’ha acabat. I ells han entrat en el caos

S’ha acabat. I ells han entrat en el caos

«És la gent que ha fet impossible cap pacte, com també és la gent que ha canviat el programa, el projecte i la manera de funcionar de la política catalana»

Vicent Partal

 07.02.2019

Des dels primers dies de la transició, els partits nacionalistes del Principat i del País Basc van esdevenir una crossa de les dues grans forces polítiques espanyoles per a governar l’estat. Cada any d’ençà del 1980 el pressupost espanyol s’ha aprovat amb el suport o bé del PNB o bé de CiU o bé d’ERC o de qualsevol combinació de tots tres. Donant suport al PSOE –en el cas d’ERC alguns anys–, o bé donant suport indistintament al PSOE o al PP –en el cas de CiU o del PNB.

Trenta-nou anys després, el PNB encara donarà suport, sembla, al pressupost –com també ho farà Compromís, representant ara del valencianisme tants anys absent del parlament espanyol. Però els dos partits catalans no tan sols no donaran suport al govern, en aquest cas del PSOE, sinó que n’impediran directament la tramitació. La bufetada política a Pedro Sánchez és, doncs, colossal.

Potser a Madrid, acostumats a aquest factor crossa tan consolidat pels sobiranistes catalans, algú no va saber llegir bé els vots a Pedro Sánchez per a desbancar Mariano Rajoy. Però el resultat deixa poques possibilitats de dubte. S’ha acabat la crossa, s’ha acabat interpretar la política catalana com a subsidiària de l’espanyola, s’ha acabat anar a replegar les molles, s’ha acabat el mite dels fenicis i les brometes madrilenyes en el sentit que els catalans parlen molt, però després es perden per quatre euros.

Primer ERC i avui el PDECat, que és la marca de l’espai postconvergent al parlament de Madrid, han fet amb això un pas molt transcendental. Especialment tenint en compte que els seus diputats tenen la clau de la governabilitat a Espanya i no han dubtat a executar una decisió que és l’única decisió lògica vist des de Catalunya, però que a Madrid no entenen. I tanmateix no podien fer res més. Ningú no ho hauria entès, tret que hi hagués hagut un canvi radical en l’actitud del govern espanyol. I aquesta és una de les claus del moviment. La revolució democràtica catalana, que ha canviat de soca-rel la cultura política del país i dels seus partits, ha forjat una societat molt polititzada i amb pensament propi que ha anat alterant l’un rere l’altre les imatges i mites tradicionals de la classe política i sobre la classe política. És la gent que ha fet impossible cap pacte, com també és la gent que ha canviat el programa, el projecte i la manera de funcionar de la política catalana.

S’ha acabat la crossa i Espanya ha entrat en el caos. Els fets de l’octubre del 2017 i la resistència del país d’aleshores ençà no han donat encara el fruit que tanta gent volem, l’efectivitat de la República, però tenen conseqüències enormes que ningú no pot negar. Avui la política espanyola és senzillament impracticable. El règim està obert en canal i la fúria del feixisme que vivia dissimulat als ulls del món però que nosaltres havíem de suportar ara és ja visible per a tothom. Destruint la imatge de l’estat, desvetlant la seua cara veritable i trencant aquell bloc del 155 que tant reia dient que nosaltres ens trencaríem abans.