entrevista a Santiago Vidal

Directe.cat
Gerard Sesé

 Santiago Vidal s’ha entregat a la política com qui abraça una fe: amb conviccions profundes i anhels d’explicar-les amb claredat i passió. D’altra banda, de seguida que parles amb ell t’adones que és una bona persona. Desprèn, allò que al carrer podria anomenar-se, ‘bon rollisme’. I té molt mèrit aquesta predisposició tan positiva després del calvari que va passar l’any passat un cop va quedar inhabilitat de la seva feina com a jutge durant 3 anys per la seva vinculació al món sobiranista. La vida li ha canviat com un mitjó i ara es troba de cap de llista per al Senat per ERC, partit que afirma dur al cor. Parlem amb ell de l’esborrany de la Constitució Catalana que presentaran ben aviat i sobre l’actualitat política del país.

Vas ser campió d’Espanya jugant a hoquei patins, sobre rodes.
 
Sí senyor! Hoquei sobre patins.

La pregunta surt sola: el procés, ara mateix, va sobre rodes?

 El procés ha anat sobre rodes i a bona velocitat des del 2010, quan es va produir la sentència del TC que va dinamitar l’últim intent dels catalans de trobar un encaix a l’estat, fins a finals del 2014. Més concretament, fins el 9N. Des de llavors algunes rodes s’han abonyegat una mica. Seguim rodant però no tan bé com voldríem. No descobreixo res nou si dic que la situació dels 4 o 5 mesos posteriors al 9N, on hi va haver profundes divergències entre ERC i CDC sobre com calia encarar les eleccions plebiscitàries (tant amb la data com la forma) no va ser bo. CDC, per raons legítimes, més aviat per tàctica partidista, les va ajornar el màxim possible. Això ja va crear el dubte...

El primer bony a la roda! Q

 Sí. Per sort es va reconduir amb la llista unitària amb participació de la societat civil. A més, els bons resultats a les municipals tant per ERC com per CDC hi van ajudar. Però s’ha de ser sincer: els resultats del 27 de setembre, tot i ser bons, no ho van ser tant com el que desitjàvem pel procés.

Hagués estat millor fer eleccions després del 9N...
 
Segurament. No és el mateix tenir 62 diputats que 67 i els haguéssim pogut tenir. Ara seríem quasi 80.

Cal tenir en compte que el vot a l’estranger s’ha perdut pel camí...

 És cert. Els problemes que estem passant aquestes darreres setmanes per formar govern depenen d’un escó que segurament s’hagués aconseguit amb el vot extern. Però hem de saber que ens enfrontem a un enemic que no només és molt fort i poderós sinó que és molt maquiavèl•lic i, per tant, ja s’hi contava. L’estat espanyol intentarà sempre que pugui boicotejar el procés.

Parles de l’Estat espanyol i, de fet, el coneixes bastant bé. Has format part de les seves estructures, les judicials. A vegades la política, des de fora, és molt atractiva però quan comences a entrar-hi te n’adones que està plena de punyalades per l’esquena. Quin món és més complicat el judicial o el polític?

 Jo crec que el polític. Tot i que el poder judicial hi ha molt de corporativisme mal entès i és un poder molt conservador (ja per la mateixa forma d’escollir els jutges) si que hi ha una certa línia vermella que no es traspassa: el respecte pel company. Això fa que les punyalades traperes (tan habituals a la política) no les trobis. A la política, ja ho he vist en aquests pocs mesos que he estat en contacte amb en partits, veig que és el pa de cada dia. Això no és bo.
 
Imagino que hi va haver bufetades per aconseguir-te tant a ERC i a CDC...

 He de reconèixer que, en la meva involuntària situació al procés com a petit màrtir, vaig rebre diferents propostes de diferents partits. Però sempre ho he dit: el meu cor sempre ha estat a Esquerra Republicana de Catalunya.

Dius que has esdevingut un petit màrtir. Imagino que ha estat dur...Has estat inhabilitat. Com t’has sentit tractat? Amenaces? Alguna trucada que et digués ‘te estás pasando...’

