What will happen after 155?

Albert Noguera 
eldiario.es Three months after the incarceration began, the repression of the 1-O and the application of art. 155 of the Constitution on the independence movement and the Catalan institutions, the Government of the State values ​​very positively its action arguing that it has served to decapitate, put an end or, at least, appease the Catalan conflict . It is a vision absolutely incapable of understanding historical processes. The thesis I support is the opposite,after 155, the Catalan conflict recommences with greater potential for rupture than before, for two reasons: 1. The erosion of dominant common sense; and, 2. The appearance of a new conflict structure with a change of central political cleavage.

1. The erosion of dominant common sense: Gramsci defined common sense as the main instrument of domination. However, the common sense that guarantees the reproduction of the system is not a block of facts, practices, knowledge, values ​​or stories homogeneous, uniform and free of contradictions. If we perceive it this way we would fall into an excessive absolutization of the Power that would turn the subjects into mere cultural idiots and society into a space without possible resistances. Common sense is not a pure block. The real movement of History has embedded in our common sense a multitude of contradictory practices, discourses and knowledge. In it there coexist logics that reproduce the dominant order with logics that challenge it and generate ideological suspicions towards the first.

Such depurification of dominant common sense is the result of the historical struggles of the world of work, feminist organizations, ecologists, etc. that, sometimes win and others lose, but for the simple fact of having existed, they have been generating historical accumulations that sediment and integrate as part of the common sense of an emancipatory and democratic logical societies. It is these struggles that introduce contradictions in the dominant common sense of a society, causing the legitimacy of Power not to be a complete and static possession, but a social process open in dispute, where Power is always threatened. It is not by chance that societies with a rich tradition of workers' and social struggles are today more progressive, mobilized and defiant with power than others.
If something has generated the process of mobilization and disobedience of the Catalan population, as well as the repression that is suffering, is a historical accumulated personal subjectivity in hundreds of thousands of Catalans and shared intersubjectivity, embedding in the common sense of a large part of the Catalan population numerous elements that problematize with the regime of 78 and that before the repression were not. This places the regime in a situation of greater weakness today than yesterday. I do not know how long the regime will be able to resist in Catalonia, if much or little, but what is evident is that the result of the process and, above all, imprisonment, repression and the 155, the regime is, in Catalonia, weaker and the closest break. If the repression and refusal to the agreed referendum continue, it is only a matter of time.

2. The emergence of a new conflict structure with a change of central political cleavage: In Catalonia, especially since the ruling of the Constitutional Court on the Estatut in 2010, the structure of conflict was shaped by social cleavage equality-inequality and by the national cleavage independenceism-no independence. Both in coexistence.
The refusal to allow to vote, the closing of web pages, the entrance in headquarters of political organizations and printers to seize posters, envelopes and ballots, the repression against old people the 1-0, the imprisonment of the Jordis, the destitution of the government and intervention of the institutions, the control over TV3, the judgments against the Mesa del Parlament and imprisonment of the Government, massive accusations, etc. has generated, in the consciousness of a large part of the Catalan population, a new structure of conflict where the two cleavages, the national and social, regroup and transform into a new one that happens to be configured as a central political cleavage dictatorship-democracy .
The nature of the political cleavage dictatorship-democracy is totally different from the other two. Let's look. Both the inequality-inequality cleavage and the dictatorship-democracy cleavage refer to systems of hierarchy, however, in each of them there are patterns of relationship with the State and totally different slogans of social and political mobilization. 
As for the patterns of relationship with the State, while the inequality-inequality cleavage implies a pattern of entry into the State,the cleavage dictatorship-democracy implies one of exit. In our societies where the proletariat as a revolutionary class that wanted to abolish the State has already gone down in history, the inequality-inequality cleavage implies a hierarchical system of subordinate integration, of a different position among people with unequal access to rights but characterized by desiring their inclusion or entry into the system as a way to access their rights. On the contrary, the dictatorship-democracy cleavage implies, equally, a hierarchical system although dominated by the principle of repression and denial of rights, where the only way to access rights is not the entrance but the exit from the State.
At the same time, these different patterns of relationship with the State generate totally different slogans of social and political mobilization. While within the framework of the inequality-inequality cleavage it is mobilized, it is the legislative reform of expansion of rights, in subjects and content, so that the unequal can enter the system. In the framework of the cleavage dictatorship-democracy, the slogan of mobilization is the constituent to leave the old State and build a new one where rights are guaranteed . The displacement of the central political cleavage of equality-inequality to that of dictatorship-democracy has as a consequence the extension in society of a slogan of reformist mobilization to a rupturist one.

In short, unlike the position held by the Government of the State, the 155 has not served to decapse, put an end or appease the Catalan conflict, but quite the opposite, has served to cause an erosion of the dominant common sense and the creation of a new structure of conflict configured around the political cleavage dictatorship-democracy as central . This means that although we can not predict the concrete future of the coming months in Catalonia, what we can know is that after 155, the Catalan conflict recommences with greater potential for rupture than before. Faced with this failure of the judicial and repressive solution, a political solution must necessarily be opened as in Scotland or Quebec. 
Source:http://www.eldiario.es/contrapoder/Catalunya-despues-va-pasar_6_729737030.html

Que passarà després del 155?

