Rufián no s'amaga

Diumenge, 30 d'octubre de 2016

José Antich  Barcelona. 

Amb cinc minuts a la tribuna d'oradors n'hi ha hagut prou perquè el diputat Gabriel Rufián hagi eclipsat tots els que van intervenir en la sessió d'investidura de Mariano Rajoy i hagi provocat un terratrèmol polític tan gran que l'endemà es parla més del diputat d'Esquerra Republicana que de Pablo Iglesias. Rufián va ser dur, molt dur amb els socialistes. Amb el PSOE però sobretot amb les tres figures més destacades del cop final contra Pedro Sánchez: Susana Díaz, FelipeGonzález i Antonio Hernando. Va ser descarnat, sí; però que ningú no s'enganyi, els socialistes sagnen per la ferida, que no és cap més que l'abstenció gratuïta que han donat a Mariano Rajoy perquè continuï quatre anys més a la Moncloa.

La resta és opinable, però les imatges d'Antonio Hernando al final del debat donant la mà a Mariano Rajoy, amb rostre eixut, capcot i mirada perduda, presentant la rendició del PSOE al president del Partit Popular, no tenen res a veure amb Rufián. Tampoc no hi tenen res a veure els quinze escons socialistes que van votar en contra de la instrucció donada per la gestora del PSOE. I molt menys hi té res a veure la indisciplina del PSC. Ni la humiliació a què els va sotmetre el president en funcions quan els va recordar que no estava disposat a canviar la seva política perquè havia donat grans resultats.

Però, esclar, era més fàcil dirigir tots els dards contra Rufián i fer jocs de mans amb el seu cognom, com va fer el vicepresident de la Junta d'Andalusia, Manuel Jiménez Barrios, que va assenyalar que el govern autonòmic no deixaria passar gratuïtament els insults contra Andalusia i la seva presidenta. A Jiménez l'hi deuen haver explicat malament perquè no hi va haver cap insult contra Andalusia i políticament parlant la definició de cacic no està gaire allunyada de la de sultana o baronessa del sud, qualificatius que solen acompanyar els perfils que es fan en els mitjans de comunicació de la líder andalusa.

Al socialisme andalús li pot acabar passant, com diu el proverbi, que veiem una palla en els ulls dels altres i no veiem la biga en els nostres. I les hemeroteques sí que serveixen quan una flamant Susana Díaz va assegurar el mes de juny passat a Mairena del Aljarafe (Sevilla) que els plans del Govern volien drenar els estalvis dels andalusos i omplir la Hisenda catalana. Però d'una barbaritat tan gran, al seu dia, ningú no en va voler parlar.

font: www.elnacional.cat