Les dues vegades que vaig anar a declarar al poder judicial, que ells en deien interrogatori tot i que era més aviat una entrevista, no em van tractar malament. Sempre acabaven de la mateixa manera: ‘esto si lo dejas estar no pasa nada...’

Farem els ulls grossos...

 Exacte, no eren amenaces però eren suggeriments que per mi eren totalment inacceptables. Els principis, la dignitat, la meva manera de pensar no se'm pot anul·lar de cap manera. I llavors em deien: ‘piensa lo que queiras però no lo digas’. La democràcia, justament, reconeix la llibertat d’expressió. I em van arribar a dir: ‘¿por que no escribes sobre la constitución de Eslovenia?’.

Això et van arribar a dir, literalment?

 I tant. I jo els vaig dir que el meu país no era Eslovènia. I Catalunya pot ser perfectament un estat independent i republicà agermanat amb Espanya, sent ben amics.

Tu has tingut aquesta valentia... pot ser que hi hagi molts companys teus que ho pensen i no ho diuen...

 Mira em preguntaves com em sentia a la judicatura. Evidentment m’he sentit maltractat...

Fàcil no ha estat.

 Gens, ha estat dur fins i tot a escala personal i familiar. I t’haig de dir que molts companys de professió m’han felicitat i encoratjat però m’han dit: ‘a mi no m’hi barregis’. La carrera judicial és molt poc solidaria i, fins i tot, covarda.

I què deia la teva dóna? Que ho deixessis estar?

 M’ha ajudat molt, més del que em pensava. Li estic molt agraït. Sempre em va dir que si perdia la feina com a jutge me'n sortiria en qualsevol altre àmbit. Em deia que si volia dormir tranquil amb la meva consciència que fes el que cregués que havia de fer.

La teva trajectòria sempre ha estat notícia...

 Una mica rupturista...!

Sí! Ja t’havien prohibit altres coses com col•laborar amb SOS Racisme...

 Efectivament....

I què passa? Un jutge no pot col•laborar a una ONG?

 No ho vaig entendre: deien que això podia afectar a la meva independència judicial. Jo vaig contestar que jo treballo a un tribunal col•legiat on som tres i no puc decidir res sol i per altra banda jo em dedico al dret penal, assassinats, robatoris amb violència, agressions sexuals... no tenia res a veure amb l’activitat de SOSRacisme. No hi veia el conflicte d’interessos i ells no m’ho van saber justificar.

Això deixa entreveure la rigidesa del sector judicial.

 Profundament. Però fixa’t una cosa: no han posat cap inconvenient en d'altres col•laboracions amb entitats com la FAES...

Que dius ara!

 I jo em pregunto: és molt més important el que fa la FAES que el fa SOSRacisme o Càritas o Òmnium Cultural...?

Déu n'hi do...

 Sé que és una pregunta retòrica!

És que no me’n sé a venir... Escolta’m, el teu nom ha sortit també per l’originalitat de com has portat alguns dels casos que has tingut. Recordo aquell on vas convertir una sala del jutjat en una sala de jocs per poder fer declarar un menor sobre un tema d’agressió sexual.

 Ostres! Sí, és cert. I va ser un gran èxit: d’aquella manera la víctima no va patir el que en diem la ‘doble victimització’.

Era tot un muntatge! Una psicòloga amb un auricular i càmeres ocultes li transmetia les preguntes que es feien des de la sala del judici.

 Això va ser exactament així: el menor no va tenir la sensació que estava en un judici. No només el mètode és bo sinó que a més és molt eficaç perquè el menor, al no veure's en un context coactiu, és molt més sincer i espontani. I així aconseguim l’objectiu d’un judici: saber la veritat.

Això ho lligo amb què la teva originalitat és la que necessitem per fer un nou estat...

 Jo crec que sí...

Llavors com es fa una constitució que pugui seduir a algú de la CUP i algú de Demòcrates de Catalunya?