Albert Noguera 
eldiario.es Tres mesos després que comencessin els empresonaments, la repressió de l'1-O i l'aplicació de l'art. 155 de la Constitució sobre l'independentisme i les institucions catalanes, el Govern de l'Estat valora molt positivament la seva actuació argumentant que ha servit per escapçar, posar fi o, almenys, apaivagar el conflicte català . Es tracta d'una visió absolutament incapaç d'entendre els processos històrics. La tesi que sostinc és la contrària, després del 155, el conflicte català recomença amb majors potencialitats de ruptura que abans, per dues raons: 1. L'erosió del sentit comú dominant; i, 2. L'aparició d'una nova estructura de conflicte amb un canvi de clivatge polític central.

1. L'erosió del sentit comú dominant: Gramsci va definir el sentit comú com el principal instrument de dominació. Ara bé, el sentit comú que garanteix la reproducció del sistema no és un bloc de fets, pràctiques, sabers, valors o relats homogeni, uniforme i exempt de contradiccions. Si el percebéssim així cauríem en una excessiva absolutització del poder que convertiria als subjectes en mers idiotes culturals ia la societat en un espai sense resistències possibles. El sentit comú no és un bloc pur. El moviment real de la Història ha incrustat en el nostre sentit comú multitud de pràctiques, discursos i sabers contradictoris. En ell conviuen lògiques que reprodueixen l'ordre dominant amb lògiques que el desafien i generen sospites ideològiques cap al primer.

Tal despurificación del sentit comú dominant és fruit de les lluites històriques del món del treball, les organitzacions feministes, ecologistes, etc. que, de vegades guanyen i altres perden, però pel simple fet d'haver existit, han anat generant acumulats històrics que sedimenten i integren com a part del sentit comú d'una societat lògiques emancipadores i democràtiques. Són aquestes lluites les que introdueixen contradiccions en el sentit comú dominant d'una societat, provocant que la legitimitat del poder no sigui una possessió completa i estàtica, sinó un procés social obert en disputa, on el Poder està sempre amenaçat. No és per casualitat que societats amb una rica tradició de lluites obreres i socials siguin avui més progressistes, mobilitzades i desafiants amb el Poder que d'altres.
Si alguna cosa ha generat el procés de mobilització i desobediència de la població catalana, així com la repressió que està patint, és un acumulat històric tornat subjectivitat personal en centenars de milers de catalans i intersubjectivitat compartida, encastant en el sentit comú d'una àmplia part de la població catalana nombrosos elements que problematitzen amb el règim del 78 i que abans de la repressió no hi eren. Això col·loca al règim en una situació de major debilitat avui que ahir. No sé quant de temps el règim es podria sostenir a Catalunya, si molt o poc, però el que és evident és que fruit del procés i, sobretot, dels empresonaments, la repressió i el 155, el règim està, a Catalunya, més feble i la ruptura més a prop. Si la repressió i la negativa al referèndum pactat segueixen, només és qüestió de temps.

2. L'aparició d'una nova estructura de conflicte amb un canvi de clivatge polític central: A Catalunya, especialment des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut el 2010, l'estructura de conflicte es va configurar pel clivatge social igualtat-desigualtat i per el clivatge nacional independentisme-no independentisme. Tots dos en coexistència.
La negativa a deixar votar, el tancament de pàgines web, l'entrada en seus d'organitzacions polítiques i impremtes a requisar cartells, sobres i paperetes, la repressió contra gent gran l'1-0, l'empresonament dels Jordis, la destitució del govern i intervenció de les institucions, el control sobre TV3, els judicis contra la Mesa del Parlament i empresonament del Govern, imputacions massives, etc. ha generat, en la consciència d'una àmplia part de la població catalana, una nova estructura de conflicte on les dues clivajes assenyalades, la nacional i social, es reagrupen i transformen en una de nova que passa a configurar-se com clivatge política central dictadura-democràcia .
La naturalesa del clivatge polític dictadura-democràcia és totalment diferent de les altres dues. Fixem-nos. Tant el clivatge igualtat-desigualtat com el clivatge dictadura-democràcia es refereixen a sistemes de jerarquia, però, en cada un d'ells hi ha patrons de relació amb l'Estat i consignes de mobilització social i política totalment diferents. 
Quant als patrons de relació amb l'Estat, mentre el clivatge igualtat-desigualtat implica un patró d'entrada a l'Estat,el clivatge dictadura-democràcia implica un de sortida. A les nostres societats on el proletariat com a classe revolucionària que volia abolir l'Estat ja va passar a la història, el clivatge igualtat-desigualtat implica un sistema jeràrquic d'integració subordinada, de diferent posició entre persones amb desigual accés a drets però caracteritzades per desitjar la seva inclusió o entrada al sistema com a via d'accés als seus drets. Per contra, el clivatge dictadura-democràcia implica, igualment, un sistema jeràrquic encara dominat pel principi de repressió i negació de drets, on l'única via d'accés a drets no és l'entrada sinó la sortida de l'Estat.
Alhora, aquests diferents patrons de relació amb l'Estat generen consignes de mobilització social i política totalment diferents. Mentre en el marc del clivatge igualtat-desigualtat l'aconsegueixi de mobilització és la reforma legislativa d'ampliació dels drets, en subjectes i contingut, perquè els desiguals puguin entrar a l'interior del sistema. En el marc del clivatge dictadura-democràcia la consigna de mobilització és el constituent per sortir del vell Estat i construir un nou on estiguin garantits els drets . El desplaçament del clivatge polític central del d'igualtat-desigualtat al de dictadura-democràcia té com a conseqüència l'extensió a la societat d'una consigna de mobilització reformista a una rupturista.

