el 20D condicionará el futur de Catalunya, o serà al reves?

El cap de llista de Democràcia i Llibertat (DL) a les eleccions espanyoles del 20 de desembre, Francesc Homs, ha alertat aquest dimarts des de Puigcerdà (la Cerdanya) que els resultats tindran un impacte directe en el lideratge del procés independentista. "El 20-D condicionarà la política catalana", ha assegurat. L'endemà "no serà el mateix" que hagi guanyat DL o ERC, o que hagi guanyat Ciutadans (C's). "El 20-D, no serà neutre per empènyer les coses en un sentit o altre", ha avisat.
Homs ha considerat que les eleccions al Parlament del 27 de setembre "vam tenir un resultat extraordinari", però s'ha lamentat que "les tornes van quedar repartides d'una manera que ara estem com estem". En aquest context, ha assegurat que la foto que surti dels comicis espanyols "serà la que quedarà a la retina de la gent, i el resultat marcarà moltes coses".
Segons qui va ser definit pel propi Artur Mas com la seva "mà dreta", doncs, ha apuntat que el 20-D ve a ser un pols sobre quina de les dues grans famílies del catalanisme lidera el procés. "Ens estan convertint aquests eleccions en catalanes. Són les eleccions espanyoles més catalanes que mai", ha assegurat. I, en tant que eleccions "catalanes", la pugna CDC-ERC torna a aflorar.
De fet, minuts abans que Homs, l'alcalde de Puigcerdà, Albert Piñeira, no havia tingut inconvenient en assegurar obertament que "aquella gran coalició que va ser Junts pel Sí ara es diu Democràcia i Llibertat". "Necessitem quedar primers", ha insistit. Els 1.628.714 vots aconseguits per la llista de Raül Romeva són un caramel que tant convergents com republicans ara es disputen, i Homs no té inconvenient en reconèixer que qui en sumi més estarà més legitimat per aplicar els seus punts de vista.






En Comú Podem guanyaria el 20-D a Catalunya i CDC s'enfonsaria, segons "El Periódico"

complot de las multinacionales: TTIP va contra gobiernos y trabajadores

Visto en: Sott.net
Carlos Enrique Bayo
A punto de cumplir 81 años, la portaestandarte de la lucha contra el imperio global de las grandes multinacionales ha partido en una nueva campaña contra el TTIP, el tratado de libre comercio transatlántico que denuncia como “un golpe de fuerza geopolítico” que supone “una auténtica emergencia”

© Anna Giralt Gris
La activista e intelectual Susan George, en una foto tomada en 2014

Nadie como ella nos ha alertado del peligro de la globalización económica, ni nadie nos advirtió antes: desde que publicase el primer Informe Lugano, justo antes de inicarse el siglo XXI, Susan George (Akron, Ohio, 1934) es la referencia imprescindible para todos los altermundialistas y la portaestandarte de la lucha contra el imperio planetario de las grandes corporaciones y las instituciones financieras internacionales.
Doctora en Ciencias Políticas, licenciada en Filosofía por la Sorbona y en Lengua Francesa por el Smith College, en realidad es y siempre ha sido una activista en favor de la justicia social, una escritora prolífica sobre el subdesarrollo impuesto al Tercer Mundo y una militante incansable contra las políticas del Fondo Monetario Internacional (FMI), el Banco Mundial y las superpotencias. Cumplirá 81 años dentro de tres meses, pero sigue presidiendo el Transnational Institute de Amsterdam, es presidenta de honor de ATTAC Francia y está en plena gira mundial para presentar su última obra: Los usurpadores: cómo las empresas transnacionales toman el poder (Icaria Antrazyt).
Porque ahora está en la gran batalla de su larga vida: impedir que se instaure el Transantlantic Trade and Investment Partnership (TTIP), al que califica de “peligrosísimo coup de force geopolítico a nivel global” porque dejaría a los gobiernos, a los pueblos, a merced de los intereses de las grandes compañías multinacionales.
La planificación de este intento de obtener una hegemonía comercial planetaria comienza, asegura usted en su libro, hace más de 20 años con la Mesa Redonda Europea de Industriales (ERT), fundada en 1983 por 18 directores ejecutivos de grandes transnacionales europeas…
Sí, ahora ya está formada por los presidentes de 50 grandes multinacionales europeas, que controlan una facturación de 1,3 billones de euros y están literalmente redactando la legislación económica de Europa; les dicen a los gobiernos y a la propia Comisión Europea qué es lo que tienen que hacer. Ellos redactaron el Tratado de Lisboa, la política de la UE sobre competencia, y luego van a los gobiernos de sus países y les venden esa legislación. Es gente que tiene un poder tremendo detrás del escenario. Como dijo Peter Sutherland

