Exhumar les restes de Francisco Franco no serà tasca fàcil si d'una exhumació profunda es tracta. Treure les restes d'un fèretre no és suficient per fer justícia als milers d'assassinats, perseguits i expulsats per una dictadura. Però no és poca cosa atrevir-se a desmuntar un monòlit simbòlic que, dretes i ultradretes, han defensat i defensen com a bandera de les seves pitjors aberracions criminals. Per cert, tampoc és un "mèrit" atribuïble com a victòria política significativa a una sola ocurrència de conjuntura. Hi ha generacions senceres compromeses amb aquesta lluita en terres pròpies i ultramarines. Encara a Llatinoamèrica es perceben els tufs de la dictadura franquista.
Exhumar les restes del dictador, a més de ser un reclam de partits i organitzacions d'esquerra, és un repudi en l'ànima de tota aquella persona digna que no entén la vida política basada en assassinats o persecucions. Lluita de cos i ànima de milers de persones ha estat humiliada mentre alegrement es pot visitar la tomba de Franco en un lloc per la gresca dels desmemoriats i dels no tant.
Franco, i tots els seus còmplices, va sotmetre a Espanya des del final de la "Guerra Civil" (1936-39) fins que va morir el 1975. I això no ha desaparegut. Queda un menú complet de raons exhibint palabreríos a preu fet, en pro i en contra, que es toquin les restes i l'herència simbòlica imposada a la posteritat pel capritx dels contertulians del franquisme. Vius i morts.L'Església va anunciar que no s'oposarà al trasllat i alguns descendents insisteixen que la tomba és intocable. L'important és el que digui el poble espanyol que ha estat desmembrat a sang i mort, en la memòria la cosa segueix tan fresca com fresca hi ha la tomba del dictador. Amb pressupost de l'Estat.
Al maig de 2017 el Congrés dels Diputats va aprovar la iniciativa per a l'exhumació del dictador. Diuen que el president executiu de la Fundació Francisco Franco, Juan Chicharro, sosté iradament que "un cadàver pertany a la seva família, i una exhumació sense el permís de la família és una profanació, que és un delicte, i hi hauria una querella". ¿Va dir alguna cosa dels milers de cadàvers arrabassats a milers de famílies, o alguna cosa dir sobre les milers d'exhumacions impossibles sota les fosses comunes que encara no s'han obert? Recordem que "tot està guardat a la memòria". Cada 20 de novembre es recorda la mort del dictador que va deixar el seu lloc a Joan Carles i aquest al seu torn al seu fill. La monarquia segueix campant.Mentrestant les penúries generals dels treballadors no es taparan amb l'exhumació d'un símbol de la dictadura franquista,
Són centenars de milers de persones assassinades, expulsades, perseguides per un Estat feixista i no podem caure en cap emboscada efectista que, fins i tot tenint les millors intencions, no s'hauria d'utilitzar per donar per saldat un passat macabre que encara viu a les entranyes de la Espanya actual. Ha d'estar viva en la memòria del poble, no per comerciar amb el dolor ni maquillar l'explotació ferotge dels treballadors espanyols que, tant sota el franquisme com fins al dia d'avui, suporten tots els pesos de la dictadura.
Sobreviu el règim franquista en la por i la repressió que evoluciona cap a un règim de dictadura financera sustentada en la pura repressió econòmica, física i mediàtica al costat del eixamplament del mercat internacional amb totes les seves crisis de sobreproducció al paradís dels bancs. Sobreviu el franquisme en les seves lleis i en els seus argúcies moralistes, ideològiques i culturals contra la classe treballadora. els ossos de Franco no reposen ni reposen dels negocis dels seus còmplices. Les restes de Franco són massa gent i massa diners, terrenys, mansions, negocis i indústries. La mateixa església que va beneir afusellaments i cossos en fosses. Cal obrir el sepulcre per tancar les ferides causades per un botxí soterrat a banda de les seves víctimes. Així que, al costat de les seves restes cal exhumar les restes de la monarquia heretada de Franco, els jutges, els militars, els carrers i els monuments franquistes.
