https://misteri1963.blogspot.com.esgoogle.com, pub-5827770858464401, DIRECT, f08c47fec0942fa0https://misteri1963.blogspot.com.argoogle.com, pub-5827770858464401, DIRECT, f08c47fec0942fa0https://misteri1963.blogspot.com.cogoogle.com, pub-5827770858464401, DIRECT, f08c47fec0942fa0https://misteri1963.blogspot.com.brgoogle.com, pub-5827770858464401, DIRECT, f08c47fec0942fa0 google.com, pub-5827770858464401, DIRECT, f08c47fec0942fa0 Misteri1963 : 12/22/15

Translate

martes, 22 de diciembre de 2015

L'Estat pendent del que pugui passar a l'assemblea de la CUP

Com pot afectar al panorama post lectoral un possible acord a Catalunya? I a l’independentisme els possibles escenaris a l’Estat?

Les eleccions de diumenge deixen un panorama incert a la política espanyola, que en qualsevol cas afectarà a Catalunya. De fet, els dos escenaris estan lligats, i l’Estat també estarà pendent del que pugui passar a l’assemblea de la CUP el dia 27. Repassem quines són les combinacions més realistes que ens podem trobar durant els primers passos de l’any vinent, de més a menys probable segons les previsions del directe!cat.

1. Acord a Catalunya i govern espanyol PPSOE: xoc de trens màxim amb més unitat catalana que mai

Junts pel Sí i la CUP porten setmanes negociant un full de ruta pels propers mesos i un pla de xoc. Hi ha bona sintonia en molts temes, així que és realista pensar que l’assemblea anticapitalista aprovi l’oferta de JxSí, tot i que no els agradi la proposta de president, veient que ara és Espanya qui ha posat l’àncora. En aquest cas, el desgovern aparent espanyol s’anirà esvaint. La pressió de tots els diaris, opinadors i partits espanyolistes diversos es girarà encara més que ara al PSOE, a qui se li demanarà un ‘pacto por España’.

Poden passar setmanes, però al final el soroll pot arribar a convèncer fins i tot els militants socialistes que aquesta és la millor sortida. Si és així, el xoc de trens Catalunya-Espanya es produirà en estat superlatiu, però l’independentisme català estarà més unit que mai, imprescindible per la victòria final sobiranista.

2. Eleccions a Catalunya i govern PPSOE: opció per eixamplar l’independentisme però risc de perdre-ho tot

Tot i l’aparent sintonia en les reunions Junts pel Sí – CUP, hi ha una ‘pedra a la sabata’ pels antisistema, Artur Mas. Això els podria portar a votar en contra de l’acord i enviar el país a unes noves eleccions el proper març. Mentrestant, potser PP i PSOE es posen d’acord amb alguna fórmula de govern estable ‘por España’ que no deixi tan malament els socialistes –un president del govern de consens?-, cosa que deixaria en fora de joc la proposta de referèndum de Pablo Iglesias. Si el nou govern espanyol es concretés abans de març, el discurs de Catalunya Sí que es Pot seria un contrasentit i potser hi hauria un gir cap a l’independentisme.

Seria un escenari molt complicat perquè un trencament Junts pel Sí – CUP debilitaria l’independentisme. A més, la continuïtat de la coalició encapçalada per Raül Romeva no estaria garantida, i Esquerra voldria caminar sola. Es posaria en joc la majoria per l’Estat propi ja aconseguida, però al mateix temps, potser es podria aconseguir el 50% de vots per una Catalunya independent veient que Espanya no es pot canviar.

3. Acord a Catalunya i eleccions espanyoles: l’opció somiada

Assumim un acord Junts pel Sí – CUP. Tot i que aquest escenari farà avançar la independència, podria ser que els tacticismes polítics que tant mal han fet al sobiranistes també afectessin a Espanya i els partits estatals no s’entenguessin. Això portaria a noves eleccions i a govern en funcions espanyol ben bé fins el juny de 2016. Potser a aquelles alçades la desconnexió ja serà irreversible.

4. Eleccions tant a Catalunya com a Espanya: fi del procés

Si Catalunya s’embarranca i va a noves eleccions mentre que PP i PSOE no són capaços de pactar a Espanya i també van a nous comicis, les opcions de créixer pel bloc Podemos són moltes. No obstant, les urnes es posarien primer a Catalunya i Catalunya Sí que es Pot –o En Comú Podem, el nom que triïn- no canviaria de discurs perquè encara no estaria clar que Espanya pacta un govern anti-referèndum. En aquest cas, els podemites es podrien menjar els partits del procés, que estarien desgastats, i més si Ada Colau s’hi impliqués. Els partits que conformen Junts pel Sí + CUP potser no arribarien ni a 68 escons.


5. Eleccions a Catalunya i acord PSOE – Podemos: la independència salta pels aires

Tornem a elucubrar ara que la CUP decideix vetar a Mas i el procés s’encalla. Noves eleccions al març, però mentrestant, PSOE i Podemos troben la manera d’arribar a un acord amb la promesa d’un referèndum vinculant -amb suport extern d'algun partit sobiranista- o alguna fórmula rebaixada –amb abstenció de Ciudadanos per evitar implicar independentistes al pacte. En aquest molt improbable escenari, en la campanya de les noves eleccions catalanes Catalunya Sí que es Pot –o el nom que es triés- podria fer molt forat, i més si Colau s’hi implica. El discurs seria clar: el canvi a Espanya ja és una realitat, ara necessitem Catalunya.

Bona part de l’electorat compraria aquest discurs, Junts pel Sí –que potser aniria per separat- i la CUP potser no sumarien, però el problema seria el mateix que en supòsit anterior: ni el Senat ni el TC acabaran deixant fer un plebiscit. El PSOE ja va deixar Catalunya fer un nou Estatut, i va passar la feina bruta de carregar-se'l als populars i als dotze jutges d'un jutjat ben qüestionat. 

6. Acord a Catalunya i acord PSOE – Podemos: la trampa del referèndum que podria alentir-ho tot

Imaginem que Junts pel Sí i la CUP van de la maneta per desplegar un full de ruta. Pel camí, però, es troben un llop vestit de xai: un improbable govern espanyol en forma de PSOE – Podemos –amb el suport d’algun partit sobiranista- que han pactat fer un referèndum vinculant a Catalunya. Això crearia un gran debat a Catalunya i potser el procés s’alentiria o canviaria de direcció per acceptar el plebiscit. De fet, una votació a l’escocesa és l’òptima per una independència amb reconeixement exterior, però hi ha dues trampes: i si s’imposa que el referèndum tingui tres opcions? És més, i si quan tot estigui aprovat algú s’adona que el Senat té majoria del PP o bé que el Tribunal Constitucional mai permetrà una votació que posi en risc les fronteres espanyoles? És de pensar que ni ERC ni Democràcia i Llibertat no cauran en la trampa, així que sense ells, aritmèticament l'opció passa a ser impossible. No suma, excepte si hi hagués una fórmula que també integrés a Ciudadanos. 

