puigdemont all the way

Llegint la premsa és fàcil veure que, en el fons, ningú no discuteix ja si el referèndum se celebrarà o no. El focus cada vegada està més posat a intentar evitar que la celebració tingui un reconeixement internacional i una lectura capaç de trencar Espanya. És evident que es busca un efecte de mitja trempera que justifiqui a tothom


L'aparició de Miquel Roca a TV3, la retòrica republicana de Xavier Domènech o la filtració de les penoses estratègies de Bonvehí, responen totes a la mateixa lògica. Jordi Pujol encara és l'Estat a Catalunya. El dia en què els joves del PDeCat comprenguin que Trias va fer una campanya patètica i va abandonar Barcelona a la seva sort per donar marge a la unitat d'Espanya, deixaran de fer el ridícul i de creure que Ada Colau és el problema.

La qüestió que està en joc és com es fa un referèndum unilateral amb una classe política que amb prou feines és capaç de distinguir entre la independència i l'autodeterminació. Fa tota la pinta que Puigdemont creu que l'única cosa que pot fer per Catalunya és actuar com els pagesos catalans, que són famosos per no refiar-se de ningú ni estirar més el braç que la màniga.

Puigdemont està decidit a posar les urnes, però de moment no té intenció de fer res més, no vol forçar la màquina. La seva idea és deixar que, si de cas, sigui l'empenta del carrer i la dinàmica dels esdeveniments que doni al referèndum la potència necessària perquè la trama autonomista no en pugui controlar el missatge. Això, esclar, és com jugar tota la nit a la ruleta russa amb l'esperança que una bala no et voli el cap.

Amb líders independentistes com el jove Bonvehí, que ja es preparen per rendir-se, Espanya no necessita gaires unionistes per convertir l'autodeterminació en una xarlotada. La prova que la celebració del referèndum comença a assumir-se és que fins i tot Sant Vila proclama que l'autonomisme ha mort. Preparar un referèndum patint per les inhabilitacions és com desembarcar a Normandia preocupant-te per si l'aigua et mulla l'uniforme o t'entra sorra a les sabates.

PDeCAT no té dret a desconfiar de Junqueras mentre Puigdemont sigui incapaç de treure's del damunt els homes de Mas, que es va trobar quan va arribar. Ara que ja és públic que Mas va pactar el 9-N amb l'Estat, perquè així ho va confessar Homs sota jurament; ara que és tan evident que amb un govern de Mas no estaríem parlant d'autodeterminació, no costa gaire sospitar que Madrid continua dialogant amb polítics independentistes per aconseguir una explosió controlada que li permeti tractar el conflicte amb Catalunya com un afer intern.

L'Estat, que mai no va deixar de negociar amb ETA encara que digui el contrari, no vol observadors internacionals perquè els observadors farien definitivament impossible que Madrid pogués controlar la interpretació del resultat del referèndum, ni tan sols amb ajuda interna. El fet que Junts pel Sí encara no hagi impulsat una comissió parlamentària de garanties amb participació internacional resulta una mica sospitós a aquestes altures.

Si Puigdemont vol obrir les portes de Troia haurà d'anar de cara. Els viatges internacionals estan molt bé. Els nord-americans poden fer les declaracions que vulguin, però la geopolítica els fa aliats de Catalunya. El tractament que La Vanguardia va fer dimecres dels congressistes que van visitar Barcelona -insinuant que van perdre la reunió amb Dastis perquè van anar de festa- ja dóna una idea que el govern d'Espanya no les té totes.

Tot i això, si Puigdemont vol que el referèndum sigui un èxit i que l'unionisme se'l prengui seriosament, haurà de fer valer la seva condició de president. Haurà de tallar caps i confiar en un equip que estigui disposat a fer el que calgui per aplicar el dret a l'autodeterminació. Les coses importants no es poden fer a mitges, ni amb estratègies dissenyades per quedar bé en un power point. Quan s'intenta salvar tot, molt sovint no s'acaba salvant res.

És per això que, des de fa uns anys, costa tant de creure en els polítics. Especialment en aquests que, devent-ho tot al procés, es preparen per tornar a l'autonomisme, en comptes de pensar com seguiran defensant la independència. Com diria Bukowski si passés per Barcelona i es trobés amb Puigdemont: "If you're going to try, go all the way. Otherwise, don't even start. You will be alone with the gods, and the nights will flame with fire. You will ride life straight to perfect laughter. It's the only good fight there is."