Bancs i asseguradores treballen per transferir els ingents estalvis de la població espanyola al sector privat.
// Art El Salt
Tot crim té un mòbil.
Per descobrir-lo i, de passada, desemmascarar als seus responsables només cal seguir el rastre dels diners. En aquest cas, és difícil trobar un botí més atractiu.
A Espanya, els actuals plans de pensions privats porten estalviats 109.244.000 d'euros, una desena part del PIB.
Una suma que representa, però, una minúscula mostra del que podria ser el negoci de les pensions per als grans bancs i asseguradores si desapareix el seu principal competidor: les pensions públiques.
Ja ho han fet en molts països d'Amèrica Llatina. Ara volen acabar la feina iniciada a Espanya.
L'estratègia utilitzada pels lobbies dels plans de pensions no pot ser més vella: convèncer que el sistema públic no té futur, i garantir que no el tingui, deixant-ho sense recursos, de manera que la primera previsió es compleixi.
El conte del lobby
O com et convencen que les pensions públiques no són una bona idea
Els lobbies i think tanks de la banca i les asseguradores, titulars de la majoria dels plans de pensions, han aconseguit convertir-se en la referència a l'hora de descriure el futur de les pensions públiques. I també a l'hora d'influir en les lleis que defineixen el seu futur.
Una figura que serveix d'exemple del vincle entre els fons de pensions privats i el futur del sistema públic és Rafael Doménech, sotsdirector de l'Oficina Econòmica del president del Govern amb José Luis Rodríguez Zapatero i actual responsable d'anàlisi macroeconòmic del BBVA, entitat que lidera el mercat de les pensions privades a Espanya i bona part d'Amèrica Llatina.
En 2013, Domènech va ser seleccionat pel Govern de Mariano Rajoy com un dels 12 'savis' que van definir l'anomenat 'factor de sostenibilitat', és a dir, quant es retallaran les pensions a partir de 2019 per compensar que viurem més anys.
D'entre la dotzena d'experts, la majoria estava vinculada amb bancs o asseguradores i només tres tenien una visió diferent de la del Govern.
És també el cas del president d'aquesta comissió, Víctor Pérez-Díaz, vinculat amb FAES, la Fundació Caixa Galícia o Unespa, la patronal de les asseguradores. Actualment, al Congrés es diu que Doménech passa més temps allà que alguns ministres.
L'estratègia dels lobbies consisteix en convèncer que el sistema públic no té futur i fer tot el possible perquè no el tingui
A través d'think tanks com Civisme, Fedea o IEE -el grup d'estudis de la CEOE-, mitjançant pàgines web 'blanques', contingut patrocinat, gabinets d'estudi, enquestes, seminaris i tertulians en mitjans de comunicació, el lobby de les pensions privades defensa la seva principal tesi: davant la persistència de la crisi i l'envelliment de la població, s'ha d'augmentar l'edat de jubilació, retallar les prestacions i apostar per vies alternatives d'estalvi, és a dir, per plans de pensions privats.
Aquests grups de pressió també han fet mans i mànigues, amb bons resultats fins ara, per mantenir fora de l'agenda política la proposta de finançar les pensions per altres vies, a través dels pressupostos generals de l'Estat, com passa amb altres despeses socials i en altres països europeus.
L'altra opció defensada per diversos sectors socials per assegurar el futur de les pensions públiques -augmentar els salaris o les cotitzacions per part de les empreses- roman encara més relegada pel lobby que vol deixar-te sense pensió -i que hagis de contractar una altra amb un fons privat, si pots permitírtelo-.
La profecia autocomplerta
O com converteixen en realitat la fi del sistema públic
No n'hi ha prou amb fer por, tot i que ajuda. La notícia que 2016 havia acabat amb el dèficit més voluminós de la història de la Seguretat Social -uns 19.000 milions- va donar bons titulars al lobby de les pensions privades.
El "saqueig", com l'anomena la Marea Pensionista, ve de lluny.
L'any 2000, moment d'excedent pressupostari, el Govern de José María Aznar va crear l'anomenada 'guardiola de les pensions', un fons de seguretat en previsió de temps pitjors.
Per prevenir mals usos en el futur, el Govern va fixar en un 3% el límit del que es podria disposar en cas de necessitat.
El 2012, el fons de reserva va arribar al seu màxim, amb 65.000 milions d'euros. Aquest any, el mateix en què Luis de Guindos anunciava el rescat bancari per una suma equivalent, el president Mariano Rajoy suspenia aquest límit i decretava que el Govern podria disposar en endavant d'aquest fons, sense més tràmit que una notificació prèvia al Congrés.
A partir de llavors, el Govern del PP ha retirat una mitjana de 13.500 milions d'euros cada any.
Al desembre de 2017 tot just quedaven 8.000 milions, el just per pagar una mensualitat més. La principal causa d'aquest dèficit en les arques de la Seguretat Social és l'augment de la despesa en pensions per l'envelliment de la població.
Un factor gairebé tan determinant com la caiguda dels ingressos de les cotitzacions socials, amb les quals es finança tot el sistema públic, un fenomen fàcilment explicable per la crisi, l'atur i les més de dos milions de persones que van haver de deixar el país per raons econòmiques.
Tampoc ha ajudat que la "recuperació" de la qual parla el Govern s'hagi fonamentat en els baixos salaris, amb una caiguda mitjana del 12,8%, i en l'ocupació precària, amb el doble de contractes temporals que el 1995.
