Com pot resoldre Espanya el seu problema amb la UE? Espanya es pot veure obligada per la UE a seure a una taula de negociació amb Catalunya

PRIMÌCIA INÉDITA (per lo simple). Com pot resoldre Espanya el seu problema amb la UE?

Espanya no resoldrà el seu “problema” amb la UE si no és negociant actius i passius amb Catalunya.

PERÒ Si US PLAU, DEIXEM-NOS JA DE NOMENAR "PROBLEMA CATALÀ" al que és nítidament “PROBLEMA ESPANYOL” i també per extensió “PROBLEMA DE LA UNIÓ EUROPEA”. 

Parlarem de “problemes” i de les responsabilitats i obligacions inherents de qui els tenen a resoldre'ls de forma peremptòria.

Per començar una mica fort,no negarem que Catalunya tingui un problema majúscul, però és d’un altre caire que els que en aquests moments puguin tenir Espanya i la UE i que son els protagonistes responsables d’aquest escrit. Però ja que ho hem mencionat, podem dir que l'únic problema que té Catalunya és formar part d'un estat que es comporta de forma miserable que no li respecta els drets humans ni la sobirania del seu Parlament entre d'altres petiteses, com la de promoure la divisió i enfrontament social entre tots els seus conciutadans incitant a l'odi a la resta d'Espanya en contra de tots ells o perseguint i empresonant innocents. Aquí queda.

EL PROBLEMA D’ESPANYA I DE LA UNIÓ EUROPEA.Espanya s’ha creat un problema exercint una potent repressió política, policial, social i econòmica en contra de la totalitat dels ciutadans de Catalunya, i ho ha fet sense cap justificació jurídica ni legal, el seu abast violent ja ha superat el confinament de l'estat espanyol i s'ha acabat internacionalitzant. A partir d’aquí el problema d’Espanya ha passat a ser també de la UE. Ara Espanya i la UE tenen un problema i Catalunya queda afectada. 
Fixem-nos ara, amb la màxima objectivitat possible, en el triangle format entre aquests tres ens polítics quins vèrtexs són: Unió Europea-Espanya-Catalunya.

Examinem breument cada un dels vèrtex;
La Unió Europea: Un obscur contuberni d'estats, en fràgil connivència marcada i dirigida quasi exclusivament per interessos econòmics i en la que un dels seus estats membres, Espanya, sembla ara disposada a dinamitar i a transgredir totes les lleis i convencions internes del propi país com de la Unió Europea. La Espanya Imperialista, franquista i reaccionaria: Davant la possibilitat de perdre el territori motor de l’economia espanyola, com és Catalunya. L’estat espanyol es revolta, embogeix i es mostra disposat  a dinamitar la UE si els seus estats membres no es fan còmplices col·laboracionistes de la seva anti política i del seu terrorisme social d’estat, armes que li permeten mantenir la seva força bruta i la repressió més reaccionaria  contra les llibertats de Catalunya, i ho fa malgrat tot això acabi provocant un altre greu problema de desestabilització política entre els seus estats membres. Catalunya: Una nació mil·lenària sense estat propi i que malda per independitzar-se de tres llargs segles de d’una Espanya que la subjuga a tots nivells. Com hem dit: Unió Europea-Espanya-Catalunya.

En què consisteix aquesta col·laboració i cooperació que Espanya es creu amb dret d’exigir a la UE sota amenaça i coacció, mes o menys vetllada, de provocar un conflicte entre països en el cas de no ser secundada per ells? Doncs simplement, la seva exigència coercitiva consistiria en aconseguir que la UE li continués permetent les seves variades i flagrants il·legalitats i arbitrarietats contra Catalunya i els seus ciutadans, també consistiria en induir la UE a permetre i acceptar les prevaricacions de jutges i fiscals, també a permetre la connivència il·lícita entre poders polític i judicial, a permetre les seves pràctiques tipificades en organitzacions típicament delictives i a instigar una guerra bruta contra una part del seu propi territori provocant la confrontació entre la societat civil de Catalunya, que després del referèndum de l'1-O ja ha declarat la seva independència però que malgrat això no pot exercir-la a causa de la salvatge repressió que aquest estat espanyol està exercint en contra els seus polítics i en contra de la seva societat en general i a tots els nivells.

