Alicia Sanchez Camacho no amaga el seu pasat feixista

Matinal de campanya d’Alícia Sánchez-Camacho, la número 3 del PP i presidenta dels populars catalans, aquest matí al mercat de Bellvitge de l’Hospitalet del Llobregat. Li diuen mercat, però tècnicament és un “mercadillo” que es manté com a tal fins que algun hipster il·luminat no el vulgui transformar en una turistada imitant el model de Brookling.
Camacho ha començat el dia com marca l’agenda. Micròfons al davant per emetre la declaració del matí. Avui tocava bufetada a Albert Rivera. “Qui voti Rivera, vota Pedro Sánchez i punt”, ha estat la divisa de campanya. Després, l’agenda ha continuat amb cinc minuts en una paradeta  a la rambla Marina on els populars feien un recapte d’aliments.
La confrontació social que viu Catalunya ha provocat que el xiringuito del PP estigués a tres metres d’un d’ERC. I la tendència psicodramàtica de la cultura política catalana ha afegit pulsió eròtica al moment, quan Sánchez Camacho s’ha topat amb Anna Simó, dirigent d’ERC, rere l’amatent mirada d’Eduardo Reyes, diputat de JxSí. La trobada ha estat catalana. “Nena, que vagi bé la campanya!”, s’han dit totes dues amb aquella cara que només saben fer les dones i que només elles saben entendre. S’han fet dos petons i s’han acomiadat.
Cleòpatra al temple
Aleshores, ha entrat al mercadillo. Sánchez Camacho ha desplegat tota la seva immensitat. Com Cleòpatra al temple, Camacho s’ha fet veure. Saludava, somreia, es parava, enraonava, tocava als nens i picava l’ullet. Altra cosa no sabrà fer, però de picar l’ullet en sap un niu.
Un home que venia sabatilles, amb gorra, jersei verd, cridaner i simpàtic se li ha abraonat. Tres petons li ha arribat a fer. “¡Yo te voto, nena!”, li ha informat. Camacho ha aguantat el tipus i li ha regalat un pin. L’home se l’ha mirat i cofoi ha cridat: “Hòstia, un pin i, a sobre, d’Espanya… i, a sobre, jo sóc franquista!”. Quan s’ha posat el pin, Camacho havia canviat de parada.
La tele i el ‘mercadillo’
Molta gent la saludava, li feia petons i li demanaven feina. Altra gent remugava de la cohort amb expressions força gràfiques. “Ara se’n recorden del mercadillo!”, exclamava una senyora amb cistell al braç. “Que no robin tant, que no robin tant!”, suplicaven tres dones que, suposadament, són comprensives amb el robatori sempre i quan no es passin de frenada. “Sí, sí… segur que aquesta compra al mercadillo… ja, ja…”, comentava un senyor carregat de coixins.
A la presidenta del PP de Catalunya la coneixen. Alguns li deien de tot, però molts la tractaven amb la confiança de la “política ésa que sale en la tele”. La conclusió és evident: Catalunya serà la tele i el mercadillo o no serà. Heus aquí l’objectiu del procés