En resum, a diferència de la posició sostinguda pel Govern de l'Estat, el 155 no ha servit per escapçar, posar fi o apaivagar el conflicte català, sinó tot el contrari, ha servit per provocar una erosió del sentit comú dominant i la creació de una nova estructura de conflicte configurat al voltant del clivatge polític dictadura-democràcia com a central . Això fa que encara que no puguem pronosticar encara l'esdevenir concret dels propers mesos a Catalunya, el que sí podem saber és que després del 155, el conflicte català recomença amb majors potencialitats de ruptura que abans. Davant aquest fracàs de la solució judicial i repressiva, necessàriament s'ha d'obrir una solució política com a Escòcia o el Quebec. 
font:http://www.eldiario.es/contrapoder/Catalunya-despues-va-pasar_6_729737030.html

Que va a pasar después del 155?

Albert Noguera
eldiario.es



Tres meses después de que empezaran los encarcelamientos, la represión del 1-O y la aplicación del art. 155 de la Constitución sobre el independentismo y las instituciones catalanas, el Gobierno del Estado valora muy positivamente su actuación argumentando que ha servido para descabezar, poner fin o, al menos, apaciguar el conflicto catalán. Se trata de una visión absolutamente incapaz de entender los procesos históricos.
La tesis que sostengo es la contraria, después del 155, el conflicto catalán recomienza con mayores potencialidades de ruptura que antes, por dos razones: 1. La erosión del sentido común dominante; y, 2. La aparición de una nueva estructura de conflicto con un cambio de clivaje político central.

1. La erosión del sentido común dominante: Gramsci definió el sentido común como el principal instrumento de dominación. Ahora bien, el sentido común que garantiza la reproducción del sistema no es un bloque de hechos, prácticas, saberes, valores o relatos homogéneo, uniforme y exento de contradicciones. Si lo percibiéramos así caeríamos en una excesiva absolutización del Poder que convertiría a los sujetos en meros idiotas culturales y a la sociedad en un espacio sin resistencias posibles. El sentido común no es un bloque puro. El movimiento real de la Historia ha incrustado en nuestro sentido común multitud de prácticas, discursos y saberes contradictorios. En él conviven lógicas que reproducen el orden dominante con lógicas que lo desafían y generan sospechas ideológicas hacia el primero. Conjuntamente con prácticas-saberes patriarcales y capitalistas plenamente interiorizados, gran parte de los ciudadanos creen a la vez, por simple sentido común y sin ningún sostén teórico complejo, que la educación y la sanidad pública o unas condiciones de trabajo dignas son necesarias y tienen que ser derechos universales.

Tal despurificación del sentido común dominante es fruto de las luchas históricas del mundo del trabajo, las organizaciones feministas, ecologistas, etc. que, a veces ganan y otras pierden, pero por el simple hecho de haber existido, han ido generando acumulados históricos que sedimentan e integran como parte del sentido común de una sociedad lógicas emancipadoras y democráticas. Son estas luchas las que introducen contradicciones en el sentido común dominante de una sociedad, provocando que la legitimidad del Poder no sea una posesión completa y estática, sino un proceso social abierto en disputa, donde el Poder está siempre amenazado. No es por casualidad que sociedades con una rica tradición de luchas obreras y sociales sean hoy más progresistas, movilizadas y desafiantes con el Poder que otras.
Si algo ha generado el proceso de movilización y desobediencia de la población catalana, así como la represión que está sufriendo, es un acumulado histórico vuelto subjetividad personal en cientos de miles de catalanes e intersubjetividad compartida, empotrando en el sentido común de una amplia parte de la población catalana numerosos elementos que problematizan con el régimen del 78 y que antes de la represión no estaban. Esto coloca al régimen en una situación de mayor debilidad hoy que ayer. No sé cuánto tiempo el régimen podrá resistir en Catalunya, si mucho o poco, pero lo que es evidente es que fruto del proceso y, sobretodo, de los encarcelamientos, la represión y el 155, el régimen está, en Catalunya, más débil y la ruptura más cerca. Si la represión y la negativa al referéndum pactado siguen, sólo es cuestión de tiempo.

