Antonio Maira
Rebel·lió
Fa uns dies vaig llegir una frase de Lenin dirigint-se als bolxevics que més o menys deia: "quan els processos són vertiginosos no podem intentar conduir-los, però tampoc podem permetre que ens deixin enrere". Segons jo ho entenc això vol dir, més o menys, que en les urgències la resposta és una qüestió estratègica, no tàctica. O, en tot cas, totes dues coses alhora. Saber cap a on anar però no deixar-se arrossegar. I menys per l'enemic. Un pas endavant i dos enrere. Crec recordar que la frase va ser pronunciada entre la revolució de febrer i la Revolució d'Octubre de 1917. Si la meva memòria és fidel entre aquests mesos en què Lenin va escriure una de les seves aportacions principals al marxisme, la teoria de l'imperialisme: "L'imperialisme, fase superior del capitalisme ". De màxima actualitat, per cert.
Això mateix -fixar un objectiu estratègic i adaptar la tàctica als moviments de l'enemic-, estan fent els catalans. És a dir: el Parlament elegit democràticament, el seu president i els seus consellers. També els partits que havien inclòs entre els seus objectius electorals promoure la independència de Catalunya. Per exemple, les CUT. Tots ells han complert escrupolosament els mandats populars per als que han estat elegits. També han seguit, evidentment, un "full de ruta", amb la presència i el suport de les organitzacions socials, Òmnium i ANC i -enormemente decisiu per començar-, els estudiants més combatius, les organitzacions sindicals independents i una part molt majoritària de la població catalana. La qual han assenyalat les urnes.
No obstant això, els i les obreres joves, caracteritzats per la precarietat laboral absoluta, per l'atur creixent i en bona part per una qualificació professional sense lloc al mercat laboral, s'han adaptat al suport familiar ia la precarietat subvencionada, i no s'han incorporat, amb decisió, a la lluita de classes. El mateix ha passat amb els i les joves estudiants, en gran part classe obrera desocupada del demà immediat, desarmada pel discurs polític de Podem que sempre ha escapat, "com ànima que fuig del diable", de tota referència a la lluita de classes .
El Govern espanyol s'ha aferrat també al seu "full de ruta" en la convicció que comptava amb els elements necessaris per a sotmetre a Catalunya oa qualsevol moviment de rebel·lia: en el present, durant tot el període del process i, sobretot, en el futur.
Aquest futur ve marcat pel 21 de desembre i també, a mig / curt termini, per l'establiment d'una República Popular i la caiguda de la Monarquia autoritària i molt armada. Rajoy i el seu Govern prefeixista, mestre en operacions propagandístiques i psicològiques, va llançar un repte -polític, repressiu i econòmic-, i un doble llaç per guanyar la primera part de la gran partida que s'estava produint a Catalunya ia la resta de l'Estat.
L'escenari immediat de Rajoy era el català però l'escenari estratègic era i continua sent, sens dubte, la defensa de l'Estat espanyol i de la seva monarquia Borbònica a Catalunya, a l'Estat, i en l'exterior. La seva referència publicitària i legal era, en els tres fronts, la defensa del tan publicitat "Estat de dret" o, el que és el mateix, la defensa tancada de la Constitució. Aquesta era, en tots els fronts, la seva taula de salvació i la de tots els altres partits de l'anomenat "front constitucional".
Rebel·lió
Catalunya: la revolució, pas a pas
Això mateix -fixar un objectiu estratègic i adaptar la tàctica als moviments de l'enemic-, estan fent els catalans. És a dir: el Parlament elegit democràticament, el seu president i els seus consellers. També els partits que havien inclòs entre els seus objectius electorals promoure la independència de Catalunya. Per exemple, les CUT. Tots ells han complert escrupolosament els mandats populars per als que han estat elegits. També han seguit, evidentment, un "full de ruta", amb la presència i el suport de les organitzacions socials, Òmnium i ANC i -enormemente decisiu per començar-, els estudiants més combatius, les organitzacions sindicals independents i una part molt majoritària de la població catalana. La qual han assenyalat les urnes.