“son más que un lobby porque cada uno de ellos tiene acceso a las más altas esferas del Gobierno”.
Igual que Business Europe , donde también están muchos de ellos y que tiene una inmensa influencia sobre la Comisión Europea. Ahí se reúnen todos, incluida la CEOE española, la MEDEF y todas las demás.
Y este complot…
¡No es un complot! No quiero sugerir que existe una conspiración.
Pero es un plan premeditado…
Sí, un plan premeditado a muy largo plazo para imponer sus intereses.
…en el que participan políticos y gobernantes de uno a otro lado del espectro, de los socialdemócratas a los conservadores.
Quizás algunos de esos políticos no se dan cuenta de ello, o quizá los movimientos sociales y ciudadanos no han hecho su trabajo; o la política se ha complicado tanto que es muy difícil para las ONG hacer frente a todas las amenazas y desafíos.
Pero las organizaciones sociales sí están ahora movilizadas contra el TTIP…
Sí, y eso es fantástico, porque se trata de una auténtica emergencia.
…incluso en EEUU.
Sí, también en EEUU.
¿Y los promotores del TTIP no se dan cuenta de que todo ese secretismo con el que ocultan los detalles de la negociación en realidad está alimentando esa oposición ciudadana al tratado?
Bueno, eso nos favorece. Pero cuando le planteas ese argumento a los de la Comisión, contestan:

“Cuando estás jugando al póker, no enseñas las cartas a los otros jugadores”.
Pero entonces están admitiendo que están jugando al póker, no negociando en beneficio de los ciudadanos…
Pascal Lamy nos hacía ese mismo argumento cuando estaban negociando el GATT o hablaban de la Organización Mundial de Comercio en Cancún. Christine Lagarde era la más sincera de todos ellos, nos decía: esto es todo lo que os puedo contar, y no puedo contaros más allá. Yo la respeto. Cuando fue nombrada ministra de Comercio y empezó a negociar, en sólo dos semanas se había hecho con el dominio de todo el dossier que nosotros llevábamos años estudiando. Y ahora que está al frente del Fondo Monetario Internacional resulta que el mejor de los tres integrantes de la Troika es precisamente el FMI, que ya ha producido tres informes, uno elaborado por Blanchard y otro en el que participa, que demuestran que las políticas de austeridad no funcionan.
No entiendo cómo los gobiernos no actúan en función de esa realidad, pero el trabajo teórico elaborado por el FMI es muy bueno: demuestra que la austeridad no puede hacer que una economía crezca, que sólo provoca una pérdida de empleo y lleva al estancamiento. El FMI pone todo eso por escrito y no reaccionan ni los gobiernos, ni la Comisión, ni por supuesto el Banco Central Europeo. No hay que olvidar que Draghi fue director ejecutivo para Europa de Goldman Sachs…
Sí, y De Guindos, nuestro ministro de Economía, era miembro del Consejo Asesor de Lehman Brothers para Europa…
¡Vaya!, así que los españoles saben bastante de lo que estoy hablando.

