El llibre d'Urantia Document 111 - L'Ajustador i l'Ànima

LA PRESÈNCIA de l'ajustador diví en la ment humana fa impossible per sempre que la ciència o la filosofia assoleixin una comprensió satisfactòria de l'ànima evolutiva de la personalitat humana. L'ànima morontial és filla de l'univers i tan sols se la pot arribar a conèixer a través del discerniment còsmic i del descobriment espiritual.

El concepte d'una ànima i d'un esperit resident no és nou en Urantia; ha aparegut freqüentment en els diversos sistemes de creença del planeta. Moltes de les fes orientals, així com també algunes de les occidentals han percebut que l'home és diví en el seu llinatge, així com també humà en la seva herència. La sensació de la presència interior, a més de l'omnipresència exterior de la Deïtat, per molt de temps ha format part de moltes religions urantianas. Els homes han cregut per molt temps que existeix alguna cosa que creix dins de la naturalesa humana, una cosa vital que està destinat a perdurar més enllà del curt tram de la vida temporal.

Abans que l'home s'adonés que un esperit diví va engendrar la seva ànima en evolució, es creia que aquesta residia en diversos òrgans físics: l'ull, el fetge, el ronyó, el cor, i més endavant, el cervell. El salvatge associava l'ànima amb la sang, l'alè, l'ombra i fins i tot amb el reflex del jo en l'aigua.

En el concepte de l'  atman els mestres hindús veritablement es van aproximar a una apreciació de la naturalesa i presència del Ajustador, però no van saber distingir la copresència de l'ànima en evolució i potencialment immortal. Els xinesos però van reconèixer dos aspectes de l'ésser humà, el  yang  i el  yin,  l'ànima i l'esperit. Els egipcis i moltes tribus africanes també creien en dos factors, el  ca  i el  ba;  en general no es considerava l'ànima preexistent, tan sols l'esperit.

Els habitants de la vall del Nil creien que tot individu afavorit havia rebut com a do, alhora del seu naixement, o poc després, un esperit protector que cridaven el ca. Ensenyaven que aquest esperit guardià romania amb el subjecte mortal al llarg de la vida i passava davant d'ell a l'estat futur. A les parets d'un temple de Luxor, s'il·lustra el naixement d'Amenhotep III, i el petit príncep es retrata en els braços del déu del Nil, i al costat d'ell hi ha un altre nen, d'aparença idèntica al príncep, que és un símbol de aquesta entitat que els egipcis anomenaven el ca. Aquesta imatge esculpida es va completar al segle quinze abans de Crist.

El ca es considerava un geni espiritual superior que desitjava guiar l'ànima mortal associada cap a camins millors de vida temporal però, més específicament, influir sobre les fortunes del subjecte humà en el més enllà. Quan un egipci d'aquest període moria, s'esperava que el seu ca ho estaria esperant l'altre costat del Gran Riu. Al principi, se suposava que tan sols els reis tenien ca, però finalment es va arribar a creure que tots els homes rectes el posseïen. Un governant egipci, en parlar del ca dins del seu cor va dir: «No vaig fer cas omís de les seves paraules; temia transgredir la seva guia. Per això prosperi en gran; així que vaig triomfar en virtut del que es em va induir que fes; vaig ser distingit per la seva guia ». Molts creien que el ca era un «oracle de Déu en tots».

Cada raça de mortals urantianos evolutius té una paraula que equival al concepte de l'ànima. Molts pobles primitius creien que l'ànima observava el món a través dels ulls humans; per això temien tan intensament la malvolença del mal d'ull. Per molt temps han cregut que «l'esperit de l'home és el llum del Senyor». Diu el Rig Veda: «La meva ment parla al meu cor». 

Presentat per un Missatger Solitari de Orvonton