No obstant això, els i les obreres joves, caracteritzats per la precarietat laboral absoluta, per l'atur creixent i en bona part per una qualificació professional sense lloc al mercat laboral, s'han adaptat al suport familiar ia la precarietat subvencionada, i no s'han incorporat, amb decisió, a la lluita de classes. El mateix ha passat amb els i les joves estudiants, en gran part classe obrera desocupada del demà immediat, desarmada pel discurs polític de Podem que sempre ha escapat, "com ànima que fuig del diable", de tota referència a la lluita de classes .
A l'entorn de l'article 155: El prefascismo de Rajoy i el feixisme urgent d'Albert Rivera
Aquest futur ve marcat pel 21 de desembre i també, a mig / curt termini, per l'establiment d'una República Popular i la caiguda de la Monarquia autoritària i molt armada. Rajoy i el seu Govern prefeixista, mestre en operacions propagandístiques i psicològiques, va llançar un repte -polític, repressiu i econòmic-, i un doble llaç per guanyar la primera part de la gran partida que s'estava produint a Catalunya ia la resta de l'Estat.
L'escenari immediat de Rajoy era el català però l'escenari estratègic era i continua sent, sens dubte, la defensa de l'Estat espanyol i de la seva monarquia Borbònica a Catalunya, a l'Estat, i en l'exterior. La seva referència publicitària i legal era, en els tres fronts, la defensa del tan publicitat "Estat de dret" o, el que és el mateix, la defensa tancada de la Constitució. Aquesta era, en tots els fronts, la seva taula de salvació i la de tots els altres partits de l'anomenat "front constitucional".
No tenia altra. Però la taula, donada la nul·la capacitat i interès del PSOE per la defensa del poble, i la seva intolerància davant de qualsevol canvi constitucional; i la posició irrellevant i fortament electoralista d'Podem que jugava al mateix temps contra el poble català, i contra la seva història (la DUI); ia favor del "Estat de dret" i contra la seva enorme maquinària repressiva, va resultar tan fort com segueix sent -de moment- el Pacte Constitucional de la Transició.
Tot això dóna, encara per moltíssim joc, la major part electoralista o simulat. El PSOE, animat pel PP amb l'esquer d'un immediat canvi constitucional ja ha rebut el seu primer cop formal. Podem està patint una enorme divisió interna i Ada Colau ha hagut de trencar el seu pacte amb el PSC a l'Ajuntament de Barcelona. La seva interpretació dels fets és que Barcelona permet qualsevol cosa i que "tant munta, munta tant".
En el front internacional, Rajoy, tot i les salvatges imatges repressives de l'1 d'octubre, i al recurs legislatiu i judicial de l'article 155 ha considerat que els dos fronts li eren molt propicis. En primer lloc va fer la seva primera visita a Donald Trump, president dels EUA, sens dubte per explicar-li l'abast de la "aldarull catalana", la seva capacitat de contagi i la desestabilització europea que portaria amb si. Trump, sense donar la menor importància al seu amfitrió, i la menor mostra d'interès per conèixer la situació de Catalunya, li va manifestar, amb evident desgana, el suport de Washington a les mesures preses o per prendre. És obvi que a Trump els cops de porra i fins i tot els tirs de dissuasió li fan.
La segona resposta a la petició d'auxili del President del Govern per llançar a l'escenari polític heretat del franquisme -i presentat pels partits del "arc constitucional" com "Estat de dret" -, va ser la complicitat expressa del Rei Borbó, Felip VI, en el seu discurs del lliurament dels premis Princesa d'Astúries. La Constitució havia de ser la gran estrella; el "Estat de dret", d'origen franquista, la seva única manifestació.