Font: ElDirecte.cat

Cafeé per a tothom? NO gracies

En el PSOE s’està formant un poderós corrent d’opinió que intenta dissuadir el seu secretari general i candidat a la Moncloa, Pedro Sánchez, que intenti encapçalar una alternativa d’esquerres al PP si fracassa l’intent de Mariano Rajoy de formar govern. Un dia després que l’executiva federal socialista acordés no donar suport a Rajoy –el que avui han ratificat dirigents com la número dos per Madrid, Meritxell Batet– la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, ha reiterat que els ciutadans han “col·locat” el PSOE en l’oposició després de les eleccions generals del 20 de desembre, per la qual cosa ha instat el seu partit a evitar l'”aventurisme polític” i l'”oportunisme”.
De les paraules de Díaz es pot desprendre que el PSOE hauria de facilitar la governabilitat al PP –la qual cosa, almenys, requeriria la seva abstenció en la investidura de Rajoy o d’un candidat o candidata alternativa del PP. Així, la dirigent socialista va assenyalar: “Per recuperar la credibilitat, no se’ns pot veure com un partit que estigui d’aventures, no se’ns pot veure com un partit d’oportunisme”. Díaz va expressar aquesta posició durant la seva intervenció en la reunió del grup parlamentari socialista abans de la celebració de l’últim ple de l’any de la Cambra andalusa.
Díaz, que mai no ha renunciat al lideratge del partit, va assenyalar així mateix, davant de la baixada del PSOE en el 20D dels 110 a 90 escons, que “a mitjà termini”, el PSOE és la “garantia de l’estabilitat” i, per “recuperar la confiança”, ha de ser “reconeixible” i, alhora, canviar “coses” sense “entrar en cap moment en l’autocomplaença”. Per això, entén que cal “analitzar amb fredor” el succeït diumenge, en al·lusió a la derrota de Sánchez.

Referèndum a Catalunya

Alhora, la també secretària general del PSOE andalús s’ha mostrat molt crítica amb l’actitud de “prepotència” de Podemos i del seu líder, Pablo Iglesias, per haver posat sobre la taula l’exigència de la convocatòria d’un “referèndum d’autodeterminació” a Catalunya, i ha advertit que els socialistes “no hi estan disposats”.
“Ell (Pablo Iglesias) ha preferit renunciar a la defensa de la unitat d’Espanya, a la defensa de la convivència i la igualtat de tots els espanyols a canvi d’un grapat de vots en el Congrés”, ha etzibat, amb referència als grups nacionalistes.
Díaz ha retret a Iglesias que consideri que “ja no hi ha cafè per a tothom, només per a (Ada) Colau, a canvi d’esgarrapar un grapat de vots més”, després del qual ha subratllat que aquest és el “peatge” que “voluntàriament, ell ha decidit pagar”.
Podem ha fixat com a condició per a qualsevol acord de governabilitat la convocatòria d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, com demanen els seus socis d’En Comú Podem, la plataforma impulsada per Colau que va guanyar a Catalunya les eleccions del 20D.

Noves eleccions al maig de 2016?

Han estat aquestes unes eleccions fallides? Depèn de com es miri. Si es tractava d’expressar a les urnes l’estat d’ànim de la societat després de vuit anys d’empobriment econòmic, patiment social i descomposició política, aquesta votació ha resultat ser una teràpia immillorable. Però si l’objectiu era elegir un president i dotar Espanya d’un Govern i d’una majoria parlamentària que el sostingui, el menys que es pot dir és que Espanya ha fet un pas en fals.
El vot com a expressió del clima social o el vot com a decisió política operativa: aquesta dicotomia ha sobrevolat aquesta elecció des del primer moment. I en vista del resultat, és evident que la primera dimensió s’ha imposat sobre la segona. Aquí tothom ha decidit fer amb el seu vot el que li demanava el cos sense parar gaire atenció a les conseqüències sobre la governació del país. Podemos és qui millor ha interpretat aquesta disposició de l’electorat i ha muntat la seva reeixida campanya sobre un eficaç “voti el que sent” mentre que altres líders s’enredaven en enrevessades apel·lacions al vot tàctic.
El cert és que han passat 48 hores i ens disposem a celebrar el Nadal i Cap d’Any sense tenir ni punyetera idea de qui serà el pròxim president del govern espanyol i amb qui o qui governarà. I és de témer que passin 48 dies i seguim igual. L’embús polític que es viu a Catalunya des del 27S pot reproduir-se a Espanya. La fragmentació dels parlaments combina malament amb la rigidesa de les posicions polítiques i l’al·lèrgia que aquí patim a les coalicions de govern que són el pa de cada dia en les democràcies europees.
L’embús polític que es viu a Catalunya des del 27S pot reproduir-se a Espanya
La gestió de les expectatives és essencial en la competició democràtica, i la vivència d’aquest resultat electoral ha estat molt més induïda per les expectatives que s’havien creat que pel seu valor objectiu.
Fa tres mesos, qualsevol dirigent socialista hauria considerat que obtenir un 22% i perdre un milió i mig de vots i 20 escons respecte al desastrós resultat de Rubalcaba el 2011 seria una catàstrofe sense pal·liatius i suposaria la decapitació fulminant de Pedro Sánchez. Avui han rebut aquest resultat gairebé com un triomf, i el líder del PSOE se sent reforçat al seu lloc.
El PSOE té dos drames a mitjà termini: el primer és que ha perdut l’hegemonia de l’esquerra. 5,5 milions de vots per als socialistes i 6,1 milions per a la suma de Podemos i IU: l’espai de l’esquerra ha quedat dividit en un 47% per al Partit de Pablo Iglesias, “l’avi” i un 53% per a Pablo Iglesias “el cues” i els seus satèl·lits. Més enllà de les tortuositats de les aliances immediates, això és un canvi geològic al mapa polític espanyol.
I el segon mal de fons del PSOE és el seu naufragi en els grans conglomerats urbans. No es pot pretendre ser majoritari a Espanya si ets quart a Madrid, quart a Barcelona, quart a València, quart a Bilbao i tercer a Saragossa i A Coruña (i podem continuar).
També s’ha fragmentat la dreta, però menys: 67% per al PP i 33% per a Ciutadans.
El PP també té el seu particular drama. No es pot resistir gaire temps com a partit majoritari a còpia del suport dels pobles petits i de les persones majors de 65 anys. El partit de la dreta no només necessita urgentment una renovació de la seva cúpula dirigent i dels seus procediments de treball, sinó també de la seva pròpia base electoral. Ara li ha traspassat més de dos milions de vots a Ciutadans (la majoria, menors de 45 anys); però si segueix amb el seu actual ritme, en el futur seran molts més.
En realitat, tots aquests canvis es van manifestar ja en les eleccions municipals i autonòmiques de maig i en la resta d’autonòmiques que han tingut lloc al llarg del 2015. Si atenem els percentatges, el resultat d’aquestes generals s’assembla bastant al de l’agregació de totes les autonòmiques celebrades durant l’any. Va ser al maig quan es van establir les bases del nou mapa polític espanyol: fragmentació, majoria de l’esquerra sobre la dreta (un milió de vots més en les generals) i emergència de Podemos i C’s per deixar el PP i el PSOE reduïts al 50% dels vots.
PP i PSOE pràcticament han reproduït l’escenari que van tenir al maig
El 20D ha estat una prolongació d’aquest escenari. El PP i el PSOE pràcticament han reproduït el resultat que van obtenir al maig. No només en percentatges, sinó també en la distribució territorial del seu vot: on van estar forts llavors (per exemple, el PSOE a Andalusia i Extremadura) ho han tornat a estar ara i viceversa.
Què ha passat des d’aleshores? Bàsicament, tres coses:
1. Que el PP i el PSOE han assolit la part alta de les forquilles de vot que els donaven les enquestes pel fet que la crescuda de la participació no ha assolit ni de lluny el nivell que s’esperava.
2. Que Podemos ha penetrat com a ganivet en mantega en l’espai del nacionalisme radical. És probable que hagi rebut un bon cabal de vots de la CUP a Catalunya (a més de la formidable mobilització que li ha deixat Colau; al País Basc ha deixat EH-Bildu reduït a la meitat de la força electoral que va tenir fa quatre anys; i a Galícia ha fulminat el BNG i ha rebut el suport dels votants de Beiras).
Podem ha penetrat com a ganivet en mantega en l’espai del nacionalisme radical
No és estrany que en la mateixa nit electoral Pablo Iglesias es presentés com el campió de “l’Espanya plurinacional” i que la seva primera exigència pública per acordar amb el PSOE hagi estat el compromís d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Després d’aquestes eleccions, Podemos adquireix un nou perfil i es converteix de fet en una estranya coalició de populisme, socialdemocràcia kitsch i nacionalisme extraconstitucional.
Una mica més sobre Podemos: IU ha aconseguit, ella soleta, més de 900.000 vots amb el ridícul botí de dos escons. Imaginin el que hagués suposat en escons afegir tots aquests vots al paquet de Podemos i els seus aliats: avui seria Iglesias i no Sánchez l’indiscutible candidat de l’esquerra a una possible investidura. Que dolent és el sectarisme.
3. Que Ciutadans s’ha quedat sense gasolina en la recta final, perdent a força de toscos errors d’estratègia de campanya el “momentum” que al seu moment el va fer aparèixer, fins i tot com la possible gran sorpresa d’aquesta campanya. Amb el desinflament ha salvat un bon grapat d’escons que el PSOE tenia seriosament compromesos a les províncies estratègiques de les dues Castelles.
Com diuen els britànics, estem davant d’un Parlament “penjat”: aquell que és incapaç de produir un govern sostenible. No hi ha vots per a la investidura de Rajoy ni n’hi haurà per a la de Sánchez. Així, només veig dos escenaris versemblants: un govern d’àmplia base parlamentària amb un programa curt lligat a una reforma constitucional i una durada taxada; i si això no és possible, eleccions al maig del 2016. 
Informació; ElNacional.cat