 Doncs copiant molt. Vam tenir molt clar amb l’equip que he coordinat per fer aquest esborrany que està tot inventat. El que s’ha de fer és conèixer bé com funcionen els països als que ens volem emmirallar i traslladar-ho a la realitat política social i cultural de Catalunya.

Quins són aquests països?

 Ens vam estudiar a fons la constitució d’Islàndia, Noruega, Suïssa, Alemanya i la dels Estats Units. D’aquestes constitucions en vam escollir capítols concrets de cada una. Articles sobre la transferència i funcionament dels poder públics els vam escollir dels països nòrdics. Sobre l’eficiència de les administracions locals, vam escollir suïssa perquè els cantons funcionen molt bé. Del poder judicial, ens vam fixar amb alemanya que tenen un poder judicial molt bo, és un engranatge que funciona a la perfecció. La gent hi confia molt en els jutges alemanys perquè no només són veritablement independents sinó que són justos i equitatius. Això depèn del sistema de selecció, que no és com l'espanyol, ja que es queden professionals que ja hagin destacat en certs àmbits.

Completament diferent al sistema d'aquí!

 Sí. I tot això és l’esborrany que lliurarem d’aquí molt pocs dies,juntament amb totes les propostes que hem rebut a la web. Ha estat un procés molt participatiu, de baix a dalt.

Una constitució feta de bocins!

 Sí, una amalgama que crec que als legisladors els servirà com a eina de treball.

No hi entenc massa en dret internacional però... De la constitució dels Estats Units a la d’alemanya hi ha tot un món, no? Al món anglosaxó els jutges creen jurisprudència a través de les seves sentències i tenen constitucions molt curtes i en canvi les europees està tot escrit i regulat...

 Exacte! És així, de fet el Regne unit no té constitució, però Canadà i EUA sí...

I quin mètode és millor?

 Doncs una amalgama dels dos, el dret continental i anglosaxó. El problema és que el dret espanyol i, per tant, la constitució espanyola és l'antítesis de tot això. La constitució espanyola és un conjunt de lleis i normes llargues, difícil de llegir, amb articles amb diferents paràgrafs i alguns d’ells són incompatibles amb d'anteriors i ple de referències típiques del dret castellà: ‘lo previsto en el aprtado tercero inciso segundo del articlo tal no serà incomptible con lo regulado en el...’ fàcil de definir: els Germans Marx...

'La parte contratante de la parte contratante...'

 Això mateix! I no pot ser.

Però es diu que ja es va fer així, justament. Intentar acontentar a tothom i que, fins i tot, fos interpretable...

 És probable que en aquell moment, al 1977, fos difícil fer una constitució diferent perquè havia d'aglutinar interessos ben contradictoris com els anhels de democràcia i llibertat del poble amb els serrells franquistes que no volien abandonar el poder. Però tota aquesta capacitat d'interpretació progressiva que tenia la constitució del 1978 ha quedat en res. Ara estem al 2015 i el que ‘s'ha fet és una aplicació literal i restrictiva. I cada cop més, sobretot d'ençà que el TC està controlat pel PP. Aquelles expectatives d’avançar des d’un estat autonòmic a un estat federal s’han vist completament frustrades.

La constitució catalana tindrà Tribunal Constitucional? Hi ha països que només tenen el Tribunal Superior.

 No en tindrà. Primer, com a reflex que representa per a nosaltres el TC. Però,segon, hem optat per una fórmula dels països nòrdics on el Tribunal Suprem té una sala de garanties constitucionals. I és molt important aquest canvi de disseny perquè fa que tots els membres de la sala siguin jutges de carrera. Al TC, la majoria dels seus membres no són ni jutges sinó que són exdiputats del PP, exsenadors del PSOE, professors d’universitat com el Pérez de los Cobos, que era assessor directe de la FAES... És a dir, que no permetria la politització de l'òrgan judicial...

Sona molt bé!

