La successió de processos judicials i la creació d'alternatives com Ekki al País Basc acceleren el final del model de gestió dels drets d'autor, monopolitzat per la SGAE durant dècades.
L'escena no va poder resultar més premonitòria. Era una nit de juny de 2005 a Madrid. Presidint la taula, a la sala Valle-Inclán del Palau de Longoria, seu de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE), es trobava Eduardo -Teddy- Baptista, líder màxim del Consell de Direcció de l'entitat des de 1995. Al seu dreta, l'expresident del govern Felipe González, sempre cordial amb el altre temps cantant de Los Canarios. Davant d'ambdós, José Dirceu, llavors ministre i home fort del president del Brasil Lula da Silva. Entre els convidats al sopar organitzat per la SGAE per complimentar al polític brasiler, sense reparar en despeses, figurava una selecta representació de periodistes, empresaris i autors.
Al saló també sopava Pere Farré, un jove directiu que un any abans havia ascendit al càrrec de responsable de relacions institucionals de la casa. Tot anava la mar de bé fins que el seguici que acompanyava Dirceu va començar a donar evidents símptomes de preocupació. Contínues converses telefòniques, abandonament de la taula, anades i vingudes.
No n'hi havia per menys. L'endemà es publicaria al Brasil l'entrevista que va destapar l'escàndol Mensalão, un sistema de mossegades i suborns parlamentaris per afavorir al partit de Lula, el dels Treballadors. El 2012, l'homenatjat aquella nit per la SGAE va ser condemnat a set anys de presó per la seva implicació en aquesta xarxa. Posteriorment també va ser detingut en l'operació Renta Jato i acusat de liderar la trama de suborns i rentat de diners en Petrobras, la petroliera estatal del Brasil.
Amb el temps, els seus amfitrions també han provat la banqueta. Farré va ser condemnat el 2014 per apropiació indeguda i frau documental, després d'haver gastat 37.000 euros en prostitutes i cocaïna, a càrrec de la SGAE.
I Teddy, principal dirigent de l'entitat durant tres lustres, va rebre el 4 de setembre la imputació per pertinença a associació il·lícita, falsedat en document mercantil, administració deslleial i apropiació indeguda en el que es coneix com a peça principal del cas SGAE, obert des del 1 de juliol de 2011, quan, en el curs de l'operació Saga, la Guàrdia Civil va registrar el Palau de Longoria i va detenir nou persones, entre elles Baptista, pel presumpte desviament de fons a empreses privades pertanyents la junta directiva, entre altres acusacions.
La Fiscalia Anticorrupció demana set anys de presó per a Teddy, i 12 i mig per a José Luis Rodríguez Neri, exdirector de la Societat Digital d'Autors i Editors (SDAE), la filial digital de la SGAE.
Amb el judici, quan se celebri, hauria de tancar definitivament una de les etapes més convulses d'una entitat convertida en una mena de ministeri de cultura a l'ombra, un poderós grup de pressió al servei d'interessos molt determinats i una màquina de recaptació amb el rumb perdut -tres presidents s'han assegut a la butaca de Baptista des de la seva defenestración-, els comptes inexplicables i una orientació molt allunyada dels qui són el seu suport bàsic, els autors els drets gestionen.
Poques creadores de cançons han reflexionat tant sobre la propietat intel·lectual i els drets d'autor com ho ha fet Ainara LeGardon en les últimes dues dècades. "Durant els anys 90, a mesura que anava perdent el control sobre les meves pròpies decisions artístiques, me'n vaig anar adonant que els mecanismes que mouen la indústria musical poden arribar a ser molt cruels amb els autors i artistes", explica a El Salt.
En aquells dies cantava al capdavant de Onion, grup de rock que el 1997 va col·locar una de les seves cançons a la banda sonora d'Obre els ulls, la pel·lícula dirigida per Alejandro Amenábar. Una experiència que va resultar molt negativa, la gota que va fer vessar el got per LeGardon: "Vaig preguntar què havia de signar i autoritzar, i em van dir que no em preocupés per res, que ja s'arreglaven entre la productora audiovisual i la discogràfica. Aquest és el major problema dels músics: ens indiquen on signar, o ens amaguen on hauríem de fer, i per desconeixement acabem acceptant acords de les conseqüències no som conscients ".