El plá de Pablo Iglesias sobre el referendum

L’únic actor polític que sembla comprendre quin partit s’està jugant a Espanya, a banda dels serveis d’intel·ligència que assessoren el PP, és Pablo Iglesias. El líder de Podemos és conscient que l’Estat és la baula feble d’Europa, o el bordell en què sempre s’acaben dirimint les contradiccions del Vell Continent, per dir-ho amb una metàfora de Larra. Iglesias sap que el nou bipartidisme que fa trontollar la Unió Europea no és el que separa la dreta de l’esquerra, sinó el que enfronta els interessos dels poders locals amb els interessos dels poders globals.
És el que va dir Marine Le Pen després de perdre les eleccions franceses in extremis: el nou bipartidisme es juga entre el patriotisme i la mundialització. A França, l’Estat és fort i mira d’evitar el debat sobre la plurinacionalitat a través d’un ninot de palla postfeixista. A Espanya, Ciutadans ha fracassat perquè la memòria de la dictadura és massa viva i el seu liberalisme només podria funcionar en un país com Alemanya, que no tan sols té un passat totalitari, sinó que a més disposa d’una cultura constitucional creada i vigilada per les tropes nord-americanes.
A Espanya, Ciutadans ha fracassat perquè la memòria de la dictadura és massa viva
Si Iglesias ha convertit el referèndum en el talismà de la seva remuntada és perquè vol evitar que Espanya es trenqui, no pas perquè sigui especialment demòcrata. La reivindicació del referèndum està pensada per asfixiar l’independentisme amb la seva pròpia corda, arraconant-lo a poc a poc cap a posicions d’extrema esquerra i solucions poc democràtiques. Mentre ERC i CDC es dediquen a dir que el referèndum acordat és impossible, Iglesias va creant noves figures carismàtiques i teixint el seu discurs per assaltar el govern d’Espanya amb l’energia alliberada pel folklore independentista.
El resultat d’aquestes eleccions ha posat de manifest que els dos únics partits que hi ha a Espanya amb una idea d’Europa i una missió històrica són Podemos i el PP. El PSOE va servir per fer de policia bo mentre l’Estat tenia força i la globalització no pressionava les ciutats de la perifèria. El partit de Pedro Sánchez ha anat quedant fora de context a mesura que la integració europea s’ha fet efectiva. Les fronteres militars han canviat i ja no separen Estats, sinó civilitzacions. No veure que la força política del referèndum es basa en el paper que la democràcia juga en la identitat d’Europa és una tremenda miopia.
La reivindicació del referèndum i de l’Estat plurinacional que fa Iglesias està pensada per asfixiar l’independentisme amb la seva pròpia corda
Europa està debatent quin contingut dóna als seus valors. Per això ningú no pot dir encara si Angela Merkel es va equivocar obrint les portes als refugiats sirians, i si això perjudicarà la Unió o servirà per garantir-li un paper en el món que ve. Per això els americans poden nomenar personalitat de l’any la cancellera alemanya, igual que Madrid va nomenar Jordi Pujol espanyol de l’any fa tres dècades, poc després del cas de Banca Catalana. Avui Merkel intenta garantir la submissió d’Europa a la política dels Estats Units, igual que Pujol va garantir durant molts anys la submissió de la nació catalana a l’espanyola.
Si l’Ada Colau és el futur pujolet de Pablo Iglesias, els partits independentistes s’estan equivocant creient que Podemos toparà amb el mateix mur que Maragall. El PSOE està condemnat a convertir-se en una crossa del PP i la seva Europa de grans ciutats xineses liderades per Berlín, Madrid i París. Per això la prioritat de l’Estat passa per evitar que els socialistes hagin de votar o contribuir sols a la investidura de Rajoy. La prioritat, em diuen algunes fonts, és aconseguir que CDC i el PNB ajudin a la investidura, juntament amb Ciutadans. Així, s’alentiria el desgast del PSOE i l’Estat podria començar a treballar en una recomposició de l’espai de centredreta a Catalunya.
El PSOE està condemnat a convertir-se en una crossa del PP i la seva Europa de grans ciutats xineses liderades per Berlín, Madrid i París
Fa poc, un fill de Pujol deia que la policia havia proposat a la família d’acabar amb la persecució judicial a canvi que l’expresident col·laborés amb l’Estat. Curiosament aquesta confessió venia quan semblava que Pujol ja havia fet tot el mal possible a l’independentisme. La cirereta, doncs, seria arrossegar CDC a participar en la investidura de Rajoy. Per transcriure-ho literal: “A ver cómo se come esto el hijoputa de Mas”. Mentre CDC no elabori un discurs de centredreta urbà per a l’independentisme posarà en perill els seus votants. I mentre l’independentisme no entengui que l’únic antídot polític al referèndum acordat és el referèndum unilateral, caminarà com un somnàmbul cap a la derrota.