2. La aparición de una nueva estructura de conflicto con un cambio de clivaje político central: En Catalunya, especialmente desde la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut en 2010, la estructura de conflicto se configuró por el clivaje social igualdad-desigualdad y por el clivaje nacional independentismo-no independentismo. Ambos en coexistencia.
La negativa a dejar votar, el cierre de páginas web, la entrada en sedes de organizaciones políticas e imprentas a requisar carteles, sobres y papeletas, la represión contra ancianos el 1-0, el encarcelamiento de los Jordis, la destitución del gobierno e intervención de las instituciones, el control sobre TV3, los juicios contra la Mesa del Parlament y encarcelamiento del Gobierno, imputaciones masivas, etc. ha generado, en la conciencia de una amplia parte de la población catalana, una nueva estructura de conflicto donde las dos clivajes señaladas, la nacional y social, se reagrupan y transforman en una de nueva que pasa a configurarse como clivaje política central dictadura-democracia.
La naturaleza del clivaje político dictadura-democracia es totalmente distinta de las otras dos. Fijémonos. Tanto el clivaje igualdad-desigualdad como el clivaje dictadura-democracia se refieren a sistemas de jerarquía, sin embargo, en cada uno de ellos existen patrones de relación con el Estado y consignas de movilización social y política totalmente diferentes.
En cuanto a los patrones de relación con el Estado, mientras el clivaje igualdad-desigualdad implica un patrón de entrada en el Estado, el clivaje dictadura-democracia implica uno de salida. En nuestras sociedades donde el proletariado como clase revolucionaria que quería abolir el Estado ya pasó a la historia, el clivaje igualdad-desigualdad implica un sistema jerárquico de integración subordinada, de distinta posición entre personas con desigual acceso a derechos pero caracterizadas por desear su inclusión o entrada en el sistema como vía de acceso a sus derechos. Por el contrario, el clivaje dictadura-democracia implica, igualmente, un sistema jerárquico aunque dominado por el principio de represión y negación de derechos, donde la única vía de acceso a derechos no es la entrada sino la salida del Estado.
A la vez, estos distintos patrones de relación con el Estado generan consignas de movilización social y política totalmente distintos. Mientras en el marco del clivaje igualdad-desigualdad la consiga de movilización es la reforma legislativa de ampliación de los derechos, en sujetos y contenido, para que los desiguales puedan entrar en el interior del sistema. En el marco del clivaje dictadura-democracia la consigna de movilización es lo constituyente para salir del viejo Estado y construir uno de nuevo donde estén garantizados los derechos. El desplazamiento del clivaje político central del de igualdad-desigualdad al de dictadura-democracia tiene como consecuencia la extensión en la sociedad de una consigna de movilización reformista a una rupturista.

En resumen, a diferencia de la posición sostenida por el Gobierno del Estado, el 155 no ha servido para descabezar, poner fin o apaciguar el conflicto catalán, sino todo lo contrario, ha servido para provocar una erosión del sentido común dominante y la creación de una nueva estructura de conflicto configurado alrededor del clivaje político dictadura-democracia como central. Esto hace que aunque no podamos pronosticar todavía el devenir concreto de los próximos meses en Catalunya, lo que sí podemos saber es que después del 155, el conflicto catalán recomienza con mayores potencialidades de ruptura que antes. Ante este fracaso de la solución judicial i represiva, necesariamente debe abrirse una solución política como en Escocia o Quebec.
Fuente: http://www.eldiario.es/contrapoder/Catalunya-despues-va-pasar_6_729737030.html

Nos reímos de la propaganda rusa pero Hollywood no se queda corto

Desde Churchill hasta Getty, la verdad en la que confiamos para interpretar el mundo está siendo corroída por la industria del entretenimiento.

La mujer que aparece en la gran pantalla se tambalea, con sangre en su rostro. Algunas de las heridas son meros rasguños, otras son más profundas. A nadie le importa porque su actuación es sensacional. Su nombre es la verdad y ha recibido una terrible paliza.

El nuevo thriller ' All the Money in the World' ('Todo el dinero del mundo'), basado en el secuestro de John Paul Getty III en 1973, señala que está "inspirado" en "hechos reales" y que pertenece al género "histórico". ¿Qué quiere decir si gran parte de lo que cuenta no es cierto? ¿Por qué no decir que está inspirado en "mentiras" y que pertenece al género de la ficción? Eso sería cierto.

Del mismo modo, la promoción de la película más reciente sobre Churchill, 'Darkest Hour', afirma que el actor Gary Oldman "es Churchill". Todos, incluido el gran hombre, se han transformado para ser como los personajes reales. Nos piden que nos lo creamos. Sin embargo, se sacan de la manga una escena, fuera de lugar, en la que Churchill habla en el metro con personas normales y corrientes; obviamente con la finalidad de presentarlo como alguien cercano. Esto nunca pasó así que ¿cuántas escenas más "que no son Churchill" se habrán inventado? ¿Algunas? ¿La mayoría? ¿Todas?

A los espectadores de la serie de televisión  'The Crown' también se les pide que asuman como verdaderos los hechos que se les presentan sobre la vida de la reina de Inglaterra. Sin embargo, el historiador  Hugo Vickers ha detectado muchos hechos inventados, entre ellos, que el príncipe Felipe de Edimburgo (marido de la reina) y el osteópata de la alta sociedad Stephen Ward estaban vinculados con el escándalo Profumo [en 1963 se supo que el ministro de Guerra británico, John Profumo, había tenido una relación con una mujer que a la vez también era amante de un espía ruso, el ministro tuvo que dimitir].

Al espectador en ningún momento se le indica qué es verdad y qué es mentira. A partir de ahora y para los espectadores del mundo entero, 'The Crown' es "la verdad" sobre la reina de Inglaterra y su marido.