“Si se aprueba, el TTIP es un tratado que estará por encima de las leyes nacionales, incluso de la Constitución de cada país firmante”
Volviendo al TTIP, usted sostiene que si se aprueba será como un paraíso para las multinacionales. ¿No cree que los gobiernos pueden poner cortapisas y controles para evitarlo, incluso si se aprueba?
No, tal como ahora está planteado el tratado. Los gobiernos nacionales sólo podrían decir sí o no; sólo tendrían la posibilidad de retirarse, de no firmarlo. Y no es muy probable que lo hagan si no hay una mayoría que lo hace. No tendrían la posibilidad de enmendar esto o aquello. Y si se firma, queda aprobado y será muy difícil dar marcha atrás. Porque es un tratado que estará por encima de las leyes nacionales, incluso de la Constitución de cada país firmante.
Bueno, en principio nada puede quedar por encima de la Constitución…
Sí que puede. El tratado sobre los tratados rubricado en Viena en 1969 es muy claro y se ha convertido ya en derecho consuetudinario: que los tratados internacionales sobrepasan a las leyes nacionales, incluidas las Constituciones. Por tanto, si no te gusta, no firmas, pero una vez firmado ya no puedes hacer nada para corregirlo.
¿Cómo conoce el contenido del tratado si se ha mantenido bajo siete llaves?
Bueno, no conocemos los detalles de lo negociado. No sabemos qué es lo que Europa está tratando de salvaguardar, sólo lo que nos cuentan desde la Comisión Europea, y eso muy a menudo no es más que una sarta de mentiras. Pero sí sabemos lo que EEUU busca, sí sabemos que en 3.200 tratados bilaterales de inversión incluyen la cláusula ISDS, la de resolución de disputas y diferencias entre los inversores y los Estados. No cabe duda de que tanto EEUU como la UE quieren incluirla. Sabemos que las grandes compañías a ambos lados del Atlántico han estado discutiendo esto durante veinte años. Por tanto,sabemos qué es lo que quieren, y quieren estar al mando de las regulaciones y deshacerse de muchas de las reglamentaciones públicas en vigor.
Y las corporaciones norteamericanas han escrito cartas – que son de dominio público – a su Departamento de Comercio, instruyendo a sus negociadores: queremos esto y lo otro, como eliminar el principio de cautela ; como levantar las restricciones a las exportaciones de los productos genéticamente modificados, especialmente los alimentos transgénicos; como acabar con la competencia de los medicamentos genéricos frente a los fármacos de marca…
En Europa, mediante la Directiva de Substancias Peligrosas, se han prohibido 1.200 productos químicos por el riesgo que presentan a la salud o el entorno. En cambio, en EEUU desde que en 1976 se aprobó la Ley de Sustancias Tóxicas sólo se han prohibido ¡doce productos en total! Por tanto, si firmamos el tratado, dudo mucho que la UE pueda impedir la importación de los productos norteamericanos que contienen esas 1.188 sustancias peligrosas. Además, nos ocultan la información sobre ese tipo de detalles del acuerdo, así que podemos inferir lo que realmente quieren hacer. La brecha, el abismo, que hay entre nuestras regulaciones y las de EEUU es inmensa.
“Con estos tratados, EEUU se colocaría en el eje de un bloque comercial gigante que controlará dos tercios del PIB del mundo y casi tres cuartas partes del comercio mundial”
Usted afirma que este tratado de libre comercio se ha estado planificando durante los últimos veinte años. En todo este tiempo, ¿todos los gobiernos europeos implicados, de uno u otro signo político, han colaborado en ese plan para que las multinacionales usurpen el poder?
No estoy muy segura de que los gobiernos estén siempre informados de todo lo que se está negociando, por mucho que el diálogo transatlántico se pusiera en marcha por iniciativa del Departamento de Comercio de EEUU y de la Comisión Europea, en 1995, y los gobiernos deberían estar informados desde entonces. Voy a darle un ejemplo: en 1987-88 estábamos luchando contra el Acuerdo Multilateral sobre Inversiones y como hicimos mucho ruido, Lionel Jospin, que era entonces el primer ministro socialista de Francia, acabó reconociendo que no era consciente del contenido de ese acuerdo porque el Gobierno francés había colocado a técnicos muy jóvenes, treintañeros, en el equipo negociador. Los gobiernos son entidades muy grandes y tienen determinadas prioridades, como conseguir la reelección, así que a menos que la ciudadanía haga mucho ruido, si hay asesores que argumentan que un tratado va a servir para generar puestos de trabajo, los gobernantes acaban por dar el visto bueno sin conocerlo de verdad.