A partir d'aquí va decidir formar-se en propietat intel·lectual i compartir el que anava aprenent, signant alguns treballs de tall acadèmic. També des de llavors la seva obra musical ha vist la llum a la riba de l'autoedició, amb cinc discos publicats des de 2003 i un sisè en camí. En l'actualitat, imparteix tallers sobre autogestió cultural i al costat de David García Aristegui ha publicat aquest any SGAE: El monopoli en decadència (consonni), una revisió crítica de l'esdevenir de l'entitat.
Com a autora associada a la SGAE des de 1995 -una decisió no molt meditada, reconeix, però comú entre els que comencen: "No comptava amb la informació suficient ni amb la maduresa necessària per a qüestionar-me si aquella era l'única possibilitat per a algú que comença a tocar en sales i festivals, ja sonar en ràdios. Estava a punt de signar el meu primer contracte discogràfic i algú em va dir que per poder cobrar els meus drets havia de associar-me a SGAE, i ho vaig fer "-,
LeGardon viu en primera persona algunes de les pràctiques que han caracteritzat, per mal, la manera d'operar de l'entitat.
"M'encantaria deixar fora de la gestió de l'entitat certes obres i no puc fer-ho -resume-, m'encantaria que no cobressin en el meu nom en certes ocasions, i una cosa que pot semblar tan senzill de vegades resulta impossible". També, afegeix, li agradaria conèixer quant paguen per l'ús de la seva música plataformes com YouTube, "però resulta que l'acord amb SGAE és confidencial i els autors no tenim dret a conèixer aquestes dades".
Com sòcia, LeGardon ha cobrat drets d'autor, però desconeix si li ha estat abonat tot el que li correspondria per aquest concepte o no. "Aquest és un dels conflictes -apunta-, la manca de transparència i el complicat d'entendre com s'efectuen tant la recaptació com els repartiments".
Com a exemple, assenyala que ella mai ha rebut res per drets d'autor provinents de YouTube -no royalties per vendes o streams, que s'ingressen a través dels agregadors digitals-, sent SGAE l'única via que té per cobrar-los.
Malgrat les seves discrepàncies, LeGardon prefereix "lluitar per un canvi des de dins" i seguir exercint el seu dret al vot en una entitat molt poc oberta a la participació democràtica: només el 18% dels seus associats gaudeix d'aquest dret. I un percentatge molt menor l'exerceix en les assemblees.
Al costat de l'opacitat, LeGardon situa com els errors més gravesde SGAE l'abús de la seva posició de monopoli, no escoltar la voluntat dels autors i servir els interessos dels editors, l'E del nom de l'entitat, a qui els músics cedeixen els drets de reproducció, distribució i comunicació pública de la seva obra.
L'advocat David Bravo coincideix amb ella i afegeix al seu enumeració "un sistema de vot que només permet que els que més guanyen puguin elegir els seus representants i oferir-se com a tals per ser votats, mantenir una postura conservadora amb qualsevol idea que contradigui la seva visió clàssica de la propietat intel·lectual, no permetre en el seu repertori la gestió d'obres copyleft, i l'existència d'una enorme bossa de diners recaptats sense socis identificats als que repartir ".
Això últim, l'anomenat pendent d'identificar, és un dels assumptes més controvertits de la gestió de l'entitat. La SGAE acumula importants quantitats de diners recaptats que no pot repartir perquè no coneix als seus legítims propietaris -errors en la identificació de l'obra, per exemple-, o perquè són autors no associats. Si en cinc anys no s'han esmenat aquestes deficiències o segueixen sense ser socis, el pendent prescriu.
La destinació d'aquestes quantitats, que els autors ja no poden reclamar i que, per exemple, el 2015 va ascendir a 17,5 milions d'euros, és múltiple. Durant els últims anys de govern de Teddy, es va emprar principalment en la Xarxa Artèria, un projecte immobiliari que va suposar la compra per la SGAE de diversos teatres i edificis per un valor superior als 250 milions d'euros. D'un d'ells, la Torre Berklee en el Complex Cultural ARTèria València, no va arribar a col·locar-se la primera pedra. Rafa Tena, compositor i soci de la SGAE, és un dels demandants en un dels judicis pendents que té l'entitat, en aquest cas pel repartiment extraordinari d'aquestes quantitats sense identificar que durant algun temps es va realitzar entre determinats socis.
L'altre gran escàndol que ha sacsejat els fonaments de la SGAE en els últims mesos ha estat l'anomenada Roda. El 20 de juny, agents de la Policia Nacional van detenir 18 persones al Palau de Longoria, acusades de pertinença a organització criminal. El jutge Ismael Moreno xifra en 100 milions d'euros el frau que hauria comès aquesta trama que esquitxa treballadors de la SGAE ia diverses cadenes de televisió.