Les plataformes de defensa del sistema públic defensen que el que està en crisi és el Pacte de Toledo, signat el 1995, no les pensions públiques.
"És mentida que hi hagi alguna raó per pagar les pensions amb les cotitzacions", afirma Ignasi Zubiri, catedràtic d'Hisenda Pública de la Universitat del País Basc.
La economista Elena Idoate critica des del seminari d'economia Taifa l'excepcionalitat de les pensions públiques: "No hi ha cap altra partida pressupostària que estigui vinculada a una determinada font de finançament.
Per què preocupa l'equilibri pressupostari de les pensions, i no el de la Monarquia, l'Exèrcit o la Policia? ".
// Art El Salt
deixar morir
O com aconsegueixen que passar-te al sistema privat no sembli tan mala idea
Des d'inicis de la crisi, el lobby dels plans de pensions incrustat en el Govern ha trobat en la Comissió Europea un aliat ideal. Davant del desfasament entre les despeses i ingressos de la Seguretat Social, la recepta dels successius governs ha estat retallar prestacions i allargar el temps de treball necessari per accedir a una pensió en lloc d'abordar la caiguda dels ingressos del sistema públic amb polítiques redistributives .
El 2010, l'ultimàtum de les institucions europees al Govern de Zapatero va portar a la congelació de les pensions contributives i, un any després, a la llei de reforma de la Seguretat Social, que retardava l'edat de jubilació de 65 a 67 anys, entre una bateria de mesures que feien molt més complicat accedir a una pensió oa cobrar la pensió màxima.
En 2013, Rajoy posava les coses encara més difícils amb el Reial Decret 5/2013, que enduria les condicions d'accés a la jubilació anticipada. I per als que ja cobraven una pensió, el PP va garantir aquest mateix any, mitjançant la Llei 23/2013, una minva constant del seu poder adquisitiu a desvincular l'actualització de les pensions de la inflació.
Gràcies a les reformes de les pensions realitzades per Zapatero i Rajoy en 2011 i 2013, els pensionistes han perdut 1.200 milions d'euros només el 2017, una mitjana de 200 euros per cada un d'ells.
La introducció del factor de sostenibilitat a partir de 2019 suposarà que "es cobrarà menys al mes però durant més anys", afirma una de les web de pensions del BBVA.
Després de comparar els sistemes de tots els països europeus en el seu informe Pensions a Espanya, el catedràtic Zubiri conclou que el PP "ha introduït uns dels ajustos per envelliment més severs de la UE". El think tank de la patronal, l'IEE, recomanava fa un any augmentar l'edat de jubilació als 70 anys per "salvar" les pensions.
Si els plans de pensions fossin el que compta l'aparell de comunicació de la banca i les asseguradores, passar-se a un d'aquests fons potser no és tan mala idea. Aquest és el problema.
El truc final
O com aconsegueixen que no es parli de la crisi dels plans de pensions
El cas argentí és revelador. El 1994, amb la recomanació del FMI i el Banc Mundial, el Govern de Carlos Menem va impulsar la privatització del sistema de pensions, seguint el model xilè, el mateix que serveix avui d'exemple a Espanya.
Una de les tres entitats més beneficiades per aquesta operació va ser la filial del BBVA, Consolidar, que es va quedar amb el 14,1% del mercat.
Un negoci amb grans avantatges per al banc espanyol: un cop dins, la llei et impedia tornar al sistema públic.
El 2008, el Govern argentí va nacionalitzar els fons de pensions davant el risc de fallida d'un sistema que havia invertit 1.059 milions d'euros en mercats a futur, a les portes de la major crisi financera des de 1929. Unes "apostes de casino" -segons el sociòleg Sergio Fiscella- on els estalviadors tenien l'obligació de seguir apostant.
El lobby de les pensions a Espanya ha aconseguit centrar els debats en la "insostenibilitat" del sistema públic, passant per alt la manca de garanties i la greu crisi que travessen els plans privats de pensions, segons la premsa econòmica.
Lluny del que pot semblar, les pensions privades no són precisament un negoci pròsper. El diari Cinco Días situava la "edat daurada" dels plans de pensions entre el 1997 i el començament de la crisi. Amb una pèrdua de 580 milions d'euros, 2017 s'ha convertit en el primer any en què es produeixen més retirades que aportacions en el sistema privat. Jesús González, un dels màxims experts en previsió social d'UGT, qualificava en aquest diari el format dels plans de pensions de "moribund" i "catatònic".
Al rescat acudeix el Govern de Rajoy, que prepara actualment una reforma del reglament dels plans i fons de pensions que reduirà les comissions que han de pagar els estalviadors i dóna facilitats per retirar els diners als deu anys, una cosa que ara només poden fer en casos excepcionals.
Una operació interpretada pels analistes financers com un intent per incrementar l'atractiu dels plans privats de pensions, especialment per al públic més jove.
Dit d'una altra manera, mentre el ferit es dessagna, en comptes tapar la ferida el metge li extreu més sang.
Per al sindicat CGT, la "fallida premeditada i metòdica" de la Seguretat Social i el sistema públic de pensions per part de tots els partits governants des de 1980 i "per gairebé tot l'arc parlamentari des de 1995" té un objectiu "per a res amagat" : lliurar als mercats privats el 45% de la partida de la despesa social que actualment es dedica a les pensions públiques. Un crim a càmera lenta, en viu i en directe, sense spoilers, el desenllaç està encara obert
No hay comentarios:
Publicar un comentario
No se admiten comentarios con datos personales como teléfonos, direcciones o publicidad encubierta