cartes creuades sobre la independència

Cartes creuades: Alex Salmond a Euskal Herria
Els directors de Berria i VilaWeb intercanvien cada diumenge una explicació de la realitat del seu país, als respectius diaris


Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Durant aquest procés d’elecció del president del govern d’Espanya, us hem preguntat moltes vegades als catalans quin seria el cap de govern més eficaç per a Espanya (dir-ne ‘el millor’ seria massa), des del punt de vista de la independència de Catalunya .  I això és el que ens heu respost amb freqüència: ‘A Catalunya no estem en això, ens és indiferent si és Rajoy o si és Sanchez, o si són tots dos; nosaltres ens n’anem’.
Hem escoltat als que, preocupats pels moviments que pugui fer Sanchez, han dit que convindria que seguís Rajoy, ja que és el millor accionant la màquina de crear independendistes. És important determinar per on es pot augmentar el nombre d’independentistes, en quin àmbit cal incidir principalment perquè els qui sent catalanistes que no hagin passat a l’independentisme donin per fi el pas. O com, mitjançant polítiques socials, s’arriba a aquests estrats que componen el poble pla. El que està clar és que, per preservar el procés de tempestes venidores, cal enriquir el sòl independentista.
Les properes setmanes s’aclarirà l’elecció del president d’Espanya, i, quan s’aclareixi, comptarem amb més dades per fer previsions.
Mentrestant diumenge passat, la Fundació Sabino Arana li va concedir un premi homònim a Alex Salmond, exprimer ministre d’Escòcia i padrí de la independència. Els lectors catalans ja se n’hauran adonat que la fundació d’EAJ-PNB s’anomena com el fundador del partit.
Li van donar el premi per l’esforç realitzat per conduir a Escòcia cap a la independència, i per la manera en què el va conduir; aquestes van ser les raons per les quals li van concedir tan merescut premi. I durant l’acte de lliurament del premi la gent del PNB van utilitzar expressions com ara ‘exemplar’ i ‘ens has ensenyat el camí’.
I convé recordar que Salmond va iniciar la proposta de separació de Londres tan aviat com va veure que la majoria parlamentària d’Escòcia estava a favor de la independència. Per això el premien aquells que no veuen la independència en el seu horitzó polític pròxim.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Aquesta setmana ha tingut lloc el primer ple ordinari del Parlament de Catalunya després de les eleccions del 27-S. L’enorme dificultat per formar govern havia impedit fins ara que començaren els treballs normals d’una legislatura. D’una legislatura especial com poques les hi haurà, això si.
Hi havia un cert interès per veure com anava a actuar Inés Arrimadas com a cap de l’oposició i com li respondria el president Puigdemont. I en aquest context es va produir un d’aquells instants que, sent una anècdota, marquen la categoria. En cinc segons es va veure com ha canviat aquest país. La senyora Arrimadas va demanar al president de la Generalitat si estava disposat a encapçalar un intent de millora del finançament de Catalunya per part de l’estat. I Puigdemont es va limitar a dir que no. Que això ja no tenia interès ni sentit i que a ells no els havia votat la població per reformar Espanya. Ho va dir amb la calma i la tranquil·litat amb les que sol expressar-se, que aporten com un plus de contundència a la seua expressió, encara.
El nou govern ha començat a caminar, en aquest sentit, amb molta decisió. El vicepresident Junqueras va declarar al Financial Times que Espanya té un deute impossible de resoldre i que la comunitat internacional i els mercats farien bé en pensar que Catalunya pagarà la seua part quan proclame la república. Fins i tot el periodista del rotatiu econòmic va dir en l’article que aquella posició era interessant!
També en una entrevista, aquest cop a VilaWeb, Junqueras va avançar en la discussió sobre com es proclamarà la independència. Pronosticà que quan s’acaben els famosos divuit mesos, en cosa de poques hores o un parell de dies, el parlament de Catalunya aprovarà les tres lleis de desconexió i convocarà les eleccions del parlament constituent de la república. I amb això el marc legislatiu i polític del país haurà canviat, passant a la independència de facto. Així de fàcil i de concret. No es vol reformar Espanya ja i tenim un pla.