 Algun polític que ja s’ha llegit aquest text m’ha dit que els agrada molt la música però que la lletra s’hauria de canviar. Sobretot es refereixen al canvi del sistema electoral. L’esborrany planteja la limitació de mandats...

Com als estats units... dues legislatures?

 Sí, dues de cada 5 anys. Si un és farmacèutic o botiguer o advocat, un cop ha servit al poble després torna a la seva feina, com tothom. Llistes obertes i votar persones...

I circumscripció única?

 Serien les vegueries. Desapareixeran les diputacions i els consells comarcals.

Que són molt franquistes...

 I tant! Ja només pel nom... i ja que parlem de noms... suggerim recuperar una nomenclatura més nostrada. Hem tingut constitucions del 1481 fins al 1714. Dir 'alcaldes' és castellà!S’han de dir 'batlles'. Els 'ajuntaments' són les Cases de la Vila, els 'regidors' són cònsols o veguers... tinguem un estat modern però conservem les arrels històriques...

La Casa de la Vila, a la francesa...

 Sí senyor, la casa de tots...!

I es permetran els indults governamentals al nou estat...?

 Prohibits totalment!

Ui, aquí, algun que altre polític que s’ho llegeixi et dirà que ni la música li agrada!

 (riu) A qui es donen els indults? Aquells polítics o càrrecs de l’administració que han posat la mà a la caixa. E compleix aqulla màxima de 'han fet mal fet però "son de los nuestros"’. Aquesta és la gran frase. I s’ha de prohibir d’arrel. Així com els aforats... hem de ser tots igual davant la llei
 .

Els aforats ho són els diputats, oi?

 Sí, i senadors, jutges... són persones que si cometen un delicte tenen dret a un tribunal especial. Doncs no senyor! Encara anem més enllà: suggerim que els jutgi un tribunal popular, qui millor que ells, ja que ostentaven un càrrec públic.

Es diu que el jutjat popular no és de fiar... que no són experts... que poden fallar...

 Jo en sóc un acèrrim defensor. Jo he fet uns 40 judicis amb jurat popular. Hi tinc una certa experiència.
Però solen ser en judicis penals... han de decidir si algú va a presó o no... és una gran responsabilitat!

 Sí, així és. He de dir que en la immensa majoria dels casos jo hagués decidit exactament el mateix que el jurat popular. Quan a la gent li toca acudir, ningú vol ser escollit i, al final del procés, tothom dóna les gràcies per haver acabat participant. És una experiència vital, enriquidora i que els ha permès conèixer la justícia des de dins.
 
Les sèries de policies i jutjats deuen haver ajudat... es deuen sentir com en una pel•lícula.

 És cert... I mira més coses positives... els últims dies, quan s'ha de tenir al jurat aïllat, t’haig de dir que de les deliberacions n’ha sortit més d’una parella!

(riem) Què em dius ara! Això sí que és un amor de justícia! La República no es debat, oi?

 No, i serem una República unicameral.

Sense Senat?

 No té sentit un Senat perquè no serem una república federal.

I si el País Valencià es vol annexionar?

 Això ja serà una altra cosa. Sense afany de pancatalanisme...

Perdó! Si ells volen...

 Exacte, si ells volen, o els catalans de les illes o de la franja o Andorra... serà el moment d’estudiar una república federal on seria interessant tenir un Senat.
 
I el cap d’estat serà irresponsable com el Rei?

 De cap de les maneres. Nosaltres proposem una forma dual: un cap d’estat i un cap de govern.

Un primer ministre i un president.

 Sí senyor.

Però el president no tindria funcions executives sinó simplement representatives?

 Sí, representació internacional, sobretot, però també alguna capacitat de vetar determinades decisions del poder executiu si creu que perjudiquen la ciutadania.
 
De manera unilateral?

 Sí, perquè el cap d’estat serà escollit pel poble amb sufragi universal i lliure i, per tant, representa la sobirania. I després sotmetre-ho a referèndum.
 
Podria succeir el que passa als Estats Units, un President d’un color i un Primer de Ministre d’un altre color.