Las 10 empresas que controlan los alimentos del mundo.

btb-brands-wall_share 

La agricultura y la industria alimentaria generaron empleo para más de mil millones de personas el año pasado, o un tercio de la fuerza laboral mundial. Mientras que la industria es sustancial, un número relativamente pequeño de empresas ejercen una enorme cantidad de influencia.
En su informe de 2013, “Detrás de las marcas,” Oxfam Internacional se centró en 10 de las compañías de alimentos y bebidas más grandes e influyentes del mundo. Estas corporaciones son tan poderosas que sus políticas pueden tener un impacto importante en las dietas y las condiciones de trabajo de la gente de todo el mundo, así como en el medio ambiente. Basándose en el informe, estas son las 10 empresas que controlan los alimentos del mundo.
En una entrevista con 24/7 Wall St., Chris Jochnick, director del departamento del sector privado en Oxfam América, habló sobre el impacto que estas 10 empresas tienen en el mundo. “Si nos fijamos en el sistema masivo mundial de alimentos, es difícil voltear a varios lugares. Sólo un puñado de empresas puede dictar la elección de alimentos, condiciones de los proveedores y variedad de los consumidores “, dijo Jochnick.
Estas 10 empresas se encuentran entre las más grandes del mundo por una serie de medidas. Todos ellos tuvieron ingresos en las decenas de miles de millones de dólares en 2013. Cinco de estas empresas tienen por lo menos $50 mil millones en activos, mientras que cuatro tuvieron más de $6 mil millones en ganancias el año pasado. Además, estas 10 empresas emplean directamente a más de 1.5 millones de personas combinados – y tienen contratos con mucho más.
Nestlé es la mayor de estas 10 empresas. Convertido en dólares, Nestlé tuvo más de $100 mil millones en ventas y más de $11 mil millones en ganancias en 2013. La gigante suiza emplea por sí sola aproximadamente a 333,000 personas.
Muchas de estas empresas y sus marcas son muy bien conocidas. Una de las razones es que a menudo gastan enormes sumas de dinero en publicidad. Nueve de estas 10 empresas se encontraban entre las 100 compañías que más gastan en los medios de comunicación en todo el mundo en 2012. Coca-Cola, el sexto mayor anunciante del mundo, gastó más de $3 mil millones en 2012 en publicidad. El gasto promedio de Unilever, con $7.4 mil millones, fue el segundo más alto en todo el mundo.
Con tal escala, muchas de las políticas de estas compañías – incluyendo la publicidad, ingredientes alimentarios, el impacto ambiental y las prácticas de trabajo – tienen un impacto significativo en millones de vidas. A menudo, estas empresas se han mostrado renuentes a abordar cuestiones relacionadas con el impacto ambiental y la calidad de vida de los trabajadores en su cadena de suministro. Según Jochnick, muchas de estas empresas ” no están conscientes del impacto social y ambiental que están creando y facilitando.”
Sin embargo, no todas las empresas son reacias a abordar estos problemas. Ninguna de las 10 empresas fue mejor calificada por Oxfam que Nestlé, que es seguida de cerca por Unilever. Sin embargo, incluso estas empresas tenían problemas, de acuerdo con el informe de Oxfam de 2013. En 2011, Nestlé descubrió casos de niños que trabajan en la cadena de suministro de cacao, así como casos de trabajo forzoso. Un proveedor de aceite de palma para Unilever fue acusado de la deforestación ilegal y la apropiación de tierras de manera forzosa.
Un perfil público fuerte, así como la sensibilización de los consumidores, pueden llevar a estas empresas a abordar cuestiones de interés. “Una empresa que es buena y de confianza debe ser una empresa que sea consciente de, y tomar medidas para evitar problemas concernientes a los derechos humanos, o problemas sociales o ambientales de los que forma parte”, dijo Jochnick.
Algunas empresas han tomado medidas para convertirse en mejores ciudadanos corporativos. General Mills y Kellogg, que están entre las 10 empresas estudiadas por Oxfam, han puesto en marcha nuevas políticas para abordar cuestiones importantes como el cambio climático. Ambas compañías se han comprometido recientemente a divulgar y reducir las emisiones de gases de efecto invernadero en los próximos años.
Basado en el informe de 2013 de Oxfam International, “Behind the Brands: Food justice and the ‘Big 10’ food and beverage companies”, 24/7 Wall St. revisó las 10 empresas que controlan los alimentos del mundo. También hemos añadido información sobre los ingresos de cada empresa, el beneficio neto, los activos totales, y el número de empleados de su informe anual más reciente. Los datos de las divisas fueron convertidas basados en el tipo de cambio en la fecha final del período de reporte de cada compañía. La información sobre marcas de las empresas provienen de los sitios web corporativos y Oxfam. Los datos sobre los gastos de publicidad 2012 son del informe de Advertising Age, “Global Marketers 2013,” y son estimados. Las estimaciones de Mars Incorporated, que se mantienen de forma privada, son del informe de Forbes “America’s Largest Private Companies 2013.”


10) Associated British Foods plc

Associated British Foods plc




  • Ingresos: $21.1 mil millones
  • El gasto en publicidad: N / A
  • Ganancias: $837 millones
  • Empleados: 112,652
Associated British Foods es un fabricante de alimentos del Reino Unido que ha construido una presencia global en gran medida a través de adquisiciones. Associated British Foods opera fábricas de azúcar, vende ingredientes alimentarios a los clientes al por mayor y de la industria, y fabrica productos de consumo, tales como el aceite de maíz Mazola y té Twinings. Según Oxfam, la compañía recibió bajas calificaciones por sus prácticas en el uso del agua, al no llevar a cabo evaluaciones de impacto, y al mismo tiempo no adoptar prácticas sólidas en la gestión de su cadena de abastecimiento de agua.