¿Cómo podrían contraatacar China y otros países del BRIC si los dos tratados de libre comercio con EEUU acaban siendo rubricados?
Eso va a ser muy interesante. Si se aprueban, EEUU se situará en el eje de un bloque comercial gigante, con 12 países asiáticos, incluidos Japón y Australia, en un lado, y la UE en el otro. Lo que supondrá concentrar dos terceras partes del PIB mundial y casi tres cuartas partes del comercio global, para contar con una potencia económica estratégica que ahora no tiene. Entonces serán incluso capaces de decir a China que tiene que hacer lo mismo que se dispone en el tratado o quedará marginada. Todos los países del BRIC están al margen del TTIP y el TTP , por tanto esto sería un auténtico coup de force geopolítico a nivel global.
¿Un golpe de Estado mundial?
No, no tanto. No lo quiero calificar así. Un coup de force.
En cualquier caso, la capacidad financiera y comercial de China es tan grande que parece difícil que un nuevo bloque como el que pretende crear EEUU pueda llegar a arrinconarla.
Bueno, yo no soy economista, pero muchos expertos están hablando ya de que se está fraguando una crisis a la española en China: una burbuja inmobiliaria que podría ser enormemente destructiva y que obligaría a Pekín a regresar al aislacionismo. Sé que tienen tres billones de dólares en sus reservas de divisas, pero no sé si eso les bastará para aguantar la presión.
¿Entonces, el nuevo bloque capitaneado por EEUU pretende neutralizar el poderío económico emergente de los BRIC?
Sí, se trata de eso. No creo que las multinacionales estén pensando en ello, pero sin duda el Gobierno de Washington, sí. Y los gobiernos europeos están justificando el tratado en términos geoestratégicos, porque ya se ha demostrado que el TTIP hará que Europa pierda 600.000 puestos de trabajo y condenará a la UE al estancamiento económico. Así que su único argumento es como aquel de los presidentes estadounidenses que decían: “Lo que es bueno para la General Motors es bueno para EEUU”. Porque no existen ya justificaciones económicas, ni sociales ni morales para defenderlo. De eso no cabe la menor duda.
¿Cómo se puede detener su aprobación?
Sumándonos al movimiento ciudadano, publicando estos argumentos, diciéndole a la gente que tiene que movilizarse para detener el TTIP en España… el 18 de abril es una fecha grande del movimiento contra el TTIP en toda Europa. Hay que hacer que la gente esté informada.
¿La movilización ciudadana hará reaccionar a los gobiernos y a la Comisión?
Oh, sí. En realidad ya han reaccionado. Ya están a la defensiva. Ya han nombrado al vicepresidente holandés de la Comisión, Frans Timmermans, para coordinar todos los aspectos del tratado, que hasta ahora estaban siendo negociados por separado por los comisarios de cada uno de los ámbitos implicado: agricultura, sanidad, empleo, comercio… Ahora están coordinando su política porque ven que tienen que hacer una ofensiva general para sacarlo adelante. Antes, trataban a los ciudadanos como niños y les planteaban argumentarios pueriles para defender lo indefendible. Y les sorprendió que sus esfuerzos propagandísticos no tuvieron éxito. Eso es una buena señal.
No hago más que dar malas noticias, pero debo terminar dando una buena: esta batalla la podemos ganar. Sólo tenemos que estar unidos. Porque este tratado contiene elementos como para que todos lo odiemos: trabajadores, agricultores, sanitarios, educadores, consumidores, empleados, parados… ¿Queremos estar en un tratado según el cual las multinacionales pueden querellarse contra un Gobierno que suba el salario mínimo, como le ocurrió a Egipto?