L'operativa de la Roda, en essència, consisteix en el registre en SGAE, com si fossin obres noves, de temes musicals de caràcter simfònic, lleugerament modificats. La seva emissió televisiva durant l'horari de matinada genera quantiosos drets d'autor malgrat la seva nul·la audiència. Les 'noves' cançons es registraven a nom de persones de l'entorn dels membres de la SGAE i de les televisions implicades en la trama.
Pedro Farré, de moment l'únic alt càrrec de la SGAE condemnat, va entrar a la presó a la primavera de 2016. Un any després, Edicions Península ha portat a llibreries Caçat, una mena de memòries en què explica la seva versió, reconeix la seva culpa i aporta detalls del dia a dia d'una entitat sense ànim de lucre que va arribar a recaptar 500 milions d'euros a l'any.
Per a ell, els tres grans errors de la SGAE han estat no haver sembrat aliances amb els mitjans de comunicació que endolcir la imatge de l'entitat; dedicar-se a la repressió per via policial i judicial; i entrar en el negoci immobiliari amb l'esmentada compra d'edificis. Farré va iniciar el seu treball a la SGAE el 2002 com a director de l'Oficina de Defensa de la Propietat intel·lectual, i va ser responsable de la duríssima campanya publicitària i penal llançada contra l'anomenada "pirateria". Que la detenció de persones per copiar discs obrís el telenotícies o que cantants multimilionaris festejasen públicament l'ingrés a la presó de manters van ser alguns èxits de la campanya, que ha situat a la SGAE a l'agenda dels mitjans de comunicació.
Potser el conflicte més rellevant va ser el que la SGAE va mantenir amb Traxtore, un petit negoci d'informàtica, que, després d'un llarg litigi judicial, acabaria amb la modificació de l'anomenat cànon, la compensació recaptada per les entitats de gestió de drets per la suposada pèrdua ocasionada per la còpia privada.
Traxtore va arribar fins a la justícia europea, que el 2010 va determinar que el cànon s'aplicava de manera indiscriminada a Espanya i que contravenia la normativa europea en matèria de drets d'autor. El cànon digital va ser un dels cavalls de batalla més durs de la SGAE, ja que li suposava una importantíssima via d'ingressos, i va suscitar una oposició aferrissada: la campanya 'Tots contra el cànon' va lliurar el 2008 al Govern més de dos milions de signatures per la seva derogació.
Finalment, al novembre de 2016 el Tribunal Suprem va declarar il·legal el cànon, seguint la directriu del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. No obstant això, el Govern va aprovar el 4 de juliol el decret llei que regula la compensació equitativa per còpia privada, que sens dubte suposa el retorn al model del cànon, amb una tarifa sobre telèfons mòbils, discs durs, ordinadors i qualsevol suport per al emmagatzematge de dades digitals.
Tot i que el consell de Ministres va donar llum verda el 22 de setembre a la tramitació urgent d'un avantprojecte de llei, transposició d'una directiva europea, que obligarà les entitats de gestió de drets a auditar anualment els seus comptes ia publicar un informe de transparència, LeGardon considera que des dels successius governs s'ha mirat cap a un altre costat pel que fa a la SGAE.
Ella recorda que, per la Llei de Propietat Intel·lectual, corresponen al Ministeri de Cultura les funcions d'inspecció, vigilància i control, inclòs l'exercici de la potestat sancionadora, sobre aquestes entitats. Bravo, per la seva banda, puntualitza que perquè l'Estat realitzi aquesta fiscalització és "necessari que abans el poder legislatiu li ampliï les seves facultats perquè ho faci, el que sembla que de moment no desperta molt interès en el Congrés".
De cara al futur, la cantant es mostra esperançada i celebra la creació de l'Euskal Kulturgileen Kidegoa (Ekki), l'agència basca de la propietat intel·lectual, en el que suposa una bretxa en el monopoli instaurat per la SGAE i una possibilitat de gestió de els drets d'autor amb altres fonaments.
El 21 d'octubre de 2014 se va publicar en el Butlletí Oficial del País Basc la resolució que autoritza a Ekki a actuar com a entitat de gestió de drets. "La nostra obsessió -explica a El Salt Igor Estankona, el seu secretari-és construir l'entitat de gestió que desitjaríem per a nosaltres mateixos, ja que els qui vam fundar Ekki som autores i autors, no professionals de la suplantació".