Cap exhumació arriba per esborrar de la Història a una dictadura que va trepitjar tots els drets elementals amb una repressió infernal. Van ser les seves víctimes milers d'activistes de la classe obrera, especialment els joves. La repressió va ser sempre l'atmosfera asfixiant que envoltava la quotidianitat mentre el terrorisme de classe va ser un dels tants mètodes del dia a dia multiplicat per un aparell de l'Estat que va perfeccionar, permanentment, les seves arts de repressió. Cap exhumació ha de servir per tapar els horrors que es van multiplicar disfressats de "democràcia" sota les aventures de Joan Carles de Borbó, garant de la supervivència del franquisme. I fins a la data.
L'exhumació no és un triomf d'un sector de la política ni un conjur per salvar el franquisme i els seus crims, ni salvarà els privilegis de l'Església Catòlica còmplice. És que la iniciativa exhumadora va tornar a posar de manifest que només amb justícia social dels pobles poden començar a posar al seu lloc, històric i polític, tots els episodis criminals dels Estats Sense oblidar-los. Trencar un símbol tan odiós per a la Història d'Espanya i del món, traient-lo de tot context d'homenatge estatuari o de mausoleu, proposa obrir un debat contra tota emboscada ideològica de l'oligarquia a condició que sigui obra, també, d'organització conscient de les víctimes, directes i indirectes, per fer de l'exhumació i del franquisme, tot un aprenentatge sobre les lliçons del passat. Ser capaços de neutralitzar tota possibilitat d'ús polític parcial dels ossos del dictador, o el que d'ell quedi, material i ideològicament. Sigui on sigui.
Si l'exhumació ha de ser una reivindicació històrica de les víctimes, els seus familiars i els seus pobles, cal aconseguir que sigui molt més que una reivindicació decorativa i passi a ser un pla de lluita simbòlica permanent que exhume, d'una vegada i per totes, els cadàvers que el capitalisme "amaga sota la catifa" i ens els ven com èxits històrics i morals. Una batalla contra la ideologia de la classe dominant i la seva guerra simbòlica, que no es redueix a amagar els centenars de milers de presoners polítics, exiliats i executats, sinó que segueix operant amb tota impunitat, i no poques vegades amb nostàlgia, en el present amarg d'una Espanya -encara monàrquica- agenollada per les màfies financeres, immobiliàries i mediàtiques. Entre moltes altres. Serà per això que no pocs insisteixen a dir: "Les restes de Franco no són al Valle de los Caídos estan en les empreses i estan al congrés".
Exhumar les restes del dictador, a més de ser un reclam de partits i organitzacions d'esquerra, és un repudi en l'ànima de tota aquella persona digna que no entén la vida política basada en assassinats o persecucions. Lluita de cos i ànima de milers de persones ha estat humiliada mentre alegrement es pot visitar la tomba de Franco en un lloc per la gresca dels desmemoriats i dels no tant.
Franco, i tots els seus còmplices, va sotmetre a Espanya des del final de la "Guerra Civil" (1936-39) fins que va morir el 1975. I això no ha desaparegut. Queda un menú complet de raons exhibint palabreríos a preu fet, en pro i en contra, que es toquin les restes i l'herència simbòlica imposada a la posteritat pel capritx dels contertulians del franquisme. Vius i morts.L'Església va anunciar que no s'oposarà al trasllat i alguns descendents insisteixen que la tomba és intocable. L'important és el que digui el poble espanyol que ha estat desmembrat a sang i mort, en la memòria la cosa segueix tan fresca com fresca hi ha la tomba del dictador. Amb pressupost de l'Estat.
Al maig de 2017 el Congrés dels Diputats va aprovar la iniciativa per a l'exhumació del dictador. Diuen que el president executiu de la Fundació Francisco Franco, Juan Chicharro, sosté iradament que "un cadàver pertany a la seva família, i una exhumació sense el permís de la família és una profanació, que és un delicte, i hi hauria una querella". ¿Va dir alguna cosa dels milers de cadàvers arrabassats a milers de famílies, o alguna cosa dir sobre les milers d'exhumacions impossibles sota les fosses comunes que encara no s'han obert? Recordem que "tot està guardat a la memòria". Cada 20 de novembre es recorda la mort del dictador que va deixar el seu lloc a Joan Carles i aquest al seu torn al seu fill. La monarquia segueix campant.Mentrestant les penúries generals dels treballadors no es taparan amb l'exhumació d'un símbol de la dictadura franquista,
Són centenars de milers de persones assassinades, expulsades, perseguides per un Estat feixista i no podem caure en cap emboscada efectista que, fins i tot tenint les millors intencions, no s'hauria d'utilitzar per donar per saldat un passat macabre que encara viu a les entranyes de la Espanya actual. Ha d'estar viva en la memòria del poble, no per comerciar amb el dolor ni maquillar l'explotació ferotge dels treballadors espanyols que, tant sota el franquisme com fins al dia d'avui, suporten tots els pesos de la dictadura.