Copyright © 2015

la trampa del bipartidisme

El sistema electoral espanyol fa que la majoria de partits, tret dels dos majoritaris, només tinguen possibilitats d’entrar en un 30% de les circumscripcions.

Totes les eleccions del món resten condicionades pel sistema electoral. Però n’hi ha de més cuinats i de no tant, i el sistema electoral espanyol és dels més cuinats del món. Creat durant la transició política amb la voluntat de refermar els dos grans partits, penalitza clarament els partits d’abast estatal que queden tercer i quart en nombre de vots.

Tres classes diferents de províncies
La circumscripció electoral espanyola és la província, i n’hi ha de tres menes diferents.

—27 províncies en què s’elegeixen 99 diputats i on es pràcticament impossible que un tercer partit obtinga un diputat. En aquestes circumscripcions, un tercer partit ha d’aconseguir entre el 16% i el 33% dels vots per a entrar al parlament.

—20 províncies en què s’elegeixen 145 escons i on és possible, però no senzill, que els tercers partits aconseguesquen diputats. En aquestes circumscripcions, un tercer partit necessita entre el 9% i el 14% dels vots per a entrar al parlament.

—5 províncies en què s’elegeixen 106 escons i on sí que és senzill que els tercers partits obtinguen representació parlamentària. En aquestes demarcacions, un 5% de vots pràcticament atorga representació segura.

Aquesta divisió no afecta tant els partits nacionalistes, que tenen una implantació territorial molt més concentrada, com els tercers partits d’àmbit estatal. La barrera electoral real a la majoria de les províncies supera el 10%, i en alguns casos arriba al 30%, cosa que fa gairebé impossible que el tercer partit hi obtinga cap escó.

A les eleccions del 2011, els partits altres que el PP o el PSOE van tenir aquesta representació:

—A les 27 províncies menors, dels 99 escons en joc només 7 no van ser per al PP ni el PSOE. I tots 7 foren per a formacions nacionalistes o regionalistes: 2 per a CiU a Lleida; 2 per a UPN, 1 per a Amaiur i 1 a per Geroa Bai a Navarra; i 1 per al PNB i 1 per a Amaiur a Àlaba. Els altres 92 escons van anar a parar al bipartidisme.

—A les 20 circumscripcions mitjanes, dels 145 escons 23 van anar a parar a tercers partits, però d’aquests només 2, d’Esquerra Unida (a Astúries i Màlaga), no van anar a parar a partits regionalistes o nacionalistes.

—A les 5 circumscripcions grans, dels 106 escons en joc 25 van anar a parar a formacions terceres: 8 a Esquerra Unida i ICV, 5 a UPyD i la resta a formacions nacionalistes (9 a CiU, 2 a ERC i 1 a Compromís).

És fàcil d’observar la correlació entre la mida de la representació i la pluralitat

És fàcil d’observar la correlació entre la mida de la representació i la pluralitat:

—En el grup de circumscripcions petites, PP i PSOE sumen 92 escons dels 97, el 93% dels escons.

—En el grup de circumscripcions mitjanes, PP i PSOE sumen 122 escons dels 145, el84%.

—En el grup de les circumscripcions grans, sumen 81 escons dels 106, el 76%.

Si n’excloem els escons aconseguits pels partits nacionalistes, les xifres són encara més escandaloses:

—En el grup de les circumscripcions petites, PP i PSOE sumen el 100% dels escons.

—En el grup de les circumscripcions mitjanes, PP i PSOE sumen el 98% dels escons.

—En el grup de les circumscripcions grans, PP i PSOE sumen el 84% dels escons.

Només hi ha en joc realment un 30% dels escons
La conclusió que s’infereix d’aquestes dades és que en el sistema polític espanyol només es posa en joc aproximadament un 30% dels escons reals perquè el 70% se’l queden de segur les dues grans forces polítiques.

Per això al congrés escollit el 2011, dels 350 escons 294 són del PP i el PSOE.

Al congrés escollit el 2008, dels 350 escons 323 eren del PP i el PSOE.

Al congrés escollit el 2004, dels 350 escons 312 eren del PP i el PSOE.

Al congrés escollit l’any 2000, dels 350 escons 308 eren del PP i el PSOE. Etcètera.

La realitat és que o passes a ser, almenys, el segon partit en un nombre important de circumscripcions o no obtindràs una gran representació parlamentària.

Però això que és una garantia per als dos partits grans paradoxalment els és també una amenaça. Si Ciutadans o Podem poguessen desbancar el PP o el PSOE de la segona posició electoral, tindrien una gran prima d’escons i el partit desplaçat cauria a una posició irrellevant dins el congrés. Per això són tan interessants les eleccions del 20 de desembre.

Cal un canvi multitudinari d’orientació de vot per a superar el bipartidisme
Tanmateix, això només passaria si hi hagués un canvi de l’orientació de vot en massa, especialment a les províncies petites. Ciutadans o Podem haurien de superar el PP o el PSOE a Castelló, Lleida, Terol, Osca, Cantàbria, Navarra, Valladolid, Lleó, Ciudad Real, Huelva, Càceres, Lugo, Albacete, Burgos, Salamanca, Ourense, Àlaba, la Rioja, Zamora, Guadalajara, Conca, Palència, Àvila, Segòvia, Sòria, Ceuta i Melilla. I la cosa és difícil perquè són províncies on el bipartidisme és avui encara molt fort i en alguns casos hi ha una competència molt ben assentada dels grups nacionalistes.