9) The Coca-Cola Company

coca

  • Ingresos: $46.9 mil millones
  • El gasto en publicidad: $3 mil millones
  • Ganancias: $8.6 mil millones
  • Empleados: 130,600
Coca-Cola es una de las marcas más valiosas del mundo. En total, Coca-Cola y sus embotelladoras vendieron  28.2 mil millones de botellas de bebidas, de los cuales 47% fueron “marca registrada Coca-Cola.” En total, las ventas de The Coca-Cola Company fueron casi $47 mil millones en su último año fiscal. En general, los resultados de Coca-Cola Company no son malos debido a una serie de prácticas, incluyendo abordar la desigualdad de las mujeres que trabajan en la producción y apoyar el empoderamiento femenino para las trabajadoras en su cadena de suministro. La compañía también está bien clasificada por sus prácticas de manejo de tierras.

8) Groupe Danone S.A.

Danone Logo





  • Ingresos: $29.3 mil millones
  • El gasto en publicidad: $1.2 mil millones
  • Ganancias: $2 mil millones
  • Empleados: 104,642
La francesa Groupe Danone tiene una presencia verdaderamente global. Su mercado más grande, por las ventas, es Rusia, seguido de Francia, los EE.UU., China e Indonesia. Según la compañía, Danone es el mayor vendedor mundial de productos lácteos frescos, que representaron 11.8 millones de euros en ingresos, o más de la mitad de las ventas totales de la compañía en 2013. Danone es también uno de los mayores vendedores del mundo de productos de nutrición de la vida temprana y aguas embotelladas. Danone recibió altas puntuaciones de sus políticas en una serie de importantes cuestiones, incluida la transparencia y la gestión de los recursos hídricos. Sin embargo, la compañía también recibió bajas calificaciones en otras políticas, incluyendo su manejo de problemas de la tierra y la agricultura. Danone recibió la puntuación más baja de cualquier empresa de Oxfam por sus políticas con respecto a temas de la mujer en la producción agrícola.

7) General Mills, Inc.

General_Mills_2

  • Ingresos: $17.9 mil millones
  • El gasto en publicidad: $1.1 mil millones
  • Ganancias: $1.8 mil millones
  • Empleados: 43,000
General Mills es propietaria de una serie de marcas muy conocidas en Estados Unidos, incluyendo a Betty Crocker, Green Giant, y Pillsbury. Ninguna compañía recibió una calificación más baja de Oxfam por su enfoque global en cuestión a las principales políticas. General Mills tuvo las puntuaciones más bajas en la conciencia y las políticas en materia de cambio climático. Recientemente, sin embargo, General Mills anunció nuevas iniciativas destinadas a reducir las emisiones de gases de efecto invernadero en su cadena de suministro. Como parte del anuncio, General Mills también se comprometió a poner en práctica los objetivos de emisiones específicas, para revisar las prácticas de los proveedores, y así nombrar a sus mayores proveedores de aceite de palma y el azúcar con el fin de mejorar la transparencia.

6) Kellogg Company

Kellogs logo




  • Ingresos: $14.8 mil millones
  • El gasto en publicidad: $1.1 mil millones
  • Ganancias: $1.8 mil millones
  • Empleados: 30,277
Entre las principales empresas de alimentos, Kellogg es el más pequeño en cuanto a ingresos. Sin embargo, a partir de 2013, la compañía contaba con casi $15 mil millones en ventas, una cantidad similar en el total de activos, y más de 30,000 empleados. Kellogg también posee un gran número de marcas muy conocidas, incluyendo cereales Kellog’s, Keebler, y Pringles, que adquirió en 2012 por $2.7 mil millones. Según Kellogg, es la empresa líder de cereales del mundo y el segundo mayor fabricante de galletas. En total, Kellogg hace 1,600 alimentos diferentes, que se venden en más de 180 países diferentes. Kellogg recibió una de las calificaciones generales más bajas de Oxfam por sus prácticas. Sin embargo, en un reciente comunicado, Oxfam elogió Kellogg por su promesa de reducir las emisiones de efecto invernadero en su cadena de suministro.

5) Mars, Incorporated

mars-feature-logo
  • Ingresos: $33 mil millones
  • El gasto en publicidad: $ 2.2 mil millones
  • Utilidades: N / A
  • Empleados: 60,000
Mars es la única de las 10 compañías de alimentos más grandes del mundo que es de propiedad privada. Mars posee varias marcas de chocolate bien conocidas, tales como M & Ms, Milky Way, Snickers y Twix. Mars también es propietaria de una serie de marcas de alimentos como el arroz Uncle Ben, así como la goma de mascar y los dulces fabricante de Wrigley. Entre las 10 empresas mundiales más grandes de alimentos, Marte recibió las calificaciones más bajas en sus políticas para los problemas del agua y de la tierra. En ambos casos, Oxfam penalizo a la empresa por su falta de conocimiento en su impacto ambiental, así como por sus políticas de proveedores.

4) Mondelez International, Inc.

Mondelez Logo





  • Ingresos: $35.3 mil millones
  • El gasto en publicidad: $ 1.9 mil millones
  • Ganancias: $3.9 mil millones
  • Empleados: 107,000
En 2012, Kraft Foods se dividió en dos compañías, Kraft Foods Group y Mondelez. Mientras Kraft Foods Group tomó marcas norteamericanas de comestibles, Mondelez tomó sus aperitivos y marcas de dulces, que incluyen Cadbury, Nabisco, Oreo y Trident, entre muchas otros. La empresa tuvo más de $35 mil millones en ingresos y contaba con más de $72 mil millones en activos el año pasado. También empleó a 100,000 trabajadores en todo el mundo. Según Oxfam, Mondelez recibió bajas calificaciones por su transparencia, así como por su manejo de temas relacionados con el cambio climático y los trabajadores.

3) Nestle S.A.

nestle
  • Ingresos: $103.5 mil millones
  • El gasto en publicidad: $3 mil millones
  • Ganancias: $11.2 mil millones
  • Empleados: 333,000
Por muchas medidas, Nestlé es la mayor de las 10 empresas de alimentos, con más de 92 mil millones de francos suizos en ingresos el año pasado – el beneficio neto y las cifras totales de los activos eclipsan otras empresas de alimentos – y aproximadamente 333,000 empleados. Nestlé también es la empresa mejor calificada por Oxfam por su enfoque a las principales cuestiones en  sus políticas. Se recibieron las mejores calificaciones por abordar la transparencia, el uso del agua, y el cambio climático de una gran compañía de alimentos. En su informe de 2013, Oxfam destacó los esfuerzos de Nestlé para hacer frente a los abusos laborales que la empresa descubrió en su cadena de suministro de cacao en Costa de Marfil.

2) PepsiCo Inc.

