Que passarà després del 155?

Albert Noguera 
eldiario.es Tres mesos després que comencessin els empresonaments, la repressió de l'1-O i l'aplicació de l'art. 155 de la Constitució sobre l'independentisme i les institucions catalanes, el Govern de l'Estat valora molt positivament la seva actuació argumentant que ha servit per escapçar, posar fi o, almenys, apaivagar el conflicte català . Es tracta d'una visió absolutament incapaç d'entendre els processos històrics. La tesi que sostinc és la contrària, després del 155, el conflicte català recomença amb majors potencialitats de ruptura que abans, per dues raons: 1. L'erosió del sentit comú dominant; i, 2. L'aparició d'una nova estructura de conflicte amb un canvi de clivatge polític central.

1. L'erosió del sentit comú dominant: Gramsci va definir el sentit comú com el principal instrument de dominació. Ara bé, el sentit comú que garanteix la reproducció del sistema no és un bloc de fets, pràctiques, sabers, valors o relats homogeni, uniforme i exempt de contradiccions. Si el percebéssim així cauríem en una excessiva absolutització del poder que convertiria als subjectes en mers idiotes culturals ia la societat en un espai sense resistències possibles. El sentit comú no és un bloc pur. El moviment real de la Història ha incrustat en el nostre sentit comú multitud de pràctiques, discursos i sabers contradictoris. En ell conviuen lògiques que reprodueixen l'ordre dominant amb lògiques que el desafien i generen sospites ideològiques cap al primer.

Tal despurificación del sentit comú dominant és fruit de les lluites històriques del món del treball, les organitzacions feministes, ecologistes, etc. que, de vegades guanyen i altres perden, però pel simple fet d'haver existit, han anat generant acumulats històrics que sedimenten i integren com a part del sentit comú d'una societat lògiques emancipadores i democràtiques. Són aquestes lluites les que introdueixen contradiccions en el sentit comú dominant d'una societat, provocant que la legitimitat del poder no sigui una possessió completa i estàtica, sinó un procés social obert en disputa, on el Poder està sempre amenaçat. No és per casualitat que societats amb una rica tradició de lluites obreres i socials siguin avui més progressistes, mobilitzades i desafiants amb el Poder que d'altres.
Si alguna cosa ha generat el procés de mobilització i desobediència de la població catalana, així com la repressió que està patint, és un acumulat històric tornat subjectivitat personal en centenars de milers de catalans i intersubjectivitat compartida, encastant en el sentit comú d'una àmplia part de la població catalana nombrosos elements que problematitzen amb el règim del 78 i que abans de la repressió no hi eren. Això col·loca al règim en una situació de major debilitat avui que ahir. No sé quant de temps el règim es podria sostenir a Catalunya, si molt o poc, però el que és evident és que fruit del procés i, sobretot, dels empresonaments, la repressió i el 155, el règim està, a Catalunya, més feble i la ruptura més a prop. Si la repressió i la negativa al referèndum pactat segueixen, només és qüestió de temps.

2. L'aparició d'una nova estructura de conflicte amb un canvi de clivatge polític central: A Catalunya, especialment des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut el 2010, l'estructura de conflicte es va configurar pel clivatge social igualtat-desigualtat i per el clivatge nacional independentisme-no independentisme. Tots dos en coexistència.
La negativa a deixar votar, el tancament de pàgines web, l'entrada en seus d'organitzacions polítiques i impremtes a requisar cartells, sobres i paperetes, la repressió contra gent gran l'1-0, l'empresonament dels Jordis, la destitució del govern i intervenció de les institucions, el control sobre TV3, els judicis contra la Mesa del Parlament i empresonament del Govern, imputacions massives, etc. ha generat, en la consciència d'una àmplia part de la població catalana, una nova estructura de conflicte on les dues clivajes assenyalades, la nacional i social, es reagrupen i transformen en una de nova que passa a configurar-se com clivatge política central dictadura-democràcia .
La naturalesa del clivatge polític dictadura-democràcia és totalment diferent de les altres dues. Fixem-nos. Tant el clivatge igualtat-desigualtat com el clivatge dictadura-democràcia es refereixen a sistemes de jerarquia, però, en cada un d'ells hi ha patrons de relació amb l'Estat i consignes de mobilització social i política totalment diferents. 
Quant als patrons de relació amb l'Estat, mentre el clivatge igualtat-desigualtat implica un patró d'entrada a l'Estat,el clivatge dictadura-democràcia implica un de sortida. A les nostres societats on el proletariat com a classe revolucionària que volia abolir l'Estat ja va passar a la història, el clivatge igualtat-desigualtat implica un sistema jeràrquic d'integració subordinada, de diferent posició entre persones amb desigual accés a drets però caracteritzades per desitjar la seva inclusió o entrada al sistema com a via d'accés als seus drets. Per contra, el clivatge dictadura-democràcia implica, igualment, un sistema jeràrquic encara dominat pel principi de repressió i negació de drets, on l'única via d'accés a drets no és l'entrada sinó la sortida de l'Estat.
Alhora, aquests diferents patrons de relació amb l'Estat generen consignes de mobilització social i política totalment diferents. Mentre en el marc del clivatge igualtat-desigualtat l'aconsegueixi de mobilització és la reforma legislativa d'ampliació dels drets, en subjectes i contingut, perquè els desiguals puguin entrar a l'interior del sistema. En el marc del clivatge dictadura-democràcia la consigna de mobilització és el constituent per sortir del vell Estat i construir un nou on estiguin garantits els drets . El desplaçament del clivatge polític central del d'igualtat-desigualtat al de dictadura-democràcia té com a conseqüència l'extensió a la societat d'una consigna de mobilització reformista a una rupturista.

En resum, a diferència de la posició sostinguda pel Govern de l'Estat, el 155 no ha servit per escapçar, posar fi o apaivagar el conflicte català, sinó tot el contrari, ha servit per provocar una erosió del sentit comú dominant i la creació de una nova estructura de conflicte configurat al voltant del clivatge polític dictadura-democràcia com a central . Això fa que encara que no puguem pronosticar encara l'esdevenir concret dels propers mesos a Catalunya, el que sí podem saber és que després del 155, el conflicte català recomença amb majors potencialitats de ruptura que abans. Davant aquest fracàs de la solució judicial i repressiva, necessàriament s'ha d'obrir una solució política com a Escòcia o el Quebec. 
font:http://www.eldiario.es/contrapoder/Catalunya-despues-va-pasar_6_729737030.html