carta de agraïment

Fa molts mesos que us vull escriure. Us volia expressar el meu agraïment, dir públicament el que us havia comunicat en privat, a molts i moltes de les amigues que tinc en aquestes terres. Mai trobava el moment apropiat. A vegades, perquè em semblava innecessari, i, en d’altres, perquè tenia por de ferir susceptibilitats. Però, ara que heu superat una important prova i segurament, dins de la lògica alegria, passareu una dura ressaca, us vull agrair sincerament la vostra important aportació, també per a Euskal Herria. I sapigueu, encara que tingueu la impressió de soledat davant les pressions i desqualificacions, que moltíssims basques i bascos estem al vostre costat. L’esquerra abertzale mai us abandonarà en la vostra lluita.
Gràcies a tots els/les independentistes per l’esforç que heu realitzat per entendre-us, superant totes les diferències i interessos divergents. Ens heu fet patir en aquests tres mesos llargs. L’espectacle de divisió ofert durant els darrers mesos no ha estat precisament edificant, i molt menys les greus desqualificacions mútues dels últims dies. In extremis heu aconseguit el que semblava perdut i ens heu ofert una gran alegria. L’efusiva abraçada que ens vam donar a la manifestació de Bilbao, amb en David Fernàndez i l’Anna Gabriel just en assabentar-nos de l’acord aconseguit el 9 de gener, va ser el fidel reflex de l’enorme solidaritat que ens uneix, als independentistes de totes dues nacions.
Gràcies, Catalunya, perquè, a causa de la vostra intel·ligència i esforç, la independència deixa de ser un somni llunyà per esdevenir un projecte perfectament realitzable. Després la mort de Franco crèiem que era possible que hi hagués un reconeixement de Catalunya, Euskal Herria i Galícia com a nacions, però tot se’ns va posar coll amunt amb el frau de la Transició. L’esquerra abertzale, igual que molts sectors populars de Catalunya, no va transigir i continuem lluitant per obrir nous temps d’esperança. Des de fa cinc anys, a Catalunya s’ha aixecat tot un tsunami polític que ha remogut els fonaments mateixos d’aquest envellit i uniformat Estat espanyol. I Catalunya torna a convertir-se en un referent imprescindible. L’ independentisme torna a renéixer com a moviment plenament actual i amb gran poder de canviar el futur, no immediat, però sí en un temps relativament proper.
Gràcies, perquè la valentia de les institucions públiques reforça un apoderament de la ciutadania. La ciutadania catalana se sent reforçada i acompanyada per la Generalitat a ser subjecte actiu del seu procés d’emancipació nacional. En aquest sentit, tot i que alguns resten importància al paper jugat pel president Artur Mas, valorat des d’Euskal Herria, constitueix un model d’evolució altament positiva, des de tèbies aspiracions mai concretades, fins a una aposta ferma per la sobirania, enfront d’altres “models de negoci” que ens toca patir aquí per dirigents que es diuen nacionalistes. Sense menystenir la influència exercida per altres líders com ara Oriol Junqueras o David Fernàndez, el paper jugat per la institució passarà a la història com una de les claus determinants. Igual que en la Segona República, també ara, la coherència mostrada per la màxima institució catalana, en aquests anys de procés, continua estant a l’altura de les circumstàncies.
Gràcies, Catalunya, perquè els moviments populars han complert un paper clau en tot el procés independentista, sou exemple a seguir. Van ser els moviments ciutadans i populars els que van convocar el poble català a respondre de manera massiva i contundent davant la brutal agressió del Tribunal Constitucional de desfigurar un Estatut d’Autonomia elaborat per la màxima institució del país i aprovat en referèndum popular, tot i ser “cepillado” pel Congrés dels Diputats espanyol. El poble va sortir al carrer i va mostrar d’aquesta manera el seu rotund no a les constants imposicions del centralisme de Madrid. Aquest punt d’arrencada, anteriorment madurat en les nombroses consultes als pobles, després de l’èxit de la convocatòria ha conegut un desenvolupament espectacular en les respectives diades dels últims anys. Però, encara més, aquests moviments han estat un factor clau per, en moments delicats, obligar els partits a superar les seves divergències i interessos partidistes. En aquest sentit, les declaracions d’Urkullu: “Crec alarmant que moviments socials, sense cap tipus de responsabilitat, condicionin Catalunya”, són lamentables i evidencien el pànic que senten que la societat aspiri a ser subjecte actiu del seu futur.
Gràcies, perquè heu col·locat el dret a decidir al centre de l’agenda política. Durant llargs anys aquest dret estava proscrit i gairebé criminalitzat. Només era utilitzat pels utòpics. I, tanmateix, en l’actualitat s’ha convertit en tema obligat. I és just reconèixer que vosaltres teniu molt de mèrit en tot això.
La profunda crisi que viu l’Estat espanyol no té superació possible sense reconèixer que l’Estat espanyol és plurinacional i que, per tant, els catalans tenen, igual que els bascos i gallecs, dret democràtic a constituir un estat independent, si la majoria de la població així el reclama. Gràcies, moltes gràcies, Catalunya.
Article de Tasio Erkizia a El Punt Avui