Si Ciutadans i Podem no poden penetrar amb força en aquestes províncies, cosa molt difícil, ja jugaran amb desigualtat d’oportunitats, perquè per a ells el congrés tindrà un centenar d’escons menys. I això faria gairebé impossible de superar PP i PSOE. Voldria dir que haurien d’ultrapassar molt clarament aquests dos partits en les altres circumscripcions i, dels 251 escons restants, n’haurien d’obtenir prop de 200, cosa que no preveu ningú.

A Podem li costarà molt d’aconseguir un nombre significatiu d’escons
Una dificultat afegida per a aquests dos partits és la presència de forts partits nacionalistes. El sistema electoral espanyol va ser dissenyat per a enfortir els dos grups principals de cada província i segurament no va tenir en compte o no va poder evitar que això refermàs també els grups nacionalistes.

On hi ha grups nacionalistes forts, el PP o el PSOE hi obtenen resultats molt inferiors perquè l’electorat que en unes altres províncies els votaria prefereix votar la dreta o l’esquerra nacionals.

Històricament, el tercer partit espanyol fa frontera amb els grups nacionalistes i la seua potència depèn molt, com si fossen vasos comunicants, de la potència dels nacionalistes. Va ser el cas, per exemple, d’Esquerra Unida del País Valencià que fins a la irrupció de Compromís representava al congrés el moviment valencianista i que després en quedà fora. En aquestes eleccions, però, en vista de la tensió creada pel cas català, sembla molt difícil que Ciutadans faça frontera amb cap partit nacionalista. En canvi Podem, en moltes de les circumscripcions clau, haurà de disputar els escons no únicament amb el PP i el PSOE sinó també amb partits nacionalistes forts. I això encara li fa el camí més costerut.

Si mirem les províncies on és més fàcil d’aconseguir diputats, veurem que en moltes Podem tindrà una forta competència de partits nacionalistes.

En el grup de les cinc circumscripcions on més fàcilment es poden obtenir diputats, hi ha Barcelona, València i Alacant (amb Madrid i Sevilla). D’entrada, només a Alacant seria fàcil per a Podem, però a València i a Barcelona tindrà una competició dura amb els nacionalistes.

En el grup de les vint circumscripcions mitjanes, Podem es trobarà amb contrincants nacionalistes forts a les Illes Balears, Girona, Tarragona, la Corunya, Pontevedra, Biscaia, Guipúscoa, Tenerife i las Palmas. És a dir, que la meitat de les circumscripcions de dificultat mitjana serien també molt competitives per a ells.

És creïble en aquest entorn que Podem obtinga un resultat espectacular en escons? La veritat és que no. Fins i tot si l’aconsegueix en vots serà molt difícil que puga traduir el resultat en escons, especialment si no pot tancar acords sòlids al País Valencià, les Illes i Galícia. El partit de Pablo Iglesias està en bones condicions per a disputar els 106 escons de les circumscripcions grans, on efectivament podria ser una sorpresa històrica, però tindria serioses dificultats en la meitat de les circumscripcions mitjanes, que trien entre totes 145 escons. Per això, només si supera en vots el PSOE a tot l’estat espanyol Podem està en condicions d’obtenir un resultat excel·lent.

Ciutadans pot ser la gran sorpresa?
El cas de Ciutadans és lleugerament diferent. Comparteix amb Podem la dificultat de penetració en les províncies més difícils, però en les altres té l’avantatge que competeix, pràcticament de manera exclusiva, amb el PP.

És previsible, doncs, que a Múrcia, a Sevilla, a Màlaga o a la Corunya Ciutadans obtinga més vots que el PP? Es pot repetir a escala espanyola el resultat català? Aquesta és segurament la gran incògnita de les eleccions del desembre.

Però, partint de la base que a les províncies petites no serà fàcil de derrotar el PP, Ciutadans hauria d’aconseguir uns resultats extraordinaris especialment a les províncies mitjanes si realment aspira a plantar cara als populars. En les grans (Barcelona, València, Alacant, Madrid i Sevilla), Ciutadans segurament aconseguirà un bon resultat, entre vint diputats i trenta, per exemple. Per a ells, la clau és tenir també resultats excel·lents a les vint províncies mitjanes. Només així podria esdevenir imprescindible per a un pacte de govern.

