per Ramón Cotarelo26 de Juliol 2016 a les 19.21 h
Està nerviós el Tribunal Constitucional. Segueix amb molta atenció l'evolució dels fets al Parlament de Catalunya. Ha d'estar preparat per intervenir. No pot tolerar que la cambra no actati la prohibició de desenvolupar el propòsit legislatiu de la desconnexió.
Assolides les conclusions de la Comissió d'Estudis del Parlament, l'alt tribunal ha dictat una providència ordenant que no traslladin al ple de la cambra. I justament el ple de la cambra es disposa a fer el contrari, és a dir, no només debatrà les conclusions si no que accelerarà la seva consideració mitjançant la corresponent reforma de l'ordre del dia.
Només aquest propòsit provoca un encès debat al Parlament. Sembla evident que si la cambra decideix prendre en consideració les conclusions, és perquè pensa aplicar-les i desenvolupar la legislació de desconnexió.
I aquí és on arriba el moment de la desobediència que estava implícit abans o després en el full de ruta. Aquí és on el propòsit del president Puigdemont d'anar "de la llei a la llei" pateix el seu primer revés. Segons la llei vigent, les decisions del Tribunal Constitucional s'acaten i es compleixen. Si hi ha un incompliment de la llei, la dinàmica entra en una llera imprevisible.
La qüestió és si el govern espanyol, el poder executiu, pot obligar al compliment de la llei en tot el territori sota la seva jurisdicció. Cal recordar que no va ser el cas a la votació del 9N del 2014. Llavors es va dir que com la convocatòria era un assumpte de voluntaris, no tenia caràcter legal ni institucional i, per tant, el govern no estava obligat a intervenir. Precisament per això es va instar després al processament dels quatre responsables polítics, Mas, Rigau, Ortega i Homs, per haver comès il·legalitat en abús de les seves funcions. És contradictori, però es va salvar la cara de l'autoritat de l'Estat. Aquesta s'exerceix post festum.
Ara no es tracta d'una convocatòria que el govern pugui desautoritzar com una "consulta festiva", sinó d'una decisió d'un òrgan institucional en ús (o abús) de les seves competències. Tenint en compte a més que, des del punt de vista jurídic-polític, aquest òrgan, el Parlament de Catalunya, és també un òrgan de l'Estat, com ho és la Generalitat. És a dir, un òrgan de l'Estat ha de desautoritzar a un altre i impedir l'exercici de les seves competències.
Donada la confrontació adoptada pel Parlament de Catalunya, és clar que el govern d'Espanya ha de tenir una resposta preparada i no li queda més remei que prendre la iniciativa amb alguna decisió.
Però, quina? El govern està en funcions. Segons això no té, o no hauria de tenir, plena capacitat d'acció, ja que "en funcions" s'entén per a assumptes de tràmit. En els assumptes polítics no pot prendre decisions, ja que per pròpia iniciativa ha decidit no sotmetre's al control del Parlament. Ja ho va fer el mandat del 20 de desembre i ho fa ara amb el del 26 de juny. Es dirà que un govern en funcions tindrà un marge més gran de maniobra i més flexibilitat, per no estar sotmès al control parlamentari. Però és precisament aquesta situació d'irresponsabilitat la que genera alarma, ja que pot donar lloc a conflictes que després no sigui possible resoldre.
Si, a més, tenim en compte que l'executòria del govern de Rajoy en relació a Catalunya és terrorífica, serà necessària que, lliure de traves (abans tampoc en tenia moltes, però ara no en té cap) tendirà a actuar amb la catalanofòbia que l'ha caracteritzat sempre.
Suposa això que el Parlament català ha d'acceptar la decisió del Tribunal Constitucional i suspendre la tramitació de la desconnexió? En absolut. Suposa que els parlamentaris seguiran els dictats de les seves consciències i ho faran amb prou coneixement de causa. Sigui com sigui, el Parlament Català ha d'actuar conforme la voluntat que s'expressa en els programes dels partits que formen Junts pel Sí i la seva aliada parlamentària, la CUP.