En aquesta entitat, assegura, plantegen el cobrament per ús efectiu, i tota persona o entitat sòcia té un únic vot en la seva assemblea general.
"Són les i els titulars de drets que ens diuen què cobrar, quan cobrar, on cobrar i fins i tot estableixen si volen cobrar o prefereixen la via lliure de drets", afirma Estankona, que afegeix que "gestió de drets d'autor és el que toca començar ara. És més important que mai que les que creen cultura siguin les que gestionin, amb la gran responsabilitat que això comporta, els seus fruits socials ".
Font: http://www.elsaltodiario.com/instituciones-culturales/sgae-ultimos-dias-de-un-imperio
L'escena no va poder resultar més premonitòria. Era una nit de juny de 2005 a Madrid. Presidint la taula, a la sala Valle-Inclán del Palau de Longoria, seu de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE), es trobava Eduardo -Teddy- Baptista, líder màxim del Consell de Direcció de l'entitat des de 1995. Al seu dreta, l'expresident del govern Felipe González, sempre cordial amb el altre temps cantant de Los Canarios. Davant d'ambdós, José Dirceu, llavors ministre i home fort del president del Brasil Lula da Silva. Entre els convidats al sopar organitzat per la SGAE per complimentar al polític brasiler, sense reparar en despeses, figurava una selecta representació de periodistes, empresaris i autors.
Al saló també sopava Pere Farré, un jove directiu que un any abans havia ascendit al càrrec de responsable de relacions institucionals de la casa. Tot anava la mar de bé fins que el seguici que acompanyava Dirceu va començar a donar evidents símptomes de preocupació. Contínues converses telefòniques, abandonament de la taula, anades i vingudes.
No n'hi havia per menys. L'endemà es publicaria al Brasil l'entrevista que va destapar l'escàndol Mensalão, un sistema de mossegades i suborns parlamentaris per afavorir al partit de Lula, el dels Treballadors. El 2012, l'homenatjat aquella nit per la SGAE va ser condemnat a set anys de presó per la seva implicació en aquesta xarxa. Posteriorment també va ser detingut en l'operació Renta Jato i acusat de liderar la trama de suborns i rentat de diners en Petrobras, la petroliera estatal del Brasil.
Amb el temps, els seus amfitrions també han provat la banqueta. Farré va ser condemnat el 2014 per apropiació indeguda i frau documental, després d'haver gastat 37.000 euros en prostitutes i cocaïna, a càrrec de la SGAE.
I Teddy, principal dirigent de l'entitat durant tres lustres, va rebre el 4 de setembre la imputació per pertinença a associació il·lícita, falsedat en document mercantil, administració deslleial i apropiació indeguda en el que es coneix com a peça principal del cas SGAE, obert des del 1 de juliol de 2011, quan, en el curs de l'operació Saga, la Guàrdia Civil va registrar el Palau de Longoria i va detenir nou persones, entre elles Baptista, pel presumpte desviament de fons a empreses privades pertanyents la junta directiva, entre altres acusacions.
La Fiscalia Anticorrupció demana set anys de presó per a Teddy, i 12 i mig per a José Luis Rodríguez Neri, exdirector de la Societat Digital d'Autors i Editors (SDAE), la filial digital de la SGAE.
Amb el judici, quan se celebri, hauria de tancar definitivament una de les etapes més convulses d'una entitat convertida en una mena de ministeri de cultura a l'ombra, un poderós grup de pressió al servei d'interessos molt determinats i una màquina de recaptació amb el rumb perdut -tres presidents s'han assegut a la butaca de Baptista des de la seva defenestración-, els comptes inexplicables i una orientació molt allunyada dels qui són el seu suport bàsic, els autors els drets gestionen.
PERDRE EL CONTROL
En aquells dies cantava al capdavant de Onion, grup de rock que el 1997 va col·locar una de les seves cançons a la banda sonora d'Obre els ulls, la pel·lícula dirigida per Alejandro Amenábar. Una experiència que va resultar molt negativa, la gota que va fer vessar el got per LeGardon: "Vaig preguntar què havia de signar i autoritzar, i em van dir que no em preocupés per res, que ja s'arreglaven entre la productora audiovisual i la discogràfica. Aquest és el major problema dels músics: ens indiquen on signar, o ens amaguen on hauríem de fer, i per desconeixement acabem acceptant acords de les conseqüències no som conscients ".
