EL NOMBRAMIENTO DEL NUEVO HEREDERO DE ARABIA SAUDITA ¿ABRE EL CAMINO A UN FUTURA GUERRA CON IRÁN?

El rey Salmán de Arabia Saudita ha nombrado como príncipe heredero a su hijo Mohamed ben Salmán, en sustitución de Mohamed ben Nayef, que hasta ahora era quien debía sucederle al frente del reino.

Y esta decisión, aunque previsible, tiene mucho más significado del que pueda parecer a primera vista.

Tal y como indica el canal RT, la decisión del monarca saudita marca un cambio fundamental en el sistema de sucesión en el país, donde hasta el momento el trono se heredaba de un hermano a otro, y no de padre a hijo, como en la mayoría de las monarquías.

Aparte de ser nombrado príncipe heredero, Mohamed ben Salmán, de 31 años, ejerce como ministro de Defensa saudita y también ha sido designado como vice primer ministro.

Dos de sus ‘proyectos’ principales son la campaña militar de Arabia Saudita en Yemen y el proyecto de reforma económica del reino, que tiene por objetivo poner fin a la ‘adicción’ del país al petróleo y transformarlo en una potencia global de inversión.

Ha adoptado una línea dura contra Irán, descartando cualquier diálogo.

También desempeñó un papel clave en la decisión de aislar a Сatar, en parte debido a sus lazos con Irán.

Difiere de otros líderes sauditas por haber estudiado en el reino y ser muy popular entre sus compatriotas más jóvenes, según CNBC.

En marzo, Ben Salmán se reunió con el presidente de EE.UU., Donald Trump, en la Casa Blanca con el fin de reforzar los lazos bilaterales.

En el panorama regional, algunos expertos predicen una línea de política exterior más dura de Riad. Arabia Saudita “ha intentado afirmar su autoridad sobre una serie de eventos regionales”, y al consolidar la cuestión de la sucesión, “la región está avisada de que esta línea se mantendrá a largo plazo”, explicó a Bloomberg Rodger Shanahan, investigador del Instituto Lowy de Política Internacional en Sídney. El experto recuerda que el príncipe heredero “ha sido un promotor muy notorio de una sólida presencia saudita en la región”.

En la web israelí DEBKAfile lo ven como el resultado de un proceso global y regional iniciado por Donald Trump poco después de su llegada a la Casa Blanca en enero. Con su nombramiento como gobernante de facto del reino petrolero, el hijo del rey saudita está listo para ocupar el lugar que le ha sido asignado en la nueva alianza entre Estados Unidos-árabe-Israelí que tratará de dominar todos los asuntos de Oriente Medio.

Israel será aceptado por primera vez en una alineación regional junto a las naciones árabes sunitas más fuertes que comparten objetivos similares, especialmente el objetivo de detener a Irán.

Tal y como indica la web Geopolitics Alert, Arabia Saudita e Israel están en conversaciones clandestinas para establecer relaciones económicas oficiales por primera vez desde el nacimiento del Estado Israelí hace 69 años.

El Times, citando a fuentes anónimas árabes y estadounidenses, dijo en un informe el sábado que la formación de conexiones económicas entre ambos países sería gradual y podría comenzar permitiendo a las empresas israelíes abrir tiendas en el reino árabe, así como permitir a aerolíneas israelíes sobrevolar el espacio aéreo saudita.

Esto reforzaría la alianza entre los dos enemigos más implacables de Irán y cambiaría la dinámica de los muchos conflictos que desestabilizan Oriente Medio.

El viaje de Trump a Riyadh ya Jerusalén a principios de mayo sentó la piedra angular para el nuevo bloque árabe suní-estadounidense contra el grupo chií de Irán y también cementó la cooptación de Israel.

El presidente de Estados Unidos, Trump, asume el papel principal junto con el príncipe Mohammed bin Salman de Arabia Saudita, el jeque Mohammad bin Zayed Al Nahyan de los Emiratos Árabes Unidos, otro príncipe heredero, el presidente egipcio Abdul-Fatteh El-Sisi y el primer ministro israelí Binyamin Netanyahu.