¿Debería importarnos? Los defensores de Hollywood señalan que no hay nada de malo en inventarse algunos hechos si es para entretenimiento del público. Partiendo de la base de que las noticias ya forman parte del entretenimiento, ¿qué sentido tiene quejarse si el entretenimiento transforma la realidad para que sea más atractiva? ¿Qué importancia tiene si el secuestro de Getty no terminó con una persecución en coche nada original o que el príncipe Felipe de Edimburgo no hubiera tenido una aventura?

Al biógrafo  Lawrence James le encanta la película más reciente sobre Churchill porque "aunque no sea del todo veraz" es "como debería haber sido la historia… la historia como obra de arte diseñada para cautivar al mundo".

Me pregunto si diría lo mismo de una película con hechos inventados y que ensalzara a los alemanes. No conocemos la opinión de la reina sobre las invenciones de 'The Crown' pero dudo de que describa la serie "como debería haber sido la historia". ¿Por qué los productores sienten esta necesidad de inventarse partes de la vida de la reina, o del secuestro de Getty, o de Churchill, cuando la realidad es tan o más interesante? ¿Realmente creen que la figura de Churchill necesita mentiras para consolidar su reputación?

La industria del cine parece haber perdido la fe en la ficción como género capaz de conmover corazones y mentes. Para vender su producto recurre a la autenticidad de la historia pero la ficción depende de la suspensión momentánea de la incredulidad al crear una realidad falsa pero plausible, como hace Tolstoi en Guerra y paz al ofrecer el escenario histórico de Borodino.

Los documentales pretenden ser periodismo; la auténtica realidad. Esto depende de la confianza en la veracidad del narrador.

No disfruté con la película sobre el secuestro de Getty porque constantemente oscilaba entre escenas de hechos históricos y escenas de pura fantasía. La ficción y la realidad se mezclaban hasta tal punto que al final dejé de saber qué era verdad y qué era mentira.

Un momento en la película 'Todos los hombres del presidente'

Y es por este motivo que, en lo relativo a series o películas sobre Washington prefiero ' Washington Behind Closed Doors' y 'El Ala Oeste de la Casa Blanca' en lugar de  'Todos los hombres del presidente' o 'JFK' de Oliver Stone. Sabía que las primeras eran ficción, mientras que las otras dos pretendían ser ficción, pero sólo hasta cierto punto. Me gustó  'La lista de Schindler' de Steven Spielberg, porque sé que confirmó todos y cada uno de los hechos históricos. También me gustó  'Frost-Nixon' tras saber que describe con exactitud el diálogo entre el presentador y el presidente estadounidense.

Como periodista me enseñaron a respetar la realidad, ya que el periodismo debe proteger la verdad hasta la llegada de los historiadores. Por supuesto que cometemos errores. Sin embargo, la falsificación deliberada no está bien y lo sabemos. Es por esta razón que Occidente siempre ha ridiculizado, de hecho todavía lo hace, a los propagandistas rusos que se inventan noticias y distorsionan la historia. Y es por este motivo que criticamos a Donald Trump.

Por lo tanto, me reconforta sentir esta incomodidad cuando veo mentiras disfrazadas de verdad. Creemos lo que leemos y vemos en los periódicos y libros porque, inconscientemente, es una necesidad que tenemos. Necesitamos creer en los que escriben, editan, graban y filman la supuesta verdad porque no tenemos alternativa.

Este problema no solo lo tiene la industria del cine.  Michael Wolff acaba de publicar el libro sobre la presidencia de Trump,  Fire and Fury (fuego y furia), plagado de información de segunda y tercera mano, que a menudo es muy insultante para las personas nombradas. Trump, que obviamente no es imparcial, afirma que la mitad de las citas del libro son inventadas. Un periodista de BBC ha señalado que esta descripción de la Casa Blanca es demoledora "incluso si solo la mitad de lo que se dice es verdad". Eso depende de qué mitad. Podríamos decir lo mismo de los reportajes de la BBC pero no lo hacemos ya que asumimos que son escrupulosos con la verdad.

Ese gran pilar de la ética periodística, el New York Times, solía tener por norma no publicar citas anónimas insultantes salvo que el editor conociera y comprobara la identidad de la fuente. Esto ya es historia en el Reino Unido y probablemente también en Estados Unidos. Creo en la integridad de Wolff, pero ¿debería creerme que ha revisado quién le hizo llegar estos chismes maliciosos, solo porque resulta que me gustan estos chismes?

¿Y cuál será el resultado cuando el libro se convierta, todavía más distorsionado, en una película de Hollywood sobre Trump? En estos momentos el periodismo abusa de las declaraciones de fuentes que no se identifican. No podemos saber si son inventadas y debemos confiar en la ética de los periodistas y de los directores. De esta frágil base de confianza depende la percepción que tenemos del mundo que nos rodea.

Estoy seguro de que algún día los historiadores harán el esfuerzo de corregir la versión de la historia elaborada por Hollywood: de hecho, durante cuatro siglos han intentado corregir la versión de Shakespeare. No podemos esperar tanto tiempo. George Orwell no bromeaba cuando afirmó que los que controlan el pasado también controlan el futuro.

Las películas que distorsionan deliberadamente la historia deberían ir acompañadas de un certificado F, es decir, Ficción. Cuando le dan un puñetazo a la verdad lo que hacen es, simple y llanamente, mentir.