Hem de comprendre i acceptar, per obrar en conseqüència, que és l'Estat espanyol com a ens estatal que és i com a estat associat a la UE qui en realitat té el problema i per tant és l’únic responsable de mantenir la seva política interna dins els paràmetres de la llei i dels drets humans que regeixen en el conjunt de la UE. Per tant, qui realment té un problema a resoldre davant la UE és Espanya, problema derivat de la seva brutal política de repressió política i social que llença contra Catalunya pel sol fet de voler exercir el dret a la seva Independència. La UE mai acceptarà el xantatge i la complicitat que Espanya voldria aconseguir per acabar amb els drets dels ciutadans de Catalunya. 
Però la UE, "en aquests primers moments" en que tot just acaba d'implicar-s'hi en el conflicte, no obligarà Espanya a respectar la sobirania del Parlament de Catalunya i que accepti la seva declaració d'independència, no ho farà encara. Ho acabarà fent només si el problema UE-Espanya persisteix. I el problema UE-Espanya persistirà només si Catalunya continua defensant els seus drets.

Els CDR, Comitès de Defensa de la República, o sigui la gent, juntament amb els seus polítics, encara hauran de defendre’s de les agressions de l’estat membre espanyol una temporadeta més, si Espanya continua sense respectar el dret a la independència de Catalunya iCatalunya aguanta l'embat agressiu d'Espanya, acabarà tenint el suport directa i obert de tota Europa, però abans haurà de demostrar que pot i que té la inquebrantable determinació de ser un estat independent. Serà llavors quan la UE acabi posant contra les cordes l’estat membre d’Espanya. Serà llavors que la UE demanarà responsabilitats i immediata resolució del problema únicament al seu soci estat membre.  Recordem que dins la UE, entre els estats membres, es deuen suport mutu, encara que no pas submissió mútua, per tant no permetran que Espanya dinamiti  l’estatus econòmic establert dins la UE i aleshores facilitaran el camí a Catalunya per tal que esdevingui estat integrant. És molt important, doncs, que Catalunya no es deixi conduir precipitadament per la UE a negociar res amb Espanya que no sigui la repartició d'actius i passius i que tampoc es deixi seduir per assumir la part de la responsabilitat per la resolució d'un problema que únicament a Espanya i a la UE correspon assumir i resoldre.
 
Esperem que s’entengui que en aquest escrit no considerem que sigui cap problema que una nació sense estat hagi fet un Referèndum i hagi votat Independència. Es per això que diem que el problema rau en Espanya que no ho accepta i ara en la UE per extensió.

L'ajuda de la UE a Espanya en aquests primers moments podria incloure un suport, més o menys encobert, a la coerció, violència i ultratge que Espanya exerceix sobre Catalunya com a simple territori menystingut que és de l'estat espanyol, encara que habitat per ciutadans europeus de ple dret. És cert i evident que la UE té les seves pròpies i importants limitacions socials. Però a partir d’ara tampoc es podrà creuar de braços i desviar la seva mirada com fins fa ben poc ha vingut fent.

En aquests primers moments de la confrontació, la UE procurarà facilitar a Espanya una sortida al seu problema oferint-se per exercir una mediació i intentar que Catalunya segui a una taula per negociar millores autonòmiques a condició que renunciï a la seva independència. Obsta dir que per a Catalunya això seria el mateix que seure a una taula per negociar una rendició, però serà això mateix el que la UE proposarà en aquests primers moments del conflicte ja un cop internacionalitzat.
És d’esperar que Catalunya, fent ús de la seva intel·ligència política, no assumirà una derrota a les portes d'una victòria imminent, ja que només es requereix una mica de paciència i sang freda, quedant a l'espera que finalment l'estat espanyol per fi, es vegi forçat per la UE a finalitzar la seva política il·legal amb Catalunya i respectar la sobirania del seu Parlament. Acceptar una negociació amb Espanya de caire autonòmic seria renunciar directament al dret a l'autodeterminació guanyat lícitament a les urnes, seria renunciar a allò que la Declaració dels drets Humans li confereixen i els seus ciutadans ja han decidit abastament: la seva Independència.


