Soc independentista. No és cap confessió, ho he dit sempre, alt i clar, des que tinc ús de raó. I soc partidari del dret a l’autodeterminació, en el benentès que els drets hi són quan hi ha voluntat d’exercir-los. Un dret reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans que no es pot exercir o del qual s’impedeix l'exercici no és un dret. O, pitjor encara, és el símptoma d’un dèficit en un sistema de llibertats que esdevé una vulneració flagrant dels principis fundacionals de la democràcia.
A Catalunya vam fer un referèndum, l’1 d’octubre: així mateix ho vaig explicar davant el Tribunal Suprem. És a dir, la població de Catalunya va ser convidada a expressar, pacíficament i democràticament, la seva voluntat sobre el futur de Catalunya responent a una pregunta molt clara. Fer un referèndum no és cap delicte. Només cal llegir el Codi Penal. De fet, queda clar que no ho és quan el 2005 es va despenalitzar aquest supòsit. Dit d’una altra manera, hi va haver un debat sobre aquesta qüestió i les Corts espanyoles van decidir que no era cap delicte.lAquell 1 d’octubre, en exercici dels meus drets com a ciutadà, vaig votar, com van fer més de 2 milions de persones. Vaig votar orgullós de poder expressar la meva opinió amb un vot, democràticament. Perquè abans que independentista soc demòcrata. Sempre ha estat així. Durant aquella jornada vaig observar, almenys aquest és el meu testimoni personal, una nova lliçó de civisme de la ciutadania. A ningú es va obligar a anar a votar. I tots els que van votar ho van fer com sempre s’havia fet, pacíficament. Molts, amb un somriure, fins i tot orgullosos.
Atribuir-nos l’exercici de la violència als que sempre hem actuat pacíficament és, a més de fals, pervers i immoral
Avui el Tribunal Suprem pretén que es va exercir violència i pretén imputar aquesta violència al govern de Catalunya. Les democràcies europees no la saben veure, aquesta violència. El que tothom ha vist, en tot cas, són les càrregues policials contra ciutadans pacífics als col·legis electorals. El que tothom va veure, el que va sacsejar l’opinió pública i ens va commocionar, va ser veure un ús de la força frapant contra ciutadans pacífics. Per això milions de persones van decidir fer vaga el 3 d’octubre, en protesta contra l’ús de la força, contra unes imatges que ens van violentar a tots, a tots els demòcrates. Tant va ser així que el mateix PSOE va anunciar aquell dia una moció per reprovar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, com a responsable de la violència policial de l’1 d’octubre.
Però en un ardit impropi d’una justícia democràtica i imparcial es pretén ara que aquella violència, l’única que es va veure als carrers de Catalunya, la va protagonitzar el Govern o els ciutadans que van votar. Perquè és l’única manera de sostenir uns delictes amb penes de presó de 30 anys; atribuir-nos l'exercici de la violència als que sempre, sempre, hem estat als antípodes de tota violència, als que sempre hem actuat guiats per profundes conviccions democràtiques i pacifistes, de rebuig exprés a tota violència, és, a més de fals, pervers i immoral.
Mai no renunciarem a la democràcia, i menys avui quan veiem com l’autoritarisme i la injustícia s’obren pas
La mateixa Europa que es mostra freda, distant o clarament contrària a la independència de Catalunya ha posat en entredit els delictes que ens atribueixen i sosté que no hi ha rebel·lió perquè no hi ha violència. De fet, el que avui està en qüestió a l’estat espanyol és l’existència d’una democràcia sana, el que està en qüestió és la separació de poders.
Soc d’Esquerra Republicana de Catalunya, un partit legal excepte durant la dictadura franquista, un partit que no ha ocultat mai que vol una República, tal com indica el seu nom; un partit que vol una societat justa i lliure, que, entenem, la millor manera d’aconseguir és amb la independència de Catalunya.
Votar democràticament, per expressar la nostra opinió, responent a una pregunta clara i concisa és sempre un triomf de la democràcia. I són instruments d’aquesta democràcia el diàleg i l’acord, que són també els camins pels quals hem dit i repetit que volem transitar. Demanar-nos que renunciem al dret a l’autodeterminació és tant com demanar-nos que renunciem a la Declaració Universal dels Drets Humans, als principis fundacionals de les Nacions Unides. I mai no renunciarem a la democràcia. I menys avui, quan constatem una progressiva degradació dels drets i les llibertats, quan veiem com l’autoritarisme i la injustícia s’obren pas. Som gent de pau i alhora som gent amb fam de justícia i set de llibertat. I ho hem demostrat cada dia, amb la nostra trajectòria, amb paraules i fets. Com ho van demostrar els centenars de milers de persones que es van tornar a manifestar cívicament i massivament pels carrers de Barcelona, com sempre hem fet, amb un somriure i pacíficament
No hay comentarios:
Publicar un comentario
No se admiten comentarios con datos personales como teléfonos, direcciones o publicidad encubierta