Feminisme per acabar amb el capitalisme

Feminisme & Capitalisme 

Laia Facet 
Poder popular 


Sobre com el feminisme en l'actualitat ha passat a ser el moviment amb més capacitat de transformació social.



Lluita de segona en bona part de la història del moviment obrer, el feminisme avui pren la davantera en les resistències contra el capitalisme austeritario. Moviment viu, radicalitat, capacitat d'autoorganització, audiència de masses i un llarg etcètera de potencialitats per amarar a la resta de lluites. La capacitat de resposta a la crida del 8 de març de 2017 per la vaga de dones, així com les rèpliques de la Women 's March a tot el món van ser el tret d'un nou cicle de mobilitzacions feministes. Les primeres vagues i mobilitzacions massives a les quals es van enfrontar tant Macri (Argentina) com Trump (EUA) van ser feministes.
I des de fa alguns anys més, el paper de les dones en les primaveres àrabs, en les mobilitzacions en defensa del que és públic o en les protestes camperoles a Amèrica Llatina no és casualitat.L'ofensiva neoliberal i misògina de la recepta austeritaria s'està trobant amb fortes resistències per part de les dones. Dones que assumim les càrregues reproductives dins i fora de la llar, dins i fora del mercat, dins i fora de l'ocupació. Les seves polítiques de retallades i deute suposen un pas més enllà doble o triple en totes aquestes esferes per a nosaltres. No obstant això, no totes les dones transversalment patim igual els estralls de la crisi.
Les dones de la burgesia, de l'establishment, de les classes dominants o dels aparells de l'Estat no estan travessades per les mateixes experiències de despossessió. Si bé a totes se'ns exigeix ​​un rol de gènere, no totes ho resolem igual, ni a totes se'ns exigeix ​​el mateix. Molts han estat els debats tant dins del marxisme com del feminisme sobre la relació entre gènere i classe. La qüestió que sostinc és que som un sector estratègic de la pròpia classe i per tant del combat anticapitalista.Aquesta concepció comporta, d'una banda, evitar les anàlisis i les polítiques auto-centrades en la identitat.
Tant aquesta identitat Dona singular on s'invisibilitzen diferents opressions (classe, raça, sexualitat ...); com també, un ventall d'identitats plurals deslligades de les seves substrats materials que les fan emergir (i convergir!).D'altra banda, el segon error simètric és aquesta visió estreta i homogènia de la classe, així com de l'estratègia. Una visió on el reproductiu ha quedat sistemàticament postergat a alguna cosa a resoldre després del gran dia de la revolució, com si aquest arribés de cop i fora a resoldre-ho tot.Més quan auto-organitzar el treball reproductiu és condició necessària per sostenir en el temps un desafiament al capitalisme. Tot i la radicalitat del feminisme, en l'imaginari general s'ha instal·lat l'il·lusionisme d'una volta a l'edat daurada del "benestar".
Un "benestar" que no va ser tal per a la majoria de les dones però que segueix funcionant com un horitzó desitjable. La crisi està deixant buits cada vegada majors en les funcions de reproducció que anteriorment havia assumit l'Estat (educació, sanitat, serveis socials ...).
¿Les receptes neoliberals a aquests buits?Mercantilització i "hogarización". Ens trobem en un xoc entre unes expectatives que no es veuran realitzades en aquesta fase del capitalisme i un canvi de cicle per a la qual no hi ha estratègies socioeconòmiques prou madures. En aquest xoc podem reprendre el fil que Nancy Fraser ha començat a elaborar recentment. Fraser explica de quina manera en el tancament de la segona onada es va combinar el neoliberalisme individualista amb la pressió perquè el feminisme assumís demandes estrictament de reconeixement. Una mena de possibilisme que deixava subordinades les demandes de redistribució i la crítica de conjunt al sistema.
El reconeixement que es va dur a terme va ser el d'aquelles que podien ascendir socialment.Aquelles que podien agenciar del "empoderament femení". Aquelles que encaixaven en l'èxit neoliberal. Exactament, el feminisme no és necessàriament anticapitalista. Avui, però, ens trobem en l'obertura d'un cicle, com aprofitem i evitem una sortida individualista que només avantatgi a unes poques? Com reprenem la dialèctica entre reconeixement i redistribució?Com reconstruïm un programa anticapitalista i una estratègia d'autoorganització feminista ?.
Per sort, tenim una mica del nostre costat: les contradiccions inherents d'aquest feminisme individualista i liberal. Contradiccions de fons entre la defensa dels drets de les dones, la lluita contra les opressions que patim, i no plantejar un horitzó que superi el sistema que produeix aquestes opressions. Moltes de les demandes clàssiques del feminisme segueixen vigents. No obstant això, moltes d'elles han de passar pel sedàs de les experiències transcorregudes: la participació en el mercat laboral no ha portat a la independència econòmica promesa, ni a acabar amb el Servei Familiar Obligatori per a la majoria de les dones.
Els rols de gènere s'han reproduït en les ocupacions, la bretxa salarial segueix sent una dada estructural i la conciliació ha anat encarada només cap a les dones ia abaratir la mà d'obra femenina. Reorganitzar el treball-ocupació segueix sent un dels deutes pendents. Un deute pendent després de dècades de neoliberalisme. La posada al centre de la cura comú per sobre d'interessos privats en un cicle d'acumulació per despossessió és un puntal clau. La cura comú - a més d'una qüestió afectiva - també és assegurar tot allò que fa possible la vida: el menjar, l'energia, l'habitatge, la salut ...
Si a més, defensem una "vida digna" - com expressen les activistes de l'economia feminista i l'ecofeminisme - el ventall s'amplia. D'aquesta manera, els interessos "de les dones", no són només "nostres" interessos, sinó els interessos fonamentals de la majoria social i obren un camp on llaurar aliances amb altres sectors desposseïts pel capitalisme