Misteri1963 : La rebel·lió dels pensionistes

Juan Francisco Martín Seco República de les idees

Les pensions públiques s'han vist sempre amenaçades, però no per les limitacions econòmiques, sinó pels interessos del sistema financer i de les forces econòmiques. L'ofensiva ha estat constant.

Ja en els anys vuitanta i noranta el sistema públic va patir diverses reformes, totes elles encaminades a l'empitjorament de les condicions per als beneficiaris, però ha estat en aquest segle, amb l'arribada de l'euro i principalment amb la crisi econòmica, quan l'atac ha estat ferri i ha afectat els mateixos fonaments del sistema.

Les pensions públiques han estat al centre de totes les polítiques d'austeritat i dels diversos ajustos imposats als països membres per Brussel·les.

A Espanya l'agressió es va iniciar en aquella fatídica nit de maig de 2010 en què, contra tota lògica, Zapatero i la seva ministra d'Economia es van lliurar sense cap resistència a les pressions d'Alemanya.

Al costat del tall donat a les retribucions dels empleats públics, es van congelar les pensions. L'ofensiva va continuar amb la reforma escomesa més tard, el 2011, pel mateix Zapatero, en la qual ja es perfilava el factor de sostenibilitat; però es va consumar i va perfeccionar amb la empresa per Rajoy el 2013, amb efectes letals tant per l'eliminació de l'actualització anual de la pensió per l'increment de l'IPC, com per la concreció del factor de sostenibilitat,
Totes aquestes modificacions en el sistema han tingut un mateix origen, la coacció, d'una o d'una altra forma de Brussel·les.

Difícilment es pot parlar per tant d'haver superat la crisi, si no se'ls restitueixen als pensionistes seus anteriors drets. No pot estranyar, en conseqüència, el grau de virulència que estan mostrant les múltiples manifestacions de pensionistes.

Era evident que quan la inflació retornés a taxes normals, anava a fer-se present un dels efectes més negatius de la reforma, la depreciació progressiva de la quantia en termes reals de les prestacions.

Durant aquest temps, les diferents forces polítiques han estat marejant la perdiu sense enfrontar seriosament amb aquest problema. Tan sols quan els pensionistes han sortit al carrer és quan han intervingut, però amb una única finalitat: pescar vots en aigua tèrbola. Al costat dels molts errors, el Pacte de Toledo tenia dos aspectes positius.

El primer, el compromís de tots els partits de no utilitzar les pensions com a arma electoral; el segon, garantir als jubilats que les seves prestacions mantindrien el poder adquisitiu. Tots dos factors semblen haver-se perdut en el moment present.

En el tema de les pensions -que afecta tant els jubilats actuals com als futurs- es donen dos aspectes que, tot i que connectats, convé separar.

Un és el de l'actualització anual de les pensions, contemplat fins a la Carta Magna; l'altre és el de la solvència del sistema en el futur.

L'actualització o no de les pensions per l'IPC és un fals problema que només apareix com a tal quan s'envolta de fal·làcies.

En l'època en què era vigent l'actualització de les prestacions per l'IPC, si la inflació havia crescut més del que s'esperava i calia pagar la corresponent diferència als jubilats, gairebé tots els mitjans de comunicació assumien la mentida que representava un cost addicional a l'erari públic, cosa que no és cert, ja que amb la inflació també s'incrementen els ingressos del sector públic en igual o major quantia.

Antigament moltes famílies d'economia modesta quan anaven a tenir un fill afirmaven, amb certa ironia, aquesta espècie de màxima que els nens portaven un pa sota el braç, cosa que en la majoria dels casos no era cert.

Però una cosa semblant, i en aquesta ocasió sí que amb raó, es pot predicar de l'impacte de la inflació sobre el pressupost de l'Estat.

La inflació ve amb el seu finançament sota el braç, perquè si bé pot incrementar les despeses de l'Estat, també augmenta automàticament tots els ingressos.

Hisenda afirma que aquest any la recaptació impositiva va vent en popa.

La raó cal buscar-la certament en què l'economia en termes reals està creixent un 3%, però també en l'increment dels preus, que augmenta de forma automàtica els ingressos de l'Estat.

No hi ha, per tant, cap raó per negar-se a l'actualització.

Rebutjar-la és tan sols aprofitar la inflació per fer una transferència de recursos del col·lectiu dels pensionistes a les altres aplicacions pressupostàries oa la reducció del dèficit.