En aquella sopa de legitimitats i discursos compartits es van ficar les tres màximes autoritats de la Unió Europea, El President del Parlament Europeu, El President del Consell i el President de la Comissió. Entre els tres van dur aquell sorprenent i punt! al discurs integral Felip VI-Rajoy que havia perdut tot rastre de moderació i imparcialitat de la sagrada "Corona de tots" i la seva no menys inviolable portador. Per allà circulava, gairebé sense seient i sense càmeres, el president de la Comunitat Asturiana, disposat a que els seus gaiters tanquessin el bell esdeveniment amb la seva Astúries Pàtria Volguda. El millor que pot dir-se del que havia passat en aquell gran escenari del Teatre Campoamor és que tots anaven als seus negocis:
-Felipe VI a conservar la corona davant d'una fatídica i premonitora República Catalana; -Rajoy a millorar el seu rànquing electoral ia legitimar el seu article 155 davant els màxims representants de la Unió Europea. -aquests últims pròcers a plantejar que l'única opció possible a Europa és: "liberalisme salvatge o feixisme" ia negar la viabilitat de qualsevol revolta dels pobles que els faria malbé el gran negoci. -Els actors menors també tenien el seu "paper": el feixista Albert Rivera el de primer presentador de la repressió a Catalunya i el President d'Astúries Javier Fernández. Tots dos representaven el suport de CiU i de les dues branques del PSOE a l'aplicació de les mesures repressives de l'article 155.
Rajoy sabia que a l'escenari estatal -però no així a Catalunya- la demostració de força i l'aplicació de mesures extremes d'autoritat, li permetia, de moment unir en el seu entorn a una part considerable d'un poble despolititzat que, de moment , sembla haver assumit la cultura de la indiferència política, la desconfiança en els canvis i les propostes revolucionàries davant la crisi; i del clientelisme salvador que incorpora als ciutadans als circuits del poder i, en definitiva, a la corrupció regnant. El repte de Rajoy a la República Catalana va tenir quatre braços principals: polític, repressiu, econòmic i mediàtic-, i un doble llaç per guanyar la primera part de la gran partida que s'estava produint a Catalunya i a la resta de l'Estat.
Per al doble llaç comptava amb atrapar, amb un d'ells al PSOE i al PC, en la seva posició obligadament constitucionalista; la qual cosa va resultar un èxit absolut en el primer cas i parcial en el segon. Amb el segon llaç el Govern de Rajoy va caçar a Ciutadans atribuint-li el doble paper en el qual es mou com peix a l'aigua: aparèixer com el jove i sense prejudicis feixisme -català i estatal-, si desitjat paper de guapo i urgent incitador de l'estat d'excepció a Catalunya. Amb CiU en aquest paper de comparsa el mateix PP organitzava les armes més pesades i l'organització institucional més convenient. Amb això el PP, desarmava, a més, a Ciutadans en la seva promesa electoral de controlar els excessos de corrupció del Partit Popular que cauen, com calamarsa de gran calibre, per tot arreu.
El repte anava dirigit als partits "constitucionalistes" d'esquerra. En aquest moment el PP ha anunciat ja que la reforma Constitucional va reduir-se a qüestions formals. Amb això, simulacions i hipocresies a part, ha reforçat a la monarquia, al Règim el 78 i al seu pacte bipartidista amb el PSOE. En aquest cas la simulació li correspon al PSOE estatal i l'aparent indignació al PSC. Podem i les seves variades confluències a Catalunya amb Ada Colau de cap de pont -nacionalista, però no independentista -en el seu paper fonamental com a alcaldessa de Barcelona-, ha estat particularment ambigu. amb el seu pacte amb el PSOE i amb la seva estratègia a mig camí entre la DUI i la posada en marxa de la "repressió a la carta" (Carta Magna, hauríem de dir) de l'article 155.
Els seus últims moviments per sortir-se del territori de ningú la portaran (a Colau) probablement, al desconcert dels seus votants, a la ruptura més oberta de Podem a Catalunya, a la dificultat de governar Barcelona ia la seva pèrdua de poder polític a nivell català i estatal .
El Govern ha seguit d'una manera molt intel·ligent, encara que no sense dificultats (adaptant les seves accions a les resolucions legals i repressives del Govern de Rajoy, incloses l'ocupació policial i militar -aquesta última en grau d'allistament i amenaça-), l'inici de els processos judicials, l'empresonament del vicepresident i diversos consellers, el dels dirigents d'Òmnium Cultural i de l'ANC, l'exili i l'ordre de captura del President Puigdemont i d'altres consellers exiliats a Bèlgica seu de les institucions de la Unió Europea. El Govern ha aconseguit col·locar l'agenda catalana a Europa i donar-li la volta al tancament europeu que havien decretat el Rei, Rajoy i el PSOE.