A partir d'aquí va decidir formar-se en propietat intel·lectual i compartir el que anava aprenent, signant alguns treballs de tall acadèmic. També des de llavors la seva obra musical ha vist la llum a la riba de l'autoedició, amb cinc discos publicats des de 2003 i un sisè en camí. En l'actualitat, imparteix tallers sobre autogestió cultural i al costat de David García Aristegui ha publicat aquest any SGAE: El monopoli en decadència (consonni), una revisió crítica de l'esdevenir de l'entitat.
Com a autora associada a la SGAE des de 1995 -una decisió no molt meditada, reconeix, però comú entre els que comencen: "No comptava amb la informació suficient ni amb la maduresa necessària per a qüestionar-me si aquella era l'única possibilitat per a algú que comença a tocar en sales i festivals, ja sonar en ràdios. Estava a punt de signar el meu primer contracte discogràfic i algú em va dir que per poder cobrar els meus drets havia de associar-me a SGAE, i ho vaig fer "-,
LeGardon viu en primera persona algunes de les pràctiques que han caracteritzat, per mal, la manera d'operar de l'entitat.
"M'encantaria deixar fora de la gestió de l'entitat certes obres i no puc fer-ho -resume-, m'encantaria que no cobressin en el meu nom en certes ocasions, i una cosa que pot semblar tan senzill de vegades resulta impossible". També, afegeix, li agradaria conèixer quant paguen per l'ús de la seva música plataformes com YouTube, "però resulta que l'acord amb SGAE és confidencial i els autors no tenim dret a conèixer aquestes dades".
Com sòcia, LeGardon ha cobrat drets d'autor, però desconeix si li ha estat abonat tot el que li correspondria per aquest concepte o no. "Aquest és un dels conflictes -apunta-, la manca de transparència i el complicat d'entendre com s'efectuen tant la recaptació com els repartiments".
Com a exemple, assenyala que ella mai ha rebut res per drets d'autor provinents de YouTube -no royalties per vendes o streams, que s'ingressen a través dels agregadors digitals-, sent SGAE l'única via que té per cobrar-los.
Malgrat les seves discrepàncies, LeGardon prefereix "lluitar per un canvi des de dins" i seguir exercint el seu dret al vot en una entitat molt poc oberta a la participació democràtica: només el 18% dels seus associats gaudeix d'aquest dret. I un percentatge molt menor l'exerceix en les assemblees.
EL PENDENT I LA RODA
L'advocat David Bravo coincideix amb ella i afegeix al seu enumeració "un sistema de vot que només permet que els que més guanyen puguin elegir els seus representants i oferir-se com a tals per ser votats, mantenir una postura conservadora amb qualsevol idea que contradigui la seva visió clàssica de la propietat intel·lectual, no permetre en el seu repertori la gestió d'obres copyleft, i l'existència d'una enorme bossa de diners recaptats sense socis identificats als que repartir ".
Això últim, l'anomenat pendent d'identificar, és un dels assumptes més controvertits de la gestió de l'entitat. La SGAE acumula importants quantitats de diners recaptats que no pot repartir perquè no coneix als seus legítims propietaris -errors en la identificació de l'obra, per exemple-, o perquè són autors no associats. Si en cinc anys no s'han esmenat aquestes deficiències o segueixen sense ser socis, el pendent prescriu.
La destinació d'aquestes quantitats, que els autors ja no poden reclamar i que, per exemple, el 2015 va ascendir a 17,5 milions d'euros, és múltiple. Durant els últims anys de govern de Teddy, es va emprar principalment en la Xarxa Artèria, un projecte immobiliari que va suposar la compra per la SGAE de diversos teatres i edificis per un valor superior als 250 milions d'euros. D'un d'ells, la Torre Berklee en el Complex Cultural ARTèria València, no va arribar a col·locar-se la primera pedra. Rafa Tena, compositor i soci de la SGAE, és un dels demandants en un dels judicis pendents que té l'entitat, en aquest cas pel repartiment extraordinari d'aquestes quantitats sense identificar que durant algun temps es va realitzar entre determinats socis.
L'altre gran escàndol que ha sacsejat els fonaments de la SGAE en els últims mesos ha estat l'anomenada Roda. El 20 de juny, agents de la Policia Nacional van detenir 18 persones al Palau de Longoria, acusades de pertinença a organització criminal. El jutge Ismael Moreno xifra en 100 milions d'euros el frau que hauria comès aquesta trama que esquitxa treballadors de la SGAE ia diverses cadenes de televisió.
