músculs, abdomen, rostre i pèls sobrers del cos com d’habitud estàvem avesats de veure en dones.
 Personalment em produeix una certa tristor farcida d’una bona dosi de desassossec la visió d’aquests joves obcecats per la contemplació gairebé narcisista dels seus cossos perfectament depilats reflectits en miralls. No voldria semblar excessivament purità, i tampoc em crec ningú com per criticar el comportament diguem-ne estètic dels individus, però no em puc estar de lamentar el balafiament de totes les hores que utilitzen aquestes persones dins d’un gimnàs per tal d’assolir la quimera d’un cos perfecte i que, altrament, podrien fer servir per a altres activitats cognitives o també lúdiques com la lectura d’un bon llibre, la visió d’un film, el bon menjar i el coneixement d’altres països i cultures.
 Però com ja he dit adés, no em crec en la potestat de jutjar el proïsme per aquestes activitats —fins a cert punt innocents—i, així, no me’n queda cap altra que donar la 'benvinguda' al gènere masculí a l’eixelebrat —per a mi—, superflu i banal món, fins ara femení, de la moda consumista i la vanitat; perquè no crec que a hores d’ara ningú puga pensar que aquestes coses es fan per motius de salut.

Que llàstima que no triomfara la revolució cultural xinesa i s'estenguera per tot el món! Tots, homes i dones vestits i pentinats iguals, lluny de les fastigoses frivolitats capitalistes!
Font: Laveupv