Traducido por Emma Reverter

El reparto de escaños en el Parlament acaba con la división física entre independentistas y no independentistas

eldiario.es

El reparto de escaños en la nueva legislatura del Parlament de Catalunya ha acabado con la división física entre independentistas y no independentistas. Catalunya En Comú - Podem ha pedido ocupar el sitio histórico de ICV y, por ello, una parte de los diputados independentistas, en concreto de Junts per Catalunya, han tenido que desplazarse hacia el lado derecho de la cámara y compartir espacio con Ciudadanos

Reparto de asientos de los diputados del Parlament de Catalunya

Marjaliza confiesa que se repartió con Granados más de dos millones de euros por las obras de Metro

El empresario ha entregado unos documentos en la Audiencia Nacional que también implican a Javier López Madrid en el cobro de mordidas

La contabilidad de Marjaliza recoge que se repartieron a parte iguales 3,6 millones de euros por las ampliaciones de Metro de Madrid

Ha declarado este miércoles para detallar los negocios de Púnica con las obras de Metro durante el Gobierno de Esperanza Aguirre

Marcos Pinheiro

David Marjaliza, Francisco Granados y Javier López Madrid se repartieron 3,6 millones de euros por las obras de ampliación de Metro de Madrid. Así lo ha asegurado el empresario de la Púnica durante su declaración este miércoles en la Audiencia Nacional, donde ha aportado la documentación que prueba el cobro de mordidas.

En su declaración ha explicado que Granados era quien decidía el reparto de comisiones y exigía que su parte se le entregase en metálico, en un sobre. Según fuentes presentes en la declaración, ha explicado que López Madrid entró en el reparto por indicación del propio exconsejero de Presidencia, que usó una de las sociedades del empresario para amañar el concurso.

La nueva documentación que ha aportado, adelantada por El País, reflejan un cruce de facturas que da como resultado unas ganancias de 6,6 millones para las empresas vinculadas a Marjaliza por trabajos de "asesoramiento" y "gestión" en las obras licitadas en 2004 para ampliaciones de Metro Ligero, Metro Norte y el Metro Sur.

Tras pagar los correspondientes impuestos, la cifra resultante se quedó a en 3,6 millones de euros, a repartir a partes iguales entre Marjaliza, Granados y López Madrid. Según la documentación del empresario, "F1" -Futuro 1, el seudónimo con el que se refería a Granados- se llevó 1,2 millones de euros, la misma cantidad que "JLM"- Javier López Madrid- y "V", en referencia a Vancuover Gestión, una empresa de Marjaliza.

Durante su declaración ante el juez de Púnica, Marjaliza ha explicado que esos pagos se hicieron a lo largo de 2005 y 2007. López Madrid ingresó su parte cobrando desde su empresa Financiera SiaCapital SL a la sociedad de Marjaliza por conceptos como haber intermediado para lograr las concesiones.

Durante su declaración, según informan fuentes jurídicas, ha detallado el papel de López Madrid en el proceso. Según ha explicado, el empresario "vació" una sociedad de su propiedad -ELSAN, especializada en construcción- que vendió a bajo precio a Marjaliza y Granados para que la pudiesen utilizar para amañar el contrato de las obras de Metro. 

Con la amaño finalizado, Granados indicó que López Madrid tenía que llevar su parte. Marjaliza ha dejado claro en la sala de declaraciones que tiene facturas y comprobantes de esos pagos porque él mismo realizó las transferencias.

El juez del caso Púnica, Manuel García Castellón, ha dictado ya una providencia en la que ordena que la documentación entregada por Marjaliza para "esclarecer los hechos" se ponga a disposición de la Fiscalía y la UCO, para su "investigación y estudio".

MÁS INFO

• La Guardia Civil cree que la Púnica hizo negocio con las inauguraciones de Metro de Aguirre

http://www.eldiario.es/politica/Marjaliza-confiesa-repartio-Granados-Metro_0_730377672.html

LLITS DE SANACIÓ

Andreia Carla  ,  Ricardo Damian .

Ricardo Damian a Rafapal  

Data i hora: 13 gener 18:32

LLITS DE SANACIÓ- Jared South per Disclosure News ❤  NESARA GESARA ASCENSIÓ  🌎 7 gener 2018

Vull donar-los la benvinguda a tots. Sé que molta gent està interessada  en saber sobre la tecnologia Med Bed i que la tecnologia ha existit per força temps, així que no és una cosa fora de la nova tecnologia blava clara, simplement s'ha mantingut fora de la raça humana durant molt de temps fins ara .

És tecnologia no humana, és tecnologia fora d'aquest món.

Bàsicament, per obtenir una millor comprensió, comptarem amb personal mèdic, o millor, personal de salut que assessorarà cada individu sobre el procediment, el tractament.

El que vol dir, si obtens una persona de 80 anys i aquesta persona volgués tenir 30 anys una altra vegada.

Bé, tenen néts, tenen una vida, hi ha moltes coses que cal sospesar, mesurar i pensar abans de fer una cosa així.

És una gran decisió i ja saps, tenim gent que, diguem, diu no m'importa, seré el primer a fer-ho.

El que això significa, ja saps, com a éssers humans sempre tenim pressa, sempre volem obtenir coses ara, instantànies, ara mateix!