L'excusa que utilitza el Govern, i d'alguna manera també Ciutadans, la manca de recursos pressupostaris, no és acceptable. És un tema d'elecció, de decisió política.

Per què la retallada ha de ser en les pensions i no en altres partides de despesa?

Per què no en defensa, en el finançament de les comunitats autònomes, en les despeses dels ajuntaments o en les inversions públiques?

Per què no prescindir dels compromisos adquirits amb Ciutadans de baixada d'impostos, d'establir els complements salarials que en el fons suposen una subvenció als empresaris, o de reduir les cotitzacions socials?

Per què llevar als pensionistes el que els correspon per dedicar-lo a altres partides potser molt més dubtoses i inadequades?

La no actualització pot considerar-se un robatori, un veritable espoli. Constitueix sense justificació un impost específic als pensionistes.

Impost que té un caràcter acumulatiu, el que produeix a mig termini efectes devastadors en les pensions. Imaginem una inflació mitjana anual del 2%.

El primer any la no actualització és equivalent a un impost del 2%, el segon any seria d'un 4% (2,02 x 2,02), del 6% el tercer any.

I així successivament. L'any deu, l'impost acumulatiu seria equivalent al 22%.

L'any vint, l'impost seria del 48%.

És a dir, per a una persona que portés 20 anys de jubilació, la pensió sense actualització anual seria la meitat del que li correspondria si s'hagués actualitzat any a any.

La protesta dels pensionistes està obligant a tots els partits a pronunciar-se.

El Govern s'està veient forçat a donar una alternativa, alternativa que no és fàcil d'entendre.

Es tracta de concedir a alguns pensionistes una desgravació fiscal.

Tots els governs tenen la temptació, contra la lògica més elemental de la Hisenda Pública, de concedir les ajudes socials com minoració d'ingressos, en lloc de a través del corresponent capítol de despeses.

A més dels molts defectes que la teoria impositiva predica de les despeses fiscals, cal assenyalar que la finalitat de l'administració tributària és la de cobrar els impostos i perseguir el frau, no la de gestionar les pensions.

Per a aquesta comesa, ja hi ha el Ministeri de Treball.

Tot i que no es coneix bé en què consistirà l'abast concret de la mesura, es pot afirmar que només hi ha una explicació per fugir de l'actualització anual de les pensions per l'IPC i establir en el seu lloc una prestació social als pensionistes.

La raó cal buscar-la en el fet que el cost d'aquest ajut serà molt inferior al de l'actualització, segurament perquè el nombre de beneficiaris serà molt reduït, però també i principalment perquè la prestació no serà acumulativa i en el cas de l'actualització, si.

El Govern en la seva argumentació utilitzeu xifres que poden induir a engany.

Afirma que la pensió mitjana ha crescut en l'últim any el 14%.

La dada pot ser cert, però la raó no és, tal com s'assegura, perquè aquest hagi estat l'increment de les pensions individuals, sinó perquè les prestacions dels jubilats que abandonen el sistema és substancialment inferior a la dels jubilats que s'incorporen , el que és més aviat revelador de com la quantia de les pensions es deteriora al llarg del temps, i això que fins ara s'han vingut actualitzant per l'IPC.

Des del Ministeri de Treball, departament del qual han sorgit les reformes més dures i reaccionàries (no sé per què els pensionistes es van anar a manifestar davant el Ministeri d'Hisenda en lloc d'anar al de Treball, que és el que va elaborar la llei), s'ha filtrat un quadre que ha recollit algun diari de Madrid.

Pretén mostrar com evolucionarà en el futur el percentatge de la despesa en pensions sobre el PIB, si es actualitzessin les prestacions per l'IPC.

Distingeix diversos escenaris segons l'increment real de l'economia, però curiosament la hipòtesi que escull per a la inflació sempre és la mateixa, 1,8%.

La raó és evident, les dades són idèntics sigui quina sigui la inflació; fins i tot si aquesta fos zero i per tant no hi hagués cap actualització de les prestacions.

No sé si les dades són bons o dolents. Només el ministeri té els budells, i coneix les hipòtesis sobre les quals s'han elaborat, però quadres com aquest es vénen confeccionant des dels anys vuitanta sense que mai s'hagi encertat en les previsions a tan llarg termini.

En qualsevol cas, el que és segur és que l'evolució del percentatge de la despesa sobre el PIB no depèn de la inflació ni que s'actualitzin les pensions.