El Govern de Rajoy es reserva grans bases, una d'elles és el processament -pel Tribunal Suprem o per l'Audiència Nacional- de totes aquelles persones de les que es pugui demostrar el seu suport a la declaració d'independència de Catalunya especialment els ensenyants responsables de la col·locació de les urnes l'1 d'octubre, els membres de la policia autonòmica que no van protegir al cap del dispositiu judicial ia diversos centenars o milers de persones, entre ells els alcaldes que van donar suport, vara en mà, al president Puigdemont i als seus consellers. El tema bàsic és, al meu judici i hores d'ara, l'aplicació d'un estat d'excepció -més que camuflat, desenmascarado- a Catalunya, fàcilment extensible a la resta del país. Com per posar-se a tremolar o tirar-se a la muntanya.
En aquest cas l'aplicació de les mesures repressives obertes com les que estableix l'article 155 seria sense limitacions ni simulacions, i amb l'aplaudiment general de tots els partits de l'àmbit constitucional i dels que es quedin a mig camí. No hi ha espai polític entre una repressió absoluta, ampliable i projectable en el temps, l'article 155 a tot drap, com acaba d'anunciar el Govern: "si guanyen la majoria parlamentària els independentistes i realitzen qualsevol acte que la promogui", segons paraules del Ministre de Justícia de l'Estat espanyol i Conseller de Justícia per a la Generalitat de Catalunya, Rafael Catalá Polo. No hi ha cap barricada contra la repressió, que utilitzarà a les Forces armades si cal, tal com va afirmar, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal,
El Govern de Catalunya, els partits que van promoure la República Catalana, i van aproximar la nostra, han perdut la seva primera batalla, tot i que han reconegut que no van preveure l'enorme duresa de Rajoy i van actuar amb ingenuïtat.
Han enderrocat les seves barricades, han corregit el seu desconcert i han tornat a començar.
"Un pas endavant i dos enrere".
Tot això dóna, encara per moltíssim joc, la major part electoralista o simulat. El PSOE, animat pel PP amb l'esquer d'un immediat canvi constitucional ja ha rebut el seu primer cop formal. Podem està patint una enorme divisió interna i Ada Colau ha hagut de trencar el seu pacte amb el PSC a l'Ajuntament de Barcelona. La seva interpretació dels fets és que Barcelona permet qualsevol cosa i que "tant munta, munta tant".
El front internacional
Rajoy pensava actuar primer per desarmar Catalunya en els dos escenaris externs: l'estatal i l'internacional.
La segona resposta a la petició d'auxili del President del Govern per llançar a l'escenari polític heretat del franquisme -i presentat pels partits del "arc constitucional" com "Estat de dret" -, va ser la complicitat expressa del Rei Borbó, Felip VI, en el seu discurs del lliurament dels premis Princesa d'Astúries. La Constitució havia de ser la gran estrella; el "Estat de dret", d'origen franquista, la seva única manifestació.
Els Premis Princesa d'Astúries
La presència de Rajoy a aquest acte, freqüentment molt formal, va servir per "constitucionalitzar" el discurs del Rei, i el d'aquest per "legitimar" la intervenció i interpretació dictatorial del President del Govern.
-Felipe VI a conservar la corona davant d'una fatídica i premonitora República Catalana; -Rajoy a millorar el seu rànquing electoral ia legitimar el seu article 155 davant els màxims representants de la Unió Europea. -aquests últims pròcers a plantejar que l'única opció possible a Europa és: "liberalisme salvatge o feixisme" ia negar la viabilitat de qualsevol revolta dels pobles que els faria malbé el gran negoci. -Els actors menors també tenien el seu "paper": el feixista Albert Rivera el de primer presentador de la repressió a Catalunya i el President d'Astúries Javier Fernández. Tots dos representaven el suport de CiU i de les dues branques del PSOE a l'aplicació de les mesures repressives de l'article 155.