 Podria passar. Això és un equilibri de poders i que fa que la democràcia, que és imperfecta, funcioni.

La democràcia és imperfecta?

 Sí, és així. El que és perfecte són les dictadures, malauradament. Són un rodet d’aniquilació de drets i persones. Les democràcies són l’administració dels drets del poble i sempre es cometen errors. S’ha de procurar que els encerts siguin molt superiors.
 

Tu has estat molt a favor de la dació en pagament.

 Així és.

Hauria de quedar legislat això també?

 Sí, i també hi és a l’esborrany. Diem que la propietat privada s’ha de respectar perquè estem en un règim capitalista però aquest règim no ha de ser especulatiu: la propietat privada té un fi social que és servir d’habitatge. En conseqüència, estem completament a favor que s’expropiïn habitatges buits i que es mantenen buits únicament per especular i que aquelles persones que es queden sense sostre tinguin accés a un habitatge social. A Finlàndia, tothom que té dret a un habitatge social l’ha de pagar. I la pregunta és, i d’on els treu els diners? Doncs se’ls dóna treballs comunitaris: netegen el carrer, pinten, arreglen la qualitat de l’entorn del seu municipi.

Feina a la comunitat per tenir una casa...?

 I bons per alimentació per exemple. Això ajuda a l’autoestima de la gent. Estar tot el dia al bar o davant la tele no és la millor manera de sentir-se útil.

Això parteix de la base que la gent no busca feina quan té un subsidi?
 
Això s’ha de complementar amb uns serveis d’ocupació actius i pràctics que emanin del mateix municipi. Han de ser situacions temporals...

I la nacionalitat? Hi ha països que en deixen tenir dues o tres... podem ser tot el que vulguem?

 Hi haurà límits però hem de ser conscients de la realitat demografia de Catalunya. Un 53% de ciutadans catalans tenen arrels maternes o paternes d’altres llocs de la península Ibèrica. És normal i legítim i, fins i tot, lloable que aquesta gent no vulgui trencar aquestes arrels emocionals. Ha de quedar clar que com que viuen aquí i treballen aquí adquireixen automàticament la nacionalitat catalana i no tenim cap inconvenient que continuï mantinent l’espanyola. Això exigeix un conveni de bilateralitat amb l’estat espanyol. Si volem que Catalunya sigui un estat que s’integri plenament amb l’unió europea qualsevol altre podria mantenir la seva pròpia nacionalitat.

Triple nacionalitat? Un català de mare espanyola i pare francès? És possible?

 Perfectament. Cap tipus de problema. Això ha d’anar acompanyat d’unes lleis que regulin l’exercici dels drets públics o electorals. El que no podria ser és que algú votés a tres estats. S’ha de regular però és molt enriquidor.

I els immigrants? I no em refereixo als espanyols sinó extracomunitaris com magrebins, llatinoamericans... hem de fer com Espanya? Unes preguntes sobre com es diu el president de Catalunya o qui és Gerard Piqué?
 
Jo amb això hi estic a favor. Un immigrant que procedeix d’un altre continent i que el que vol és quedar-se i no estar de pas, ha de conèixer el país on viu. Sóc partidari de posar uns certs requisits com uns mínims coneixements lingüístics. Però estic segur que en el moment que a tot aquest col•lectiu d’immigrants extracomunitaris li garanteixes que tindrà els mateixos drets i les mateixes igualtats d’oportunitats que els autòctons, segur que no tindran cap manera de problema de complir amb els mateixos deures i, per tant, integrar-se de veritat. Quan això no passa és perquè es veuen com a ciutadans de segona, que no és necessaria la integració i que poden viurien una situació de marginalitat. Aquí, dissortadament, algunes persones acaben barrejades amb problemes de terroristes.

Ara que parles de terrorisme... necessitem un exèrcit?