Pepsico Logo



  • Ingresos: $66.4 mil millones
  • El gasto en publicidad: $2.5 mil millones
  • Ganancias: $6.7 mil millones
  • Empleados: 274,000
Además de ser dueña de las marcas de refrescos famosos como Pepsi, Mountain Dew y Gatorade, PepsiCo también controla las marcas de alimentos tales como Tostitos, Doritos y Quaker. PepsiCo también empleó casi un cuarto de millón de personas en todo el mundo a finales de 2013. Pepsi estaba entre los mayores anunciantes del mundo. Advertising Age estima que el gasto mundial en los medios por parte de PepsiCo fue de $2.5 mil millones en 2012. De acuerdo con tres grupos que miden el valor de marca Interbrand, BrandZ, y CoreBrand – Pepsi es una de las marcas más valiosas del mundo en cualquier industria. Mientras PepsiCo recibió una puntuación inferior en varias políticas que otras tres empresas examinadas por Oxfam, se ha desarrollado una reputación de empresa responsable en al menos una zona.  La CEO Indra Nooyi ha presionado por productos más saludables en su tiempo al frente de la compañía.

1) Unilever Group

542px-Unilever_logo_2004

  • Ingresos: $68.5 mil millones
  • El gasto en publicidad: $7.4 millones
  • Ganancias: $6.7 millones
  • Empleados: 174,381
Los productos de Unilever no solo se limitan a los alimentos y bebidas. El grupo con sede en Países Bajos y Reino Unido, también hace productos para el cuidado en casa y el asea personal. Aún así, sus empresas en comida y refrigerios representaron 23 mil de los casi 50 mil millones de euros en ingresos que tuvo la compañía el año pasado. Las marcas propiedad de Unilever incluyen el té Lipton, la mayonesa Hellmann, y el helado Ben & Jerry’s , por nombrar sólo unos pocos. Unilever en general tuvo puntajes bastante buenos por sus esfuerzos para hacer frente a cuestiones importantes. Oxfam la calificó por encima de todas las demás empresas por políticas hacia sus trabajadores y políticas agrícolas. Sólo Nestlé recibió una calificación general más alta por su manejo de las cuestiones destacadas por Oxfam.

Die Welle von Korruptionsaffären

Die Welle von Korruptionsaffären in mehreren politischen Parteien Spaniens hat jetzt abermals auch die Regierungspartei Partido Popular von Ministerpräsident Mariano Rajoy erreicht. Wie nach Ermittlungen des Nationalen Gerichtshofes in Madrid bekannt wurde, hatte der ehemalige Schatzmeister der konservativen Volkspartei Luis Bárcenas zwischen 2005 und 2009 bis zu 22 Millionen Euro auf einem Konto in der Schweiz versteckt. Die Schweizer Behörden, die darüber dem Ermittlungsrichter Pablo Ruz offenbar detaillierte Angaben machten, hatten den Namen und den Personalausweis des Politikers auf einem Konto registriert, als dessen Inhaber eine Gesellschaft aus Panama eingetragen war. Bárcenas, der schon während der Regierungszeit des konservativen Ministerpräsidenten José María Aznar, die im Jahr 2004 endete, eine Schlüsselrolle bei der Verwaltung der Parteifinanzen spielte, war bereits vor der Entdeckung des Auslandskontos beschuldigt worden, auch in die Affäre „Gürtel“ verwickelt zu sein. Dabei geht es um eine Gruppe privater Geschäftsleute, die jahrelang lukrative Parteiveranstaltungen für den Partido Popular ausrichteten und von denen Bárcenas als „Kommissionen“ 1,3 Millionen Euro Schwarzgeld erhalten haben soll. Rajoy, der damals noch Oppositionsführer war, verteidigte Bárcenas zunächst, zwang ihn dann aber im Jahr 2009, als ein Verfahren eingeleitet wurde, zum Rücktritt. Ein Jahr später trat der Schatzmeister, der auch Mitglied des Senats war, aus der Partei aus, obwohl er unverändert alle Vorwürfe in Sachen „Gürtel“ zurückwies. Die Generalsekretärin der Volkspartei, María Dolores de Cospedal, sagte nun in einer ersten Stellungnahme: „Die Volkspartei hat nichts mit diesem Konto zu tun. Und dieser Herr (Bárcenas) hat, seit er alle seine Ämter abgegeben hat, auch nichts mehr mit der Partei zu tun.“ Während das „Gürtel“-Verfahren noch weiterläuft, steht Bárcenas, der angeblich die jüngste Steueramnestie ausgenutzt und im vorigen Jahr sein Geld aus der Schweiz „repatriiert“ haben soll, nun dennoch im Mittelpunkt einer zweiten auch für die Volkspartei peinlichen Affäre. Zuletzt war sogar seine Frau in das Blickfeld der Geldwäsche- und Korruptionsermittler geraten, weil sie auf einer spanischen Bank eine halbe Million Euro bar in Fünfhunderterscheinen eingezahlt haben soll. Quelle: F.A.Z.

Pablo Iglesias defends Catalan referendum as essential

The leader of Podemos says its regional affiliates should have their own parliamentary groups

Pablo Iglesias, the leader of Podemos, the political party which emerged in Sunday’s elections as the third most voted in Spain, reiterated yesterday that holding a referendum in Catalonia on whether it wants to secede from Spain ‘is essential’. Iglesias made this statement after being asked whether the referendum would be a red line in negotiations to form a coalition with the Socialists that might enable their leader, Pedro Sanchez, to become the new president of Spain.
‘We are the only party which is defending without any reservations, both in Catalonia and in Spain, the need for a referendum’, said Iglesias, who has stated that he regards the so-called right to decide as the best way to ensure the unity of Spain, a country that is ‘multinational and diverse’.
Iglesias also said that En Comú Podem, Compromis-Podem, and En Marea, Podemos’s regional affiliates in Catalonia, Valencia, and Galicia, respectively, should have their own, separate representation in parliament. ‘It’s essential to have a Catalan, a Galician, and a Valencian parliamentary group. In order for the country to remain united, we must recognize its multinational nature. So I hope that the parliamentary leadership is able to understand that Spain is multinational and diverse and that these parliamentary groups need to exist. We have shown that diversity and plurality work best’, he said.

Xavier Domènech: ‘Eight million people voted in support of a referendum in Catalonia’
Xavier Domènech, the leader of En Comú Podem, which won the elections in Catalonia, weighed in on the outcome of yesterday’s election: ‘Eight million people voted for the right to decide and in favour of a referendum in Catalonia’ and these voters came from everywhere in Spain, he said.
In Domènech’s view, if Podemos is to lend its support in order to form a government, it will be on the condition that Spain enter a phase in which there is an agreement to rewrite its constitution and in which a ‘plurality of proposals’ is taken into account. Otherwise, he said, the majority needed to govern will remain elusive.
Domènech said that the electoral result obtained by En Comú Podem is a historic victory for Catalonia, as it represents a vote for social rights, for a democracy worthy of the name, and for the nation’s right to decide its political future.

otro misterio del faraón Tut Ham kammon

El egiptólogo francés Alain Zivie anunció un descubrimiento sensacional que puede aclarar algunos datos sobre la infancia del faraón egipcio Tutankamón, informa AFP. El arqueólogo cree que Maya, la que fuera hermana o media hermana del faraón, también fue la persona que lo crio. Zivie llegó a esta conclusión tras analizar las imágenes de las paredes de la tumba de Maya, quien según su teoría fue la hija de Akenatón y su bella esposa Nefertiti. "Las imágenes muestran que Akenatón y Maya son muy parecidos: tienen los mismos ojos, el mismo mentón, son rasgos familiares." 

