La independència és inevitable

El meu article d'avui a elMón.cattitulat "La independència és inevitable". No és només que l'Estat sigui incapaç de frenar-la o impedir-, no. És inevitable perquè, arribats fins aquí, ningú pot obstaculitzar-la, ni els dubtes, temors i vacil·lacions d'última hora entre els indepes.

A la vista de com ha gestionat l'assumpte el bloc nacional espanyol, Catalunya no té més remei que declarar la independència demà, si vol sobreviure. D'una altra forma, la maquinària del 155 pretendrà aixafar-(una altra cosa és que ho aconsegueixi) establint la dictadura.Sap el bloc que amb un estat d'excepció encobert, suprimint elgovern i el Parlament, intervenint alsmossos i controlant els mitjans audiovisuals no tindrà prou. Es veurà obligat a suprimir els drets d'associació, reunió i manifestació i, potser, a imposar un toc de queda.Haurà de prohibir els partits i associacions independentistes.

Al PP això li semblarà molt bé perquè està d'acord amb el seu esperit i realitat franquista.

¿I el PSOE? ¿També li semblarà bé haver-se convertit en un partit feixista?

I encara pitjor: un partit feixista que serveix també per a encobrir el saqueig sistemàtic del país per la banda de lladres que dóna suport.

Segueix el text en castellà:

La independència és inevitable

Si es declara ja com si es deixa als llimbs; si s'aconsegueix demà o dins d'una setmana o uns mesos o per quan Deulofeu anuncia la fi de l'imperi espanyol, 2029. És igual. La propera independència de Catalunya és una certesa amb la qual el món en general i Europa en particular han de comptar i, de fet, ja estan fent-ho.

Des d'aquells llunyans dies de l'fallit i vigent Estatut de 2006, avui vulnerat per aquest cop d'Estat de matachines vuitcentistes, va estar clar que Catalunya no tenia encaix dins d'Espanya. I això no perquè xoqués amb el govern de torn i, confús per això, com assenyalen els espanyolistes menys tarugos, confongués govern amb Estat. Res més fals.

A Espanya no cal "confondre" el govern i l'Estat perquè tots els governs tenen fonament en el mateix Estat i aquest els condiciona, siguin del color que siguin. El primer atac contra l'Estatut de Maragall va venir amb el PP i Rajoy recollint signatures "contra Catalunya" i en defensa de,mirabile dictu , un referèndum. Era un atac des de l'oposició.

El segon vi del Parlament espanyol de la mà de l'especialista en raspallats, Alfonso Guerra, i el pacte entre Zapatero i Mas per consensuar un Estatut "raspallat", "rebaixat". Era un atac des del Parlament i el govern.

El tercer i definitiu, després del vot afirmatiu en referèndum català, va venir del Tribunal Constitucional, que va negar la condició nacional a Catalunya i inconstitucionalizó el que li va semblar bé. Era un atac des d'un òrgan polític que es fa passar per Tribunal de justícia.

Així que si alguna cosa és atacat, rebutjat, anul·lat pel govern, el Parlament, l'oposició i els tribunals, no sembla exageració dir que és atacat per l'Estat. No per aquest o aquell govern que són essencialment transitoris sinó per l'Estat sense més, en conjunt, per tot l'Estat. Si Catalunya insisteix en la seva condició nacional, és a dir, persevera en la seva essència i naturalesa, l'Estat espanyol tracta d'aniquilar-la.

Les últimes setmanes han estat riques en esperpents. El govern se salta la legalitat que invoca i decreta una situació d'excepció a Catalunya i una dictadura seudoconstitucional que vol estendre a la resta de l'Estat, de moment a Castella-la Manxa, País Basc i Navarra. En ple segle XXI.Submisa i, en el fons, còmplice d'aquesta arbitrarietat, l'esquerra socialista subscriu l'atropellament a Catalunya i s'inventa una vergonyosa excusa per justificar que els socialistes s'aliïn amb la dreta nacionalcatòlica i franquista de sempre, amb el PP: la que, quan s'hagi "pacificat" Catalunya, es procedirà a una reforma de la Constitució que no es creuen ni ells.

Ja no n'hi ha prou amb una reforma d'aquesta Constitució que ningú respecta ni va respectar mai perquè va ser l'enèsim engany per perpetuar el domini de l'oligarquia parasitària tradicional espanyola i la subjugació de Catalunya. Ara ja només queda acceptar el que una separació negociada d'aquesta, convertida en flamant República Catalana, pugui oferir i veure si l'esquerra espanyola és capaç d'imposar un referèndum sobre Monarquia / República en el que quedi d'Espanya.

Veient-se perdut, el nacionalisme espanyol va recórrer a la seva última carta, que ja no és un exèrcit la inclinació al cop militar està coartada per l'OTAN, sinó la seva capità general, el Rei. Ho ha tret dues vegades en un breu lapse, les dues intransigent, insensible, amenaçador, jugant-se la corona amb el suport al partit més corrupte i il·legal de la història d'Espanya. Un Borbó que seguirà el destí del seu besavi.

Perquè a Catalunya ja no hi ha govern ni Estat espanyols que puguin contenir-la, ni amb l'ajuda d'un PSOE convertit en diligent lacai de la dreta més monàrquica i reaccionària. La seva força no resideix en el seu poder militar (inexistent), ni en la seva riquesa econòmica (que és molta i molt cobejada per la metròpoli madrilenya), sinó en la generalitzada i decidida voluntat política d'emancipació del poble en el seu conjunt. Resideix a l'àmplia mobilització a través de les organitzacions socials i els partits polítics. Resideix a la connexió entre aquesta societat i les seves institucions representatives que, havent reconegut el mandat del poble, l'executen.

L'Estat espanyol (el govern i els seus palafreners socialistes i de Ciutadans) branda un estat d'excepció camuflat sota un article 155 de la Constitució que, no sabent com es fa servir, jutja li dóna carta blanca per actuar segons la seva convicció i tarannà autoritaris, dictatorials . Creu que censurant, reprimint, apallissant, processant i empresonant aconseguirà reduir a Catalunya a la seva condició de colònia dissimulada fins a la data i que ara ha quedat patent.

En la seva falta d'ètica, principis i respecte a la llei, l'Estat espanyol, probablement amb el beneplàcit del Borbó, pot tendir un parany a Puigdemont i valer-se de qualsevol leguleyería de la vicepresidenta per detenir-ho i empresonar-lo. Una traïció d'aquest tipus (freqüent, d'altra banda, en el feixisme espanyol) no només no resoldria res sinó que acceleraria el procés d'independència i el suport exterior que estigui rep cada vegada més crescut.

Precisament perquè saben que la independència és inevitable, volen seu naixement com dicta la Bíblia, amb sang. Sang que, vessar (més) caurà sobre els seus caps. Sobretot les d'una esquerra que ja no té de tal ni el nom.

  Ramón Cotarelo