 De cap de les maneres. He de reconèixer que a la pàgina oberta la ciutadania molta gent ens demana que canviem d’opinió i que Catalunya ha de tenir un exèrcit, encara que petit, molt ben preparat i armat. Jo en discrepo. Pensa que un exèrcit per Catalunya vindria a costar uns 20mil milions d’euros l’any. Són molts diners. Si marxem d’Espanya perquè se’ns queden dels nostres impostos una mitjana de 15mil milions d’euros i això ja ens ho hem de gastar en un exèrcit propi, aleshores d’on traurem els diners per la sanitat, educació, cultura...

A més un exèrcit petit seria molt fàcil d’aniquilar...

 És que no serveix per a res. La gent que ho defensa diu que té efectes dissuasius. Uns quants tancs, canons, avions... no hi estic d’acord. Estarem a l’OTAN...

Hi ha estats sense exèrcit?

 Molt pocs, Suïssa no en té. I Costa Rica no en té.

La policia suïssa protegeix el Papa!

 Sí, però no tenen exèrcit. Catalunya també pot ser innovadora en això! I a vegades em pregunten si hi ha un conflicte i Catalunya és membre de l’OTAN i hi hem de col•laborar com ho farem? Doncs amb metges, ambulàncies, helicòpters d’evacuació, medicació... ajuda humanitària.

Em vénen més preguntes sobre la constitució però no tindrem temps de parlar de les eleccions!

 És normal: som una generació privilegiada! Passar d’un estat antiquat, monàrquic i autoritari a una república moderna i nova crea molta il•lusió.

I fer-la en ple segle XXI és una responsabilitat: ho haurem de fer molt bé! Per acabar amb aquest tema, hi ha hagut critiques que aquest esborrany ha estat unilateral: 'qui són aquests per fer un esborrany de la constitució'?

 Nosaltres hem tingut molt clar des del començament que no tenim cap legitimació per redactar aquest document ambla pretensió que acabés sent la constitució de la república de Catalunya. Sempre vam dir, des del principi, que era una iniciativa procedent de la societat civil amb l’única voluntat d’oferir un material de treball a l’equip jurídic que emani del parlament per redactar el text definitiu. Hem fet uns deures perquè puguin servir d’elements de reflexió als que realment l’hauran de redactar.

Quan presenteu l’esborrany?

 Aviat, finals d’aquest any.

Això és ja!

 Sí, estem a desembre i serà molt aviat. Hem consensuat un text entre els tres equips que hi hem treballat afegint les esmenes dels ciutadans a través de la web. hem tingut més de 5.000 propostes. La gent està il•lusionada i vol dir la seva.

Anem a les eleccions. Per què no hi ha hagut un JpSí per a anar a Espanya?

 Jo confiava que si el resultat de les eleccions del 27S hagués estat suficientment bo (més de dos milions i mig de vots independentistes) ja no caldria presentar-nos. Però la democràcia té això, ens han dit: continueu però amb una sèrie de limitacions. La candidatura unitària tenia molt de sentit en unes eleccions plebiscitàries. En aquestes eleccions espanyoles el que anirem a fer, tant els diputats i senadors d’ERC o DiLl i segurament alguns d’EnComú, serà anar a fer sentir la veu de Catalunya. I, per això, és important fer-ho per separat. Els resultats anant per separat, segurament, seran millors que anant-hi junts, atès que la CUP no hi participa.

Molts votants de la CUP al 27S poden votar a ERC?

 Aquests vots no s’ha de perdre. El vot d’aquesta gent s’ha de defensar a Madrid. Tots els representats sobiranistes de Catalunya que sortim escollits allà treballarem junts. No fem un JpSí però allà treballarem conjuntament.

Hi vas al Senat però has dit que una Catalunya sobirana no en tindria...

 Jo penso que tot allò que sigui bo pels espanyols també acabarà sent bo pels catalans. El meu posicionament és compartit per ERC i és demanar la dissolució del Senat. Ja imagino la cara que em posaran Rita Barberà o Alícia Sánchez Camacho... però és d’una coherència absoluta. El senat no té cap sentit en una monarquia autoritària com ho és l’espanyola. Revisen les lleis però sol haver-hi la mateixa majoria absoluta que al congrés.