Un repte i un doble llaç
Per al doble llaç comptava amb atrapar, amb un d'ells al PSOE i al PC, en la seva posició obligadament constitucionalista; la qual cosa va resultar un èxit absolut en el primer cas i parcial en el segon. Amb el segon llaç el Govern de Rajoy va caçar a Ciutadans atribuint-li el doble paper en el qual es mou com peix a l'aigua: aparèixer com el jove i sense prejudicis feixisme -català i estatal-, si desitjat paper de guapo i urgent incitador de l'estat d'excepció a Catalunya. Amb CiU en aquest paper de comparsa el mateix PP organitzava les armes més pesades i l'organització institucional més convenient. Amb això el PP, desarmava, a més, a Ciutadans en la seva promesa electoral de controlar els excessos de corrupció del Partit Popular que cauen, com calamarsa de gran calibre, per tot arreu.
El repte anava dirigit als partits "constitucionalistes" d'esquerra. En aquest moment el PP ha anunciat ja que la reforma Constitucional va reduir-se a qüestions formals. Amb això, simulacions i hipocresies a part, ha reforçat a la monarquia, al Règim el 78 i al seu pacte bipartidista amb el PSOE. En aquest cas la simulació li correspon al PSOE estatal i l'aparent indignació al PSC. Podem i les seves variades confluències a Catalunya amb Ada Colau de cap de pont -nacionalista, però no independentista -en el seu paper fonamental com a alcaldessa de Barcelona-, ha estat particularment ambigu. amb el seu pacte amb el PSOE i amb la seva estratègia a mig camí entre la DUI i la posada en marxa de la "repressió a la carta" (Carta Magna, hauríem de dir) de l'article 155.
Els seus últims moviments per sortir-se del territori de ningú la portaran (a Colau) probablement, al desconcert dels seus votants, a la ruptura més oberta de Podem a Catalunya, a la dificultat de governar Barcelona ia la seva pèrdua de poder polític a nivell català i estatal .
La "full de ruta", la República catalana i l'Article 155
El Govern de Rajoy es reserva grans bases, una d'elles és el processament -pel Tribunal Suprem o per l'Audiència Nacional- de totes aquelles persones de les que es pugui demostrar el seu suport a la declaració d'independència de Catalunya especialment els ensenyants responsables de la col·locació de les urnes l'1 d'octubre, els membres de la policia autonòmica que no van protegir al cap del dispositiu judicial ia diversos centenars o milers de persones, entre ells els alcaldes que van donar suport, vara en mà, al president Puigdemont i als seus consellers. El tema bàsic és, al meu judici i hores d'ara, l'aplicació d'un estat d'excepció -més que camuflat, desenmascarado- a Catalunya, fàcilment extensible a la resta del país. Com per posar-se a tremolar o tirar-se a la muntanya.
En aquest cas l'aplicació de les mesures repressives obertes com les que estableix l'article 155 seria sense limitacions ni simulacions, i amb l'aplaudiment general de tots els partits de l'àmbit constitucional i dels que es quedin a mig camí. No hi ha espai polític entre una repressió absoluta, ampliable i projectable en el temps, l'article 155 a tot drap, com acaba d'anunciar el Govern: "si guanyen la majoria parlamentària els independentistes i realitzen qualsevol acte que la promogui", segons paraules del Ministre de Justícia de l'Estat espanyol i Conseller de Justícia per a la Generalitat de Catalunya, Rafael Catalá Polo. No hi ha cap barricada contra la repressió, que utilitzarà a les Forces armades si cal, tal com va afirmar, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal,
El Govern de Catalunya, els partits que van promoure la República Catalana, i van aproximar la nostra, han perdut la seva primera batalla, tot i que han reconegut que no van preveure l'enorme duresa de Rajoy i van actuar amb ingenuïtat.
Han enderrocat les seves barricades, han corregit el seu desconcert i han tornat a començar.
"Un pas endavant i dos enrere".
Antonio Maira és analista polític i capità de fragata, jubilat, de l'Armada Rebel·lió ha publicat aquest article amb el permís de l'autor mitjançant una llicència de Creative Commons, respectant la seva llibertat per publicar-lo en altres fonts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
No se admiten comentarios con datos personales como teléfonos, direcciones o publicidad encubierta