En una conferencia el martes 20 de junio, el jefe de Estado Mayor de Israel, el teniente general Gady Eisenkott, habló de las relaciones encubiertas entre las Fuerzas de Defensa Israelíes y ciertas naciones árabes, que él no especificó. Estas relaciones encubiertas abarcan el campo político, económico, financiero, de inteligencia y militar.

Los acontecimientos recientes en la región ya señalan al presidente Trump actuando sobre asuntos importantes, como la confrontación con Irán, la guerra contra el terrorismo, el conflicto sirio y la intervención de Estados Unidos en el conflicto de Yemen, siguiendo más los consejos de los dos príncipes árabes, que los consejos de su Secretario de Defensa James Mattis o del Secretario de Estado Rex Tillerson.

Esto fue sorprendentemente demostrado cuando Trump pasó por alto la recomendación de Tillerson de aplicar la diplomacia para resolver la disputa que llevó a cuatro naciones árabes a boicotear a Catar, con los saudíes a la cabeza; lejos de inclinarse por la vía diplomática, Trump exigió una acción fuerte para detener a Catar. Por lo tanto, optó por la agresiva posición saudí y de los Emiratos Árabes Unidos contra el gobernante de Catar, el jeque Tamim bin Hamad Al Thani.

Estos acontecimientos influyen fuertemente en las relaciones entre Estados Unidos y Rusia.

Los dos príncipes mantienen lazos activos con el presidente Vladimir Putin.

Podrían, por supuesto, actuar como intermediarios para suavizar las relaciones entre la Casa Blanca y el Kremlin. Pero, por otro lado, su influencia podría ser contraproducente y estimular a Trump a comprometer a los rusos en una confrontación limitada en Siria.

Es difícil ver a Washington y Moscú llegar a un acuerdo en Siria en este momento cuando el primero está estrechamente relacionado con Arabia Saudita y los Emiratos Árabes Unidos y Moscú mantiene su lealtad a Teherán.

La evolución de los vínculos entre Estados Unidos, Arabia Saudita, Emiratos Árabes Unidos, Egipto e Israel es la fuente del optimismo del Presidente Trump acerca de las perspectivas de conseguir un acuerdo de paz entre israelíes y palestinos.

Los primeros pasos hacia este objetivo están en marcha e incluirían acciones simbólicas tan importantes, como abrir los cielos árabes al paso de los vuelos comerciales israelíes o enlaces telefónicos directos.

No se espera que esto suceda de la noche a la mañana, sino más bien a lo largo de unos años.

Los más críticos creen que nombrar como heredero a Mohammed bin Salman ha sido un error, al ser demasiado joven, descarado e impaciente para gobernar el reino.

Su decisión de enredar a Arabia Saudita en la brutal guerra de Yemen, que muchos creen que no puede ganar, se mantiene como una prueba de su carácter imprudente.

Sea como sea, este es un primer paso para que caigan muchas caretas en Oriente Medio: las de la larga colaboración encubierta entre los reinos árabes sunnitas del golfo Pérsico e Israel, que durante años se presentaron falsamente ante el mundo como opositores, mientras colaboraban en realidad en segundo plano.

---

Fuentes:
https://actualidad.rt.com/actualidad/242035-salman-principe-heredero-saudita-consecuencias

Saudi Arabia, Israel to Establish Economic Relations for First Time: The Times

http://www.debka.com/article/26108/Naming-Bin-Salman-Saudi-heir-impacts-US-Israel

L'inviable sistema de pensions espanyol

L'economista Ivan Aguilar analitza com la demografia i l'evolució del mercat de treball estan enfonsant de forma inevitable la viabilitat de les prestacions per als jubilats.

 

Ivan Aguilar Economista22.06.2017 13:30 h.