El resultat és que el govern espanyol i les Corts -sense comunicació entre si- es trobaran amb un conflicte constitucional. Poden tractar de resoldre-ho per la via de la repressió o la de la negociació.
I, la veritat, no sé quina és més desastrosa per a l'Estat en les circumstàncies actuals.
Només aquest propòsit provoca un encès debat al Parlament. Sembla evident que si la cambra decideix prendre en consideració les conclusions, és perquè pensa aplicar-les i desenvolupar la legislació de desconnexió.
I aquí és on arriba el moment de la desobediència que estava implícit abans o després en el full de ruta. Aquí és on el propòsit del president Puigdemont d'anar "de la llei a la llei" pateix el seu primer revés. Segons la llei vigent, les decisions del Tribunal Constitucional s'acaten i es compleixen. Si hi ha un incompliment de la llei, la dinàmica entra en una llera imprevisible.
La qüestió és si el govern espanyol, el poder executiu, pot obligar al compliment de la llei en tot el territori sota la seva jurisdicció. Cal recordar que no va ser el cas a la votació del 9N del 2014. Llavors es va dir que com la convocatòria era un assumpte de voluntaris, no tenia caràcter legal ni institucional i, per tant, el govern no estava obligat a intervenir. Precisament per això es va instar després al processament dels quatre responsables polítics, Mas, Rigau, Ortega i Homs, per haver comès il·legalitat en abús de les seves funcions. És contradictori, però es va salvar la cara de l'autoritat de l'Estat. Aquesta s'exerceix post festum.
Ara no es tracta d'una convocatòria que el govern pugui desautoritzar com una "consulta festiva", sinó d'una decisió d'un òrgan institucional en ús (o abús) de les seves competències. Tenint en compte a més que, des del punt de vista jurídic-polític, aquest òrgan, el Parlament de Catalunya, és també un òrgan de l'Estat, com ho és la Generalitat. És a dir, un òrgan de l'Estat ha de desautoritzar a un altre i impedir l'exercici de les seves competències.
Donada la confrontació adoptada pel Parlament de Catalunya, és clar que el govern d'Espanya ha de tenir una resposta preparada i no li queda més remei que prendre la iniciativa amb alguna decisió.
Però, quina? El govern està en funcions. Segons això no té, o no hauria de tenir, plena capacitat d'acció, ja que "en funcions" s'entén per a assumptes de tràmit. En els assumptes polítics no pot prendre decisions, ja que per pròpia iniciativa ha decidit no sotmetre's al control del Parlament. Ja ho va fer el mandat del 20 de desembre i ho fa ara amb el del 26 de juny. Es dirà que un govern en funcions tindrà un marge més gran de maniobra i més flexibilitat, per no estar sotmès al control parlamentari. Però és precisament aquesta situació d'irresponsabilitat la que genera alarma, ja que pot donar lloc a conflictes que després no sigui possible resoldre.
Si, a més, tenim en compte que l'executòria del govern de Rajoy en relació a Catalunya és terrorífica, serà necessària que, lliure de traves (abans tampoc en tenia moltes, però ara no en té cap) tendirà a actuar amb la catalanofòbia que l'ha caracteritzat sempre.
Suposa això que el Parlament català ha d'acceptar la decisió del Tribunal Constitucional i suspendre la tramitació de la desconnexió? En absolut. Suposa que els parlamentaris seguiran els dictats de les seves consciències i ho faran amb prou coneixement de causa. Sigui com sigui, el Parlament Català ha d'actuar conforme la voluntat que s'expressa en els programes dels partits que formen Junts pel Sí i la seva aliada parlamentària, la CUP.
El resultat és que el govern espanyol i les Corts -sense comunicació entre si- es trobaran amb un conflicte constitucional. Poden tractar de resoldre-ho per la via de la repressió o la de la negociació.
I, la veritat, no sé quina és més desastrosa per a l'Estat en les circumstàncies actuals.
font: el mon.cat
No hay comentarios:
Publicar un comentario
No se admiten comentarios con datos personales como teléfonos, direcciones o publicidad encubierta