El Washington Post explica en un reportatge com funcionen els CDR i la persecució que pateixen

PAÍS > PRINCIPAT

El diari nord-americà recull testimonis d'integrants dels comitès i en descriu el caràcter no violent

‘No hi ha quotes, ni rodes de trucades, ni dirigents, ni cap seu. I l’assistència a les reunions setmanals és opcional.’ És així com comença aquest reportatgesobre els Comitès de Defensa de la República que ha publicat avui el diari nord-americà Washington Post. Un text dedicat als CDR que contrasta absolutament amb el to d’acusació i de criminalització que n’han fet la gran majoria dels mitjans espanyols en la campanya d’acusació contra aquests comitès. De fet, l’article parla de la persecució de què són víctima els membres del CDR, i posa l’exemple de la detenció aquesta setmana de Tamara Carrasco a Viladecans, acusada inicialment de rebel·lió i de terrorisme. El Washington Post, en canvi, explica com són i com funcionen els CDR, d’una manera que pràcticament cap diari espanyol no ha fet.

‘Són grups vagament organitzats com a comitès de defensa, i han agafat un protagonisme en el moviment d’independència de Catalunya un cop els dirigents han estat empresonats o han marxat del país’, afegeix el diari. ‘Els comitès de defensa incorporen gent de totes les edats i de tots els àmbits de la vida. En Josep, un economista de 56 anys que s’ha negat a donar el seu cognom per por de ser detingut, va assistir a una assemblea del comitè de defensa al barri de Barcelona per primera vegada la setmana passada. Diu que ja formava part de dues entitats de la societat civil que donen suport a la independència, però que volia fer-hi més.’

El reportatge explica que els CDR es van crear per a defensar el referèndum de l’1-O. ‘Avui els seus membres s’organitzen en una xarxa de tres-cents comitès, i molts tenen els seus propis logos i pàgines i perfils propis a les xarxes socials. Alguns CDR rurals tenen quatre membres, i d’altres a la ciutat de Barcelona apleguen dues-centes persones en les seves assemblees.’ Explica també algunes de les formes de protesta, com una que hi va haver a Figueres i que va consistir en una concentració silenciosa de mitja hora de desenes de persones amb màscares blanques reclamant l’alliberament dels presos. ‘Dissabte a Barcelona uns grups es van organitzar en una vigília de vint-i-quatre hores en què dues-centes persones feien torns per a caminar en cercles al voltant d’una presó clausurada [la Model]’.

Més testimonis: el ‘d’una dona de 55 anys que no vol donar el nom per por de ser detinguda: “si no afectes l’economia, ningú no et farà cas’. I el cas de Tamara Carrasco, destacant que El País va publicar un àudio filtrat per la policia que servia de ‘prova’ incriminatòria: ‘Ella hi descriu plans per a una gran vaga que mai no ha tingut lloc. L’enregistrament de veu parla vagament de plans per a aturar el port de Barcelona i interrompre vies de comunicació i vies de tren, però “sense cap violència”.

L’article qüestiona el punt de vista del govern espanyol sobre la violència dels CDR i l’acusació de terrorisme citant experts que neguen aquesta acusació. I acaba amb un testimoni d’un integrant d’un CDR, Mariano Álvarez, de 61 anys, nascut a Madrid però resident a Barcelona des del 1984. ‘Sóc un CDR’. Diu que ‘si el govern espanyol intenta intimidar gent com jo per a no sortir al carrer a protestar, aconsegueix l’efecte contrari. No ens podran detenir a tots.’