Los científicos creen que el padre de Tutankamón era Akenatón, sin embargo el nombre de su madre todavía no está claro. Algunos opinan que fue Nefertiti, así que hablando de Maya, conocida también como Meritatón, se refieren a ella como a la hermana del misterioso Tutankamón. Una prueba de ADN podría disipar dudas sobre sus vínculos familiares, pero los egiptólogos todavía no han logrado encontrar la momia de Meritatón. Por lo tanto, la única prueba de las palabras del arqueólogo francés son los retratos en las paredes de la tumba. 
Imagen ilustrativa
No hay que descartar la reciente versión según la cual la momia de Meritatón podría estar escondida en una cámara secreta en la tumba de Tutankamón. Y el proyecto Scan Pyramids, en el marco del cual un equipo internacional de investigadores explora las pirámides egipcias utilizando rayos cósmicos, podría demostrar esta hipótesis. Como cree el arqueólogo británico Nicholas Reeves, el mausoleo del misterioso Tutankamón también puede ocultar la cámara que contiene la momia de Nefertiti.

que diu la prensa extranjera de les eleccions espanyoles?

El diari The Guardian passa per alt el procés independentista en l’editorial d’anàlisi de les eleccions espanyoles. Totalment. Concentra l’editorial en explicar les condicions en què un partit com Podem ha acabat obtenint tan bon resultat en tan poc temps de vida. I posa l’accent en el trencament del bipartidisme clàssic entre PP i PSOE des de la transició. Una transició que el diari britànic considera que ja queda lluny per a unes generacions joves perjudicades per unes altes taxes de desocupació i per unes perspectives de futur negres. Ara, considrera que PP i PSOE no estan pas acabats, tenint en compte que concentren entre tots dos més de la meitat del vot total. I apunta que ‘les noves formacions veuren diluït el programa quan es vegin forçades a comprometre’s a forjar una coalició o una aliança en l’oposició.
financialtimes20d
El Financial Times
En canvi, el Financial Times sí que situa el procés català al centre de l’ànalisi que fa en l’editorial que publica avui.
Diu això: ’A Espanya la desil·lusió dels votant amb els principals partits té menys a veure amb la incompetència econòmica i més amb el disgust per la percepció de corrupció oficial en un període d’alta desocupació i d’austeritat. La pèrdua del respecte públic envers els principals partits encara no és terminal (…). Mentre Espanya encara uns desafiaments greus, sobretot pel creixent moviment secessionista a Catalunya, els dirigents han de reflexionar sobre què han de fer per guanyar respecte.’
I afegeix que l’única opció per al PP és amb PSOE, però que aquest pacte seria vist com ‘un intent d’apuntalar el sistema de patronatge esquerdat i de mantenir fora les noves forces polítiques’.
En tot cas, el diari suggereix que Rajoy pacti amb Ciutadans un govern en minoria i que cerqui el suport puntual d’altres forces per a tirar endavant iniciatives legislatives diverses. ‘Els socialistes haurien de donar suport tàcit al programa econòmic del PP. A canvi, el centredreta ha d’obrir la qüestió de la reforma de la constitució espanyola, cosa que han rebutjat fins ara, per tal d’ajudar a alleujar la crisi del secessionisme català.’
I acaba avisant que els dirigents polítics espanyols haurien de vigilar de no fer més profundes les divisions polítiques, ‘i de manera més preocupant entre Catalunya i el centre’.
Reuters
Hem vist que el diari The Guardian no tenia en compte en cap moment el factor català per explicar el bon resultat de Podem. Sí que ho fa en certa manera l’agència britànica Reuters en aquesta anàlisi del resultat de les eleccions. Apunta la possibilitat d’una coalició d’esquerres entre el PSOE i Podem, a més dels partits independentistes, que ‘farien impossible que Rajoy pogués governar’. I afegeix que ‘el resultat magnifica la importància dels petits partits separatistes de Catalunya, que podrien intentar d’obtenir concessions com la promesa d’un referèndum sobre la independència a canvi del seu suport.
Wall Street Journal
El nord-americà Wall Street Journal explica en aquest tema d’anàlisi també esmenta la possibilitat d’un acord entre PSOE i Podem, que requeriria del suport dels independentistes per a tenir la majoria. I destaca que Podem posa la condició per al pacte d’un referèndum sobre la independència i ‘de dotar de més autonomia les regions d’Espanya’.
The Economist
economistI el The Economist, que va donar suport explícit a Ciutadans poc abans de la jornada electoral, i fins i tot a Twitter el mateix dia de les eleccions, diu ara que els electors ‘hauran de viure amb les conseqüències’ dels resultats. El setmanari econòmic diu que la coalició més estable seria la de PP i PSOE, però considera que seria un suïcidi polític per als socialistes. Indica la possibilitat d’un pacte entre PSOE, Podem i Ciutadans, però hi veu la incompatibilitat entre Podem i Ciutadans pel que fa a Catalunya i al programa econòmic.
De fet, The Economist recorda que les reformes que vol fer Podem, inclosa la proposta d’un referèndum sobre la independència, toparan amb la majoria absoluta que té el PP al senat.
Finalment diu: ‘Els votants es van venjar [de la corrupció i l’austeritat] diumenge. Ara han de viure amb aquests resultats’.

Las grandes sociedades del IBEX 35 tienen mucha deuda y sufrirán en España...

El lobby del Ibex se declara 'insolvente' ante el 20-D y suspende la cumbre prevista hoy.
 Foto: Fotografía de archivo de Mariano Rajoy con los grandes empresarios españoles que integran el Consejo Empresarial por la Competitividad. (EFE)
El Consejo Empresarial de la Competitividad tenía convocada una reunión hoy en la sede de Telefónica para analizar las opciones políticas derivadas del resultado de las elecciones

Las grandes empresarios del Ibex han decidido que 'en boca cerrada no entran moscas'. A título particular las opiniones sobre el resultado electoral del 20-D son fáciles de interpretar con sólo mirar a los ojos de algunos de los principales representantes del mundo de los negocios. A nivel colectivo e institucional, la posición es mucho más reservada y quien más quien menos prefiere plegar velas aprovechando el paréntesis navideño a la espera de que sean los propios partidos políticos los primeros que muevan ficha y desvelen sus estrategias de cara a la formación, si es que pueden, del futuro Gobierno de la nación.
El Consejo Empresarial de la Competitividad (CEC), primer lobby corporativo del país y que agrupa a las sociedades cotizadas de mayor capitalización en bolsa, decidió suspender ayer mismo el cónclave que tenía organizado para el día de hoy en la sede Telefónica. La reunión estaba convocada con carácter ordinario desde hacía semanas y tenía por finalidad hacer un repaso de lasopciones políticas que podrían generar los comicios celebrados este pasado domingo en España. El panorama no parece el más adecuado para acertar con ningún tipo de quiniela y los empresarios han preferido hacer mutis por el foro no vaya a ser que cualquier pronóstico pueda interpretarse como un ejercicio de temeridad.
Los jefes del Ibex están molestos por la crecida de 
Podemos, temen que Rajoy no pueda hacer valer su pírrica 
victoria y recelan del afán de poder de Sánchez.
La desolación ante la fragmentación parlamentaria que muestra la foto electoral es la nota predominante entre los dirigentes del Ibex, algunos especialmente molestos por la crecida inesperada de Podemos y otros inquietos ante la incertidumbre que ahora mismo existe sobre la gobernabilidad del país. La inviabilidad para poner en valor la pírrica victoria del Partido Popular se mezcla con la desconfianza que genera la incipiente división en el seno del PSOE. Entre medias, los hay también arrepentidos de haber depositado demasiadas expectativas en la proyección emergente que ofrecía la candidatura de Ciudadanos.