Sobreviu el règim franquista en la por i la repressió que evoluciona cap a un règim de dictadura financera sustentada en la pura repressió econòmica, física i mediàtica al costat del eixamplament del mercat internacional amb totes les seves crisis de sobreproducció al paradís dels bancs. Sobreviu el franquisme en les seves lleis i en els seus argúcies moralistes, ideològiques i culturals contra la classe treballadora. els ossos de Franco no reposen ni reposen dels negocis dels seus còmplices. Les restes de Franco són massa gent i massa diners, terrenys, mansions, negocis i indústries. La mateixa església que va beneir afusellaments i cossos en fosses. Cal obrir el sepulcre per tancar les ferides causades per un botxí soterrat a banda de les seves víctimes. Així que, al costat de les seves restes cal exhumar les restes de la monarquia heretada de Franco, els jutges, els militars, els carrers i els monuments franquistes.
Cap exhumació arriba per esborrar de la Història a una dictadura que va trepitjar tots els drets elementals amb una repressió infernal. Van ser les seves víctimes milers d'activistes de la classe obrera, especialment els joves. La repressió va ser sempre l'atmosfera asfixiant que envoltava la quotidianitat mentre el terrorisme de classe va ser un dels tants mètodes del dia a dia multiplicat per un aparell de l'Estat que va perfeccionar, permanentment, les seves arts de repressió. Cap exhumació ha de servir per tapar els horrors que es van multiplicar disfressats de "democràcia" sota les aventures de Joan Carles de Borbó, garant de la supervivència del franquisme. I fins a la data.
L'exhumació no és un triomf d'un sector de la política ni un conjur per salvar el franquisme i els seus crims, ni salvarà els privilegis de l'Església Catòlica còmplice. És que la iniciativa exhumadora va tornar a posar de manifest que només amb justícia social dels pobles poden començar a posar al seu lloc, històric i polític, tots els episodis criminals dels Estats Sense oblidar-los. Trencar un símbol tan odiós per a la Història d'Espanya i del món, traient-lo de tot context d'homenatge estatuari o de mausoleu, proposa obrir un debat contra tota emboscada ideològica de l'oligarquia a condició que sigui obra, també, d'organització conscient de les víctimes, directes i indirectes, per fer de l'exhumació i del franquisme, tot un aprenentatge sobre les lliçons del passat. Ser capaços de neutralitzar tota possibilitat d'ús polític parcial dels ossos del dictador, o el que d'ell quedi, material i ideològicament. Sigui on sigui.
Si l'exhumació ha de ser una reivindicació històrica de les víctimes, els seus familiars i els seus pobles, cal aconseguir que sigui molt més que una reivindicació decorativa i passi a ser un pla de lluita simbòlica permanent que exhume, d'una vegada i per totes, els cadàvers que el capitalisme "amaga sota la catifa" i ens els ven com èxits històrics i morals. Una batalla contra la ideologia de la classe dominant i la seva guerra simbòlica, que no es redueix a amagar els centenars de milers de presoners polítics, exiliats i executats, sinó que segueix operant amb tota impunitat, i no poques vegades amb nostàlgia, en el present amarg d'una Espanya -encara monàrquica- agenollada per les màfies financeres, immobiliàries i mediàtiques. Entre moltes altres. Serà per això que no pocs insisteixen a dir: "Les restes de Franco no són al Valle de los Caídos estan en les empreses i estan al congrés".
Rebel·lió ha publicat aquest article amb el permís de l'autor mitjançant una llicència de Creative Commons , respectant la seva llibertat per publicar-lo a altres fonts
No hay comentarios:
Publicar un comentario
No se admiten comentarios con datos personales como teléfonos, direcciones o publicidad encubierta