L'operativa de la Roda, en essència, consisteix en el registre en SGAE, com si fossin obres noves, de temes musicals de caràcter simfònic, lleugerament modificats. La seva emissió televisiva durant l'horari de matinada genera quantiosos drets d'autor malgrat la seva nul·la audiència. Les 'noves' cançons es registraven a nom de persones de l'entorn dels membres de la SGAE i de les televisions implicades en la trama.
SGAE CONTRA TOTS, TOTS CONTRA EL CÀNON
Per a ell, els tres grans errors de la SGAE han estat no haver sembrat aliances amb els mitjans de comunicació que endolcir la imatge de l'entitat; dedicar-se a la repressió per via policial i judicial; i entrar en el negoci immobiliari amb l'esmentada compra d'edificis. Farré va iniciar el seu treball a la SGAE el 2002 com a director de l'Oficina de Defensa de la Propietat intel·lectual, i va ser responsable de la duríssima campanya publicitària i penal llançada contra l'anomenada "pirateria". Que la detenció de persones per copiar discs obrís el telenotícies o que cantants multimilionaris festejasen públicament l'ingrés a la presó de manters van ser alguns èxits de la campanya, que ha situat a la SGAE a l'agenda dels mitjans de comunicació.
Potser el conflicte més rellevant va ser el que la SGAE va mantenir amb Traxtore, un petit negoci d'informàtica, que, després d'un llarg litigi judicial, acabaria amb la modificació de l'anomenat cànon, la compensació recaptada per les entitats de gestió de drets per la suposada pèrdua ocasionada per la còpia privada.
Traxtore va arribar fins a la justícia europea, que el 2010 va determinar que el cànon s'aplicava de manera indiscriminada a Espanya i que contravenia la normativa europea en matèria de drets d'autor. El cànon digital va ser un dels cavalls de batalla més durs de la SGAE, ja que li suposava una importantíssima via d'ingressos, i va suscitar una oposició aferrissada: la campanya 'Tots contra el cànon' va lliurar el 2008 al Govern més de dos milions de signatures per la seva derogació.
Finalment, al novembre de 2016 el Tribunal Suprem va declarar il·legal el cànon, seguint la directriu del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. No obstant això, el Govern va aprovar el 4 de juliol el decret llei que regula la compensació equitativa per còpia privada, que sens dubte suposa el retorn al model del cànon, amb una tarifa sobre telèfons mòbils, discs durs, ordinadors i qualsevol suport per al emmagatzematge de dades digitals.
BROTS D'ESPERANÇA
Ella recorda que, per la Llei de Propietat Intel·lectual, corresponen al Ministeri de Cultura les funcions d'inspecció, vigilància i control, inclòs l'exercici de la potestat sancionadora, sobre aquestes entitats. Bravo, per la seva banda, puntualitza que perquè l'Estat realitzi aquesta fiscalització és "necessari que abans el poder legislatiu li ampliï les seves facultats perquè ho faci, el que sembla que de moment no desperta molt interès en el Congrés".
De cara al futur, la cantant es mostra esperançada i celebra la creació de l'Euskal Kulturgileen Kidegoa (Ekki), l'agència basca de la propietat intel·lectual, en el que suposa una bretxa en el monopoli instaurat per la SGAE i una possibilitat de gestió de els drets d'autor amb altres fonaments.
El 21 d'octubre de 2014 se va publicar en el Butlletí Oficial del País Basc la resolució que autoritza a Ekki a actuar com a entitat de gestió de drets. "La nostra obsessió -explica a El Salt Igor Estankona, el seu secretari-és construir l'entitat de gestió que desitjaríem per a nosaltres mateixos, ja que els qui vam fundar Ekki som autores i autors, no professionals de la suplantació".
En aquesta entitat, assegura, plantegen el cobrament per ús efectiu, i tota persona o entitat sòcia té un únic vot en la seva assemblea general.
"Són les i els titulars de drets que ens diuen què cobrar, quan cobrar, on cobrar i fins i tot estableixen si volen cobrar o prefereixen la via lliure de drets", afirma Estankona, que afegeix que "gestió de drets d'autor és el que toca començar ara. És més important que mai que les que creen cultura siguin les que gestionin, amb la gran responsabilitat que això comporta, els seus fruits socials ".
Font: http://www.elsaltodiario.com/instituciones-culturales/sgae-ultimos-dias-de-un-imperio
No hay comentarios:
Publicar un comentario
No se admiten comentarios con datos personales como teléfonos, direcciones o publicidad encubierta