La preocupació per l'estat del sistema de pensions no para d'augmentar any rere any. L’últim que hem sabut és que la seva guardiola ja no té diners ni per pagar l’extra de juliol. En aquest sentit, el més habitual és veure als mitjans de comunicació que els culpables en són els salaris baixos salaris i la precarietat laboral. El deteriorament del fons de pensions sembla no tenir fre i el passat any 2016 s'ha reduït en 18.100 milions d'euros:

 65.000

60.00055.00050.00045.00040.00035.00030.00025.00020.00015.00010.0005.0000Milions d'euros

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

Fons de Reserva de la Seguretat Social Font: Seguretat Social

Create column charts

L'any 2011 el fons va assolir el seu volum màxim amb 66.815 milions d'euros, mentre que el tancament de 2016 ha deixat un saldo de 15.020 milions. És a dir, 3.000 milions d’euros menys que el dèficit de la seguretat social del 2016.

El funcionament del fons de reserva és bastant simple. Els ingressos provenen majoritàriament de tres fonts: les cotitzacions socials de les empreses, les dels treballadors i les dels aturats que cobren prestació. Amb aquesta recaptació es paguen les pensions i el cost ordinari de la Seguretat Social. Si hi ha superàvit, com va passar fins al 2011, aquest es trasllada al fons de reserva. Alhora, els diners del fons de reserva s'inverteixen en deute públic. Per tant, els interessos d'aquestes inversions s'afegeixen al fons via pressupost. Entre el 2000 i el 2016 el Fons de Reserva ha ingressat 28.000 milions d'euros en concepte d'interessos provinents del mercat secundari de deute públic espanyol. 

Un repàs a la comptabilitat nacional de la Seguretat Social serveix per comprovar quan van començar els dèficits intensius:

El 2008 van començar a reduir-se els superàvits de la seguretat social i el 2010 és el primer any de dèficit. Els ingressos per deute públic, però, van permetre augmentar el fons aquell any i no seria fins al següent -2011- que el fons començaria la reducció del seu volum. El més rellevant de la gràfica és veure com els ingressos encara cauen tot i que a una velocitat més lenta del que augmenten les despeses, que estan en màxims històrics. Ara bé, a què es deu aquesta reducció dels ingressos? És cert que és a causa dels salaris baixos i la precarietat laboral? La següent gràfica aporta respostes molt clares:

 0

10.00020.00030.00040.00050.00060.00070.00080.00090.000100.00020162013201020072004200119981995Milions d'euros

Aportacions empreses

Aportacions treballadors

Aportacions públiques

Altres

Composició ingressos seguretat social Font: IGAE

Create line charts

Caiguda de les aportacions

Les aportacions de les empreses al sistema van ser de 94.700 milions d’euros l’any 2008. Aquesta quantitat va anar baixant fins als 81.400 milions del 2013. Des d'aleshores, no fa més que augmentar i va tancar el 2016 amb una aportació de 90.000 milions d’euros, el 62,5% dels ingressos totals.

Les aportacions dels treballadors són petites i són poc sensibles al cicle. Per exemple, l'any 2009 van arribar al màxim aportant 38.000 milions d’euros; i des d'allà van caure fins als 34.700 milions el 2015. Per tant, el que explica el gran augment del dèficit públic des de l'any 2009 és la caiguda de l’ocupació del sector privat.

Quan les aportacions empresarials comencen a caure l'Estat comença a pagar prestacions d'atur i es produeix un efecte substitució dins la Seguretat Social: aquells diners que posaven empreses els posa l'Estat. A mesura que el nombre d'aturats sense prestació comença a augmentar i cau la taxa d'atur, les aportacions estatals cauen més ràpid del que augmenten les de les empreses. Si, a més, afegim que les despeses augmenten cada any, és fàcil comprovar que l'estabilitat del sistema està compromès: hi ha massa pensionistes i, en general, les pensions són massa elevades. Espanya té una cunya fiscal (la proporció de la renda que es dedica al pagament d'impostos) del 40%, la més elevada de la OCDE, així que apujar impostos no és possible. 

“Hi ha massa pensionistes i, en general, les pensions són massa elevades”

Les variables del sistema

La teoria sobre sistemes de pensions és nombrosa i, a més, no és especialment complexa. Els sistemes de pensions de repartiment, com és l'espanyol, depenen bàsicament de tres variables:

1. La demografia. Quant més gran és el pes dels jubilats sobre el total, més augmenten les despeses en relació als ingressos. 
2. El mercat de treball. Quant menor sigui la taxa d'ocupació, menys ingressos i, per tant, menor sostenibilitat del sistema. 
3. Eficiència de la pensió mitjana envers la productivitat de tota l'economia. És el que anomenem taxa de substitució de les pensions i analitza la relació entre pensió mitjana i salari mitjà. Quant més elevada sigui aquesta relació menys sostenible és el sistema. 