És com que avui en dia les persones ja no cuinen púding, fan el púding casolà, fan l'instant perquè és molt més simple i ràpid. És el mateix amb diferents tecnologies

Els volen ara, no volen saber sobre això, no volen que se'ls eduqui al respecte.

Simplement prendré a una dona de vuit anys, per exemple, s'aixeca després d'uns dos minuts i mig i té 30 anys, va perdre 50 anys de la seva vida.

Guau !, ha tornat a tenir 30 anys, ara pot tenir fills una altra vegada, podria tenir una família completament nova si volgués.

Això perquè el cos deixa una ressonància, una freqüència vibratòria, de tots els òrgans, fins i tot els òrgans que s'han anat, eliminats mitjançant radiació o cirurgia o qualsevol dany, braços, extremitats, el que sigui.

Perquè els records segueixin allà, és com si parlessis amb persones que són amputades, que han perdut apèndixs i de vegades diuen que és gairebé com si estigués allà, però no ho és.

El procés de Reatomización, quan el cos s'assenta en ell, hi ha un algoritme i hi ha una base de dades informàtica que realment identifica el seu ADN en el seu cos i fa una anàlisi interna complet.

El que realment fa és que mostra clarament l'operació interna en un format tridimensional de la vida, com són els seus òrgans, on són els seus òrgans i com estan funcionant.

Analitza la seva sang i també representa qualsevol dany o malaltia o malaltia dins del cos que no sigui normal, després tornarà a través de la comunicació de veu.

Et preguntarà: Vols una reatomización total del teu cos o només vols que es compleixi aquesta àrea?

Et donarà aquesta opció. 
Si vols que tot el cos sigui Reatomizado, et tombes allà, et dorms profundament, no hi ha injecció, agulles ni res.

El Riatomizer recorre el cos i això implica partícules de taquions, energia de taquiones i també energia de plasma.

Vaig a fer un breu exemple: si volguessis replicar un plàtan del no-res, vas a tenir la capacitat de fer-ho.

Amb una base de dades computada i bàsicament demanant-li a l'ordinador que el flagell en un plàtan o aigua que sàpiga a plàtans, depèn de vostè, i ho tindrà immediatament.

El sòl, l'atmosfera, l'aigua, tot és energia de plasma, tot, i l'univers és energia de plasma, és només una forma diferent a través de la freqüència vibratòria.

La idea del replicador és que el que vulgui obtindrà.

Es reconfigura molecularment estructurat i identificat a través de l'ordinador a la base de dades del que realment desitja.

El llit de sanació miri el cos i corregeix les imperfeccions

Diguem que tens un defecte en l'ADN que alguns de nosaltres tenim. Recollim el 10% del que els nostres pares ens donen, en altres paraules, si tenim alguns defectes genètics obtenim el 10% de les nostres malalties, el 90% és un estil de vida. El 10% és heretat, de manera que li dóna a la gent una idea de quant més important és cuidar-se a vostè mateix.

Quan estàs en aquest llit Med no pateixes cap dolor, no passes per les radiacions, no és com un esdeveniment malvat.

Bàsicament et despertes i et mires al mirall i el cabell blanc ara és el color que tenia quan tenies 20 anys.

La teva pell esgarrifosa ja no hi és, la teva vista, el teu sentit, el teu gust, la teva olor, tot.

Diguem que li van fer irradiar la seva tiroide, que és absolutament estúpida, però aquesta és la indústria de la alopatía, van irradiar la seva tiroide i la seva tiroide és inútil ara i ha de prendre píndoles la resta de la seva vida perquè la van matar.

El que fa la Reatomización és que revitalitza i retorna aquest òrgan a un estat saludable, a un estat més jove.

Diguem que li van treure la vesícula biliar i els metges diuen que el seu fetge prendrà el control i tot estarà bé, bé, això no sol ser el cas, causa una altra cosa, altres problemes en el cos més endavant.

Però quan travessa el procés de reautomización, la vesícula biliar es regenera.

Crec que la millor manera d'explicar-ho és sense ser un científic que ho miri des del punt de vista de dir que està bé, de manera que la meva vesícula biliar es regenera i torna a la vida.

És més o menys si el nostre sistema immunològic és lliure de fer el que va ser dissenyat per fer, el que vol dir que ens mantenim molt més joves i per mantenir-nos molt més saludables.

El problema és que el sistema al·lopàtic i la corrupció al planeta ... dient que has de prendre aquesta píndola per això, has de prendre aquesta píndola per a això i causa d'aquestes píndoles o entitats estrangeres que s'introdueixen en el teu cos al costat dels efectes són sagnat i nàusees i diarrea i restrenyiment i mort.

Quan observes totes aquestes coses, comences a adonar-te que el teu sistema immunològic està atacant aquests químics perquè són substàncies estranyes.

El seu sistema immune, a mesura que passa el temps, és constantment ofès i atacat, de manera que mai té temps per renovar els seus dents, renovar la seva pell, renovar el seu cabell, la seva vista, perquè el seu cos es deteriori lenta però segurament i es vegi compromès.

El seu sistema immune està tan compromès que no pot recuperar-se, ja que està lluitant contra les anormalitats constants que li han dit que introdueixi en el seu cos de manera contínua.