La batalla està doncs a Cadis, Saragossa o Múrcia, on hauria de poder superar el PP si vol compensar la missió quasi impossible d’imposar-se en les províncies petites, aquelles 27 que, amb 99 escons, són la garantia del bipartidisme a l’estat espanyol.

El punts clau dels Països Catalans
Als Països Catalans, les províncies que tindran un resultat més significatiu seran les Illes (amb 8 diputats) Saragossa (on voten una part dels habitants de la Franja, amb 7 diputats) i Girona i Tarragona (amb 6 diputats cadascuna). D’aquestes circumscripcions, en aquesta legislatura que s’ha acabat només a les Illes hi hagué una situació de bipartidisme.

De les cinc circumscripcions on és més fàcil d’aconseguir diputats, tres són del país (Barcelona, València i Alacant) i en totes els resultats van superar el bipartidisme a les eleccions passades.

Finalment, entre les circumscripcions on és més difícil d’evitar el bipartidisme hi ha Castelló, Lleida, Terol i Osca; només a Lleida va aconseguir escons un partit diferent del PP o el PSOE (en aquest cas, CiU).

Un autònom de Barcelona a La Sexta: ‘Senyor Rajoy per què ens humilieu?’

Per què ens humilien fent-nos sentir com si demanéssim caritat?’. Aquesta és la pregunta que va fer ahir al vespre Ferran Bayo, un autònom de 56 anys de Barcelona, a Mariano Rajoy al programa ‘La Sexta Noche’, en què una quinzena de ciutadans feien preguntes al candidat del PP. Bayo li va recordar que els ciutadans catalans pagaven imposts igual que els de la resta de l’estat espanyol i que, en canvi, rebien un tracte de menyspreu per part del govern espanyol, especialment de ministres com ara Montoro, a l’hora de rebre els diners per als serveis públics. 

Rajoy li ha respost que no hi estava d’acord, i que el govern espanyol no prenia decisions contra els interessos dels catalans. Ha dit que el seu partit havia votat contra la reforma del model de finançament, tot i que, segons el seu criteri, el repartiment dels recursos públics a l’estat es fa seguint bases ‘bastant raonables’.

Amb tot, ha assegurat que calia canviar el sistema de finançament 

Desmontant Societat Civil Catalana

L’advocat José Domingo, secretari de Societat Civil Catalana, és tertulià habitual al programa ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Avui s’ha acabat encenent quan ha criticat el llibre ‘Desmuntant Societat Civil Catalana’, publicat per Jordi Borràs, i concretament el pròleg que en va fer David Bassa, periodista del mateix programa. Domingo ha aprofitat que hi havia Bassa a la taula de la tertúlia i que parlaven de l’auge de l’extrema dreta a l’estat francès a les eleccions regionals d’ahir per atacar Bassa i el llibre de Borràs, pel fet de vincular SCC amb l’extrema dreta.

—José Domingo [J. D.]: El tema de l’extrema dreta em preocupa moltíssim. És impossible que aquí es qualifiqui tothom com a extrema dreta i jo crec, David Bassa, que t’has equivocat molt. En el teu pròleg del llibre… em qualifiques de persona d’extrema dreta per haver format part d’un grup com SCC.

—David Bassa [D. B.]: No t’hi qualifico.

—J. D.: Dius que un cas com el de Societat Civil Catalana seria impossible a França.

—D. B.: Això sí.

—J. D.: Un cas com nosaltres, que som una entitat clarament democràtica, no el pots qualificar amb aquesta lleugeresa d’extrema dreta. Amb el tema de la conyeta, que normalment es fa amb molta gràcia, dir que perquè a algú li agradi el ‘cocido’ madrileny i que el ‘cocido’ li agradava a Franco, dir que aquesta persona és franquista, que és la simplificació que es fa en aquest llibre més o menys…

—Mònica Terribas [M. T.]: Perdona?

—J. D.: Sí, sí.

—M. T.: Els oients no saben de quin llibre parles.

—J. D.: El llibre ja es desqualifica per si mateix. Mires el seu contingut i és intranscendent.

—D. B.: Parla del llibre d’investigació del Jordi Borràs ‘Desmuntant Societat Civil Catalana’.