En última instància, per Catalunya també acabaria sent un èxit relatiu que, com a resolució del problema, la UE obligués Espanya a permetre un Referèndum d'Independència a Catalunya dins la legalitat espanyola però amb les mateixes característiques que el celebrat l’1-O, sense allargar en el temps la seva celebració i amb pregunta binaria de Si o NO a la Independència. Mentre tant, i en el seu defecte, la UE haurà d’obligar l’estat espanyol a respectar i acceptar la declaració de la Independència ja proclamada. El camí és molt senzill. El Parlament de Catalunya haurà de conservar la seva sobirania.

Cal incidir i insistir en la idea d'aïllar i reconèixer bé que el problema resideix a Espanya i que per tant serà a Espanya a qui correspongui la seva resolució doncs en cap cas no seria competència de Catalunya la responsabilitat de la resolució d’un problema que ha creat un estat membre de la UE. Es per això mateix que l'Europa dels Estats mai es confrontarà directament amb un territori dins d'un estat integrant de la Unió, tal com Catalunya, ja que malgrat declarada la seva Independència no és estat reconegut i per tant Catalunya no ha de sacrificar ni renunciar a res que la seva ciutadania sobirana ja hagi votat i decidit a les urnes com tampoc a res que el seu Parlament hagi referendat.

Ja hem dit que el problema d'Espanya pot esquitxar tota Europa i Espanya es pot veure obligada per la UE a seure a una taula de negociació amb Catalunya per concedir-li amablement alguna prebenda autonòmica.
Efectivament, Catalunya ha de seure a una taula de negociació amb Espanya però només per negociar i decidir la repartició d'actius i passius que permeti per fi a Catalunya implementar la seva independència d’Espanya i convertir-se en un nou estat de la UE de ple dret. 
La negociació amb Espanya, en un o altre terme, dependrà de la voluntat dels catalans i de la seva tenacitat i valor a l'hora d'enfrontar-se amb un estat repressiu, antidemocràtic i a un feixisme escalant. Sempre, però, amb la vigilància de prop de la UE, lo qual és una relativa garantia.


Qualsevol negociació de Catalunya amb Espanya haurà de ser de igual a igual i només hauria de passar per negociar els termes en què s'efectua la Independència.

Per tant, és molt important comprendre i aïllar bé el concepte inseparable de "problema" i de "responsabilitat inherent d'Espanya davant la UE per solucionar-lo".

Resultarà concloent que Catalunya ajudi Espanya a resoldre el seu problema amb la UE i per tant, Catalunya s`ha de posicionar correctament i aguantar, des del seu propi lloc de força que és la proclamada República Catalana.  Les agressions del Reina d’Espanya a Catalunya seran inversament proporcionals a la resistència de la seva classe política i dels seus ciutadans, ja ara sota l'atenta mirada d'Europa que no permetrà a Espanya una escalada desestabilitzadora en l’economia de la zona euro. La UE ja no podrà tornar a permetre a Espanya una altre transgressió de la llibertat d'expressió similar a la de l'1-O. 
També pot resultar concloent que els  ciutadans sàpiguen valorar en la seva justa mesura el nivell d'enfrontament amb l'estat espanyol com també ajudar a corregir, si s’escau, les decisions que els polítics, potser estressats per les constants escomeses violentament repressives de l'estat espanyol, puguin prendre de forma equivocada i que tal equivocació pugui representar un retrocés en els drets i les llibertats dels catalans.