L'evolució del quadre demogràfic espanyol no és el millor per a la sostenibilitat de les pensions. Com mostra la figura següent, la proporció de persones en edat de jubilar-se no para d'augmentar. Durant la dècada dels 2000 aquesta proporció era estable en el 15%, però des del 2011 no para d'augmentar i a finals de 2016 ja era del 17,9%.

“L'evolució del quadre demogràfic espanyol no és el millor per a la sostenibilitat de les pensions”

És això el que explica que la despesa en pensions estigui en màxims històrics. La pitjor notícia pel sistema de pensions és que les projeccions de l'INE diuen que estem a mig camí, ja que aquesta proporció augmentarà sis punts més l'any 2030 fins al 23%. Per tant, els ingressos no augmentaran gaire però les despeses poden seguir-ho fent. 

Veiem en la mateixa gràfica que la mida del mercat de treball es redueix constantment. El 2009 la proporció de la població en edat de treballar era del 69%, però actualment és del 66%. Una tendència que limita molt la recuperació dels ingressos, amb l’afegit que les projeccions auguren una caiguda addicional de tres punts el 2030 fins el 63%.

La demografia i el mercat de treball van lligats també a l'esperança de vida. Les pensions es comencen a pagar als 65 anys, però si l’augment del temps mitjà que viuen les persones és important, pot posar en risc la viabilitat del sistema ja que més esperança de vida és més despesa. 

 0

8182838485868788899020042005200620072008200920102011201220132014

Esperança de vida

Esperança de vida de la població. Espanya 04-14 Font: OCDE & Eurostat

Create line charts

Espanya té una de les esperances de vida més altes del món. És per aquest motiu que el 2016 es va introduir el factor de sostenibilitat per al càlcul de la pensió. Per tant, si l'esperança de vida segueix augmentant això farà caure l’import de la pensió percebuda i viceversa. 

“Si l'esperança de vida segueix augmentant això farà caure l’import de la pensió percebuda i viceversa”

La relació entre pensions i salaris a Espanya no ha estat positiva. Les pensions han augmentat molt per sobre del salari brut anual, que s'ha mantingut estable a causa de les pujades d'impostos generalitzades després de la Gran Recessió:0

8182838485868788899020042005200620072008200920102011201220132014

Esperança de vida

Esperança de vida de la població. Espanya 04-14 Font: OCDE & Eurostat

 90

951001051101151201252009201020112012201320142015

Jubilació mitjana

Salari brut mitjà

Salaris i Pensions. Espanya 2008-2015.

Font: Enquesta estructura salarial & Seguretat Social

Create line charts

Aquesta gràfica explica per si sola perquè el 2015 es va aprovar retardar l'edat de jubilació dels 65 als 67 anys. El cert és que el conjunt de mesures que fins ara s'han pres són necessàries però no semblen suficients per assegurar la viabilitat del sistema. Aquest 2017 la reserva es quedarà sense fons per finançar el sistema, tal i com el Govern central ha notificat a la UE.

Mesures urgents que no vindran

Així doncs, calen mesures extres urgents. El motiu és que el deute públic és molt elevat. Si no estabilitzem el sistema caldrà finançar les pensions via pressupost general de l'Estat i això és quelcom que cal evitar com sigui. El motiu? De fer-ho així caldrà retallar altres serveis bàsics com sanitat, educació o protecció social. Les pensions han d'evolucionar de forma similar als salaris i aquest és el repte que té per endavant la Seguretat Social.

Malgrat tot, sóc molt pessimista. Mirin el Congreso i veuran que els dos principals partits tenen un percentatge molt elevat de vot pensionista, així que no tenen cap incentiu per fer el que cal fer. Vénen temps dolents per a l'estat del benestar espanyol.