Catalunya: l'astúcia i la repressió no resoldran el problema d'Espanya

2017.11.20  

Manolo Monereo eldiario.es 

Les crisis revelen la realitat o, almenys, la fan més complexa, més polisèmica. A hores d'ara sabem dues coses; millor dit, es van a aclarir dues coses que abans s'ignorava o es volien ignorar. Ara ja no és possible. La primera és evident: que la nació o la nacionalitat espanyola existeix; i la segona, que el moviment independentista mobilitzat, audaç, fort, segueix sent minoritari a Catalunya.

No m'agradaria entrar molt en debats filològics. Hi ha una identitat forta, heterogènia, difusa de gent que es considera espanyola. Ho fa d'una manera laic, no excloent i sabent-part d'una pluralitat d'éssers humans. El que vull dir és que el nacionalisme espanyol és minoritari. Tant és així, que per buscar l'hegemonia ha de camuflar-se en el nacional-constitucionalisme i incorporar irremeiablement al PSOE. És cert que pot haver-hi molts ciutadans espanyols que siguin nacionalistes sense saber-ho; però, en tot cas, minoritaris. Ho dic d'una manera directa per evitar equívocs: la identitat espanyola, en els diversos graus i motivacions, no significa la presència majoritària d'un nacionalisme excloent i autoritari.

Alguns ho vam dir des del començament amb desigual sort, és veritat. El pas del nacionalisme català a l'independentisme generaria, tard o d'hora, la presència d'una minoria de grans dimensions espanyola i fins espanyolista. La pluralitat de cultures existent a Catalunya ha coexistit en un marc autonòmic perquè ningú havia de ser sotmès a triar entre Catalunya i Espanya. Aquest era un salt amb conseqüències perquè catalans que se senten espanyols amb tota normalitat i naturalitat veuen en perill, no només la seva identitat sinó que comencen a viure dramàticament una "condició post espanyola" que els converteix en estranys al seu poble que, dit sigui de passada, molts l'han construït amb les seves pròpies mans en condicions de sobreexplotació i, paradoxes de la vida, defensant els drets nacionals de Catalunya.

La realitat ha evidenciat més coses que convindria no oblidar ara que estem ja en plena campanya electoral. Les últimes eleccions autonòmiques catalanes el moviment independentista les va plantejar com un plebiscit. No van guanyar, millor dit, van tenir majoria parlamentària però no van aconseguir la majoria de l'electorat. Els partits majoritaris tenien diverses possibilitats i van escollir una especialment arriscada: trencar amb la legalitat estatutària i iniciar un procés de secessió. Cal dir que han aconseguit mobilitzar una part significativa de Catalunya i que aquesta mobilització ha estat sostinguda en el temps en una dialèctica molt pensada d'acció / reacció que ha situat el govern espanyol en un escenari amb moltes dificultats.

El càlcul estratègic s'ha fet explícit amb el temps. El punt de partida era, en principi, potent: control de les institucions de l'Estat a Catalunya, específicament, dels funcionaris i dels Mossos al que calia afegir una influència determinant en els mitjans de comunicació públics. El règim puyolista va crear una "trama" entre poders polítics, econòmics i comunicacionals que, només a la fase final, ha entrat en crisi. Tot això és a bo insistir sobre això- amb una mobilització molt important (centenars de milers de persones) que han trobat en la independència de Catalunya la seva "utopia concreta" transversal i alliberadora.

No crec que sigui aventurat dir que en els càlculs estratègics del nucli dirigent independentista era, en primer lloc, la idea que la Unió Europea (confondre la Unió Europea amb Europa és arriscat sempre) seria neutral o que fins i tot podria donar suport al procés independentista. Imagino que alguna cosa sabrien i que haurien de tenir alguna informació que la resta dels mortals no coneixíem. Un segon element portaria a pensar que el moviment independentista va albirar, va pensar que l'Estat espanyol no tindria prou força per bloquejar o impedir el procés. Hi hauria un tercer element que no sabem a hores d'ara si es va tenir en compte quan es va iniciar el procés. Em refereixo a la capacitat del govern de construir una àmplia majoria parlamentària articulada al voltant d'uns mitjans de comunicació gairebé unànimes i amb el suport,

L'estratègia de Mariano Rajoy ha estat, en molts sentits, intel·ligent. A la "guerra de maniobres" empresa pel govern de la Generalitat ha respost amb una "estratègia de desgast" que no només li ha deixat la iniciativa a l'adversari, sinó que li ha permès guanyar temps, acumular forces i fer evidents les contradiccions del contrari. Rajoy va jugar fort des del principi. El primer va ser guanyar-se el suport de l'amic americà, avui especialment complicat per la figura de Donald Trump. Després, teixir acords amb la Unió Europea, els seus governs i institucions i, més enllà, intentar neutralitzar una campanya internacional del govern català especialment eficaç.


Rajoy deixava fer, els permetia avançar afavorint que el govern independentista fos cada vegada més audaç trencant amarres amb una part de la població catalana, fent emergir totes les seves contradiccions. La hipòtesi d'una adreça plebea del procés que confirmaria l'autonomia del moviment a Catalunya, al final no ha donat molt de si. Quan el president Puigdemont, en l'últim minut, va intentar pactar una sortida que impedís l'aplicació del 155, ja era massa tard. Rajoy es va adonar que havia guanyat la partida i estava en condicions de cedir o no i deixar-al president de la Generalitat la decisió definitiva. La proclamació de la suposada independència caldria qualificar-la de proclamació / fiasco. La desbandada va ser general i entrem ja de ple en una campanya electoral que, al meu parer, pot produir sorpreses significatives. L'ingrés a la presó d'una part del govern de Catalunya i l'ordre internacional de recerca de la resta, ha estat l'inici d'una repressió que s'està aplicant amb una calculada gradualitat. Es parla, fins i tot, que no hi haurà presos el dia de les eleccions.

Crec que es pot dir que la lluita contra la repressió ha impulsat de nou un moviment que havia perdut el nord i que no tenia una sòlida direcció política. Ara estem en el "campi qui pugui" electoral i, a partir d'aquí, reorganitzar forces i reformular una estratègia que ha demostrat enormes mancances. Tot fa pensar que les eleccions del dia 21 de desembre seran especialment complicades. Les enquestes parlen d'un mapa electoral molt semblant a l'anterior, sense grans novetats. Tinc la impressió que pot haver sorpreses i que ens trobem amb un parlament català diferent i de composició més heterogènia. L'important, al meu parer, està per arribar.L'anomenada crisi catalana és també la d'Espanya com a país i com a Estat.


Es pot eludir i fins ignorar, però la crisi del règim del 78 continua oberta; es podria matisar dient que la restauració ha avançat i que les forces de la ruptura democràtica han perdut influència, s'han dividit i tenen dificultats per definir un projecte de societat, de govern i d'Estat diferents. Acabo com vaig començar:


el problema és Espanya; Catalunya és causa i efecte. Oblidar això és enganyar-se i enganyar.La qüestió federal, tard o d'hora, arribarà, no com un succedani o enèsim transformisme polític-institucional sinó com a projecte per canviar el tipus d'Estat i les seves relacions amb la societat. També arribarà la qüestió social amb totes les seves implicacions i, el més important, més d'hora que tard, emergirà la mare de tots els debats: la necessitat d'un procés constituent que activi al sobirà de la nostra Constitució, el poble. Font: http://www.eldiario.es/tribunaabierta/Catalunya-represion-resolveran-problema-Espana_6_708389166.html