No recordo majories diferents al senat que al congrés.

 No, clar que no! Perquè voten en bloc. Però el Senat, en els dos anys que vénen, pot tenir una funció important: l’aplicació de l’article 155 de la constitució. La iniciativa és del congrés però el Senat és l’únic que el pot aplicar. És important que els senadors sobiranistes aixequin la seva veu i expliquin que això és una barbaritat jurídica. Que és una decisió política estrictament dictatorial i presentarem impugnacions, dret a veto i tot el que puguem.

Però no cal ni el Senat! Hi ha hagut una aplicació del 155 encoberta amb el FLA...

 Són prou maquiavèl•lics com per aplicar les lleis que a ells mateixos ja els sonen com a poc democràtiques usant altres camins menys sorollosos: ‘que se preoduzca el efecto sin que se note el cuidado’ que deia el decret de nova planta. El tema del FLA és això.

Mas ha de ser president?

 Sí, sense dubte. L’Artur Mas ha aconseguit una cosa que era molt difícil i que la història li reconeixerà en el seu dia. Però per això ha de passar la perspectiva adequada. Ha aconseguit que un sector important del catalanisme de les classes mitjanes...

I altes...

 I altes, sí, fes el pas de creure en una Catalunya independent amb poders d’Estat.

La burgesia catalana...

 I sense ells no es pot fer el procés. Els companys de la CUP han d’entendre que ells són imprescindibles, però les classes burgeses també.

Ells els neguen la legitimitat per poder formar part del procés, no volen que la independència caigui en mans de la dreta...

 No es pot negar la coherència de la CUP. El que confio és que aquest final no sigui fins a l’extrem de dinamitar el procés. Han d’entendre que vivim en un món global i basat en el capitalisme. El comunisme i les revolucions del 1917 han passat a la història i no precisament cap al bé. Hem de convertir el capitalisme en el més humanitari possible.

Això podria ser un oxímoron...

 És la capacitat d’adaptar-se al temps. Altres sistemes no han sobreviscut al pas del temps...

I Veneçuela?

 Jo no voldria per a res del món que Catalunya s’assemblés a Veneçuela. Preferiria que s’assemblés a l'Equador.

Que passaria si hi hagués eleccions al març?
 
Seria un desastre. És un escenari que no només no l’hem de contemplar sinó que, a més, posaria fi al procés. Jo detecto a la gent la sensació de desencís. Durant 4 anys han fet tot el que han pogut i el que s’ha demanat i ara que sembla que estem a un pam d’aconseguir-ho ens barallem entre nosaltres.

I Espanya es frega les mans...

 Els hi estem fent un favor enorme. Però qui riu últim riu millor. Imaginat quina bomba que seria que just abans del 20 de desembre hi hagués un acord d’investidura i un pacte entre JpSí i la CUP.
 
El primer pas potser l’ha fet en David Fernández amb l’article a l'Ara.

 Efectivament. Jo esperava que l’assemblea de Manresa fos el punt d’inflexió de la CUP i no va ser així. Creia que hi hauria una certa flexibilitat de les bases per autoritzar al comitè executiu per tenir ben lligat un govern col•legiat, una moció de confiança... però no va ser així. Ara, afortunadament, alguns dels màxims representants de la CUP sí que estan fent aquesta reflexió i ens albira a tenir esperances.

Per què haurien de marcar la teva creueta quan la gent vagi a votar al senat?

 Si alguna cosa he demostrat, i ho dic amb humilitat, al llarg de la meva vida professional i especialment durant els últims anys és que jo sóc una persona amb paraula. Si complir el que he promès i el que m’han encarregat els ciutadans em comporta sacrificis personals o professionals doncs estic disposat a assumir-ho.

Quan serem independents?

 La meva perspectiva de futur és que l’11 de setembre del 2017 els catalans tindrem a la butxaca el carnet d’identitat de la república de Catalunya.