Los empresarios consideran que, a la postre, la que más ha perdido ha sido la economía española, prendida con alfileres y necesitada más que nunca de una estabilidad política que nadie puede asegurar en estos momentos. La caída de la bolsa y el repunte de la prima de riesgo en el primer día tras las elecciones se interpretan como el preludio de lo que puede ocurrir a poco que los mercados metabolicen a lo largo de las próximas semanas la incertidumbre que existe en estos momentos dentro de España. Los líderes del Ibex se han esmerado en reducir los riegos domésticos ampliando la diversificación geográfica de sus negocios pero son conscientes del grave peligro que se cierne para cualquiera de sus proyectos si los inversores pierden la confianza depositada estos dos últimos años en la evolución general del país.

Un compás de espera

El ejemplo capitalizado por el presidente Mariano Rajoy ante la pléyade de Europa se ha desvanecido en el imaginario colectivo de muchos de los dirigentes corporativos que se resistían a temerse lo peor tras el 20-D. Los resultados no han podido ser más lamentables para la tranquilidad de los empresarios y de ahí que los todopoderosos gerifaltes del Ibex hayan decidido abrir un compás de espera confiados en que las obligaciones económicas se impongan sobre las ambiciones políticas y satisfagan un pacto de investidura que permita continuar la senda emprendida a lo largo de la última legislatura.

La idea de la gran coalición es acariciada como un objetivo idílico pero poco factible dada la histórica rivalidad entre los dos grandes partidos del arco parlamentario. El bipartidismo ha saltado por los aires pero sus dos antagonistas tienen argumentos para luchar por su respectiva supervivencia. Tanto el PP como el PSOE disponen de opciones aritméticas para alcanzar la meta de La Moncloa.

A Rajoy le guía su condición de primera fuerza política. En el caso de Pedro Sánchez ninguno de los que le conminan contra Podemos pueden obligarle a pactar con el PP. Si acaso lo más natural sería persuadir al líder socialista para que asuma todo el protagonismo al frente de una oposición que marque estrechamente los movimientos de un Gobierno débil y llamado a convocar más pronto que tarde nuevas elecciones.

En la bola de cristal que frotan los empresarios se perfila, más por deseo que convicción, un Ejecutivo encabezado por Rajoy y plagado con mayoría de tecnócratas encargados de mantener el pulso económico durante un plazo suficiente, no mucho más de dos años, como para que España remonte la última pendiente de la crisis. La aprobación anticipada del Presupuesto para 2016 y la posibilidad de una prórroga en 2017 despejan un horizonte de cierto equilibrio fiscal que puede resultar válido para cubrir las contingencias de unas nuevas elecciones a mitad de legislatura.

A partir de este escenario lo más importante es asegurar la designación de dirigentes con una vocación de servicio público y dispuestos a manejar el timón de la nave económica en esta odisea particular que puede volver a vivir España.
Las grandes sociedades cotizadas están muy diversificadas 
pero tienen mucha deuda y sufrirán si los inversores pierden
 su confianza en España
De hecho, las grandes empresas del Ibex 35 no han sido tradicionalmente ajenas a los nombramientos de los ‘popes’ económicos durante los años en los que PSOE y PP se han turnado al frente del Gobierno. Fuentes populares reconocen sin ambages que la designación de Luis de Guindos como ministro de Economía contó con el beneplácito –cuando menos- de los poderes fácticos del mercado, especialmente los bancos, y de las principales firmas del país. No en vano Guindos procedía de ese mundo –no es ocioso recordar su vinculación con Lehman o Price- y era un nexo de unión clave con un mundo político por el que también había transitado.
En este marco, Cristóbal Montoro se constituía como el hombre de Génova o, en todo caso, la persona de entera confianza de Rajoy. En su eterna pugna con Guindos, las fuentes próximas al titular de Hacienda no han perdido ocasión de recordar durante toda la legislatura que el jienense había hecho “toda la travesía del desierto” de los años de oposición, mientras el de Economía hacía carrera en la empresa privada. Un equilibrio reforzado por la decisión –especialmente criticada en su momento- de que ambos ministros operaran al mismo nivel y a ninguno se confiriera tutela sobre el otro desde una vicepresidencia económica.

Remontarse algo más en el tiempo refuerza esta tesis. José Luis Rodríguez Zapatero, un prosélito de las tesis del ‘minesoto’ Miguel Sebastián, terminó dando todo el poder en 2004 a Pedro Solbes, perfil que a priori le confería más credibilidad de cara a los mercados y a las propias empresas. 

Una estabilidad imprescindible para un Ejecutivo visto con recelo por el poder financiero. El famoso documento al que Solbes hacía mención en sus memorias, allá por el año 2013, en el que advertía a Zapatero sobre las consecuencias indeseadas de algunas medidas puesta en marcha –por ejemplo, el chequé bebé-, terminó por acreditar el choque de trenes encubierto que muchas veces encierran estas designaciones de conveniencia.

Claro que no falta quien hace sus propias cuentas a partir de la convicción de que Pedro Sánchez no sólo no cederá a una gran coalición, sino que rechazará un Gobierno del PP. “Supondría su desaparición”, se estima desde una empresa del Ibex 35. Y se remacha: “El mundo empresarial está a la expectativa.

 Rajoy va a intentar una investidura, y si atrae a Ciudadanos, PNV y Coalición Canaria está en 170. Con una abstención adicional le bastaría”. Eso sí, no hay duda de que, “si a unas eventuales nuevas elecciones se presentan los mismos, la situación amenaza con bloquearse todavía más”. Un escenario posible y, sin que nadie lo discuta, letal para la inversión y las cotizaciones. Para reflexionar.








Entrada destacada

PROYECTO EVACUACIÓN MUNDIAL POR EL COMANDO ASHTAR

SOY IBA OLODUMARE, CONOCIDO POR VOSOTROS COMO VUESTRO DIOS  Os digo hijos míos que el final de estos tiempos se aproximan.  Ningú...