El factor de por es reprodueix allà dient: bo, vostè sap que la Sra. Johnson ha de prendre aquesta píndola perquè si no ho fa, serà millor que prengui aquesta píndola.

Bé, vas a tenir efectes secundaris, però haurien d'estar bé.

Però a causa dels efectes secundaris d'aquesta píndola, Sra. Johnson, vam haver de portar-la de tornada, hem de donar-li una altra píndola perquè aquesta àrea està danyada aquí prenent aquesta píndola, així que hem de donar-li una altra píndola.

Estic segur que molts de vostès entenen, continua d'aquesta manera, són un signe de dòlar en el sistema actual.

Vostè es manté viu artificialment, en realitat la taxa d'esperança de vida al nostre país es redueix amb tots aquests anomenats productes farmacèutics "meravellosos" i "meravellosos".

Amb Med Bed teu cos està sa i nou de nou, però la teva ment no és perquè hagis viscut aquests anys i t'aconsellaran que et tornis molt més conscient del que naturopàtic. Ets ayurvèdic, herbólogo, diferent cristal·lí?

Les diferents aplicacions de com pot mantenir-se saludable de forma natural.

Ara la gent pregunta què tan aviat estarà disponible el Med Bed.

Bé, estic segur que tots vostès saben en aquesta crida que hi ha forces per aquí, fins i tot ocultes, no estem parlant de les grans perquè estan sent enderrocades, però estem parlant de les moltes que estan en pobles i ciutats i diferents pobles d'Amèrica que no són bones persones.

Són versions en miniatura de DC [District of Columbia] i el que passa és que intenten aturar-te i després fan coses dolentes.

Hem de ser molt encoberts en el desplegament de Med Beds. Simplement no podem sortir i començar a posar-los com ximples.

Hem de tenir equips i hem de tenir instal·lacions de fabricació, de seguretat d'alt nivell, amb una línia neta d'acoblament, el que significa que són sales netes totalment mèdiques per unir les peces i fer que funcionin.

Tenim plans per a una infraestructura que vam reunir al llarg dels anys per presentar la tecnologia de Med Bed.

La idea d'això és arribar als seriosos, que són realment dolents, si vas a morir a dues setmanes, persones que tenen formes greus de diabetis, per exemple.

Tenim una llarga llista de persones, però hem de fer-ho de forma segura i segura, així que vam armar un pla per fer-ho i per arribar a la major quantitat de gent possible, anar a certes àrees del planeta i després iniciï els tractaments per a les persones i tingui suficients unitats perquè puguem fer moltes persones alhora.

Imagineu que, si es tractés d'una situació publicitada, ens haguessin inundat i aclaparat i, bàsicament, trepitjat i, probablement, mort amb el frenesí d'alimentació de la raça humana que desitja ser reparada.

Desafortunadament, vostè sap que és la naturalesa humana i així és com funciona i ho entenem.

No és una cosa dolenta, només és que així és la humanitat, ho volen, ho volen i ho volen ara i faran qualsevol cosa per aconseguir-ho.

Seria bo si tots fossin benèvols, ens estimem i tot fora meravellós i ens prendrem el nostre temps amb nosaltres i ajudarem de qualsevol manera que puguem ajudar.

Hi ha moltes persones talentoses que tenen molt a oferir i òbviament demanarem a l'univers i al creador que porten endavant a aquestes persones perquè puguem fer les coses.

No crec que moltes persones entenguin que una paraula surti de la manera equivocat pot cridar molt l'atenció i que es tracta d'organitzacions i coses que preferirien no tenir aquesta tecnologia Med Bed allà fora.

És per això que s'ha mantingut allunyat de la raça humana

La meva actitud juntament amb els altres és que la raça humana no hauria de tenir de preocupar per la malaltia.

Crec que la raça humana hauria d'establir financerament per a la resta de les seves vides, sense malalties, de manera que aquests factors són història, estan totalment eliminats, i això ve perquè les persones no hauran de preocupar per això, no ho faran. han d'estar constantment estressats per la salut, no només per la salut sinó també per la seva situació financera.

Què van a fer i com van a menjar i com van a pagar els seus comptes i vostè sap que és un esforç constant i constant per existir.

Això és a llarg termini, òbviament no va a succeir en un parell de mesos, però així com la majoria de la gent té un refrigerador a casa, vull que el Med Bed estigui a la casa de tots.

No hi ha metges ni res, no els necessitem, no importa quants dels vells guàrdies vulguin pensar que la raça humana és un grup de consumidors inútils i que no signifiquen res i són escombraries.

És sol abonament perquè crec que la raça humana té un alt nivell d'intel·ligència i consciència que pot fer-ho, pot fer que molts miracles succeeixin, però aquest és el nostre objectiu a llarg termini.

Encara seran tipus naturals de metges que podran ajudar les persones en certes situacions, però no tindrem una estructura d'hospital convencional en què entrin i estiguin preocupats per la mort.

Vostè sap que només als Estats Units, la tercera causa principal de mort són les estades a l'hospital, les persones que ingressen a l'hospital, algunes d'elles només pels procediments regulars normals.

Hi ha tants factors d'estrès en la raça humana que és increïble que hàgim sobreviscut fins aquí.

Llavors el Med Bed és l'objectiu.

https://www.disclosurenews.it/en/the-med-bed-jared-rand/